Andorra Land Art es consolida amb una segona edició, del 28 d'abril al 28 de juliol, i ret homenatge als refugiats

Després de tancar la primera edició de la Biennal Internacional Andorra Land Art (ALA), que es va celebrar del 10 de setembre al 10 d'octubre del 2015, el seu comissari Pere Moles, dissenyador i soci fundador de Reunió de Papaia, organitzador del projecte, feia balanç de l'esdeveniment i declarava el següent a les pàgines d'aquesta revista: "Si es tractava d'engegar una Biennal que en les pròximes convocatòries pugui esdevenir un referent del Land Art a tot Europa, amb la primera edició s'hi han posat unes bases molt sòlides, tant pel que fa a la ciutadania andorrana com pel que fa a la incidència al món artístic: d'una banda, la representació d'artistes nacionals ha estat potent i reveladora de gran talent, i de l'altra, la participació de diversos artistes consolidats d'altres països ens permet escampar fàcilment l'èxit de la primera edició més enllà de les nostres fronteres, fins i tot en països on el Land Art té una tradició i un arrelament més profund". 

La segona edició d'ALA, que amb aquests bons resultats estava assegurada, se celebra ara, del 28 d'abril al 28 de juliol. Un canvi de dates i una proposta que s'allarga més en el temps i que explica l'interès de les institucions locals. "En la decisió -afirma el comissari- van confluir interessos que han estat de gran utilitat per tancar dates. D'una banda ens ho va demanar Andorra Turisme, una de les institucions que més ha cregut en el projecte, ja que aquestes dates encaixen millor amb els seus plans de promoció del país. D'altra banda, ens va semblar que són els millors mesos per gaudir de la natura. És el moment de més esplendor, on tot torna a renéixer, amb dies més llargs i càlids. A més, coincideix amb les darreres setmanes del curs escolar, que és quan més fàcilment es poden programar sortides. Cal recordar en aquest sentit que per a nosaltres és fonamental el projecte de mediació pedagògica que té lloc a la Zona Ras, al llac d'Engolasters, on aquest any volem que hi participin uns mil cinc-cents escolars".

La Biennal torna a intervenir el paisatge del Principat amb peces site-specific, art efímer i degradable. ALA difon i posa un any més en valor del patrimoni natural i cultural d'Andorra, amb un gran ventall d'activitats gratuïtes i accessibles a tots els públics. "Tot plegat emmarcat per un escenari de faula que és Andorra i amb la missió clara de construir un paisatge contemporani i d'interpretar de manera diferent un lloc, un territori, un país. Darrere de tot plegat -argumenta Moles- hi ha un fet que de tan genuí que és, ens apassiona: gaudir i fer gaudir la gent de la creació artística". Si en l'edició anterior 30 artistes de 9 països desenvoluparen els seus projectes al país dels Pirineus, enguany el nombre de creadors i territoris representats és molt semblant. Segons el comissari, "hem rebut més propostes, gairebé un centenar, de les quals s'han seleccionat finalment cinquanta. Destaca com l'any passat el nombre d'artistes andorrans –vint en aquesta edició-, alguns dels quals repeteixen". A més, subratlla "la forta aposta per la Biennal d'una de les col·leccions d'art contemporani més importants d'Europa. Es tracta de la col·lecció de la Fundació Sorigué i al seu suport entusiasta a la nostra iniciativa, que ara es concreta amb la cessió d'obra dels artistes de prestigi internacional, Julio Vaquero, John Davies, Marilène Oliver i Frabrizio Corneli. Aquests, juntament amb l'obra d'altres autors com Demo, Toni Cruz o la iraniana Shirin Abedinirad faran que durant tres mesos la fàbrica de la Llana [tancada al públic i abandonada des de fa molts anys], situada a la part alta d'Escaldes-Engordany, sigui un veritable centre de referència internacional quant a art contemporani".

