Transformar la catàstrofe

A Història del món en deu capítols i mig, Julian Barnes en dedica un a la catàstrofe convertida en art a propòsit de l'obra El rai de la Medusa (1819), de Géricault, que representa el naufragi d'un vaixell francès, uns anys abans, en aigües africanes: la majoria de tripulants va morir. A partir d'aquesta pintura, el novel·lista anglès –que recupera l'escrit a Con los ojos bien abiertos, un recull d'assajos sobre art– es pregunta burleta, “Com es pot transformar la catàstrofe en art? Avui dia –ironitza– el procés és automàtic. Que esclata una central nuclear? Abans d'un any s’estrenarà una obra de teatre als escenaris londinencs. Que assassinen un president? Tindrem el llibre o la pel·lícula o el llibre convertit en pel·lícula o la pel·lícula convertida en llibre. Una guerra? Envien a novel·listes. Una sèrie d'assassinats atroços? Escoltin els passos ferms dels poetes. La catàstrofe l’hem d’entendre, naturalment; i per tal d’entendre-la, hem d'imaginar-la: per això necessitem les arts imaginatives. Però també necessitem justificar-la i perdonar-la, aquesta catàstrofe, encara que sigui mínimament. Per què va succeir aquest demencial acte de la Natura –s’interroga l’autor–, aquest moment humà de bogeria? Bé, almenys va produir art. Pot ser que, en última instància, les catàstrofes siguin per a això”. 

El rai de la Medusa, de Géricault

En temps de confinament, rellegesc Barnes per animar l’esperit i intent imaginar si la crisi (sanitària, emocional, política, econòmica) provocada per la Covid-19 servirà per a alguna cosa? Diuen que el pintor francès va vacil·lar força a l'hora de triar com presentaria l’enfonsament. Finalment, però, va decidir prescindir del motí i dels episodis de canibalisme i agonia per a la seva gran obra i se centrà en el moment en el qual els supervivents veuen arribar l'embarcació que els rescatarà, oferint una visió positiva enmig del desastre, apostant al bri d'esperança. 

Mentre els aplaudiments es propaguen cada horabaixa per finestres, balcons i patis, em deman com canalitzarem socialment la tragèdia causada per aquesta pandèmia. Serem capaces de treure'n alguna cosa d'aquesta angoixa? Recordarem qui ha estat al peu del canó –en la majoria dels casos, a canvi de sous mínims o retallats– mentre el món semblava que s'ensorrava als nostres peus, i què és el que ens ha ajudat a fer els dies d’aïllament més suportables? Quan acabi aquest malson en el qual es conten els morts per milers, quin art en sortirà de l’actual catàstrofe? Això, si encara queden artistes i treballadores de la cultura que s'hi puguin dedicar.

__

Publicat a Revista Bonart, número 190, maig-juny-juliol 2020