Pilar Dolz porta el timó
d’una de les galeries més veteranes del territori espanyol i no té cap intenció
d’abandonar el vaixell
“Corria l’any 1974
–Pilar Dolz (Morella, 1945) fa memòria des de l’altre costat del fil telefònic–
quan un grup de gent de Castelló interessats per la cultura vam decidir obrir
Cànem. L’espai –recorda– naixia com una galeria oberta on hi passarien diversos
esdeveniments culturals: concerts, conferències, presentacions de llibres, exposicions...”
El 21 de desembre d’aquell mateix any acollien la primera exposició amb quadres
de Boix, Heras i Armengol, i Joan Fuster en feia el text de presentació. “L’any
76 molts dels qui ho havien impulsat –m’explica– van començar a militar en
partits polítics i es van anar desvinculant de l’espai i jo vaig quedar com a
responsable de Cànem tenint clar que això era una botiga i que en cap cas
viuríem de subvencions”. La resta, que diria aquell, és història, però és just
aquí on comença el periple d’una de les galeries més veteranes del territori
espanyol que, des de la perifèria dels pols culturals, s’ha fet un lloc en les
principals fires d’art contemporani i a la intempèrie d’un mercat amb constants
dificultats.
 |
| Mar Arza, De sus largas conjeturas, 2010 |
Argüeix que la clau de
l’èxit és la complicitat amb els artistes amb els quals ha treballat (en
representa més d’una vintena: Isidre Manils, Manel Margalef, Mar Arza...), els
galeristes del territori i un públic fidel. “Quan vam començar –raona– era més
fàcil perquè hi havia poques galeries i els artistes volien treballar amb
nosaltres. La nostra proposta des dels inicis era la d’apostar per l’art més
arriscat perquè –subratlla– l’art és risc, incloure artistes de les
avantguardes històriques, deixar espai per a joves creadors del territori i per
a peces d’altres galeries en les quals ens emmirallàvem, com la mallorquina
Ferran Cano”. Amb unes sis-vuit exposicions anuals, entre col·lectives i
monogràfiques, Cànem exposa pintura, escultura i produeix obra gràfica,
gravats, videoart i llibres d’artista. Les fires internacionals han estat
l’altre element que ha contribuït en la particular formula de l’èxit. En els
darrers anys, ha participat a les fires de Miami, Lisboa, a Arco, Loop, Art
Libris, Solo Projects de Basilea... “Les fires ens han servit –apunta Dolz– per
col·locar els nostres artistes en bones col·leccions i fundacions d’arreu del
món. A més, hem contat amb una sèrie de compradors que ens han sigut fidels
durant tots aquest anys i als quals estem molt agraïts. Ara –es lamenta– el
mercat és inexistent, però durant anys a Castelló s’ha comprat prou bé. Ha
estat una ciutat amb diners i amb gent interessada per l’art i per la cultura. Potser
el que no hem sabut fer bé és treballar amb les institucions de la zona perquè
ens compressin obra”.
Amb tarannà optimista tira de refranyer i diu que li agrada recordar allò
de què “les energies que gastem criticant les tenebres les podem utilitzar per
encendre una làmpada”. La galerista que es considera botiguera i que, com a hobby,
es dedica a fer gravats, contenta amb els homenatges rebuts, finalitzava, fa
uns mesos, el seu discurs a la Universitat Politècnica de València, després de
rebre la Medalla de Sant Carles, amb un entusiasta “endavant... 40 anys més”.
___
Publicat a Revista Bonart, maig-juny-juliol de 2015
No comments:
Post a Comment