La Fundació Catalunya La Pedrera acull la primera retrospectiva d’Antonio López a Barcelona. L’exposició, que estarà oberta fins al 14 de gener i aplega una vuitantena d’obres entre pintures, escultures i dibuixos, proposa un recorregut al llarg de setanta anys per la trajectòria d’un dels principals exponents internacionals del realisme.
Antonio López (Tomelloso, Ciudad Real, 1936) em rep passejant per l’exposició. L’entrevista transcorre a un banc que hi ha en un racó de la sala, entre la mirada curiosa dels visitants que ens enrevolten i paren l’orella per escoltar les respostes pausades del pintor.
“Disculpi, li puc fer una foto?”, interromp sobtadament un senyor amb el mòbil a la mà. “Tinc família a Madrid i se l’han trobat més d’un cop pintant al carrer. És fantàstic veure’l ara aquí assegut! A casa tots som molt fans seus”, assegura amb entusiasme, s’acomiada somrient i gira cua per continuar el recorregut.
Quan es planta amb el cavallet i els pinzells enmig del carrer per fer els seus paisatges urbans, crea vostè molta expectació.
Això ara sembla que sigui portar la pintura a l’extrem, com si no s’hagués fet mai, però en l’època de Van Gogh, per exemple, era així com pintaven tots, fins i tot ell! Anaven al lloc que havien de pintar: un cafè, un cabaret, el carrer, una església, i es posaven a treballar… Ara en som molt pocs que ho fem així, que ens desplacem al tema, però encara n’hi ha. El carrer no pot entrar a l’estudi i jo no vull treballar amb fotografia. Hi va haver un segle en què, des de Corot fins a Sorolla, es va pintar així, però ara es veu com una cosa estranya.
Suposo que és perquè ha fet una carrera al marge de modes i corrents. En la presentació d’aquesta l’exposició, l’antiquari i galerista Artur Ramon va dir el dir que vostè “és una illa meravellosa en l’oceà de l’art espanyol, dominat per l’abstracte i el conceptual”.
Hi ha diverses illes, no estic sol. N’hi ha de més grans i de més petitetes; no només a Espanya, també a França, Itàlia, Anglaterra, Amèrica. Hi ha molts artistes que continuen corpresos del treball sobre el natural i ens expliquen com és el nostre món. Sempre n’hi ha hagut, però no se li ha prestat prou atenció. És clar que no tots són Balthus, Hopper o Andrew Wyeth, però el realisme del segle XX és fenomenal, i s’han contat coses de l’home des de la llibertat amb la qual s’exerceix aquest treball nostre que fins aleshores no s’havien expressat.
Com va arribar a practicar aquest realisme radical?
La veritat és que em va costar molta feina arribar-hi. Fins que no confio en el món real com a punt de partida d'una manera absoluta, no em lliuro a aquesta forma de treballar. Als meus inicis, tal com es veu en els primers treballs que recull l’exposició –i aquí el pintor gira el cos per assenyalar amb la mà les peces que ens queden a l’esquena–, vaig començar fent realisme molt influït per Picasso, pel surrealisme, per la pintura metafísica, pel món antic, per Grècia i pels pintors renaixentistes, i va ser per aquesta via que vaig anar accedint al món real. Amb el temps, la presència del món real va creixent, i em vaig allunyant de tota la resta. És un procés de fe, en què el món real t'ofereix tot el que necessites com a artista. Si succeeix en el cinema i en la fotografia, per què no ha de passar en la pintura?
I què hi troba en el món real?
El món real és molt interessant. Hi ha hagut un malentès terrible que ha creat tot el conflicte que existeix en la pintura. En cert moment s’ha decidit que la imatge, el document del món real l’ofereix la fotografia, i que, per tant, la pintura ja no és necessària. Això ha fet que la pintura hagués de començar a treballar en altres àmbits, tot i que hi ha artistes que s’hi han quedat, clar. Encara, però, hi ha gent que continua pensant que la pintura figurativa no s'ha de fer perquè la fotografia compleix aquesta funció...
Fixa’t per exemple en Giacometti, que afirma que la pintura figurativa objectiva ja no pot existir, i treballa des d’un punt de vista molt subjectiu on la fotografia no el pot agafar; o en Bacon, que referint-se a Velázquez es pregunta com pot aconseguir aquelles dosis de misteri tot treballant d’una manera tan objectiva. És una cosa veritablement curiosa. Jo, en canvi, crec en el món real. Crec que la pintura, el fet de pintar, l’emoció que provoca el fet de pintar les coses (les que siguin) existeix des de la figuració, des de la reproducció del món real. Ho he vist en molts casos, com en el del meu tiet Antonio López Torres. La fotografia això no ho pot assolir. Jo vaig néixer per pintar i no per agafar una càmera fotogràfica.