El Camí dels Drets Humans

El nombre d'ubicacions és semblant al 2015 i les set parròquies, els set municipis del país, tornen a implicar-se activament amb la cessió d'espais per a les obres seleccionades o acollint activitats incloses en el programa de la Biennal. Juntament amb la Fàbrica de la Llana, un dels altres eixos és el Camí dels Drets Humans, amb què es vol retre homenatge als refugiats que van agafar la "via andorrana" que travessava els Pirineus a la recerca de la seva llibertat. En aquest camí interparroquial de trenta quilòmetres es despleguen una vintena d'obres. Actualment la via s'està promovent com a "Camí saludable dels Drets Humans d'Andorra" per part del Ministeri de Salut del Govern i els Comuns, amb el suport de l'OMS, que ha lloat el caràcter transversal i la simplicitat d'aquesta iniciativa que uneix la promoció de l'exercici físic saludable, la difusió del patrimoni d'Andorra i el respecte pels Drets Humans. "Un tercer eix de la Biennal -explica Moles- és la zona coneguda com a Miradors, a la parròquia de Canillo, al costat del recentment inaugurat Mirador del Roc del Quer i de l'obra de Jorge Dubon Estructures autogeneradores, on es poden visitar fins a vuit obres més".

I, per acabar, algun imperdible? Moles ho té clar i dispara: "Es parlarà molt del mural de grans dimensions, Som, que Marc Sellarès està preparant per ubicar a la tartera de Carroi, dins l'eix del Camí dels Drets Humans. És una obra gegantina de milers de metres quadrats de superfície que vol rendir homenatge als exiliats, especialment als nens, que cada any fugen de la guerra i la barbàrie". I afegeix: "crec que serà molt ben valorada la mostra de Joel Santos, que el 2007 guanyà un dels primers premis, el de natura, del World Press Photo i que l’any passat va ser considerat el millor fotògraf de viatges del món”. La segona part de l'ALA arriba amb força.

___

Publicat a Revista Bonart, maig-juny-juliol 2017

Soledad Sevilla. Gènesis

Soledad Sevilla (València, 1944) necessita poques presentacions en el context de l'art i la pintura espanyoles. Fa més de quatre dècades que explora el llenç i li confereix múltiples significacions. 

Soledad Sevilla, Sonata.

Des d'una pintura geomètrica en els primers setanta, basant-se en enreixats de gelosia coloristes (les petites provatures en llapis i tinta sobre paper són una joia) que deriven en elegants estructures reticulars, fins a desembocar en una proposta entregada al color i a les textures, com és Sonata (2010), un imponent retaule resalitzat a partir de dotze quadres monocroms assemblats. L’exposició permet fer un repàs, a través d'una desena de peces, per les diferents etapes creatives de l'artista que es manté fidel al gran format, aconseguint expandir la pintura arreu de la sala, més enllà dels límits de cada quadre. Destaca la parella en negres i blancs Insomnio sin sonido i Insomnio de Soledad, del 2000 i 2003 respectivament. 

Soledad Sevilla, Insomnio sin sonido.

Com si es tractés d'una gran instal·lació –gènere que, per cert, l'artista també ha conreat vastament i de manera magistral des dels vuitanta–, Gènesis és un fantàstic entramat d'obres de diverses etapes que demostra que la de Sevilla és una pintura essencial que batega amb força i perviu, malgrat tot, més enllà de modes i tendències. 

4 estrelles.

Galeria Marlborough. Fins a l'1 de juliol.

__

Publicat a Time Out, 07/06/17 

Toni Catany, de nou a casa

El Casal Solleric de Palma exposa, de l'11 d'abril a mitjans d'agost, la mostra Toni Catany. D'anar i tornar, després de passar per La Pedrera de Barcelona i per la sala Canal d'Isabel II de la comunitat de Madrid. 

L'exposició antològica, comissariada per Antoni Garau i Alain D'Hooghe, director i vicepresident de la Fundació Toni Catany, ofereix un magnífic tastet per la trajectòria del fotògraf, mort sobtadament el 2013, que des de la Mediterrània va ser capaç de projectar-se al món amb una obra d'una forta càrrega poètica. “Com ja vam fer a Madrid, ens hem adaptat a l'espai -explica Garau- respectant l'estructura i el discurs de Barcelona, on es va produir la mostra”. De fet, el Solleric no és un espai qualsevol: “Aquí, el 1991, en Catany va fer una de les exposicions importants que oferirien una nova dimensió al seu treball: La meva Mediterrània. D'alguna manera és com retornar a un espai primigeni”, recorda el comissari. 

