Diu Joan Fontcuberta
que les fotografies neixen, creixen, es reprodueixen i moren. Al llarg dels
darrers anys, el pare de la post fotografia s'ha interessat pel metabolisme que
transforma el cos de les imatges. El fotògraf visita, així, arxius i
col·leccions, on troba imatges agòniques, en descomposició, en estat traumàtic,
a punt de desaparèixer. “Què resta de la fotografia quan només en romanen els
residus, unes taques químiques sensibles a la llum?”, es demana l'artista.
D'aquesta recerca
sorgeix la sèrie Trauma, un recull de fotografies malaltes, moribundes,
a un pas de perdre la imatge. “Són imatges que desneixen –escriu, tot
utilitzant un terme palaufabrià– i clouen el seu cicle orgànic”. Fins al 14
d'abril del 2019, la Fundació Palau de Caldes d'Estrac acull l'exposició Joan
Fontcuberta. Poemes de l'alquimista. Fontcuberta pren, per a l'ocasió, el
llibre Poemes de l'Alquimista, que aplega la totalitat de l'obra poètica
–un conjunt de cinc llibres: L’aprenent de poeta, L’alienat, Càncer,
Fragments del laberint i Atzucac– que Josep Palau i Fabre va
escriure a l'exili, entre 1936 i 1950. El volum, un dels llibres de poesia
catalana més coneguts i reeditats, es va publicar de manera clandestina dos
anys després, el 1952, però no es va poder llegir en català i lliure de censura
fins a la mort del dictador Franco.
La mostra, que es va
inaugurar a principis d'octubre, és la translació en exposició del volum Joan
Fontcuberta. Poemas del Alquimista, publicat en edició bilingüe en anglès i
castellà per La Fábrica. Es tracta d'un recull de prop d'una trentena
d'estampes, un exercici de recuperació de negatius vells, que en el llibre
dialoguen amb diferents versos de poemes d'en Palau: “Els sorolls resten: es
reabsorbeixen en la memòria, en el silenci. / El silenci és mineral”; o bé: “El
meu camí me l'enlluerna un raig / de llum d'absència, d'éssers que no són”. Una
acumulació d'imatges fantasmagòriques, per on hi transiten cossos nus ratllats,
ballarines desfigurades, paisatges malmesos pels efectes de la química i el pas
del temps...
En aquest poemari
visual, que incorpora en portada un extracte d'un negatiu ferit del mestre Joan
Artigues i Carbonell, el fotògraf intervé i es fa seu el text que serveix de
pròleg a Poemes de l'Alquimista i el transforma en el preludi del
llibre, substituint justament la paraula poesia per fotografia: “Prologar
[la fotografia] és negar-li el caràcter demiúrgic i d’iniciació que li és
propi. Car si [la fotografia] no és iniciació no és res. Que hi ha un secret;
que vivim, de la vida, una aparença; que les fonts d’aquell secret han estat
perdudes i que [la fotografia] pretén de reconquerir-les, són els postulats més
o menys implícits en tota la gran corrent humanística que em guia”.
Maria Choya,
directora de la Fundació Palau, recorda, en una conversa telefònica, com , i
com es va germinar l'actual exposició fotogràfica. Fontcuberta s'interessà pels
versos d'en Palau a partir de la mostra Jo sóc el meu propi experiment.
Tretze lectures dels Poemes de l’Alquimista de Josep Palau i Fabre, comissariada
per Julià Guillamon, que es va exhibir a la mateixa Fundació i al Palau Robert
de Barcelona, amb motiu l'Any Palau i Fabre, al llarg del 2017, en el centenari
del seu naixement. En aquelles exhibicions es van convidar creadors de
diferents àmbits a interpretar alguns dels poemes més destacats del llibre. Entre
els col·laboradors hi havia artistes com l'Ignasi Aballí o l'Enric Farrés.
Evocant aquest mateix esperit, Fontcuberta revisita, ara, l'obra d'en Palau i
conjuga els mateixos verbs: investiga, experimenta, crea i reflexiona entorn de
la decrepitud de la imatge fotogràfica.
Palau, al llarg de
tota la seva trajectòria, concep la poesia “no com un fi en ella mateixa, sinó
com un mitjà d’exploració, d’experimentació”: aquesta és la significació
primera de l’alquímia poètica palaufabriana. Aquesta via cap a l'exploració és
la que precisament li serveix al fotògraf per endinsar-se a la recerca de
negatius a un pas d'abandonar la imatge. “La fotografia pretén aturar el temps
–escriu l'artista–, però al final el temps acaba cobrant la seva venjança:
convertint la imatge en un fantasma”.
__
Publicat a Revista Bonart, número 184, novembre-desembre 2018, gener 2019
No comments:
Post a Comment