Els ingredients bàsics per un àpat comunitari i participatiu són: un pols de tradicions, un grapat d’hàbits gastronòmics, una part de cultura de masses i una altra de saber popular, tot saonat amb el punt just d’ironia i servit preferiblement a l’espai públic
Té pinta de xaman i un cert aire d’alquimista, coneix ritus religiosos que es practiquen a milers de quilòmetres d’on viu i sap riure’s del sant i de la festa. Antoni Miralda (Terrassa, 1942) és el mestre de cerimònies i el gran exorcitzador de la cultura de masses, enmig d’un context cultural cada vegada més grisenc. Fa un parell d’anys que, després de quatre dècades voltant pel món, s’ha instal·lat a Barcelona però, amb una cama a Miami, resistint-se a enrutinar-se a un lloc fix. Una nau del barri del Poblenou acull les relíquies de l’art -majoritàriament- efímer de Miralda: tres passadissos d’estanteries s’alcen fins al sòtil acumulant el rastre de nombrosos projectes en forma de llibres, fotografies, objectes més o menys reconeixibles (cranis de sucre, pots de begudes que prometen ser l'elixir de la vida, petits altars, una cortina feta amb centenars de taps de vi...) tot ben empaquetat i etiquetat. L’espai, que té aspecte d’exposició, es completa amb vitrines i peces que recorden alguns dels treballs que es van poder veure, l’any passat, a la gran retrospectiva De gustibus non disputandum, que el Reina Sofia va presentar al Palau Velázquez de Madrid. La mostra va ser una mena de ritual –d’aquells que tant li agraden- de benvinguda, on es presentaven els projectes realitzats, en la majoria dels casos, fora de l’estat espanyol i que el van consolidar mar enllà. Ara, prova de recopilar tot el seu arxiu a Poblenou, un barri que li recorda a algunes parts de la Nova York incipient que va conèixer durant els setantes i voldria convertir el taller “en un lloc de trobada, de visita i d’intercanvi”.
Art d’extramurs
L’any 1996, Miralda desenvolupa el concepte de food culture, “un conjunt de mecanismes a partir dels quals violentar els arquetips museogràfics –opacs, impenetrables i jeràrquics-. Un espai sense murs dedicat a la comunicació, la investigació i la història global del menjar, les costums, les experiències culturals i l’art”, segons explica el comissari i crític Valentín Roma. El Food Pavilion (Exposició Universal de Hannover, 2000) proposava, a partir d’una acumulació de productes i gadgets de procedències diverses així com receptes i rituals culinaris específics de la saviesa popular, el menjar com a experiència cultural. A més, les exposicions PowerFood (Artium – Es Baluard, 2008), lligant les idees d’aliment i medicament, i @Table! (Musée International des Arts Modestes, Sète), subratllant els desequilibris nutricionals entre el Nord i el Sud, són algunes de les inciatives del FoodCulturaMuseum (1996-...) que, lluny de ser un museu, és el context creat per desenvolupar la idea de food cuture.
