El galerista que estima els llibres

El col·leccionista Miguel Marcos celebra 15 anys de galeria oberta a Barcelona i acaba de cedir prop de 5.000 publicacions a la biblioteca pública d’Aïnsa (Osca) per crear el Fons Documental d’Art Contemporani Miguel Marcos. 

Joan Brossa a BROSSSSA quatre emplaçaments (27 de febrer - 30 d’abril de 1998),
la primera exposició de la galeria a Barcelona

La seva passió pels llibres no ve d’ara, de fet fa dècades que es dedica a nodrir les biblioteques de centres locals i estrangers amb catàlegs, monografies i publicacions entorn de l’art contemporani. Hem quedat amb ell per parlar de tota una vida dedicada a l’art, de la seva trajectòria com a galerista i col·leccionista, del mercat, de la pujada de l’IVA, de les fires, d’ARCO, de llibres, però, sobretot, de “bona” pintura i de pintors.

“Des de sempre –explica- he tingut una inclinació per l'art i en particular he sentit la inquietud de guardar-ne les publicacions. Aquesta passió, mantinguda al llarg de la meva dilatada trajectòria professional, ha suposat que en l'actualitat la galeria compti amb un important fons bibliogràfic”. Marcos em cita a Ciutat Vella, al carrer Jonqueres, 10, on hi ha la galeria, lluny de l’eix del Consell de Cent i ben a prop del Palau de la Música. Aquesta ubicació respon a “la possibilitat de reunir en un mateix edifici l'habitatge i el negoci, perquè per a mi són inseparables. Des d'un principi vaig optar per un projecte molt personalitzat i intimista, en la línia de moltes galeries estrangeres que propicien la cita, el que comporta una trobada més propera tant amb els compradors com amb els artistes, els crítics i els estudiosos”.

L’espai de la galeria està en obres, “per millorar les instal·lacions”, però assegura que per setembre tot estarà llest per la rentrée. Al seu despatx, unes quantes pintures es disputen l’espai amb prestatgeries plenes de llibres i carpetes amb documentació que mostra quines publicacions, quan i on han estat enviades “per controlar que les donacions no quedin arraconades en un magatzem, sinó que estiguin catalogades i siguin accessibles al públic”; i al terra, descansen capses amb [més] llibres pendents d’una destinació. “Tinc la voluntat –diu- de facilitar al màxim la seva difusió. En concret, he signat convenis amb museus i biblioteques, no només d'Espanya, seguint una política de donacions i intercanvi. En aquest cas, l'interès i entusiasme, manifestat pels responsables de l'Ajuntament d'Aïnsa, que estaven finalitzant la construcció de la nova biblioteca, ens ha portat a subscriure un conveni de col·laboració. El que era, en un principi, una petita donació d'algunes publicacions, va anar prenent força, fins a convertir-se en un fons documental per a l'estudi de l'art contemporani, que inclou publicacions relacionades amb l'art contemporani, monografies, llibres d'artistes, catàlegs, revistes especialitzades, així com cartells, dossiers, invitacions...” Però, per què justament a la petita població d’Aïnsa? “Crec en la importància de la descentralització de la cultura. A més, amb el web que s'està desenvolupant, es facilitarà l'accés als estudiosos i interessats en l'art contemporani. En aquesta línia, per a mi, era important el compromís adquirit, per part dels responsables de l'ajuntament, de catalogar i situar a les xarxes les publicacions objecte de la donació”.

La pintura com a leitmotiv
L’historiador Jaume Vidal Oliveres va escriure que la galeria Miguel Marcos representava “una aposta per la pintura a la capital del conceptual". El galerista, per la seva banda, afirma que “encara que la pintura ha estat i és el leitmotiv i nucli del meu projecte, on també hi ha cabuda per a les diferents expressions que en l'actualitat té l'art contemporani. No s’ha oblidar, per exemple, la meva aposta per Brossa, abans d'instal·lar-me a Barcelona. Mantinc la meva mirada atenta a artistes que s'expressen amb altres suports, com Bernardí Roig, Pierre Gonnord, Alan Charlton, Stephan Balkenhol, Bill Thompson, Luis i Rómulo Royo”. I l’aposta pel futur? “Segueixo tenint confiança en artistes com Carlos Franco, José M. Yturralde, Xavier Grau, que formen part del projecte de la galeria des del principi, així com altres, com Dennis Hollingsworth, de més recent incorporació. La meva aposta de futur és seguir en la mateixa línia, ampliant el projecte a altres mercats”.

Mirada polièdrica
Marcos pot presumir –i en certa manera, ho fa- de tenir una visió polièdrica del galerisme a l’estat espanyol. Ha regentat galeries a Tarragona, Saragossa, Madrid i Barcelona i això fa que es plantegi i expliqui el model de galeria i el mercat de l’art des de múltiples perspectives. “Després d'iniciar el meu projecte a Saragossa, portant l'art contemporani a l'Aragó, vaig seguir a Madrid. Amb el desencís propiciat per la crisi del 92, vaig decidir ampliar la meva proposta a Barcelona. Entre Barcelona i Madrid és difícil avaluar si existeixen models diferents, encara que crec que Madrid és una ciutat menys local, almenys pel que fa a l'art contemporani. Barcelona és una gran ciutat, que va tenir, a inicis del XX i fins a la democràcia, la iniciativa i l'impuls en tots els àmbits, i molt en particular en ser l'avançada de l'art contemporani i el col·leccionisme. A partir del nou segle ha anat decaient, en part per l'absència de mercat i potser per mirar-se excessivament el melic”.