En aquesta ocasió, la mostra també inclou la icònica imatge Nin (Eivissa, 1967), considerada la primera fotografia de l'artista. D'aquesta jove instantània, que s'aferra als orígens illencs, fins als retrats de la sèrie Mirades fortuïtes o l'abstracta Parets mestres, que sorgeixen després de veure i fotografiar cares i murs de diferents indrets, com Veneçuela, Etiòpia, Indonèsia, Mèxic, l'Índia, entre d'altres. L'exposició planteja un viatge, d'anades i tornades, un seguit de vaivens per diferents moments i espais de la seva obra. Hi apareixen les provatures i experimentacions quasi pictòriques amb el calotip, així com els nus de Somniar Déus, que titula a partir d'un vers del poeta Blai Bonet, o els Altars profans, bodegons i natures mortes d'andròmines que col·leccionava d'aquí i d'allà a manera de souvenirs. Un grapat d'imatges en color i en blanc i negre, que juntament amb objectes personals, lectures, cites i pensaments, ens acosten al bell i nostàlgic univers d'un creador obsedit amb el pas del temps.

Garau confia que la mostra serveixi com una oportunitat per visibilitzar la figura del fotògraf a ca seva i que, de retruc, ajudi a desencallar el futur incert del seu darrer gran projecte. Catany va manifestar la intenció que el seu llegat [a banda de la seva obra, recull una vasta biblioteca especialitzada, càmeres, quaderns i escrits, així com fotografies d’altres artistes], es conservés a Llucmajor, convertint la seva casa natal i la del costat, del sacerdot i fotògraf Tomàs Montserrat, en el Centre Internacional de Fotografia, situant el seu poble al mapa de l’art contemporani. “Enguany és un moment decisiu”, apunta des de la capital catalana. El fons de més de 4 milions d'euros que va arribar a Mallorca l'any 2009 per fer l'esmentat Centre té, segons explica el mateix Garau, data límit a finals de l'any que ve. “D'altra manera, el govern balear hauria de tornar els doblers al govern de Madrid, i amb interessos”. Tot i el bloqueig burocràtic i a l'espera de l'anhelat acord entre administracions, la Fundació Toni Catany, amb un peu a la capital catalana i l'altra a Mallorca, difon l'obra de l'artista i vetlla perquè la seva darrera voluntat de tornar definitivament a l'illa esdevingui, més aviat que tard, una realitat.

___

Publicat a Revista Bonart, maig-juny-juliol 2017

Torrent Echidna Attractor

Aquesta instal·lació de Lucía C. Pino violenta l'espai, el tensa. Tracta de com ens interpel·len diferents materials de construcció i objectes de rebuig.

Detall de Torrent Echidna Attractor

Taca el terra del Nivell 0 de l’Arts Sant Mònica i forada les dues parets on se suporten uns grans tubs de metall que travessen la peça en una mena de x en cursiva. Restes de plàstics, làtex i altres residus. Un potent focus il·lumina aquesta construcció que ocupa la part central de l'habitació i condiciona el recorregut. No la podem rodejar del tot. Si ens acostem, unes plaques metal·litzades ens retornen el nostre reflex deforme -com aquest Torrent Echidna Attractor- i sembla que som en una sala de miralls. L'artista força la naturalesa dels materials amb els quals treballa i els límits del mateix espai on s'instal·la. Diuen que els objectes ens interpel·len (en llenguatge publicitari, per exemple, ens demanen ser comprats). L'artista se centra en objectes de rebuig o no necessàriament de desig i n’augmenta el poder escultural. És una sensació hipnòtica, en la recerca de significats, davant aquesta obra que supera els preceptes de l'art povera, només hi ha desassossec. A l'entrada, abans de creuar la cortina de plàstic opac que fa de porta, trobareu un llibret amb el text Principi d'indiscernibilitat, de Duen Xara Sacchi, on apareixen entre línies algunes pistes més sobre la nova materialitat.

3 estrelles.

Arts Sant Mònica. Fins al 3 de setembre

__

Publicat a Time Out, 17/05/17 

La Galeria exposa la pintura intimista de Didier Lourenço

Didier Lourenço (Premià de Mar, 1968) és un habitual de La Galeria de Sant Cugat del Vallès. Del 28 d'abril a primers de juny presenta la seva desena exposició individual a l'espai dirigit per Jordi Batlle: In & Out. 