Aquesta investigació de l’art efímer i d’extramurs dels museus, ja s’endevina, però, en les peces pregastronòmiques de l’artista, com en el cas de Soldats soldés, que va desenvolupar durant la dècada dels seixanta a París a través d’un ús repetitiu de petits soldats de joguina blancs que li servien per cobrir una infinita sèrie d’objectes trobats, rèpliques d’escultures, monuments públics... Es tracta d’una proposta pacifista, antipatriota i que assenyala els primers passos de l’acumulació, que acompanyarà tota la seva obra. L’artista va ser cridat a files l’any 1962 per complir el servei militar obligatori i durant la instrucció s’abstreia dibuixant aquelles situacions absurdes de soldats en pràctiques de guerra. D'aquells gargots en surten el Quadern Castillejos (1965) i Bien-Mal (1966), uns projectes profundament antimilitaristes. A Essais d’amélioration (Paris, Milà, Verona,1968-69) “millora” un grapat de monuments cobrint-los de soldadets blancs. En canvi, a Paris, la Cumparsita (en col·laboració amb Benet Rossell, 1972), el joguet es converteix en un soldat de mida natural que es passejat a braços de l’artista per diferents punts emblemàtics de la capital francesa, mentre continua la guerra al Vietnam... En aquest període el seus projectes s’acosten progressivament al food art: els menuts soldadets emblanquinats cridats a cobrir escultures i grans monuments apareixen a pastissos de merenga blanca i s’enceta així la col·laboració amb l’artista Dorothée Selz, que s’allargarà fins el 1973 i es traduirà en propostes d’experimentació colorista i formal del menjar i en la pràctica dels primers cerimonials. D’aquella època són Dîner en quatre couleurs (1970), Fête en blanc (1970), Memorial (1969), alguns d’ells realitzats en col·laboració amb Selz, Jaume Xifra i Joan Rabascall. En tots aquests projectes es pot resseguir l’estela iniciada per Daniel Spoerri amb l’eat art de transformar els tallers en cuines, les galeries en restaurants i els visitants en comensals.
Cerimonials entre el nou i el vell món
L’any 1972, l’artista s’instal·la a Nova York, on seguirà explorant els temes recurrents de ritual i menjar. Dels primers anys és Food Situation for a Patriotic Banquet (que, tot i ser projectat a principis dels setantes, es va poder veure per primera vegada al Palau Velázquez) on continua la línia antipatriòtica dels primers treballs presentant uns plats d’arròs tenyit amb els colors i els traços de les banderes de diferents potències militars que es deixa podrir fins a confondre l’estendard. El Movable Feast (1974), una acció-cavalcada que va aplegar un miler de persones entorn de la desfilada d’una carrossa d’arròs (ingredient bàsic, per cert, de les receptes-projectes miraldians ja que es considera un aliment de primera necessitat arreu del món) i la desfilada del Wheat&Steak (Kansas City, 1981), una intervenció pública que va reunir a milers de ciutadans, posen les bases d’uns dels projectes més emblemàtics de l’artista: Honeymoon Project (1986-1992). Durant sis anys, Miralda va posar el món d’acord per celebrar unes noces simbòliques entre l’Estàtua de la Llibertat, de Nova York, i la de Colón, de Barcelona. El repte de portar un projecte d’art públic a escala mundial, buscant la implicació de nombroses comunitats d’arreu del món. Així la cerimònia de compromís es va celebrar a la ciutat de la núvia, el comiat de soltera a Marsella, les noces a Las Vegas, el pastís a París, i els nuvis van rebre regals a la seva mida de nombrosos països. Honeymoon buscava provocar un intercanvi cultural i gastronòmic entre el nou i el vell món, una constant que es desenvolupa sobretot a projectes com Santa Comida (una investigació sobre les ofrenes alimentàries que, en la santería, s’ofereixen als déus, 1984-1989) i Sabores y Lenguas (un projecte de coneixement i defensa de les diferents tradicions culinàries d’Amèrica,1997-2007).
A més, dels nombrosos projectes de Miralda que es recullen a l’arxiu www.stomakdigital.org, cal destacar El Internacional (Nova York, 1984-1986), un restaurant i bar de tapes que va obrir en col·laboració amb la restauradora Montse Guillén. L’establiment, que fusionava cuina i art, es va convertir aviat en un referent de la cultura alternativa del downtown. Precisament ara, es vol recopilar en un llibre, a partir dels menús i les fotografies de les peces que s’hi exposaven i les personalitats que hi menjaven, la història del primer local que va portar les tapes als Estats Units. Mentrestant, però, el tàndem Miralda-Guillén continua recopilant receptes i estris culinaris curiosos d’arreu, ampliant el seu arxiu alimentari.
Darrera la grandiositat dels projectes miraldians, els pastissos de dimensions impossibles i les acumulacions desmesurades d’andròmines de tot tipus, s’oculta un artista que, a vegades convertit en cuiner i d’altres en antropòleg, investigador o mediador social, ofereix algunes pistes sobre les respostes a les grans preguntes d’aquest món.
