Fa dues dècades que La Galeria de Sant Cugat del Vallès va aixecar, per
primer cop, la persiana. Per commemorar els quatre lustres, els Batlle Argimon
homenatgen, des de setembre i fins a finals d’any, l’instigador del projecte de
galeria, l’Eduard Batlle (1934-1997), amb diferents exposicions i la publicació
d’un extens llibre-catàleg entorn del seu llegat i d’una trajectòria extretament
lligada a la Sala Parés.
En aquesta programació d’homenatge, La Galeria
presenta tres exposicions temàtiques a partir de la col·lecció d’en Batlle,
formada per més d’un centenar de peces, entre les quals hi ha pintures,
dibuixos, escultures, gravats i cartells. El fons, que va reunir durant els
cinquanta anys que va estar vinculat a la primera galeria d’art de l’estat, agrupa
obres d’art català figuratiu del segle XX. En destaquen les peces d’artistes i
amics que debuten a partir dels cinquanta, com Simó Busom, Josep Busquets, Gabino
Rey, Ignasi Mundó, Carles Nadal, Josep Roca-Sastre, així com de pintors
vinculats a la Generació del 17, que els viu de molt a prop i els defensa, com Alfred
Sisquella, Apel·les Fenosa, Francesc Domingo, Manuel Hubert. També incorpora peces
de les generacions més joves, que revisen, des de diferents perspectives, el
figuratiu, com el cas de Robert Llimós, Ramon i Josep Moscardó o Perico Pastor.
“Hem volgut endreçar i mostrar part de la modesta col·lecció del pare –explica
el galerista Jordi Batlle– amb tres exposicions: Aturar el temps, amb una sèrie d’autoretrats de pintors i bodegons,
enceta la temporada fins a mitjans d’octubre. Continua Una finestra oberta, dedicada al paisatge, fins a finals de
novembre; i es tanca l’any amb La figura”.
En aquest fons hi ha també dibuixos de Lluís Rigalt i Francesc Gimeno, un
bronze de Manolo Hugué, il·lustracions originals de Pere Pruna i Isidre Nonell,
entre d’altres, així com obres d’Eduardo Egozcue i Lluïsa Vidal. Helena Batlle,
que treballa amb l’homenatge juntament amb la resta de la família, apunta que
“l’origen de la col·lecció són unes quantes peces, regals que li fan alguns
artistes com Serra, Mompou, Sisquella, Duran. Pràcticament totes les obres que
comprarà i col·leccionarà al llarg de la seva vida seran d’artistes vinculats
amb la Sala Parés, amb alguns dels quals hi crearà un vincle d’amistat; molts
són artistes de les generacions menystingudes, que opten per la figuració quan
aquesta no estava de moda... És una col·lecció feta d’oportunitats i de circumstàncies
–afegeix, en una conversa recent per Skype– perquè, per a ell, primer era la
Sala Parés i els clients, la prioritat de la casa, i aquesta era justament la
seva manera de defensar els artistes amb els quals treballava”.
 |
| 1978, EB atenent |
Aquestes exposicions s’acompanyen d’un extens
llibre-catàleg que aplega, a banda de la catalogació de la col·lecció amb la
reproducció de les obres, escrits i reflexions breus extrets dels quaderns del
mateix Eduard, fotografies i diversos testimonis (a partir d’una trentena
d’entrevistes realitzades a galeristes, col·leccionistes, artistes i amics)
sobre la seva trajectòria professional que ajuden a contextualitzar el moment i
contrastar les dades. “És una figura que creix, es fa i actua entre bastidors.
Dins de l’estructura de la Sala Parés es guanya, des del 1948 i fins al 1997,
pam a pam, el reconeixement que posteriorment té”, puntualitza. La publicació
narra els orígens humils al món de l’art del protagonista, que va començar amb
14 anys, com aprenent a la Sala Parés i que va anar passant per diferents
seccions de la galeria, fins a esdevenir una figura de referència per a molts:
“progressivament
tracta artistes i atén el públic. Es va guanyant la confiança dels Maragall i des
de meitat dels setanta forma part de l'equip directiu. Esdevé un expert en
pintura catalana de la segona meitat del segle XIX i XX, reconegut i respectat
pels seus companys del sector”. De fet,
diuen d’ell que tenia un tarannà discret, era molt observador i de poques
paraules, que posseïa intuïció i, sobretot, sentia passió per la seva feina.
“Si fos viu –continua– no haguéssim fet aquest
homenatge, no li agradava estar en primera plana, i és possible que el llibre
li interessés perquè precisament es parla dels artistes. Perquè a través de
l’experiència del nostre pare, parlem de l’art i dels artistes que li
interessaven. Aquest llibre –segueix– ens permet explicar la història que hi ha
darrere de les obres de la col·lecció, d’una època i d’un moment determinat del
col·leccionisme figuratiu a Catalunya. Una història de l’art català que encara
està per escriure, trencar clixés, recuperar un punt de vista de la plataforma més
important d’art del país”. Quan es tanca l’edició d’aquest article, a mitjans
de juliol, està previst que es faci una doble presentació del catàleg: primer a
La Galeria, a principis d’octubre, i, després, a la capital catalana. Els
responsables d’aquest homenatge a l’Eduard Batlle, vint-i-un anys després del
seu traspàs, són els seus quatre fills: Jordi, Helena, Mònica i Francesca; la
seva esposa, Francesca Argimon Maragall, a qui va conèixer, per cert, a la
Parés; i la seva nora Mariví Portilla. “A casa, tots hem viscut envoltats d’art
i d’artistes –recorden–, La Galeria és només un dels resultats de la influència
subtil del pare”.
__
Publicat a Revista Bonart, número 183, agost-setembre-octubre 2018
Publicat a Revista Bonart, número 183, agost-setembre-octubre 2018
