El record que, de sobte, es fa ficció

La muntanya de Montjuïc, com a metonímia de la història de la ciutat, és el pretext d’Oriol Vilanova per rastrejar amb altes dosis d’ironia com païm i recordem el passat.

Ella corregeix els costums rient, de l'Oriol Vilanova, a la Fundació Joan Miró

Que no us despisti el títol. A Ella corregeix els costums rient no hi trobareu cap dona. L’artista Oriol Vilanova adapta el nom d’una obra de Francis Picabia per submergir-se en la densitat de la memòria col·lectiva i interpel·lar la construcció del relat històric present. L’exposició enceta el programa Arqueologia preventiva. Ruta per l’epidermis de la història que, segons el comissari Oriol Fontdevila, “busca, com el treball topogràfic previ a una excavació, resseguir les herències que han arribat fins avui i que estructuren la nostra relació amb el passat”. El punt de partida d’aquest cicle -que inclou cinc creadors i s’allargarà durant un any a l’Espai 13 de la Fundació Joan Miró i a l’Espai 14-15 de L’Hospitalet de Llobregat- és, com no podia ser d’una altra manera, Montjuïc, un lloc carregat de simbologia històrica. La muntanya, ocupada per museus, arxius, monuments, memorials, un cementiri, esdevé, per al curador, “una coordenada espacial i temporal constant en tot el projecte”.

D’entre tot aquest territori connotat d’història i memòria, Vilanova ha creat, per a la seva exposició, una estranya parella, posant en solfa el Poble Espanyol i el pavelló d’Alemanya de Mies van der Rohe. Bé, la cosa no és tan rara, els dos es van erigir en el marc de l’Exposició Universal del 1929, el primer, però, com una lloança al tipisme i al tradicionalisme espanyol, i, el segon, com un exemple de modernitat. Per a Vilanova, però, que ha triat aquests construccions a partir de “la idea de facsímil folklòric”, es tracta de “dues escenografies amb un mateix relat”. De fet, Fontdevila, recorda que “els dos enclavaments aparentment contraris es fonamenten sobre la reivindicació patriòtica: l’apologia de la raça hispànica, per una banda, i la del nacionalisme alemany, per altra”. I rememora el fet que l’arquitecte alemany “va negociar col·locar el seu pavelló just davall del Poble Espanyol, perquè, sortissin a les fotografies alhora, un situat a sobre de l’altre”. A Ella corregeix els costums rient l’artista fa un exercici de juxtaposar ambdós a partir, segons el comissari, “de quatre intervencions que fan entrar en col·lapse els dos espais”. No es tracta de desvetllar ara tots ets i uts de la proposta, que es plena de cops conceptuals amagats (pareu bé l’orella que hi ha banda sonora!). Això sí, s’inclou una sèrie de refotografies que l’artista ha realitzat imitant l’enquadrament de postals de l’època, però amb certes variacions que modifiquen la visió del paisatge.

Vilanova, que s’apropa a la memòria col·lectiva “des de la ficció perquè té tant de real com de fals”, teatralitza així allò que des del present assumim com a cert del passat. I, en un intent de parlar de com es construeix aquesta memòria social i s’alimenten els seus mites, decideix parafrasejar a Ramón Gómez de la Serna i amolla: “tenia tan mala memòria que es va oblidar que tenia mala memòria i es va recordar de tot”.

Ella corregeix els costums rient
Espai 13 de la Fundació Joan Miró
Del 18 de setembre al 8 de desembre de 2013

___
Publicat a Time Out, 11/09/13