Al món del galersime, cada galerista té la seva recepta, el seu model del què és o ha de ser l’espai d’exhibició, contemplació i venda. “Si em preguntes quina és la funció d'una galeria avui, cal recordar com s'ha desenvolupat el galerisme a Espanya. De fet –afegeix- fins a principis dels 80, no es comença a treballar de forma homologable amb altres països, tot i no tenir un mercat equiparable. El problema segueix sent l'absència d'un mercat real. Així, la funció de la galeria continua sent promocionar i difondre l'art, intentant, al mateix temps, arribar a construir un mercat i un col·leccionisme equiparable a l'europeu i al nord-americà”. A això, però s’ha afegit, recentment la pujada de l’IVA, una estocada més a un mercat, que, de per sí, està afeblit. Marcos ho té clar: “l'IVA és un dels problemes però no l'únic. Per descomptat, en un mercat global com l'actual, que hi hagi països, com per exemple els anglosaxons, amb una fiscalitat molt menor, potència aquests mercats en detriment del nostre, al no ser prou competitius”.

Fa més de trenta anys que Marcos participa a fires dins i fora d’Espanya i coneix ARCO des dels orígens. “Sobre ARCO ja s'ha dit tot, però, cal recordar –subratlla- que des del seus inicis va suposar un revulsiu per a una societat àvida d'esdeveniments culturals. Per a una galeria ser-hi significava existir. La societat va gaudir d'un gran esdeveniment que any rere any impulsava la presència de galeries internacionals que exhibien als seus estands obres difícils de contemplar a Espanya”. I assegura que “de no haver existit ARCO les coses estarien pitjor. Tot i així, al llarg dels últims anys, però, es distreu als possibles compradors amb activitats que dificulten les vendes. La fira com a espectacle de masses ha de desaparèixer, donant pas a una trobada entre compradors i galeries. A més –conclou- crec que hi ha una inflació no justificada de fires d'art contemporani que en lloc de servir a la millor i major difusió confonen l'espectador i dispersen els esforços de les galeries”. Queda dit.

___
Publicat a Revista Bonart, agost-setembre de 2013

El record que, de sobte, es fa ficció

La muntanya de Montjuïc, com a metonímia de la història de la ciutat, és el pretext d’Oriol Vilanova per rastrejar amb altes dosis d’ironia com païm i recordem el passat.

Ella corregeix els costums rient, de l'Oriol Vilanova, a la Fundació Joan Miró

Que no us despisti el títol. A Ella corregeix els costums rient no hi trobareu cap dona. L’artista Oriol Vilanova adapta el nom d’una obra de Francis Picabia per submergir-se en la densitat de la memòria col·lectiva i interpel·lar la construcció del relat històric present. L’exposició enceta el programa Arqueologia preventiva. Ruta per l’epidermis de la història que, segons el comissari Oriol Fontdevila, “busca, com el treball topogràfic previ a una excavació, resseguir les herències que han arribat fins avui i que estructuren la nostra relació amb el passat”. El punt de partida d’aquest cicle -que inclou cinc creadors i s’allargarà durant un any a l’Espai 13 de la Fundació Joan Miró i a l’Espai 14-15 de L’Hospitalet de Llobregat- és, com no podia ser d’una altra manera, Montjuïc, un lloc carregat de simbologia històrica. La muntanya, ocupada per museus, arxius, monuments, memorials, un cementiri, esdevé, per al curador, “una coordenada espacial i temporal constant en tot el projecte”.

D’entre tot aquest territori connotat d’història i memòria, Vilanova ha creat, per a la seva exposició, una estranya parella, posant en solfa el Poble Espanyol i el pavelló d’Alemanya de Mies van der Rohe. Bé, la cosa no és tan rara, els dos es van erigir en el marc de l’Exposició Universal del 1929, el primer, però, com una lloança al tipisme i al tradicionalisme espanyol, i, el segon, com un exemple de modernitat. Per a Vilanova, però, que ha triat aquests construccions a partir de “la idea de facsímil folklòric”, es tracta de “dues escenografies amb un mateix relat”. De fet, Fontdevila, recorda que “els dos enclavaments aparentment contraris es fonamenten sobre la reivindicació patriòtica: l’apologia de la raça hispànica, per una banda, i la del nacionalisme alemany, per altra”. I rememora el fet que l’arquitecte alemany “va negociar col·locar el seu pavelló just davall del Poble Espanyol, perquè, sortissin a les fotografies alhora, un situat a sobre de l’altre”. A Ella corregeix els costums rient l’artista fa un exercici de juxtaposar ambdós a partir, segons el comissari, “de quatre intervencions que fan entrar en col·lapse els dos espais”. No es tracta de desvetllar ara tots ets i uts de la proposta, que es plena de cops conceptuals amagats (pareu bé l’orella que hi ha banda sonora!). Això sí, s’inclou una sèrie de refotografies que l’artista ha realitzat imitant l’enquadrament de postals de l’època, però amb certes variacions que modifiquen la visió del paisatge.