L'artista de formació autodidàctica conrea una pintura figurativa colorista amb una important presència d'imatges femenines. En aquesta ocasió, el pintor exposa unes dones més lluminoses i amb marques d'impactes cromàtics: “Són les que jo anomeno les dones Brooklyn”. El nom fa referència al lloc on les va començar a pintar, el barri novaiorquès on es va instal·lar recentment durant un mes i mig. “El tema de la dona -assegura- és recurrent en tota la meva obra. Podríem dir que la cara de la dona és la meva paleta. Em serveix per buscar la llum i les ombres, sense oblidar les pinzellades de color”. Són els rostres anònims, com, per exemple, Yellow, Red&Green o Blue&Black, que no defugen la mirada. “És una dona universal -afegeix, des de l'altre costat del telèfon- que també m'ajuda a representar expressions, caràcters, insinuacions”. 

Global warming, 130 x 97 cm.

A banda dels clàssics caminants i ciclistes, també exhibeix la sèrie de Dones invisibles, en la qual la figura femenina, mitjançant un trompe-l'œil,  es confon -normalment a partir de la roba- amb el fons. Es tracta de dones de cos sencer que ja no apareixen soles. Són pintades amb un ram, parlant per telèfon o amb un moix i una peixera als braços, per citar-ne algunes. Destaca especialment la sèrie Neighbours, un conjunt de pintures que representen, a la manera de la tira còmica 13, Rue del Percebe de Francisco Ibáñez, un habitatge sense façana que ens ofereix l'accés a cada una de les estances. A Good morning, una parella berena, una dona dorm, una altra llegeix i una taula posada espera els comensals. A Global Warming, un home fa ioga mentre el veí pesca en una peixera, i un altre escriu a l'ordinador envoltat de papers. A Bon dia, hi ha una dona dins una banyera, una parella en plena baralla de coixins i algú que toca el piano. Són quadres per deixar anar la imaginació i inventar històries per a cada apartament. “Es tracta -diu- de petits espais que formen una mena de rusc o niu d'abelles, cada escena és un quadre que acaba donant sentit al total”. 

Un dels tríptics d'aquesta darrera sèrie dóna precisament títol a l'exhibició, que aplega una quarantena de peces de format molt variat, on Lourenço posa el focus en moments més íntims, en interiors domèstics i quotidians. 

___

Publicat a Revista Bonart, maig-juny-juliol 2017

Akram Zaatari. Contra la fotografia. Història anotada de l'Arab Image Foundation

L’obra que crea Zaatari a partir de les fotografies de l'Arab Image Foundation ens permet descobrir imatges alternatives del Pròxim Orient més enllà d’estereotips.

"Rostres enfrontats", Akram Zaatari

El 1997 Akram Zaatari va cofundar l'Arab Image Foundation (AIF), un projecte impulsat per artistes i fotògrafs durant la postguerra civil libanesa, amb l'objectiu de crear relats alternatius a la història visual oficial escrita aleshores per estrangers. La col·lecció aplega més de 600.000 imatges, entre fotografies domèstiques i d'estudi, del Pròxim Orient i el nord d'Àfrica que visibilitzen els canvis tecnològics, socials i iconogràfics en el món àrab en els darrers cent anys. Zaatari s’apropia del fons de l'AIF com a base per desenvolupar els seus treballs. 

La seva aproximació a l'arxiu, que es presenta al Macba amb una vintena d'obres de nova producció, recorda els postulats del manifest post fotogràfic. Per exemple, en la sèrie El vehicle, tracta les fotografies com a objectes i no simplement com a imatges i es fixa en les anotacions dels reversos. En el cas de L'ombra d'un fotògraf i La imaginació d'un fotògraf, intervé sobre els originals i crea noves significacions. Si us va agradar la mostra Trauma que Joan Fontcuberta va exposar a principi d'any a la galeria Àngels, a prop del museu, no us perdeu les espectaculars sèries Contra la fotografia, un conjunt de negatius malmesos pel pas del temps, i Rostres enfrontats, on apareixen ampliacions de planxes de vidre enganxades accidentalment que ofereixen estranyes parelles per la superposició dels rostres de soldats i civils. Un discurs que qüestiona la definició de fotografia i on planen reflexions sobre la conservació i l'empremta que deixen les col·leccions. 

3 estrelles

Macba. Fins al 25 de setembre. 

