Pérez Siquier

Una àmplia retrospectiva d'un dels grans de la fotografia espanyola. Hi ha el més destacat de la seva producció: de la denúncia social a la ironia entorn la incipient societat de consum.

Marbella, 1974, Carlos Pérez Siquier

Mentre Sergio Leone rodava, a Almeria, Per qualche dollaro in più, un jove Carlos Pérez Siquier deambulava càmera en mà per la paupèrrima barriada almerienca de La Chanca, no gaire lluny dels escenaris de l'spaghetti western. Corria el 1965 i el fotògraf feia uns anys que es dedicava a retratar la vida i els habitants d'aquest suburbi, que durant anys va encisar artistes de tota mena i al qual Juan Goytisolo li dedicà un llibre, censurat fins als vuitanta. 

Es tracta d'una fotografia humanista, influenciada pel cinema neorealista italià. Les primeres imatges d'aquesta sèrie de finals dels cinquanta, que dignifica la vida a les cases-cova, són en un blanc i negre imponent. Amb els anys, seduït per la riquesa cromàtica de l'entorn, Pérez Siquier es passa al color, i esdevé un pioner mundial en aquest àmbit. 

Del 1972 al 1980, contractat pel Ministeri d'Informació i Turisme, recorre el litoral mediterrani a la caça dels primers turistes que colonitzen les platges i es despullen al sol. Apareix un Pérez Siquier juganer, davant les paradoxes d'un país que busca obrir-se al món. De les vistes generals, passa a impúdics primers plans sobre cossos semi nus. Un voyeurisme de regust pop amb derivades grolleres i kitsch. Aquesta àmplia retrospectiva, amb la qual la Fundació Mapfre s'acomiada de la Casa Garriga Nogués, es completa amb reportatges més recents, una producció cada cop més íntima i assossegada d'un dels grans de la fotografia espanyola.

3 estrelles

Fundació Mapfre. Casa Garriga Nogués. Fins al 17 de maig.

__

Publicat a Time Out, núm. 586, 26/02/20