És justament del món real, del seu entorn, d’on treu els motius que l’aniran acompanyant al llarg de la seva trajectòria.
Els temes sobre els quals he treballat incansablement els localitzo molt aviat. Ja en els anys 1953, 1954, 1955 començo a intuir amb quina part del món real treballaré. El què no sabia és que seria per sempre, però va començar llavors: retrats, figura humana, interiors, natures mortes, paisatges i vistes urbanes. Tot plegat ha estat una font d’inspiració inesgotable, i encara ho continua sent!
I de tot plegat n’acaba fent pintura, dibuix o escultura.
Allò que veu l'ull està més en la pintura o el dibuix, i allò que toca la mà, en l'escultura. Però acaba sent el mateix: les formes reals, el món real. Quan estic treballant sobre el pla, en paper o en llenç, la forma és la protagonista. Amb la pintura intento plasmar la seducció i l’emoció de la forma, per a mi és gairebé el més important de tot. Però puc passar del dibuix o la pintura a l’escultura amb molta facilitat, sempre ho he fet, des de molt jove. Primer, a través dels relleus, que estan més a prop de la pintura, i després amb les tres dimensions. Per a mi, entre fer una escultura, un dibuix o una pintura hi ha poca diferència.
Sembla que en la pintura busqui condensar temps i llum.
La meva llum és una llum que revela les formes, és la llum del Giotto, és la llum de les coves, dels començaments de les pintures –diu, assenyalant els retrats nus Adrián y Miriam que tenim a prop nostre–. En la pintura, la llum és l'element fonamental, la llum del món real. Per veure necessites llum... però quina llum? Jo penso que cada pintor tenim la nostra llum. Miquel Àngel té una llum, Leonardo té una altra llum, Velázquez en té una altra. La llum més objectiva és la de Vermeer.
Els seus paisatges urbans tenen quelcom d’enigmàtic, són vies buides, vistes sense gent.
No només això, el tema és que estan pintats. En aquestes obres hi ha el llenguatge de la pintura, l’emoció de pintar. És molt més que el retrat de la realitat: la pintura en si mateixa hi és present, com hi és en el cas de l’abstracció. Aquest és el secret de tota pintura. No de la pintura de la nostra època, de totes les èpoques. La pintura, com ho pot ser la música, és un fet abstracte que se sustenta en l’emoció.
L’any 1989, en una conversa amb el crític i curador Michael Brenson, va afirmar vostè que “la realitat té una aparença física altament ressonant, que l’home del segle XX percep des de punts de vista diferents als d'altres èpoques”. Tres dècades després, i amb el canvi de segle, encara ho veu de la mateixa manera?
No crec que hagi canviat gaire. Tot i que estem vivint molts altres canvis, hi ha situacions que s’estan agreujant: més conflictes sense solució, desigualtats, la humanitat continua augmentant, estem acabant amb part de la natura, l’estem tractant de manera perillosa per a nosaltres, ara es parla de canvi climàtic, tot això ja hi era, però ara s’evidencia molt més.
Les seves obres són un refugi on protegir-se de tot això?
El treball és un refugi per a tothom, ens millora la vida; però no la vida col·lectiva, o molt poc, d’això se n’han d’encarregar els dirigents importants. Els meus paisatges urbans són un document, s’hi han de trobar tots aquests drames i problemàtiques, és la meva feina, a mi em val, si no faria una altra cosa. La meva feina és pintar, pintar en un camí que no sé fins a quin punt he escollit, el cas és que hi he arribat d’una manera natural, acompanyat per tots els conflictes que hi ha al món de l’art, i específicament al de la pintura.
Que un arbre doni fruits, que els ocells piulin, que volin... són coses que em sorprenen, que em causen una gran impressió, i això –obre els braços en un gest que tracta d’aplegar tota l’exposició– és una prolongació modesta de tota la grandesa de la vida. De tota la quantitat de coses que ens envolten, jo he decidit fer això.
A més, cal negociar els temes, demanar permís, haig de parlar amb un i amb un altre per a pujar a terrasses carregant amb mi aquests llenços tan grans. És un esforç gran, però amb mi es porta tothom molt bé, m’ajuden; major és l’esforç d’un miner, o el de qui condueix un autobús.
El seu procés de treball sol ser llarg, minuciós, constant. Implica tornar una vegada i una altra sobre un mateix punt. Com sap que ha acabat una peça?
Quan notes que ja no pots fer-hi res més. Hi ha un límit, que ets tu mateix. Aquells interiors que veus allà –afirma, indicant un conjunt d’espais domèstics– és on he tingut un major control del tema. Amb un retrat, amb una ciutat fas el més essencial, però hi ha un moment en què ja no pots més. No és decisió d’un moment, senzillament et vas adaptant a la vida, que et diu que has de començar una altra cosa.