__

Publicat a Time Out, 03/05/17 

La dissidència nostàlgica

De què va: Quinze artistes exploren diverses maneres de fer memòria. Per què hi heu d’anar: Per veure l’obra de Francesco Arena: com algú camina sobre una taula –que imita on es va signar la rendició alemanya– fins a completar els 155 km del mur de Berlín 

Here, Richard Mcguire

Els Astrud canten que “la nostàlgia és una arma” i potser tenen raó quan diuen que “el millor moment de les coses és quan encara no han passat”, quan tot són futuribles i no hi ha experiència per evocar ni mitificar. Estem envoltats de records que no hem viscut, d'històries pretèrites que conservem en la memòria col·lectiva com a fonaments per a la construcció de futurs alternatius. A La dissidència nostàlgica, la comissària Joana Hurtado s’aferra als postulats de la teòrica Svetlana Boym i reclama una enyorança reflexiva, lluny de commemoracions: “Cal que ens preguntem en nom de qui, com i per què mirem enrere. Nosaltres decidim quin ús fem del passat, si el volem monolític, unívoc i museïtzat, o si per contra, el volem plural, crític i obert al futur”. 

El que hi trobareu és un exercici de nostàlgia heterodoxa, on els artistes recorren al passat per a traçar nous relats; qüestionant la veracitat dels arxius, la desmemòria, les interpretacions i els equívocs intencionats. Anri Sala interroga sa mare sobre unes imatges sense so on apareix al costat del dictador albanès Enver Hoxha. Deimantas Narkevicius manipula les filmacions del desmantellament d’un monument a Lenin. I Roger Guaus estableix un emotiu diàleg fotogràfic amb el seu pare. No hi podia faltar un tastet del còmic Here, de Richard McGuire, que explica allò que ha passat i passarà al racó d’una habitació al llarg de milers d’anys. De fons, gràcies al vídeo d’Ange Leccia, sona una versió de Logical Song de Supertramp, convertint-se en la banda sonora perfecta d’una melancolia aliena.

4 estrelles.
La Capella. Fins al 30 d'abril.

__

Publicat a Time Out, 08/03/17 

La pintura lenta de Sok Kan Lai

Sok Kan Lai (Hong Kong, 1959) per referir-se a la seva obra defuig d'etiquetes previsibles com “realista” o “hiperrealista” i defensa que “tot i que no sóc capaç de fer abstracció, el meu plantejament és completament abstracte”. 

Taula de tallar amb hortalisses, 2009

En l'exposició Pretexts, que presenta a La Galeria de Sant Cugat del Vallès del 24 de febrer a mitjans d'abril, es mostren una vintena de peces, entre dibuixos a llapis i aquarel·les. Proliferen les natures mortes de fruites i verdures o amb altres estris (un auricular amb un cd a sobre d'un tamboret, una càmera fotogràfica, un pot de xinxetes, entre altres coses que pul·lulen pel seu taller). Els vegetals i objectes que retrata “són el pretext -subratlla- per treballar allò que m'interessa: les composicions i els colors, els tons i la llum; no té cap importància que pareguin reals”. L'artista, que resideix a Catalunya des de principis dels vuitanta, s'entretén en els matisos, en encertar el to, el color, els contrastos de llums, grisos i ombres. “Necessito tots aquests objectes -s'explica- per crear les meves composicions però no els miro com el que són (un plat, una raqueta) sinó com a formes i colors. És un joc d'abstracció: una colflori, per exemple, m'ofereix una taca blanca al quadre, un ganivet al costat fa de vector i equilibra el pes d'aquesta taca, i un mantell és molt més, es converteix en un grapat de línies que m'ajuden a compensar la composició”. El seu univers creatiu és d'interior i està format per allò que té a l'abast. Diu que no fa paisatge perquè hi ha massa detalls i se sent segura en les figures clares, definides; i només ha experimentat amb el retrat amb la seva filla en un parell d'ocasions. 

Aina en ombra, 2015

Sok Kan Lai es refereix al llapis i l'aquarel·la com unes extensions de la seva mirada. El seu procés de treball per capes i gairebé sempre amb llum natural és lent i laboriós: “cal una extrema disciplina i paciència”. L'artista autodidacta reconeix que dedica mesos a fer cada una de les peces i que per mor d'això té una producció petita. Cada un dels quadres de Pretext funciona com a fragment del seu món tancat, una finestra d'entrada a la seva cambra, on tot passa a poc a poc i de manera tranquil·la. “La meva obra -afirma- és una construcció de mi mateixa”. Estem davant d'una pintura lenta, sense estridències, que reclama una contemplació pausada i detinguda. 