Vilanova, que s’apropa a la memòria col·lectiva “des de la ficció perquè té tant de real com de fals”, teatralitza així allò que des del present assumim com a cert del passat. I, en un intent de parlar de com es construeix aquesta memòria social i s’alimenten els seus mites, decideix parafrasejar a Ramón Gómez de la Serna i amolla: “tenia tan mala memòria que es va oblidar que tenia mala memòria i es va recordar de tot”.

Ella corregeix els costums rient
Espai 13 de la Fundació Joan Miró
Del 18 de setembre al 8 de desembre de 2013

___
Publicat a Time Out, 11/09/13

El tercer dijous de setembre…

El dia 19 de setembre se celebra la Nit de l’Art de Palma, que dóna el ‘sus’ a la temporada i unifica de nou el sector de les galeries.

Ja és més que una tradició. Cada any, quan s’apaga l’estiu, les galeries de Palma enceten la temporada plegades, fent un vernissage conjunt amb diferents espais artístics de Ciutat. En total, prop de trenta punts d’exhibició, entre galeries que formen part de les associacions Art Palma i Aigab, creadores i organitzadores de l’esdeveniment, i d’altres que van per lliure juntament amb els centres d’exhibició habituals, Casal Solleric, Es Baluard, Caixaforum, Fundació Miró…

Enguany, a més, la Nit de l’Art, pren un to especial perquè se signarà públicament la pau entre les dues associacions de galeristes, després dels desencontres i la polèmica amb l’organització de l’Art Palma Brunch, que es va celebrar la passada primavera i on, per primera van quedar excloses les galeries que formen part d’Aigab. Per a Xavier Fiol, president d’Art Palma i director de la galeria homònima, “obrirem la temporada plegats després d’haver resolt els problemes anteriors. No vam saber explicar-nos bé, no volíem que Art Palma Brunch [organitzada per Art Palma] es convertís en una Nit de l’Art; un esdeveniment més popular, però hem après dels errors i és un conflicte que no es tornarà a repetir”.

Amb aquest clima de pau i enteniment, la Nit de l’Art, cita anual per fer un tastet de l’art contemporani que es podrà veure al llarg de l’any a Mallorca, ofereix una novetat en la setzena edició. En aquesta ocasió, es presentarà una publicació gratuïta, a manera de llibre, que recollirà totes les exposicions que es presentaran el 19 de setembre. De fet, a la darrer edició de Palma Photo [impulsat també per Art Palma] del passat mes de juny van provar-ho i volen repetir l’experiència de substituir el plànol descriptiu “per una publicació que es podrà guardar i conservar”.

___
Publicat a Revista Bonart, agost-setembre de 2013

La retratista d’ànimes

L’artista Lita Cabellut (Barcelona, 1961) explora la part més fosca de la condició humana a l’exposició Trilogía de la duda, que acull l’Espai VolArt 2 de la Fundació Vila Casas fins al 21 de juliol. Es tracta d’una aproximació als desitjos, les il·lusions i les pors que envolten la nostra vida a partir d’una trentena d’obres d’alt contingut existencialista realitzades durant el darrer any.

A la proposta introspectiva de la pintora catalana resident a Holanda, que s’autodefineix com “retratista d’ànimes”, hi apareixen traços que connecten les seves peces amb l’expressionisme alemany de principis del segle passat. A més, algunes de les pintures, que despullen els aspectes més torbadors de l’home, parteixen de l’interès en la denúncia social que Cabellut ha recollit dels quadres de Goya, de qui diu que és “el mestre del compromís i la preocupació de l’ésser humà”. La pintora, per la seva banda, però, s’esforça a plasmar aquest sentiment amb una paleta de colors més àmplia i violenta, deixant enrere la monocromia, i els negres de l’artista espanyol.

Cabellut mostra, al llarg de la seva trajectòria, una especial sensibilitat en la pràctica del retrat, amb un enfoc enigmàtic del personatge, treballant principalment la mirada. És precisament aquest encant misteriós i inefable que en la cultura gitana es coneix com duende, la inspiració creativa que Lorca va definir com “allò que tots senten i que cap filòsof explica”. Potser, és adient explicar aquí que l’artista d’origen gitano va viure una infància humil als carrers del Raval de la capital catalana i marcada per l’abandonament de la mare. Als dotze anys, però, els seus pares adoptius la van portar a visitar el Museu del Prado de Madrid i va ser justament allà on va trobar el canal per expressar la seva creativitat.

Per la seva col·lecció de pintures de gran format sobre el Retrat del comportament humà hi desfilen alguns dels principals protagonistes del segle XX. Entre molts altres, hi ha Janis Joplin, Billie Holiday, Miles Davis, Sigmund Freud, Marie Curie i Chaplin. A més, apareixen retrats descarnats de personatges anònims que recorden les cares desfigurades i aterradores de Bacon.

A dia d’avui, les obres de Cabellut, que es poden veure actualment a Barcelona, s’han exposat arreu del món, en mostres individuals i col·lectives, a prestigioses galeries i centres d’art de Londres, París, Berlín, Nova York, entre d’altres.

___
Publicat a Revista Bonart, juny-juliol de 2013

Ferran Cano s’acomiada després de 40 anys de galerisme

El mes de juny el galerista fa 73 anys i es jubila, tancant els espais que té a Palma i a Barcelona.