___
Té pinta de xaman i un cert aire d’alquimista, coneix ritus religiosos que es practiquen a milers de quilòmetres d’on viu i sap riure’s del sant i de la festa. Antoni Miralda (Terrassa, 1942) és el mestre de cerimònies i el gran exorcitzador de la cultura de masses, enmig d’un context cultural cada vegada més grisenc. Fa un parell d’anys que, després de quatre dècades voltant pel món, s’ha instal·lat a Barcelona però, amb una cama a Miami, resistint-se a enrutinar-se a un lloc fix. Una nau del barri del Poblenou acull les relíquies de l’art -majoritàriament- efímer de Miralda: tres passadissos d’estanteries s’alcen fins al sòtil acumulant el rastre de nombrosos projectes en forma de llibres, fotografies, objectes més o menys reconeixibles (cranis de sucre, pots de begudes que prometen ser l'elixir de la vida, petits altars, una cortina feta amb centenars de taps de vi...) tot ben empaquetat i etiquetat. L’espai, que té aspecte d’exposició, es completa amb vitrines i peces que recorden alguns dels treballs que es van poder veure, l’any passat, a la gran retrospectiva De gustibus non disputandum, que el Reina Sofia va presentar al Palau Velázquez de Madrid. La mostra va ser una mena de ritual –d’aquells que tant li agraden- de benvinguda, on es presentaven els projectes realitzats, en la majoria dels casos, fora de l’estat espanyol i que el van consolidar mar enllà. Ara, prova de recopilar tot el seu arxiu a Poblenou, un barri que li recorda a algunes parts de la Nova York incipient que va conèixer durant els setantes i voldria convertir el taller “en un lloc de trobada, de visita i d’intercanvi”.
Art d’extramurs
L’any 1996, Miralda desenvolupa el concepte de food culture, “un conjunt de mecanismes a partir dels quals violentar els arquetips museogràfics –opacs, impenetrables i jeràrquics-. Un espai sense murs dedicat a la comunicació, la investigació i la història global del menjar, les costums, les experiències culturals i l’art”, segons explica el comissari i crític Valentín Roma. El Food Pavilion (Exposició Universal de Hannover, 2000) proposava, a partir d’una acumulació de productes i gadgets de procedències diverses així com receptes i rituals culinaris específics de la saviesa popular, el menjar com a experiència cultural. A més, les exposicions PowerFood (Artium – Es Baluard, 2008), lligant les idees d’aliment i medicament, i @Table! (Musée International des Arts Modestes, Sète), subratllant els desequilibris nutricionals entre el Nord i el Sud, són algunes de les inciatives del FoodCulturaMuseum (1996-...) que, lluny de ser un museu, és el context creat per desenvolupar la idea de food cuture.
Aquesta investigació de l’art efímer i d’extramurs dels museus, ja s’endevina, però, en les peces pregastronòmiques de l’artista, com en el cas de Soldats soldés, que va desenvolupar durant la dècada dels seixanta a París a través d’un ús repetitiu de petits soldats de joguina blancs que li servien per cobrir una infinita sèrie d’objectes trobats, rèpliques d’escultures, monuments públics... Es tracta d’una proposta pacifista, antipatriota i que assenyala els primers passos de l’acumulació, que acompanyarà tota la seva obra. L’artista va ser cridat a files l’any 1962 per complir el servei militar obligatori i durant la instrucció s’abstreia dibuixant aquelles situacions absurdes de soldats en pràctiques de guerra. D'aquells gargots en surten el Quadern Castillejos (1965) i Bien-Mal (1966), uns projectes profundament antimilitaristes. A Essais d’amélioration (Paris, Milà, Verona,1968-69) “millora” un grapat de monuments cobrint-los de soldadets blancs. En canvi, a Paris, la Cumparsita (en col·laboració amb Benet Rossell, 1972), el joguet es converteix en un soldat de mida natural que es passejat a braços de l’artista per diferents punts emblemàtics de la capital francesa, mentre continua la guerra al Vietnam... En aquest període el seus projectes s’acosten progressivament al food art: els menuts soldadets emblanquinats cridats a cobrir escultures i grans monuments apareixen a pastissos de merenga blanca i s’enceta així la col·laboració amb l’artista Dorothée Selz, que s’allargarà fins el 1973 i es traduirà en propostes d’experimentació colorista i formal del menjar i en la pràctica dels primers cerimonials. D’aquella època són Dîner en quatre couleurs (1970), Fête en blanc (1970), Memorial (1969), alguns d’ells realitzats en col·laboració amb Selz, Jaume Xifra i Joan Rabascall. En tots aquests projectes es pot resseguir l’estela iniciada per Daniel Spoerri amb l’eat art de transformar els tallers en cuines, les galeries en restaurants i els visitants en comensals.
