28.6.17

Andorra Land Art es consolida amb una segona edició, del 28 d'abril al 28 de juliol, i ret homenatge als refugiats

Després de tancar la primera edició de la Biennal Internacional Andorra Land Art (ALA), que es va celebrar del 10 de setembre al 10 d'octubre del 2015, el seu comissari Pere Moles, dissenyador i soci fundador de Reunió de Papaia, organitzador del projecte, feia balanç de l'esdeveniment i declarava el següent a les pàgines d'aquesta revista: "Si es tractava d'engegar una Biennal que en les pròximes convocatòries pugui esdevenir un referent del Land Art a tot Europa, amb la primera edició s'hi han posat unes bases molt sòlides, tant pel que fa a la ciutadania andorrana com pel que fa a la incidència al món artístic: d'una banda, la representació d'artistes nacionals ha estat potent i reveladora de gran talent, i de l'altra, la participació de diversos artistes consolidats d'altres països ens permet escampar fàcilment l'èxit de la primera edició més enllà de les nostres fronteres, fins i tot en països on el Land Art té una tradició i un arrelament més profund". 

La segona edició d'ALA, que amb aquests bons resultats estava assegurada, se celebra ara, del 28 d'abril al 28 de juliol. Un canvi de dates i una proposta que s'allarga més en el temps i que explica l'interès de les institucions locals. "En la decisió -afirma el comissari- van confluir interessos que han estat de gran utilitat per tancar dates. D'una banda ens ho va demanar Andorra Turisme, una de les institucions que més ha cregut en el projecte, ja que aquestes dates encaixen millor amb els seus plans de promoció del país. D'altra banda, ens va semblar que són els millors mesos per gaudir de la natura. És el moment de més esplendor, on tot torna a renéixer, amb dies més llargs i càlids. A més, coincideix amb les darreres setmanes del curs escolar, que és quan més fàcilment es poden programar sortides. Cal recordar en aquest sentit que per a nosaltres és fonamental el projecte de mediació pedagògica que té lloc a la Zona Ras, al llac d'Engolasters, on aquest any volem que hi participin uns mil cinc-cents escolars".

La Biennal torna a intervenir el paisatge del Principat amb peces site-specific, art efímer i degradable. ALA difon i posa un any més en valor del patrimoni natural i cultural d'Andorra, amb un gran ventall d'activitats gratuïtes i accessibles a tots els públics. "Tot plegat emmarcat per un escenari de faula que és Andorra i amb la missió clara de construir un paisatge contemporani i d'interpretar de manera diferent un lloc, un territori, un país. Darrere de tot plegat -argumenta Moles- hi ha un fet que de tan genuí que és, ens apassiona: gaudir i fer gaudir la gent de la creació artística". Si en l'edició anterior 30 artistes de 9 països desenvoluparen els seus projectes al país dels Pirineus, enguany el nombre de creadors i territoris representats és molt semblant. Segons el comissari, "hem rebut més propostes, gairebé un centenar, de les quals s'han seleccionat finalment cinquanta. Destaca com l'any passat el nombre d'artistes andorrans –vint en aquesta edició-, alguns dels quals repeteixen". A més, subratlla "la forta aposta per la Biennal d'una de les col·leccions d'art contemporani més importants d'Europa. Es tracta de la col·lecció de la Fundació Sorigué i al seu suport entusiasta a la nostra iniciativa, que ara es concreta amb la cessió d'obra dels artistes de prestigi internacional, Julio Vaquero, John Davies, Marilène Oliver i Frabrizio Corneli. Aquests, juntament amb l'obra d'altres autors com Demo, Toni Cruz o la iraniana Shirin Abedinirad faran que durant tres mesos la fàbrica de la Llana [tancada al públic i abandonada des de fa molts anys], situada a la part alta d'Escaldes-Engordany, sigui un veritable centre de referència internacional quant a art contemporani".


El Camí dels Drets Humans
El nombre d'ubicacions és semblant al 2015 i les set parròquies, els set municipis del país, tornen a implicar-se activament amb la cessió d'espais per a les obres seleccionades o acollint activitats incloses en el programa de la Biennal. Juntament amb la Fàbrica de la Llana, un dels altres eixos és el Camí dels Drets Humans, amb què es vol retre homenatge als refugiats que van agafar la "via andorrana" que travessava els Pirineus a la recerca de la seva llibertat. En aquest camí interparroquial de trenta quilòmetres es despleguen una vintena d'obres. Actualment la via s'està promovent com a "Camí saludable dels Drets Humans d'Andorra" per part del Ministeri de Salut del Govern i els Comuns, amb el suport de l'OMS, que ha lloat el caràcter transversal i la simplicitat d'aquesta iniciativa que uneix la promoció de l'exercici físic saludable, la difusió del patrimoni d'Andorra i el respecte pels Drets Humans. "Un tercer eix de la Biennal -explica Moles- és la zona coneguda com a Miradors, a la parròquia de Canillo, al costat del recentment inaugurat Mirador del Roc del Quer i de l'obra de Jorge Dubon Estructures autogeneradores, on es poden visitar fins a vuit obres més".