“Estic en forma per continuar més anys, però ara no li veig futur al món de les galeries”. Ferran Cano ha decidit, després de 40 anys de galeria a Palma, 20 a Barcelona i més de 100 fires internacionals a les espatlles, baixar la persiana, al juliol, i jubilar-se. Assegura que la conjuntura econòmica i política ha estat un factor important en la seva decisió: “per a una persona més jove una crisis de 4 anys pot ser un període curt, però per a mi -assegura- és un temps inassumible i, a més, és fa molt difícil la compra i la venda d’art amb l’agument de l’IVA i amb un governs, espanyol i balear, que menyspreen la cultura”.

Cano és un històric del panorama artístic i les ha vistes de tots colors. L’any 73 va obrir galeria a Palma, des d’on va exposar a Miró i a Brossa, entre d’altres, i va acollir la primera mostra d’un jove Barceló. Recordant els inicis, el galerista remarca que “el mercat de l’art tenia una dimensió molt diferent abans. En aquell moment, la galeria era un espai de lluita i de llibertat en un context de censura, després, però, es va imposar la màxima de Warhol: l’art és el mercat i tot va canviar. Jo, però, sempre he enyorat aquella època més compromesa”. Setze anys després d’estrenar-se a l’illa, el galerista va creuar el mar i va decidir obrir un espai a Barcelona. “Durant aquells anys, a les fires, Mallorca era vist com un lloc molt exòtic per exposar, vendre i comprar art, un territori purament turístic i poc seriós per acollir aquest negocis, tot i la presència de creadors com Graves, Cela o Miró que realitzaven importats obres a l’illa. En aquest punt, la capital catalana era un aparador més atractiu”. Així, des de l’any 89, Cano ha tingut un peu a banda i banda del mediterrani des d’on ha apostat, al llarg de les tres darreres dècades, per l’art jove, arriscat i sense compromisos. “Sempre he cregut i he defensat que és més emocionant exposar i comprar peces de creadors joves, té més risc, però és més interessant i estimulant buscar artistes autèntics que creguin amb el que fan, al marge de modes i tendències”.

Diuen que quan va transcendir que es jubilava, des d’Alemanya es van interessar en conservar la marca Ferran Cano, però ell s’hi va negar en rodó. “El treball del galerista, com el de l’artista és creatiu –afirma- i arribats en aquest punt preferesc tancar jo mateix aquesta etapa”. Projectes de futur? “Seguir veient exposicions i visitant fires, però sense el caire utilitari. En definitiva, em dedicaré a gaudir de l’art”.

___
Publicat a Revista Bonart, juny-juliol de 2013

L’aparador d’art més gran del món

Del 13 al 16 de juny se celebra la 44a edició d’Art Basel, considerada la fira més influent i prestigiosa d’art modern i contemporani.

Sense cap, sense temps, sense cos, de Wolfgang Laib (2007).
Foto: Cortesia de l'artista i la galeria Konrad Fisher

Durant el darrers anys, quan l’arribada de la temuda crisi era només un run run hi va haver una proliferació de fires d’art contemporani arreu. Ara que el crac ha esdevingut una realitat quotidiana i el sector de la cultura sobreviu tocat i –en alguns casos- quasi enfonsat molts d’aquests esdeveniments que sorgiren com a bolets han anat caient al mateix temps que baixen la persiana galeries i es tanquen centres d’art aquí i allà.

En canvi, la fira de totes les fires, considerada el model de referència, resisteix a la ciutat de suïssa de Basilea, on es presenta, del 13 al 16 de juny, la 44a edició Art Basel. Una bon termòmetre per avaluar el seu èxit comercial es recordar que a l’edició anterior, que va rebre prop de 65.000 visitants, estava tot venut abans d’obrir. Així doncs, la recessió sembla que ha passat de llarg en aquesta ciutat medieval situada al costat del Rin, des d’on Annette Schönholzer i Marc Spiegler dirigeixen, des del 2007, la fira més prestigiosa i influent  d’art modern i contemporani. Art Basel va néixer l’any 1970 de la mà Trudl Bruckner i Balz Hilt i amb el suport del galerista Ernst Beyeler com a alternativa a Art Colònia, la primera fira d’art contemporani. Potser per entendre una de les claus de l’èxit econòmic de la trobada és important destacar que des de l’any 1994 la Unió de Bancs Suïssos patrocina la cita on es troben anualment els crítics, comissaris i col·leccionistes més importants. La fira que serveix per perdre el pols al que anomenem mercat de l’art, s’ha interessant en promocionar durant les darreres edicions, els mercats considerats emergents (Xina, Índia, Llatinoamèrica), han tingut un protagonisme especial a la trobada anual de Basilea.

Aquest estiu es trobaran 303 galeries internacionals de 39 països, que mantindran el llistó de qualitat dels darrers anys i que presentaran l’obra de 2.500 artistes que van des dels grans mestres de l’art modern i fins a la generació dels més joves, entre peces de pintura, escultura, dibuixos instal·lacions, fotografies i vídeo. Al llistat d’expositors, destaquen alguns espais de l’Estat espanyol, entre les quals hi ha representació de galeries de Barcelona, com Projecte SD, que hi participa per segon any consecutiu, i les històriques Joan Prats i Polígrafa Obra Gràfica. De Madrid, hi va l’espai Elvira González, que acostuma a portar valors segurs com Bacon, Miró o Calder, i la Parra Romero, que participa a la secció de galeries amb projectes curatorials amb obres de l’artista conceptual uruguaià Luis Camnitzer.