Cerimonials entre el nou i el vell món
L’any 1972, l’artista s’instal·la a Nova York, on seguirà explorant els temes recurrents de ritual i menjar. Dels primers anys és Food Situation for a Patriotic Banquet (que, tot i ser projectat a principis dels setantes, es va poder veure per primera vegada al Palau Velázquez) on continua la línia antipatriòtica dels primers treballs presentant uns plats d’arròs tenyit amb els colors i els traços de les banderes de diferents potències militars que es deixa podrir fins a confondre l’estendard. El Movable Feast (1974), una acció-cavalcada que va aplegar un miler de persones entorn de la desfilada d’una carrossa d’arròs (ingredient bàsic, per cert, de les receptes-projectes miraldians ja que es considera un aliment de primera necessitat arreu del món) i la desfilada del Wheat&Steak (Kansas City, 1981), una intervenció pública que va reunir a milers de ciutadans, posen les bases d’uns dels projectes més emblemàtics de l’artista: Honeymoon Project (1986-1992). Durant sis anys, Miralda va posar el món d’acord per celebrar unes noces simbòliques entre l’Estàtua de la Llibertat, de Nova York, i la de Colón, de Barcelona. El repte de portar un projecte d’art públic a escala mundial, buscant la implicació de nombroses comunitats d’arreu del món. Així la cerimònia de compromís es va celebrar a la ciutat de la núvia, el comiat de soltera a Marsella, les noces a Las Vegas, el pastís a París, i els nuvis van rebre regals a la seva mida de nombrosos països. Honeymoon buscava provocar un intercanvi cultural i gastronòmic entre el nou i el vell món, una constant que es desenvolupa sobretot a projectes com Santa Comida (una investigació sobre les ofrenes alimentàries que, en la santería, s’ofereixen als déus, 1984-1989) i Sabores y Lenguas (un projecte de coneixement i defensa de les diferents tradicions culinàries d’Amèrica,1997-2007).
A més, dels nombrosos projectes de Miralda que es recullen a l’arxiu www.stomakdigital.org, cal destacar El Internacional (Nova York, 1984-1986), un restaurant i bar de tapes que va obrir en col·laboració amb la restauradora Montse Guillén. L’establiment, que fusionava cuina i art, es va convertir aviat en un referent de la cultura alternativa del downtown. Precisament ara, es vol recopilar en un llibre, a partir dels menús i les fotografies de les peces que s’hi exposaven i les personalitats que hi menjaven, la història del primer local que va portar les tapes als Estats Units. Mentrestant, però, el tàndem Miralda-Guillén continua recopilant receptes i estris culinaris curiosos d’arreu, ampliant el seu arxiu alimentari.
Darrera la grandiositat dels projectes miraldians, els pastissos de dimensions impossibles i les acumulacions desmesurades d’andròmines de tot tipus, s’oculta un artista que, a vegades convertit en cuiner i d’altres en antropòleg, investigador o mediador social, ofereix algunes pistes sobre les respostes a les grans preguntes d’aquest món.
___
Article publicat a la revista Bonart, n. 142.