I, per acabar, algun imperdible? Moles ho té clar i dispara: "Es parlarà molt del mural de grans dimensions, Som, que Marc Sellarès està preparant per ubicar a la tartera de Carroi, dins l'eix del Camí dels Drets Humans. És una obra gegantina de milers de metres quadrats de superfície que vol rendir homenatge als exiliats, especialment als nens, que cada any fugen de la guerra i la barbàrie". I afegeix: "crec que serà molt ben valorada la mostra de Joel Santos, que el 2007 guanyà un dels primers premis, el de natura, del World Press Photo i que l’any passat va ser considerat el millor fotògraf de viatges del món”. La segona part de l'ALA arriba amb força.
___
Publicat a Revista Bonart, maig-juny-juliol 2017

21.6.17

Soledad Sevilla. Gènesis

Soledad Sevilla (València, 1944) necessita poques presentacions en el context de l'art i la pintura espanyoles. Fa més de quatre dècades que explora el llenç i li confereix múltiples significacions. 

Soledad Sevilla, Sonata.
Des d'una pintura geomètrica en els primers setanta, basant-se en enreixats de gelosia coloristes (les petites provatures en llapis i tinta sobre paper són una joia) que deriven en elegants estructures reticulars, fins a desembocar en una proposta entregada al color i a les textures, com és Sonata (2010), un imponent retaule resalitzat a partir de dotze quadres monocroms assemblats. L’exposició permet fer un repàs, a través d'una desena de peces, per les diferents etapes creatives de l'artista que es manté fidel al gran format, aconseguint expandir la pintura arreu de la sala, més enllà dels límits de cada quadre. Destaca la parella en negres i blancs Insomnio sin sonido i Insomnio de Soledad, del 2000 i 2003 respectivament. 

Soledad Sevilla, Insomnio sin sonido.
Com si es tractés d'una gran instal·lació –gènere que, per cert, l'artista també ha conreat vastament i de manera magistral des dels vuitanta–, Gènesis és un fantàstic entramat d'obres de diverses etapes que demostra que la de Sevilla és una pintura essencial que batega amb força i perviu, malgrat tot, més enllà de modes i tendències. 

4 estrelles.
Galeria Marlborough. Fins a l'1 de juliol.
__
Publicat a Time Out, 07/06/1

14.6.17

Toni Catany, de nou a casa

El Casal Solleric de Palma exposa, de l'11 d'abril a mitjans d'agost, la mostra Toni Catany. D'anar i tornar, després de passar per La Pedrera de Barcelona i per la sala Canal d'Isabel II de la comunitat de Madrid. 

L'exposició antològica, comissariada per Antoni Garau i Alain D'Hooghe, director i vicepresident de la Fundació Toni Catany, ofereix un magnífic tastet per la trajectòria del fotògraf, mort sobtadament el 2013, que des de la Mediterrània va ser capaç de projectar-se al món amb una obra d'una forta càrrega poètica. “Com ja vam fer a Madrid, ens hem adaptat a l'espai -explica Garau- respectant l'estructura i el discurs de Barcelona, on es va produir la mostra”. De fet, el Solleric no és un espai qualsevol: “Aquí, el 1991, en Catany va fer una de les exposicions importants que oferirien una nova dimensió al seu treball: La meva Mediterrània. D'alguna manera és com retornar a un espai primigeni”, recorda el comissari. 



En aquesta ocasió, la mostra també inclou la icònica imatge Nin (Eivissa, 1967), considerada la primera fotografia de l'artista. D'aquesta jove instantània, que s'aferra als orígens illencs, fins als retrats de la sèrie Mirades fortuïtes o l'abstracta Parets mestres, que sorgeixen després de veure i fotografiar cares i murs de diferents indrets, com Veneçuela, Etiòpia, Indonèsia, Mèxic, l'Índia, entre d'altres. L'exposició planteja un viatge, d'anades i tornades, un seguit de vaivens per diferents moments i espais de la seva obra. Hi apareixen les provatures i experimentacions quasi pictòriques amb el calotip, així com els nus de Somniar Déus, que titula a partir d'un vers del poeta Blai Bonet, o els Altars profans, bodegons i natures mortes d'andròmines que col·leccionava d'aquí i d'allà a manera de souvenirs. Un grapat d'imatges en color i en blanc i negre, que juntament amb objectes personals, lectures, cites i pensaments, ens acosten al bell i nostàlgic univers d'un creador obsedit amb el pas del temps.

Garau confia que la mostra serveixi com una oportunitat per visibilitzar la figura del fotògraf a ca seva i que, de retruc, ajudi a desencallar el futur incert del seu darrer gran projecte. Catany va manifestar la intenció que el seu llegat [a banda de la seva obra, recull una vasta biblioteca especialitzada, càmeres, quaderns i escrits, així com fotografies d’altres artistes], es conservés a Llucmajor, convertint la seva casa natal i la del costat, del sacerdot i fotògraf Tomàs Montserrat, en el Centre Internacional de Fotografia, situant el seu poble al mapa de l’art contemporani. “Enguany és un moment decisiu”, apunta des de la capital catalana. El fons de més de 4 milions d'euros que va arribar a Mallorca l'any 2009 per fer l'esmentat Centre té, segons explica el mateix Garau, data límit a finals de l'any que ve. “D'altra manera, el govern balear hauria de tornar els doblers al govern de Madrid, i amb interessos”. Tot i el bloqueig burocràtic i a l'espera de l'anhelat acord entre administracions, la Fundació Toni Catany, amb un peu a la capital catalana i l'altra a Mallorca, difon l'obra de l'artista i vetlla perquè la seva darrera voluntat de tornar definitivament a l'illa esdevingui, més aviat que tard, una realitat.
___
Publicat a Revista Bonart, maig-juny-juliol 2017