Un programa extens de conferències, xerrades i taules rodones acompanyen la presència del estants expositius de la fira, que enguany estrena una nova àrea d’exhibició dissenyada pels arquitectes Herzog & de Meuron. A més, durant els quatre dies de fira, s’ofereix una programació paral·lela realitzada en col·laboració amb les institucions locals i els museus i centres d’art de la ciutat suïssa es bolquen en el projecte i ofereixen una sèrie d’activitats, que complementen l’agenda cultural de la cita. A la Fundació Beyeler, per exemple, es presenta una gran retrospectiva de l’obra de Max Ernst i una mostra de Maurizio Cattelan. El Kunstmuseum, per la seva banda, reuneix obres de Picasso que formen part de diferents col·leccions de la ciutat. També hi ha programació espacial al Vitra Design Museum amb una mostra sobre l’arquitecte nord-americà Louis Khan, a la Kunsthalle  amb peces de Michel Auder i Paulina Olowska. A les exhibicions que es poden veure a diferents espais de la ciutat s’hi suma un programa de teatre i concerts, que converteixen, sense dubte, a la ciutat de Basilea en l’aparador d’art més important del món, almenys durant quatre dies a l’any. 

___
Publicat a Revista Bonart, juny-juliol de 2013

Tàpies no s’acaba mai

Què guardava el pintor al seu estudi? Quines són les obres que va decidir reservar per la família? I, arribats en aquest punt, és possible trobar encara ara quadres inèdits de l’artista?

Roig i negre amb zones arrencades, 1963 - 1965
© Fundació Antoni Tàpies, Barcelona

A totes aquestes preguntes –i a alguna més– es dóna resposta a Tàpies. Des de l’interior una retrospectiva que s’ha configurat a través de la singular mirada de Vicent Todolí –director de la Tate Modern fins l’any 2010– i que presenta més de 140 peces, la majoria poc o gens conegudes, de la col·lecció privada del pintor. El comissari ha tingut accés al fons personal de l’artista i a tota la producció que el mateix Tàpies havia decidit arxivar al seu taller de Campins –aquell espai sagrat de creació–, a casa o a la Fundació.

Aquesta empresa, començada fa un parell d’anys, s’ha convertit en un projecte mastodòntic, que ha acabat sobrepassant els límits de la Fundació Antoni Tàpies i que, per tant, es bifurca en dues seus i es perllonga a les sales del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). A Tàpies. Des de l’interior, Todolí, que subratlla que no és un especialista en l’obra tapiana, s’esforça per treure a la llum allò que en altres exposicions no s’ha mostrat. “Sempre –m’explica¬– he volgut conèixer el que es guarden els artistes per a la seva col·lecció, allò que han decidit obstruir, per tal d’entendre com es veuen ells mateixos”. Així, rescata per a l’ocasió les peces “més radicals, arriscades i experimentals que surten del que la gent considera com a tàpies” i aporta  “una idea més àmplia i diversa de la seva obra, amb molts camins plens de pols i d’altres sense sortida, que fugen de les grans autopistes, dels discursos i les interpretacions habituals”. De fet, el títol de la mostra amaga un doble joc interior: la possibilitat de descobrir les obres més íntimes del geni i l’oportunitat d’esbrinar com el comissari, després de tot, veu i compren aquestes propostes.

L’itinerari abasta tota la seva producció artística, des del 1945 i fins al 2011, i dibuixa una trajectòria marcada per l’experimentació constant, en la recerca de signes, matèries, colors i formes que van acabar conformant una iconografia singular. L’exposició se centra en dues línies que caracteritzen el llegat del creador, deixa fora l’etapa de Dau al Set i introdueix una sèrie expressionista. A la Fundació Antoni Tàpies, us trobareu amb les peces més povera, construïdes amb objectes de baix cost –cartró, fils, cordills– “residus de la vida quotidiana”, que deia el pintor, per tal d’ensenyar que “el que es concep com a marginal pot suggerir idees essencials”. Un procés que arriba fins al punt d’incloure al llenç tota mena d’estris i que força els límits de l’assemblatge, amb portes, finestres i somiers. A les sales del MNAC, en canvi, s’exhibeixen les pintures matèriques o murals, on destaca la pastositat dels inicis. El recorregut arriba fins aquell moment en què, com a resposta ferma al llenguatge artístic tradicional, va experimentar amb nous materials, com ara el vernís, el làtex i les planxes de metall.

En l’any en què es commemora el 90è aniversari del naixement del pintor, Tàpies és més que mai una font de lectura inesgotable, i les seves obres són una referència obligada per muntar el trencaclosques conceptual de l’art del segle XX.

Tàpies. Des de l’interior
Fundació Antoni Tàpies + MNAC
Fins al 3 de novembre

___
Publicat a Time Out, 25/06/13
[Link Català]
[Link Español] 

Screen, manual d’ús

El festival de videoart s'alia amb diferents espais de la ciutat i converteix Barcelona en una gran sala de projecció

Andy Guhl, Norbert Möslang
TV Pendel, 1993
Dimensions variables
Téléviseur, tourne-disque, aimant, câble
Collection Fonds d’art contemporain de la Ville de Genève (FMAC)
Photo: Andy Guhl, Norbert Möslang

Durant la primavera, proliferen festivals de tots els colors, però n’hi ha un que ens entra per la vista des de fa onze anys. L’Screen, la cita amb el videoart més important del continent, desplega la seva proposta i transforma la ciutat en l’hàbitat idoni per l’exhibició de videocreacions. Amb un programa de més de 100 exposicions, xerrades, performances, projeccions i rutes comissariades repartides en 70 espais, entre museus, fundacions, galeries, restaurants i llibreries, l’Screen ofereix un recorregut en random per l'art de la imatge en moviment.

