 |
| Carlos Pazos assegut dins la instal·lació 'Mickey Mouse' al Museu d'Art Contemporani de Barcelona. FRANCESC MELCION |
Les obres de l'inclassificable Carlos Pazos (Barcelona, 1949) qüestionen els paradigmes de la modernitat: la idea de col·lecció, autoria, originalitat i exposició. Tot i fugir dels treballs artístics que alimenten les estructures museístiques, el Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba) li ha fet un bon lloc i li dedica una exposició dels trenta anys de la seva trajectòria.
Sota el títol No em diguis res, el Macba ofereix una retrospectiva que no segueix un recorregut ni formal ni lineal, sinó que pretén reconstruir els ecosistemes de l'obra de Pazos. Així, la mostra s'organitza a partir de les agrupacions mentals que donen sentit al seu treball i planteja una cronologia del tot arbitrària, perquè el treball de Pazos és circular i concèntric.
Manuel Borja-Villel, director del Macba i comissari de la mostra, va explicar, ahir, que "les diferents sales s'han adaptat a l'univers de Pazos, cosa que fa que el museu s'hagi convertit en una mena de magatzem, que acull l'acumulació d'objectes que l'artista ha col·leccionat durant dècades". La carrera artística de Pazos s'ha d'entendre, doncs, a partir de la idea de col·lecció.
L'artista s'ha dedicat a acumular tota mena d'objectes -joguines de goma de quan era petit, teles dels vestits de la seva àvia, postals, gerros de ceràmica molt kitsch- que ha reciclat, sovint amb la tècnica de collage, i convertit en la seva obra. Destaca Niño perdido, una sèrie de quadres collage, realitzat als noranta, i que rememora la seva infància amb objectes de tota mena. L'autor va recordar que "m'agrada el collage perquè és un llenguatge ràpid, directe i amb menys perjudicis".
Borja-Villel va presentar Pazos a mig camí entre "el neodadaisme, el pop brut de Rauchenberg i l'actitud surrealista". Així, el microcosmos pazià aporta una visió irònica i nostàlgica. "És l'estètica del silenci -pel comissari- antiromàntica, que recorda que en art ja no queda res per dir".
L'univers de Pazos es pot definir a partir de la sèrie de diversos Mickey Mouse (1982) ordenats com si fossin dins un aparador, o amb el projecte Voy a hacer de mí una estrella (1975), a partir del qual l'artista s'explica: "Jo volia ser res. En realitat, jo no volia ser. Però ja que era aquí... Posats a ser, ser res. Posats a estar, amb les estrelles. Ser star".
No em diguis res, que viatjarà al Museu Reina Sofía de Madrid el proper mes de juny, es completa amb el film-collage Nemocine. Película recortable, produïda per la mostra. En aquesta projecció apareixen les seves peces, els seus alter ego, i una de les obres més conegudes, almenys a Barcelona. Es tracta de l'escultura El blanc i negre (1992), la proposta de símbol que va fer per a la ciutat olímpica: Floquet de Neu assegut a la falda de la Moreneta, un bon resum per explicar com és la realitat i l'art contemporani, si ens decidim a entrar a l'univers pazià.
---
Article publicat al diari AVUI, pàgina 44. Dijous, 8 de març del 2007
Sota el títol No em diguis res, el Macba ofereix una retrospectiva que no segueix un recorregut ni formal ni lineal, sinó que pretén reconstruir els ecosistemes de l'obra de Pazos. Així, la mostra s'organitza a partir de les agrupacions mentals que donen sentit al seu treball i planteja una cronologia del tot arbitrària, perquè el treball de Pazos és circular i concèntric.
Manuel Borja-Villel, director del Macba i comissari de la mostra, va explicar, ahir, que "les diferents sales s'han adaptat a l'univers de Pazos, cosa que fa que el museu s'hagi convertit en una mena de magatzem, que acull l'acumulació d'objectes que l'artista ha col·leccionat durant dècades". La carrera artística de Pazos s'ha d'entendre, doncs, a partir de la idea de col·lecció.
L'artista s'ha dedicat a acumular tota mena d'objectes -joguines de goma de quan era petit, teles dels vestits de la seva àvia, postals, gerros de ceràmica molt kitsch- que ha reciclat, sovint amb la tècnica de collage, i convertit en la seva obra. Destaca Niño perdido, una sèrie de quadres collage, realitzat als noranta, i que rememora la seva infància amb objectes de tota mena. L'autor va recordar que "m'agrada el collage perquè és un llenguatge ràpid, directe i amb menys perjudicis".
Borja-Villel va presentar Pazos a mig camí entre "el neodadaisme, el pop brut de Rauchenberg i l'actitud surrealista". Així, el microcosmos pazià aporta una visió irònica i nostàlgica. "És l'estètica del silenci -pel comissari- antiromàntica, que recorda que en art ja no queda res per dir".
L'univers de Pazos es pot definir a partir de la sèrie de diversos Mickey Mouse (1982) ordenats com si fossin dins un aparador, o amb el projecte Voy a hacer de mí una estrella (1975), a partir del qual l'artista s'explica: "Jo volia ser res. En realitat, jo no volia ser. Però ja que era aquí... Posats a ser, ser res. Posats a estar, amb les estrelles. Ser star".
No em diguis res, que viatjarà al Museu Reina Sofía de Madrid el proper mes de juny, es completa amb el film-collage Nemocine. Película recortable, produïda per la mostra. En aquesta projecció apareixen les seves peces, els seus alter ego, i una de les obres més conegudes, almenys a Barcelona. Es tracta de l'escultura El blanc i negre (1992), la proposta de símbol que va fer per a la ciutat olímpica: Floquet de Neu assegut a la falda de la Moreneta, un bon resum per explicar com és la realitat i l'art contemporani, si ens decidim a entrar a l'univers pazià.
---
Article publicat al diari AVUI, pàgina 44. Dijous, 8 de març del 2007
No comments:
Post a Comment