___

Publicat a Revista Bonart, febrer-març-abril 2017

Picasso-Retrats

Lectures-vermut sobre els personatges de l'exposició del Museu Picasso

Arranz-Bravo. 75-75

Eduard Arranz-Bravo és un artista generós. Les portes de la seva fundació s'obren sovint per acollir exposicions de joves creadors. L'artista consolidat s'apropa a noves propostes, no defuig possibles confrontacions estètiques. 

En una conversa al seu taller, fa uns anys, al voltant d'aquest tema, Arranz-Bravo va rememorar les col·laboracions amb Rafael Bartolozzi i reconeixia que “és estimulant l'apreciació que poden fer altres persones de la teva obra, pot ser realment molt fructífer”. Ve a compte recordar aquelles paraules justament ara que, amb motiu del seu 75è aniversari, es presenta 75-75. Un exercici  brillant d'encarar 75 peces –entre les quals una cinquantena d'inèdites– amb les interpretacions de 75 personalitats de la cultura. Crítics, pensadors, artistes, col·leccionistes, poetes, galeristes, suggerint lectures juganeres, oferint mirades inesperades, amplificant significacions, al servei d'una trajectòria lúcida. Un guirigall de veus de diverses generacions que reverberen entusiastes sobre l'obra del pintor del mocador vermell al coll. 

4 estrelles.
Fundació Arranz-Bravo. L'Hospitalet. Fins al 23 d'abril.

__

Publicat a Time Out, 15/02/17 

Temps de fires

El primer trimestre de l’any és època de fires. Del 22 al 26 de febrer a Madrid toca Arco, Art Madrid, Drawing Room, JustMad. A Barcelona, de l'1 al 5 de març se celebra FAMA, la Fira d'Art Modern i Antic. La capital catalana és també durant l'any el territori d'Art Libris, del 21 al 23 d'abril, Loop, del 25 al 27 de maig, i, del 28 de setembre a l'1 d'octubre, Swab, que valora la possibilitat de conquerir el mercat asiàtic. De fet, el temps de fires no s'acaba mai. Per exemple: al gener, SetUp a Bolonya; al març, Drawing Now Paris, The Armory Show Nova York; a l'abril, Art Brussels; al maig, GranPalazzo de Roma, Xangai, Photo London; al juny, Basilea; al juliol, Arte Santander; al setembre, Istanbul, Estampa; al novembre, Paris Photo, St-Art Estrasburg; i al desembre, Untiled i Context Art Miami. No hi són totes, ni molts menys, es tracta només d'un tastet d'algunes de les cites que hi ha marcades al calendari. 

La necessitat d'anar a fires

Els galeristes amb els quals hem parlat reconeixen la importància de ser presents en diverses cites internacionals. “Entenc la participació en fires -diu Rocío Sant Cruz, directora de la galeria homònima- com quelcom necessari per fer vendes, contactes i buscar possibilitats d’exposicions per als meus artistes”. De fet, enguany té previst anar a Arco, per primera vegada amb el nou projecte de galeria que ha obert a la capital catalana,i exposar al Untitled de Miami, debutar a Photo London i continuar com a única representació de l'estat espanyol a Paris Photo. La galeria Miguel Marcos és una de les veteranes d'Arco. El seu director subratlla que “el principal objectiu d'una fira ha de ser vendre, a més de fer contactes”. I afirma que “una galeria a Espanya, si vol tenir visibilitat, ha d’anar a Arco”. A més, s'estrena enguany a Xangai. Àlex Nogueras, de NoguerasBlanchard, recorda que van a Arco des del 2005, primer al projecte de comissariat i posteriorment al programa general. “Al principi hi vam anar més per prestigi que per recuperar la inversió, però ara s’ha tornat una fira important per vendes i cada vegada afinem més quan hi anem”, afirma el galerista que enguany també serà a Roma – Gran Palazzo i Basilea. Per a Tomeu Simonet, des d'Addaya, a Alaró, anar a fires és gairebé imprescindible: “serveix per contactar amb gent que no pot venir a Mallorca, et dóna visibilitat i ajuda a trobar artistes pel programa de residències que impulsa la galeria”. L'any passat va participar en la primera edició del Drawing Room i enguany debuta al SetUp de Bolonya. 

