Entre Hitchcock i Picasso

Isidre Manils utilitza els diversos llenguatges
audiovisuals i fotogràfics per actualitzar la pintura
MARTA PÉREZ

Si a l'artista Isidre Manils (Mollet del Vallès, 1948) li demanen quins són els seus referents a l'hora de posar-se a pintar, contesta: "Jo dec més a Hitchcock que a Picasso". Amb aquesta afirmació, que té més de cinèfil que de pintor, entrem un una mica més dins l'univers Manils, en el qual les pintures semblen fotografies o imatges congelades en una pantalla de televisió

L'Espai Volart de la Fundació Vila Casas, a Barcelona, exposa Tot reposa en la superfície, una sèrie de divuit olis que ofereixen una mirada fotogràfica de la pintura. Els quadres, realitzats al llarg dels darrers dos hiverns, perden la textura de la pintura i les rugositats de la tela. I, per això, el treball de Manils recorda l'hiperrealisme nord-americà dels anys setanta, quan els pintors emulaven la imatge fotogràfica i enganyaven l'ull de l'espectador, amb un traç perfecte, obsessionat pel detall i la còpia mil·limètrica de la realitat.

La pintura, a través de Manils, però, es posa al servei de la cultura audiovisual perquè els olis, a més de tenir aspecte d'instantània fotogràfica, tenen també un cert moviment, tot i la bidimensionalitat del quadre. Així, la fotografia i la imatge en moviment, cinematogràfica, són presents a les divuit peces del pintor.

Marcat pel setè art
L'artista vallesà explica que, quan era petit, vivia al costat d'un cinema i que a ell sempre li hauria agradat ser director de cine. Potser per tot això, en els seus llenços la mirada cinematogràfica (o fotogràfica) del món s'imposa a la pintura.

A l'exposició Tot reposa en la superfície és evident la contaminació de llenguatges artístics. Les seqüències Effekten I i Effekten II recorden un videoclip (com un parell d'imatges deturades a la pantalla del televisor). L'obra 7:23 suggereix una narració a partir de sis imatges col·locades una sota l'altra, a punt de ser editades en una sala de realització. El treball d'Isidre Manils no festeja amb els nous llenguatges, però actualitza la pintura per a uns espectadors que tenen la mirada acostumada a veure, a través d'una pantalla, el moviment audiovisual.

---
Article publicat al diari AVUI, pàgina 45. Dimecres, 20 de desembre del 2006