Romànic ocult

L’estiu de fa gairebé cent anys, Max Ernst va rascar amb un llapis un paper al terra desgastat de fusta d’una habitació d’un hotel a prop de Nantes. Naixia així la tècnica del frottage amb la qual l’artista donà forma a l’enigmàtica sèrie de dibuixos Histoire naturelle (1926), un aclamat conjunt de làmines per on transiten bestioles i éssers fantàstics en paisatges onírics. Valent-se d’aquest gest surrealista, Oriol Vilapuig ha fet emergir, per contacte, les imatges ocultes que romanen en baixos relleus esculpits a les piques d’aigua i oli de les nombroses esglésies romàniques de les valls d’Àneu. 

Oriol Vilapuig. Pica d'oli. Sant Pere de Sorpe, 2018

Un projecte que va iniciar el 2003 i amb el qual ha recorregut de Sant Pere de Burgal a Alós d’Isil (de sud a nord), i de Cervi a Son (d’est a oest). Un periple que l’ha portat a recollir i transferir un ric repertori iconogràfic amb elements ornamentals i animistes que, en alguns moments, pren forma de bestiari. Entre els símbols extrets de campanes i capitells, hi ha dracs, lleons, mens, ocells, serps... Aquesta fascinació per imatges pretèrites s’ha expandit amb la recuperació d’elements naturals: marques a terra, esquerdes en roques, rastres de branques, fulles i soques, petjades d’animals, així com restes de pluja. Un vast conjunt amb el qual ha construït un complet relat de l’entorn a partir de textures que sorgeixen amb el tacte.

El resultat és la intervenció al Museu Nacional d’Art de Catalunya Son. Empremtes i figuracions a les Valls d’Àneu que, coses del destí, es va inaugurar dos dies abans que es decretés de l’estat d’alarma, condemnant aquestes empremtes rescatades dels segles XI i XII a una nova invisibilitat de prop de tres mesos.

Oriol Vilapuig, Pica baptismal. Sant Llorenç d'Isavarre, 2016

Aquest estudi, que agafa el nom de Son, una localitat de l’Alt Àneu, ocupa, fins a finals d’any, una part de les sales del romànic. D’entrada la projecció Esferes presenta un muntatge d’imatges provinent de diversos arxius públics i privats que es vinculen amb aquestes figures alliberades a l’ombra dels imponents pantocràtors, teixint un hipnòtic entramat d’associacions imprevistes. Just al darrere, sobresurt un estrident cub blanc on s’amunteguen del terra i fins al sostre vuitanta papers d’aquesta particular història natural de Vilapuig. Dins aquest habitacle, que convida al recolliment, ressonen les paraules de l’artista: “Després de la seva irrupció a través d’aquest mèdium que és el paper fregat contra la pedra, cal plantejar-se una nova incògnita: què esperen les imatges de nosaltres?, quines maneres de viure encarna tota aquella fauna que acaba de personar-se en el nostre temps?”. 

__

Publicat a Revista Bonart, número 191, agost-setembre-octubre 2020