14.11.06

Imatges sinistres

El MNAC exposa una retrospectiva amb setanta-dues instantànies d'Humberto Rivas, el fotògraf del silenci

Foto XAVIER BERTRAL
A diferència de molts fotògrafs, com Agustí Centelles, i en contra del tòpic que va associat a l'art de la fotografia, Humberto Rivas (Buenos Aires, 1937) és un artista metòdic que no busca copsar l'instant en les seves fotografies sinó que mira de construir la imatge.

Les seves instantànies en blanc i negre són imatges senzilles i sòbries, com una presentació pura, sense grans escenaris ni cossos perfectes. A partir d'avui el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) exposa Humberto Rivas. El fotògraf del silenci, una retrospectiva amb 72 imatges dels darrers 30 anys de creació, els que fa que viu a Barcelona, on es va refugiar amb la seva dona de la violència que es respirava a l'Argentina als anys setanta.

L'exposició és un recorregut pels retrats de Rivas: els de persones i els de paisatges. Els retrats humans són frontals, en primer pla, sense fons ni gest del personatge, com en el cas de María (1979) i Rosana (1995). I els retrats de paisatges mostren llocs abandonats, carrers deserts, cases buides o en ruïnes, com Barcelona (1982) i Menorca (2005).

"Penso -explica Rivas- que la fotografia és una lluita, entre el fotògraf i el que es retrata, que al final ha d'acabar guanyant el fotògraf perquè sigui una bona imatge". Els seus retrats esdevenen imatges sinistres i misterioses en què sembla que hi ha una absència total de vida. "Davant el retrat de paisatges tinc una actitud similar a la que tinc davant una persona. No es pot deixar la fotografia en mans del model o de la casualitat, perquè a mi m'importa el que transmet la imatge, el que decideixo mostrar", assegura.

Segons el comissari de la mostra, David Balsells, "Rivas és el fotògraf del silenci perquè mai no ha volgut afegir cap explicació a les seves imatges, que tenen entitat icònica". L'artista, que va començar a fer fotos als 15 anys i que va abandonar la pintura, definitivament, en fa 20, ha cedit al museu 50 instantànies de les 72 que s'exposen fins al febrer.

---
Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 38. Dimarts, 14 de novembre del 2006

13.11.06

Entrevista a Josep Antoni Llinàs i Joan Vera

Josep Antoni Llinàs i Joan Vera han treballat junts durant més de dues dècades. Ha estat una col·laboració profitosa: han recollit una llarga llista de premis, a la qual s'acaba de sumar el FAD d'arquitectura 2006, que han obtingut per la Biblioteca Jaume Fuster del barri de Gràcia de Barcelona. Els dos arquitectes expliquen en aquesta entrevista la seva manera d'entendre la professió.

Foto: Marta Pérez
La Biblioteca Jaume Fuster és un edifici una mica estrany. Com la van concebre?
J.A.L.: La nostra idea era que l'edifici no presidís l'espai públic, per això el vàrem col·locar en un racó, cosa que provoca que l'estructura sigui romboïdal. D'aquesta manera es pretén que la biblioteca estigui envoltada d'un corredor verd obert. A més, les cobertes hi juguen un paper molt important, i s'hi han posat unes marquesines per unir l'edifici i l'espai públic.

Vostès treballen amb arquitectura pública i privada. Quines diferències plantegen?
J.A.L.: La diferència evident és la gestió de cadascun dels projectes. El més important és que, en el cas de les construccions privades, no només s'ha de tenir en compte la solució concreta que vol el promotor, sinó que també han de prevaler les qualitats socials. En l'arquitectura, la responsabilitat social és essencial, i no només amb els espais públics, perquè sinó la nostra feina es converteix només en un negoci. J.V.: És indispensable que les vivendes es facin ben fetes i amb harmonia amb l'entorn. Així l'urbanisme pot ajudar l'arquitectura.

Sembla, però, que ara està més de moda l'arquitectura espectacular i poc d'acord amb l'entorn, com la torre Agbar de Jean Nouvel, al barri del Poblenou. ¿Pensen que s'està imposant l'estètica per sobre de la funcionalitat?
J.V.: Aquesta torre és una icona del poder econòmic, de la mateixa manera que les catedrals ho eren del poder religiós. A més, s'ha convertit en una referència urbana indiscutible. Però s'ha de tenir en compte que les grans ciutats, com Barcelona, no es fan només amb edificis emblemàtics, sinó que més aviat són els arquitectes anònims els que donen solidesa a aquest tipus de ciutats amb un important llegat. J.A.L.: Crec que els arquitectes, quan vénen a treballar a la nostra ciutat, haurien de fer-ho amb la màxima responsabilitat, i no ho dic necessàriament pensant en el treball de Nouvel. La història arquitectònica de Barcelona s'ha de respectar, s'ha de tenir en compte en fer un nou edifici a la ciutat.

Què en pensen, del binomi turistíc que s'ha creat d'"arquitectura més Barcelona"?
J.A.L.: Barcelona té una gran tradició d'arquitectes i d'edificis de qualitat. És la capital de l'arquitectura, perquè té un patrimoni arquitectònic molt important. A més, des de sempre, és una ciutat que es preocupa per l'estat de l'espai públic, el cuida i en fa de nous. Aquí, l'arquitectura és una cultura viva. Només cal veure les cues que hi ha cada dia per entrar a la Casa Milà.

Parlant d'edificis amb pedigrí, ¿amb quina tradició arquitectònica identificarien el seu treball?
J.A.L.: Per mi, Josep Maria Jujol és una referència des de fa molts anys. Ell és de la generació de després d'Antoni Gaudí i també va crear escola, encara que potser no sigui tan famós com ell. Jo el tinc molt present en tots els meus treballs, és realment un model a seguir. J.V.: De fet, per mi en Josep Antoni Llinàs és un referent molt important, per tots aquests anys que he treballat amb ell. A més, també comparteixo amb ell l'admiració per Jujol. Diria, sense voler caure en cap tòpic, que l'arquitectura de Jujol és realment pura emoció.

Barcelona és un pol d'atracció per a arquitectes d'arreu del món. ¿Vostès han fet el salt cap a altres ciutats?
J.A.L.: No, jo no he treballat mai a fora. He fet alguns projectes per a Itàlia i Portugal, però no s'han acabat realitzant. Penso, però, que si treballes a Barcelona, o en una altra ciutat, és bo que hi visquis, per poder conèixer l'ambient que es respira al lloc on pots col·locar un dels teus projectes. J.V.: Jo tampoc no hi he treballat, i a mi sí que m'agradaria força anar a fora. La veritat és que penso que pot resultar més profitós i atractiu treballar en una ciutat de la qual no coneixes gran cosa, més que no pas continuar fent projectes per a un lloc que ja tens massa vist.

Com veuen l'estat de la professió a dia d'avui?
J.A.L.: El boom immobiliari ha fet mal a la nostra professió. M'atreveixo a dir que molt pocs arquitectes, potser un 10 per cent de tota la professió, estan fent arquitectura amb responsabilitat social. La resta no es preocupa per l'entorn ni té una manera compromesa de pensar la construcció d'edificis i d'espais urbans. És només negoci.

____
Entrevista publicada al diari AVUI, pàgina 36. Dilluns, 13 de novembre del 2006.