El col·leccionista Miguel Marcos celebra 15 anys de galeria oberta a Barcelona i acaba de cedir prop de 5.000 publicacions a la biblioteca pública d’Aïnsa (Osca) per crear el Fons Documental d’Art Contemporani Miguel Marcos.
 |
| Joan Brossa a BROSSSSA quatre emplaçaments (27 de febrer - 30 d’abril de 1998), la primera exposició de la galeria a Barcelona |
La seva passió pels llibres no ve d’ara, de fet fa dècades que es dedica a nodrir les biblioteques de centres locals i estrangers amb catàlegs, monografies i publicacions entorn de l’art contemporani. Hem quedat amb ell per parlar de tota una vida dedicada a l’art, de la seva trajectòria com a galerista i col·leccionista, del mercat, de la pujada de l’IVA, de les fires, d’ARCO, de llibres, però, sobretot, de “bona” pintura i de pintors.
“Des de sempre –explica- he tingut una inclinació per l'art i en particular he sentit la inquietud de guardar-ne les publicacions. Aquesta passió, mantinguda al llarg de la meva dilatada trajectòria professional, ha suposat que en l'actualitat la galeria compti amb un important fons bibliogràfic”. Marcos em cita a Ciutat Vella, al carrer Jonqueres, 10, on hi ha la galeria, lluny de l’eix del Consell de Cent i ben a prop del Palau de la Música. Aquesta ubicació respon a “la possibilitat de reunir en un mateix edifici l'habitatge i el negoci, perquè per a mi són inseparables. Des d'un principi vaig optar per un projecte molt personalitzat i intimista, en la línia de moltes galeries estrangeres que propicien la cita, el que comporta una trobada més propera tant amb els compradors com amb els artistes, els crítics i els estudiosos”.
L’espai de la galeria està en obres, “per millorar les instal·lacions”, però assegura que per setembre tot estarà llest per la rentrée. Al seu despatx, unes quantes pintures es disputen l’espai amb prestatgeries plenes de llibres i carpetes amb documentació que mostra quines publicacions, quan i on han estat enviades “per controlar que les donacions no quedin arraconades en un magatzem, sinó que estiguin catalogades i siguin accessibles al públic”; i al terra, descansen capses amb [més] llibres pendents d’una destinació. “Tinc la voluntat –diu- de facilitar al màxim la seva difusió. En concret, he signat convenis amb museus i biblioteques, no només d'Espanya, seguint una política de donacions i intercanvi. En aquest cas, l'interès i entusiasme, manifestat pels responsables de l'Ajuntament d'Aïnsa, que estaven finalitzant la construcció de la nova biblioteca, ens ha portat a subscriure un conveni de col·laboració. El que era, en un principi, una petita donació d'algunes publicacions, va anar prenent força, fins a convertir-se en un fons documental per a l'estudi de l'art contemporani, que inclou publicacions relacionades amb l'art contemporani, monografies, llibres d'artistes, catàlegs, revistes especialitzades, així com cartells, dossiers, invitacions...” Però, per què justament a la petita població d’Aïnsa? “Crec en la importància de la descentralització de la cultura. A més, amb el web que s'està desenvolupant, es facilitarà l'accés als estudiosos i interessats en l'art contemporani. En aquesta línia, per a mi, era important el compromís adquirit, per part dels responsables de l'ajuntament, de catalogar i situar a les xarxes les publicacions objecte de la donació”.
La pintura com a leitmotiv
L’historiador Jaume Vidal Oliveres va escriure que la galeria Miguel Marcos representava “una aposta per la pintura a la capital del conceptual". El galerista, per la seva banda, afirma que “encara que la pintura ha estat i és el leitmotiv i nucli del meu projecte, on també hi ha cabuda per a les diferents expressions que en l'actualitat té l'art contemporani. No s’ha oblidar, per exemple, la meva aposta per Brossa, abans d'instal·lar-me a Barcelona. Mantinc la meva mirada atenta a artistes que s'expressen amb altres suports, com Bernardí Roig, Pierre Gonnord, Alan Charlton, Stephan Balkenhol, Bill Thompson, Luis i Rómulo Royo”. I l’aposta pel futur? “Segueixo tenint confiança en artistes com Carlos Franco, José M. Yturralde, Xavier Grau, que formen part del projecte de la galeria des del principi, així com altres, com Dennis Hollingsworth, de més recent incorporació. La meva aposta de futur és seguir en la mateixa línia, ampliant el projecte a altres mercats”.