El festival abasta des de les primeres creacions dels seixanta, amb les instal·lacions experimentals de Nam June Paik -considerat el pare putatiu del videoart- algunes de les quals es poden veure a This is not a love Song (Palau de la Virreina) juntament amb peces d’Andy Warhol o Douglas Gordon, i fins a les propostes més actuals, com Parade, de Hans Op de Beeck (Cercle del Liceu) o el vídeo giratori Tierra sin males, de Susan Kleinberg (Casa Batlló). Durant 10 dies, acull prop de 500 obres de 350 artistes, expandeix les pràctiques creatives audiovisuals i deixa exposicions col·laterals que s’allarguen uns mesos, com el cas de l’imperdible Haut Fidélite (Arts Santa Mònica), amb Bill Viola, Marcel Broodthaers i John Cage o Pasolini Roma (CCCB) –no només per cinèfils- que estudia com l’artista va construir un nou imaginari de la capital italiana.

Paral·lelament, la fira Loop ofereix una quarantena de vídeos que es projecten, com ja comença a ser tradició, en diferents habitacions de l’Hotel Catalonia Ramblas. El videoart viu una lluna de mel amb Barcelona i aquesta relació apassionada es fa palesa també enguany, on s’enfoca la relació entre la música i la imatge i les implicacions polítiques i poètiques de l’art.  Loop Studies programa un seguit de trobades amb músics, cineastes, escriptors i investigadors per indagar sobre nous models de producció i creació, i MiniScreen, aproxima l’art contemporani als infants.

Tot just quan floria aquest moviment, David Ross, especialista en videocreació i curator, va pronosticar que “de la mateixa manera que el collage va desbancar la pintura a l’oli, el tub de raigs catòdics substituiria al llenç”. Han passat unes dècades i tot apunta que les diferents tècniques conviuen pacíficament, es retroalimenten i es complementen, però, chi lo sa, que diria el cineasta italià, els camins del videoart són inescrutables...

___
Publicat a Time Out, 23/05/13

Les pintures de gran format de l’església dels Dolors de Girona recuperen la llum

La restauració de les sis teles ha permès atorgar l’autoria dels olis a l’artista vigatà Marià Colomer i Parés

Un moment del procés de restauració, a l'església dels Dolors de Girona

Han estat necessaris catorze anys de treball del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya (CRBMC) perquè les sis grans obres de l’església dels Dolors de Girona de finals dels segle XVIII – principis del XIX, que conformen un dels conjunts de pintures sobre tela de temàtica religiosa de més envergadura del país, llueixin de bell nou.

La intervenció dels quadres [Fugida a Egipte, Jesús entre els Doctors, Presentació al Temple, Enterrament de Crist, Camí del Calvari i La Crucifixió] d’estil neoclàssic que representen algunes escenes dels dolors de la Mare de Déu ha estat impulsada per la confraria de l’església dels Dolors de Girona i s’ha portat a terme al CRBMC de Valldoreix degut a les grans dimensions de les peces (3,60 x 4,60 metres cada una). La conservació del conjunt es va iniciar l’any 1998 amb l’obra Fugida a Egipte. La coordinadora del projecte de restauració, Maite Toneu, comenta que “la conservació de les obres abans de la intervenció era regular. Els bastidors estaven malmesos pels corcs de fusta, hi havia forats, estrips i deformacions a la tela i una gran quantitat de brutícia a la capa pictòrica”. De fet, en la memòria del treball, s’explica que els resultats de les anàlisi al laboratori van demostrar que les obres havien estat sotmeses a altes temperatures; molt probablement a causa de les fogueres que es van fer dins l’església durant la guerra. 

La neteja que s’ha portat a terme ha consistit en eliminar el sutge i el vernís envellit, així com reforçar la tela i col·locar un nou bastidor a cada peça. Per a Toneu, la màxima dificultat del procés “ha estat degut a les grans dimensions de cada una de les teles”. I afegeix que “la intervenció de cada quadre ha estat feta per un equip de tres conservadors-restauradors i ha durat prop de tres mesos i mig”. El projecte va finalitzar a mitjans de l’any passat amb la restauració de la pintura Camí del Calvari. “El gran interval de temps entre la intervenció del primer quadre fins a l’últim –apunta la coordinadora- va ser a causa de l’obtenció de recursos econòmics”. A més, subratlla que “els confrares dels Dolors són els que es van moure i van buscar els recursos i implicar les diverses institucions”. De fet, el  CRBMC ha finançat les actuacions, que han comptat amb la col·laboració de l’Ajuntament i la Diputació de Girona.

Nova autoria

Fins ara s’havia defensat que el pintor i decorador mataroní Joan Carles Panyó (1775-1840), considerat un dels millors exponents del neoclassicisme català, era l’autor de les peces. La restauració, però, ha propiciat que l’historiador Francesc Miralpeix hagi realitzat un nou estudi sobre l’autoria de les obres que li ha permès atribuir-les a l’artista vigatà Marià Colomer i Parés (1743-1831). Segons Miralpeix, “la recent restauració ha posat al descobert l’empremta d’un pintor que s’allunya de les característiques estilístiques de Panyó i, en canvi, revela amb claredat el traç de Colomer i Parés, fins fa ben poc un autèntic desconegut”.

