La pintura lenta de Sok Kan Lai

Sok Kan Lai (Hong Kong, 1959) per referir-se a la seva obra defuig d'etiquetes previsibles com “realista” o “hiperrealista” i defensa que “tot i que no sóc capaç de fer abstracció, el meu plantejament és completament abstracte”. 

Taula de tallar amb hortalisses, 2009

En l'exposició Pretexts, que presenta a La Galeria de Sant Cugat del Vallès del 24 de febrer a mitjans d'abril, es mostren una vintena de peces, entre dibuixos a llapis i aquarel·les. Proliferen les natures mortes de fruites i verdures o amb altres estris (un auricular amb un cd a sobre d'un tamboret, una càmera fotogràfica, un pot de xinxetes, entre altres coses que pul·lulen pel seu taller). Els vegetals i objectes que retrata “són el pretext -subratlla- per treballar allò que m'interessa: les composicions i els colors, els tons i la llum; no té cap importància que pareguin reals”. L'artista, que resideix a Catalunya des de principis dels vuitanta, s'entretén en els matisos, en encertar el to, el color, els contrastos de llums, grisos i ombres. “Necessito tots aquests objectes -s'explica- per crear les meves composicions però no els miro com el que són (un plat, una raqueta) sinó com a formes i colors. És un joc d'abstracció: una colflori, per exemple, m'ofereix una taca blanca al quadre, un ganivet al costat fa de vector i equilibra el pes d'aquesta taca, i un mantell és molt més, es converteix en un grapat de línies que m'ajuden a compensar la composició”. El seu univers creatiu és d'interior i està format per allò que té a l'abast. Diu que no fa paisatge perquè hi ha massa detalls i se sent segura en les figures clares, definides; i només ha experimentat amb el retrat amb la seva filla en un parell d'ocasions. 

Aina en ombra, 2015

Sok Kan Lai es refereix al llapis i l'aquarel·la com unes extensions de la seva mirada. El seu procés de treball per capes i gairebé sempre amb llum natural és lent i laboriós: “cal una extrema disciplina i paciència”. L'artista autodidacta reconeix que dedica mesos a fer cada una de les peces i que per mor d'això té una producció petita. Cada un dels quadres de Pretext funciona com a fragment del seu món tancat, una finestra d'entrada a la seva cambra, on tot passa a poc a poc i de manera tranquil·la. “La meva obra -afirma- és una construcció de mi mateixa”. Estem davant d'una pintura lenta, sense estridències, que reclama una contemplació pausada i detinguda. 

___

Publicat a Revista Bonart, febrer-març-abril 2017