Mirada polièdrica
Marcos pot presumir –i en certa manera, ho fa- de tenir una visió polièdrica del galerisme a l’estat espanyol. Ha regentat galeries a Tarragona, Saragossa, Madrid i Barcelona i això fa que es plantegi i expliqui el model de galeria i el mercat de l’art des de múltiples perspectives. “Després d'iniciar el meu projecte a Saragossa, portant l'art contemporani a l'Aragó, vaig seguir a Madrid. Amb el desencís propiciat per la crisi del 92, vaig decidir ampliar la meva proposta a Barcelona. Entre Barcelona i Madrid és difícil avaluar si existeixen models diferents, encara que crec que Madrid és una ciutat menys local, almenys pel que fa a l'art contemporani. Barcelona és una gran ciutat, que va tenir, a inicis del XX i fins a la democràcia, la iniciativa i l'impuls en tots els àmbits, i molt en particular en ser l'avançada de l'art contemporani i el col·leccionisme. A partir del nou segle ha anat decaient, en part per l'absència de mercat i potser per mirar-se excessivament el melic”.
Al món del galersime, cada galerista té la seva recepta, el seu model del què és o ha de ser l’espai d’exhibició, contemplació i venda. “Si em preguntes quina és la funció d'una galeria avui, cal recordar com s'ha desenvolupat el galerisme a Espanya. De fet –afegeix- fins a principis dels 80, no es comença a treballar de forma homologable amb altres països, tot i no tenir un mercat equiparable. El problema segueix sent l'absència d'un mercat real. Així, la funció de la galeria continua sent promocionar i difondre l'art, intentant, al mateix temps, arribar a construir un mercat i un col·leccionisme equiparable a l'europeu i al nord-americà”. A això, però s’ha afegit, recentment la pujada de l’IVA, una estocada més a un mercat, que, de per sí, està afeblit. Marcos ho té clar: “l'IVA és un dels problemes però no l'únic. Per descomptat, en un mercat global com l'actual, que hi hagi països, com per exemple els anglosaxons, amb una fiscalitat molt menor, potència aquests mercats en detriment del nostre, al no ser prou competitius”.
Fa més de trenta anys que Marcos participa a fires dins i fora d’Espanya i coneix ARCO des dels orígens. “Sobre ARCO ja s'ha dit tot, però, cal recordar –subratlla- que des del seus inicis va suposar un revulsiu per a una societat àvida d'esdeveniments culturals. Per a una galeria ser-hi significava existir. La societat va gaudir d'un gran esdeveniment que any rere any impulsava la presència de galeries internacionals que exhibien als seus estands obres difícils de contemplar a Espanya”. I assegura que “de no haver existit ARCO les coses estarien pitjor. Tot i així, al llarg dels últims anys, però, es distreu als possibles compradors amb activitats que dificulten les vendes. La fira com a espectacle de masses ha de desaparèixer, donant pas a una trobada entre compradors i galeries. A més –conclou- crec que hi ha una inflació no justificada de fires d'art contemporani que en lloc de servir a la millor i major difusió confonen l'espectador i dispersen els esforços de les galeries”. Queda dit.
“Des de sempre –explica- he tingut una inclinació per l'art i en particular he sentit la inquietud de guardar-ne les publicacions. Aquesta passió, mantinguda al llarg de la meva dilatada trajectòria professional, ha suposat que en l'actualitat la galeria compti amb un important fons bibliogràfic”. Marcos em cita a Ciutat Vella, al carrer Jonqueres, 10, on hi ha la galeria, lluny de l’eix del Consell de Cent i ben a prop del Palau de la Música. Aquesta ubicació respon a “la possibilitat de reunir en un mateix edifici l'habitatge i el negoci, perquè per a mi són inseparables. Des d'un principi vaig optar per un projecte molt personalitzat i intimista, en la línia de moltes galeries estrangeres que propicien la cita, el que comporta una trobada més propera tant amb els compradors com amb els artistes, els crítics i els estudiosos”.
L’espai de la galeria està en obres, “per millorar les instal·lacions”, però assegura que per setembre tot estarà llest per la rentrée. Al seu despatx, unes quantes pintures es disputen l’espai amb prestatgeries plenes de llibres i carpetes amb documentació que mostra quines publicacions, quan i on han estat enviades “per controlar que les donacions no quedin arraconades en un magatzem, sinó que estiguin catalogades i siguin accessibles al públic”; i al terra, descansen capses amb [més] llibres pendents d’una destinació. “Tinc la voluntat –diu- de facilitar al màxim la seva difusió. En concret, he signat convenis amb museus i biblioteques, no només d'Espanya, seguint una política de donacions i intercanvi. En aquest cas, l'interès i entusiasme, manifestat pels responsables de l'Ajuntament d'Aïnsa, que estaven finalitzant la construcció de la nova biblioteca, ens ha portat a subscriure un conveni de col·laboració. El que era, en un principi, una petita donació d'algunes publicacions, va anar prenent força, fins a convertir-se en un fons documental per a l'estudi de l'art contemporani, que inclou publicacions relacionades amb l'art contemporani, monografies, llibres d'artistes, catàlegs, revistes especialitzades, així com cartells, dossiers, invitacions...” Però, per què justament a la petita població d’Aïnsa? “Crec en la importància de la descentralització de la cultura. A més, amb el web que s'està desenvolupant, es facilitarà l'accés als estudiosos i interessats en l'art contemporani. En aquesta línia, per a mi, era important el compromís adquirit, per part dels responsables de l'ajuntament, de catalogar i situar a les xarxes les publicacions objecte de la donació”.