El conjunt pictòric, datat entre 1743-1831, es pot apreciar ara restaurat i amb tota la seva esplendor a través d’aquesta nova lectura històrica al seu emplaçament original. En tot cas, es tracta d’un exercici de preservació del patrimoni cultural que celebrem.


___
Publicat a la revista Bonart, 01/04/13 

Picasso a l’arena

“La vida dels espanyols consisteix en anar a missa al matí, als toros per la tarda i al bordell per la nit. Quin és l’element comú? La tristesa”. L’escriptor André Malraux deia que d’aquesta manera solia descriure Pablo Picasso els seus conciutadans. Per al pintor malagueny, però, els bous no eren només un entreteniment de capvespre sinó que van esdevenir un tema recurrent al llarg de la seva producció artística, un terreny fèrtil de creativitat que va germinar en vàries tècniques i suports -dibuix, pintura, ceràmica- i que va conrear en diferents períodes. Picasso va utilitzar la figura del bou, que després aniria mutant cap el mitològic minotaure, com a alter ego per expressar les seves pulsions sexuals i els seus temors, jugant lliurement amb les formes de l’animal, forçant els contorns arrodonits del brau cap al cubisme. Convertint-lo en amant, botxí o víctima, fins a transmutar-lo en el símbol de la brutalitat i la foscor de la Guerra Civil espanyola al Guernica.

Una de les peces que composen la Tauromàquia de Picasso

Com li va succeir a Goya un segle abans, Picasso va quedar embadalit amb el llibre La Tauromaquia o Arte de Torear, del destre Pepe Illo (l’alies de José Delgado), publicat l’any 1796. El text del malaguanyat torero, que afirmava que el seu ofici era “jugar amb els bous” i que finalment va morir a la plaça, es considera un volum de referència en la matèria.

Ara la Fundació Suñol acull l'exposició Pablo Picasso: La Tauromàquia, on s’inclou el tractat d’Illo -editat per Gustavo Gili el 1959- il·lustrat amb 26 aiguatintes al sucre. Es tracta d'un conjunt d’imatges sòbries, que basculen entre l’apunt al natural i una abstracció a taques, que des del punt de vista purament estètic –deixant al marge les qüestions politicoculturals de la fiesta- es presenten com un joc bell d’ombres xineses.

El ritual taurí ha estat una font fecunda d’inspiració, transversal en el temps, per a múltiples creadors. Picasso va recollir el testimoni de G  de oya, dues dècades després que Ernest Hemingway escrivís Mort a la tarda, i pareix que ara Miquel Barceló ha trobat part de la inspiració a l’arena d’una plaça de toros; però això ja seria un altre article.

___
Publicat a Time Out, 18/04/13

 

DAFO, un nou espai per l’art contemporani a Lleida

Fa poc més d’un any que es va inaugurar a la ciutat aquest centre especialment sensible a l’escena emergent local

Aggtelek, The Speaker, 2012

DAFO no és una galeria, però tampoc és un centre d’art dels que durant els darrers anys han proliferat al llarg del nostre territori. Els seus creadors, Jordi Antas i David Armengol, expliquen la seva identitat híbrida: “és com un petit centre d’art, però que a la vegada genera estratègies pròpies de galeria per a intentar subsistir. També –continuen- impulsem projectes propis, com si fóssim un centre de creació, i fomentem la venda d’obra i una bona relació comercial tant amb els artistes com amb les seves galeries”.

Ja fa més d’un any d’aquesta declaració d’intencions inicials i tot apunta que el context local és propici per aquest nou espai de creació situat a la perifèria dels pols artístics tradicionals i amb especial interès per l’art en vies de consolidació. Els dos comissaris asseguren, però, que no volen treballar únicament amb artistes emergents. “Tenint en compte que a Lleida existeix un dels centres d’art contemporani més importants de l’àmbit català [La Panera], i que les nostres trajectòries com a comissaris s’han relacionat força amb l’escena emergent catalana i espanyola, vam pensar que precisament una de les fortaleses de DAFO podria ser cobrir aquest perfil més jove des de Lleida. En aquest sentit, pensem que DAFO és un espai emergent, però que a la vegada és capaç de treballar amb artistes de perfils molt amplis; des de molt novells a clarament consolidats”. 

Les sigles DAFO (Debilitats, Amenaces, Fortaleses, Oportunitats) remeten a l’anàlisi, creat durant els anys setanta del segle passat als Estats Units, que va revolucionar l’àmbit de l’estratègia empresarial. “Ens van suggerir –expliquen els impulsors-  que féssim un informe DAFO, i veure així la rendibilitat que podria tenir la nostra idea. Òbviament, l’informe va assenyalar que el projecte no seria rendible, quelcom que nosaltres ja sabíem. Tot això ens va fer gràcia, i vam decidir que podria ser el nom de l’espai. Hi havia un element autoparòdic (una actitud que ens agrada força), i per altre banda, sonava bé.” A banda d’això, Antas i Armengol apliquen l’anàlisi al seu projecte i arriben a les següents conclusions. La seva Debilitat principal és econòmica: “No tenim masses recursos, i per això hem de tirar més d’entusiasme que de diners”. L’Amenaça: “que aquesta sensació d’eufòria que ens ha portat a obrir l’espai, s’esvaeixi per les dificultats que tenim per tirar endavant el projecte. La pressió de mantenir-se i millorar”. La Fortalesa: “l’actitud valenta enfront la pràctica artística, que prioritza l’experiència directa amb els artistes i altres agents artístics i el discurs propi”. L’Oportunitat: “es tracta d’una plataforma regular des de la que treballar. DAFO ens permet treballar amb artistes que ens interessen, i tenir per tant quelcom ferm que oferir”.  

