Soledad Sevilla (València, 1944) necessita poques presentacions en el context de l'art i la pintura espanyoles. Fa més de quatre dècades que explora el llenç i li confereix múltiples significacions.
 |
| Soledad Sevilla, Sonata. |
Des d'una pintura geomètrica en els primers setanta, basant-se en enreixats de gelosia coloristes (les petites provatures en llapis i tinta sobre paper són una joia) que deriven en elegants estructures reticulars, fins a desembocar en una proposta entregada al color i a les textures, com és Sonata (2010), un imponent retaule resalitzat a partir de dotze quadres monocroms assemblats. L’exposició permet fer un repàs, a través d'una desena de peces, per les diferents etapes creatives de l'artista que es manté fidel al gran format, aconseguint expandir la pintura arreu de la sala, més enllà dels límits de cada quadre. Destaca la parella en negres i blancs Insomnio sin sonido i Insomnio de Soledad, del 2000 i 2003 respectivament.
 |
| Soledad Sevilla, Insomnio sin sonido. |
Com si es tractés d'una gran instal·lació –gènere que, per cert, l'artista també ha conreat vastament i de manera magistral des dels vuitanta–, Gènesis és un fantàstic entramat d'obres de diverses etapes que demostra que la de Sevilla és una pintura essencial que batega amb força i perviu, malgrat tot, més enllà de modes i tendències.
4 estrelles.
Galeria Marlborough. Fins a l'1 de juliol.
__
Publicat a Time Out, 07/06/17
No comments:
Post a Comment