I com sap si fracassa en l’intent?
Pot passar que et desenamoris d’allò que estàs fent, que passi alguna cosa que t’allunyi del tema. Jo, però, si allò em continua agradant, lluito, hi torno l’any següent, no ho deixo, no ho abandono. El fracàs arriba quan la teva relació amb l’obra s’esgota, o quan acabes un projecte sense convicció; pot succeir amb els encàrrecs, i si et paguen ho has d’acabar encara que no n’estiguis convençut.
El 2022 va començar dues vistes de Barcelona. En quin punt estan?
Són dos projectes en procés, la idea és seguir. Són quadres per a treballar en hivern. Jo visc a Madrid, però estic disposat a venir per acabar-les, per a mi serà un plaer continuar-les. Les meves ciutats són Tomelloso, el meu poble, i Madrid. Però he decidit venir a Barcelona i buscar els dos millors emplaçaments per pintar-la, buscar els dos millors emplaçaments des del punt de vista d’algú que no és d’aquí, clar, i em sembla que he trobat un retrat complet. En una de les pintures apareix el mar, i això és important perquè sense mar aquesta ciutat és la meitat. De fet, a Sevilla em va passar el mateix, fins que no vaig trobar un lloc que em permetés presentar el Guadalquivir com a protagonista no em vaig poder posar a pintar. I a Bilbao: fins que no vaig poder veure el curs de l’aigua de la ria cap al mar, no vaig començar. Són tres ciutats que tenen molta història, en les quals han ocorregut moltes coses, i això es nota.
També pinta al taller. Com és treballar amb models, persones que senten i respiren, i amb flors que es marceixen en un gerro?
És molt similar en un cas i en un altre. Jo treballo amb models que tenen els seus noms i cognoms, els seus oficis. El primer de tot, és voler treballar amb un nu o amb unes flors. En ambdós casos és paregut, però, clar, la vida de les flors és molt efímera i està al nostre abast, i l’altra no. En els dos casos es tracta de bellesa i sensualitat. En la flor, és el cicle de la vida, que va a una velocitat enorme. Imagina, jo tinc 87 anys i encara sóc aquí –diu, mentre m’ensenya les dues mans arrugades–, estic bé, amb projectes; però hi ha també un procés cap a la foscor, sempre. En el cas de la flor, és molt emocionant la bellesa que té i com n’és de ràpid el transcurs de l’inici a la fi, en poc de temps assisteixes al cicle complet. I viure això és una cosa que a mi m’emociona.
Què li suggereix passejar per aquesta retrospectiva? Serveix per fer balanç de la carrera?
Tal com està l’art avui, i després de donar-hi moltes voltes, arribes a la conclusió que vols continuar treballant en això, perquè és la teva vida. Potser un científic pot veure més clarament què és el que ha aconseguit, quina ha estat la seva aportació. En aquest cas, és més difícil, i no vull jutjar-ho gaire. Em podria equivocar molt, tant si em poso optimista com pessimista.
Mira, al Museu de les Termes de Roma hi ha una escultura d’un boxejador que és de fa 2.300 anys. Jo penso molt en aquesta escultura, però no a tothom li passa el mateix. Qui la coneix? Hi ha una diferència sideral en allò que una mateixa obra pot suposar per una persona i per una altra. Llavors crec que tot això –i estén els braços per tal que hi càpiguen totes les peces exhibides– ho fas perquè desitges fer-ho, però si no fos perquè hi ha una família de persones, que no sé quina extensió té, però a la qual m’incloc, que ho necessitem i hi són sensibles, res de tot això no existiria.
Els ocells canten perquè n’hi ha d’altres que els escolten. Què es diuen? Alguna cosa es diran. L’art és igual. La cançó O Solitude, de Purcell, tan impressionant: qui sap que existeix? Està allà, en principi s’ha fet per a tothom, però qui la recull? No és qüestió de números. De tota la gent que va a veure la Gioconda, de tots els que estan allà amuntonats, molts no tenen molt clar que és allò, però allà està l’obra. I enmig d’aquesta gentada n’hi ha dos que sí que aprecien la seva grandesa, i això ajuda a viure; a mi, veure el que han fet els altres m’ajuda a molt viure. M’agrada l’art com l’aire per a respirar. Em dóna confiança en l’home, em permet creure en ell i estimar-lo.
En acabar l'entrevista, uns visitants s'acosten al pintor. Una dona, amb la veu entretallada per l'emoció, li demana que li signi el catàleg, i s'abracen. Una altra, es vol fotografiar amb ell, i un tercer li allarga la mà i es desfà en elogis. La figura menuda de l'artista, que encara seu al banc, es perd, envoltada pels seus admiradors.