La pintura com a leitmotiv
L’historiador Jaume Vidal Oliveres va escriure que la galeria Miguel Marcos representava “una aposta per la pintura a la capital del conceptual". El galerista, per la seva banda, afirma que “encara que la pintura ha estat i és el leitmotiv i nucli del meu projecte, on també hi ha cabuda per a les diferents expressions que en l'actualitat té l'art contemporani. No s’ha oblidar, per exemple, la meva aposta per Brossa, abans d'instal·lar-me a Barcelona. Mantinc la meva mirada atenta a artistes que s'expressen amb altres suports, com Bernardí Roig, Pierre Gonnord, Alan Charlton, Stephan Balkenhol, Bill Thompson, Luis i Rómulo Royo”. I l’aposta pel futur? “Segueixo tenint confiança en artistes com Carlos Franco, José M. Yturralde, Xavier Grau, que formen part del projecte de la galeria des del principi, així com altres, com Dennis Hollingsworth, de més recent incorporació. La meva aposta de futur és seguir en la mateixa línia, ampliant el projecte a altres mercats”.
Mirada polièdrica
Marcos pot presumir –i en certa manera, ho fa- de tenir una visió polièdrica del galerisme a l’estat espanyol. Ha regentat galeries a Tarragona, Saragossa, Madrid i Barcelona i això fa que es plantegi i expliqui el model de galeria i el mercat de l’art des de múltiples perspectives. “Després d'iniciar el meu projecte a Saragossa, portant l'art contemporani a l'Aragó, vaig seguir a Madrid. Amb el desencís propiciat per la crisi del 92, vaig decidir ampliar la meva proposta a Barcelona. Entre Barcelona i Madrid és difícil avaluar si existeixen models diferents, encara que crec que Madrid és una ciutat menys local, almenys pel que fa a l'art contemporani. Barcelona és una gran ciutat, que va tenir, a inicis del XX i fins a la democràcia, la iniciativa i l'impuls en tots els àmbits, i molt en particular en ser l'avançada de l'art contemporani i el col·leccionisme. A partir del nou segle ha anat decaient, en part per l'absència de mercat i potser per mirar-se excessivament el melic”.
Al món del galersime, cada galerista té la seva recepta, el seu model del què és o ha de ser l’espai d’exhibició, contemplació i venda. “Si em preguntes quina és la funció d'una galeria avui, cal recordar com s'ha desenvolupat el galerisme a Espanya. De fet –afegeix- fins a principis dels 80, no es comença a treballar de forma homologable amb altres països, tot i no tenir un mercat equiparable. El problema segueix sent l'absència d'un mercat real. Així, la funció de la galeria continua sent promocionar i difondre l'art, intentant, al mateix temps, arribar a construir un mercat i un col·leccionisme equiparable a l'europeu i al nord-americà”. A això, però s’ha afegit, recentment la pujada de l’IVA, una estocada més a un mercat, que, de per sí, està afeblit. Marcos ho té clar: “l'IVA és un dels problemes però no l'únic. Per descomptat, en un mercat global com l'actual, que hi hagi països, com per exemple els anglosaxons, amb una fiscalitat molt menor, potència aquests mercats en detriment del nostre, al no ser prou competitius”.
Fa més de trenta anys que Marcos participa a fires dins i fora d’Espanya i coneix ARCO des dels orígens. “Sobre ARCO ja s'ha dit tot, però, cal recordar –subratlla- que des del seus inicis va suposar un revulsiu per a una societat àvida d'esdeveniments culturals. Per a una galeria ser-hi significava existir. La societat va gaudir d'un gran esdeveniment que any rere any impulsava la presència de galeries internacionals que exhibien als seus estands obres difícils de contemplar a Espanya”. I assegura que “de no haver existit ARCO les coses estarien pitjor. Tot i així, al llarg dels últims anys, però, es distreu als possibles compradors amb activitats que dificulten les vendes. La fira com a espectacle de masses ha de desaparèixer, donant pas a una trobada entre compradors i galeries. A més –conclou- crec que hi ha una inflació no justificada de fires d'art contemporani que en lloc de servir a la millor i major difusió confonen l'espectador i dispersen els esforços de les galeries”. Queda dit.
___
Publicat a Revista Bonart, agost-setembre de 2013
Publicat a Revista Bonart, agost-setembre de 2013
No comments:
Post a Comment