Escena equidistant

Qüestions de nom i anàlisi a banda, l’objectiu d’aquesta plataforma, creada per dos comissaris independents, que compta amb una, cada vegada més sòlida, programació d’exposicions temporals [ja van per la quarta] i d’activitats paral·leles [com les jornades Dafo Special Day] i que es complementa amb una línia editorial, és que “funcionés dins de l’escena artística de la ciutat, però que a la vegada fos capaç d’acollir l’interès tant d’artistes com d’usuaris d’altres escenes europees que ens preocupen especialment. D’aquesta manera, donàvem una lectura positiva a la condició perifèrica i descentralitzada de la ciutat”. Així, aprofiten el fet d’estar geogràficament situats a un punt, més o menys, equidistant entre les dues escenes artístiques més fortes: Barcelona i Madrid. “Tenim un petit públic fidel de Lleida, molt vinculat a la vida cultural de la ciutat, i un públic de fora de la ciutat que va en augment a partir dels projectes que anem presentant. Intentem cuidar aquest fet, i que la gent tingui ganes i temps de venir; és per això que sempre inaugurem el dissabte al migdia.” Definitivament, hi ha moltes coses noves que es mouen a la capital del Segrià.

___
Publicat a la revista Bonart, 01/04/13

Síndrome d’Estocolm

El comissari Martí Manen presenta a La Capella una Suècia distinta a la que imaginem, equidistant entre la postal criminal de Stieg Larsson i el decorat funcional d’Ikea. Ja podeu cridar als quatre vents: Que vénen els (artistes) suecs!

Sindrome d'Estocolm. © Pep Herrero

És possible enviar missatges des del futur? Ronald Mallet, un reconegut científic nord-americà, assegura que pot fer-ho a partir de les teories d’Einstein. I l’artista Lina Persson, que investiga la frontera existent entre ciència, tecnologia i art contemporani, mostra una representació de la màquina del temps que diu que pot construir Mallet [i no, no és un DeLorean] i una sèrie de documents que plantegen els interrogants sobre els viatges temporals. D’aquesta forma construeix un espai idoni per l’arribada, si s’escau, d’una senyal del futur. No és broma. L’art suec té múltiples cares i algunes d’elles les podeu descobrir a l’exposició coral Síndrome. Context, maneres i estructura. Formes actuals de producció artística a Estocolm que pretén aproximar l’art d’aquesta societat del benestar a una realitat, la nostra, on els drets socials (i culturals) s’esmicolen a la velocitat de la llum. No es tracta de crear un mapa de l’art made in Suècia sinó “d’observar altres llocs, maneres de fer i ritmes; veure com funcionen les coses en altres latituds pot ser quelcom útil”, diu el comissari Martí Manen des d’Estocolm.

El país escandinau es percep, des d’aquí, com un hàbitat tranquil, un indret adequat i plàcid pels creadors. Manen, que recomana artistes de Barcelona per a Iaspis (centre encarregat de la internacionalització de l’art local) i fa el viatge a la inversa convidant comissaris suecs a la capital catalana de la mà de l’Institut Ramon Llull, ressalta que “el sistema artístic està molt establert a Estocolm, potser, però, el nivell d’institucionalització és excessivament alt i deixa poc marge a les propostes independents”. A Síndrome es presenten les entrevistes d’algunes responsables de les principals institucions artístiques de la ciutat que expliquen com funciona el context creatiu allà i que preparen al visitant i serveixen de porta d’entrada als treballs acabats d’arribar del país nòrdic, com el documental feminista Sisters! de Petra Bauer, la proposta de videoart The Cabinet d’Asa Cederqvist, on s’enfoca des de diferents escenes carregades de poesia i simbolisme les múltiples aparences del fang, o la instal·lació a manera de cortina, que mostra un escenari domèstic que no quadra i cal amagar a un espai d’exhibició, de Carl Palm. “La voluntat –apunta Manen- no és que vegis o entenguis un lloc, sinó que tinguis consciència de com s’estructura per veure si això afecta a la creació”. El projecte Síndrome es completa fora de La Capella, amb encontres entre artistes i agents culturals d’aquí i d’allà. Per a Manen “és important per tothom veure que hi ha algú lluny físicament que fa servir el mateix llenguatge artístic o que toca temes i maneres de fer similars”.

Síndrome és, a més, un homenatge i un joc de paraules que fa referència a l’exposició The Stockholm Syndrome, de finals del segle passat, on s’explicava el segrest a un banc de la capital sueca que va donar nom al conegut Síndrome d’Estocolm. “Crec que parlar de síndrome avui pot ser productiu –afirma el comissari-. Estem en un sistema malalt i cal detectar els símptomes de la manera que sigui i la comparació entre realitats n’és una d’elles”.  

___
Publicat a Time Out, 03/04/13 
[Link English]