La importància de ser selectiu

Paral·lelament, però, molts companys es queixen dels alts costos que suposa assistir a aquestes cites i són cada vegada més cautelosos. “Anar a fires suposa un gran esforç i risc”, reconeix Ramon Sicart de la galeria Sicart de Vilafranca del Penedès que enguany té prevista assistir, com ja és habitual, a la cita Swab, al Drawing Now Paris i, per primera vegada, amb el flamant segell Sic\art edicions a Arts Libris d'Arco i Barcelona. “Abans -rememora- anava a una desena de fires anuals, en part gràcies al sistema d'ajudes de la Generalitat que hi havia per a projecció internacional”. Qui va ser soci fundador de Drawing Room, d'on ha marxat just després de celebrar la primera edició, al·lega que “ara hi ha molta incertesa a Europa per saber com reacciona el mercat”. En aquesta mateixa línia, s'expressa Joan Anton Maragall de la Sala Parés i la galeria Trama que enguany ha decidit no anar a Madrid, però en canvi exposar a Londres i Estrasburg. “El model de fira -assegura- és vigent però les fires europees estan vivint moments baixos. En aquest context, no volem anar a fires sense el convenciment de tenir resultats positius. En el passat hem anat a moltes, ara toca un moment reflexiu”. Carlos Duran de Senda, que enguany exposa a Arco, Brussel·les, Istanbul, Nova York i, és clar, a Loop, la cita de la qual Duran n'és codirector, reconeix que “estem reduint la participació en fires. Havíem arribat a anar a una dotzena. Ara estem apostant per treballar més des del nou espai de la galeria”. Per la seva banda, Pilar Dolz de Cànem, a Castelló, explica que “he anat a Arco una vintena d’anys, però econòmicament els darrers temps ja no em compensava”. La galerista que va engegar Cànem fa 42 anys recorda que “hi havia temporades que feia sis pavellons, però cada vegada em costa més”. Tot i així, enguany va a la fira de Santander, a Estampa i a Arts Libris de Barcelona. El galerista Fidel Balaguer argumenta que “per un tema d'estratègia i de pressupost he deixat d'anar a fires, i encara no sé si enguany participaré a Swab”. Tot i que reconeix que “el mercat és a les fires i, si no hi vas, no hi tens accés”. Balaguer va exposar dos anys a Art Madrid i com a anècdota conta: “vaig vendre obres a catalans que no anaven a comprar a la galeria de Barcelona sinó a les fires de Madrid. El mínim mercat que hi ha a Espanya és a Madrid”.

Una nova fira a la capital catalana?

Proliferen les fires arreu, però els galeristes asseguren que costa trobar mercat, l'anhelat comprador. És per aquest motiu que molts no consideren que Barcelona necessiti una altra fira. Nogueras defensa que “tenir una nova fira no és un objectiu prioritari, tal com es va assenyalar al Pla integral de les Arts Visuals, consensuat amb el sector”. I afegeix: “No veig que pugui tenir un futur viable. En canvi, el Gallery Weekend valora i promou els espais de les galeries”. Maragall és del mateix parer: “Barcelona no necessita una nova fira. Fer ara una fira aquí amb un nivell bo és impossible. Per fer-ho cal tenir clar l'existència d’un mercat local que actualment no hi és. No ens podem permetre un fracàs. En canvi -continua- es pot potenciar el mercat amb accions com el Gallery Weekend, que estimula les vendes i porta públic a les galeries”. En aquesta mateixa línia, s'expressa Marcos: “Seria un error pretendre fer una fira d’art contemporani a Barcelona i menys provar d’imitar la proposta d’Arco. A quins interessos serveix això? Una fira és un gran negoci per qui l’organitza. No hi ha espai per dues grans fires a Espanya. A més, a Barcelona, ja hi ha Swab. El que s’ha de promoure -segueix- és una política de compres, de suport al sector creatiu. Si precisament el que sobren són fires arreu del món!” I acaba: “si ja és complicat vendre a Madrid, a Barcelona és inviable perquè no hi ha mercat”. En aquest sentit, Balaguer es lamenta: “si fóssim un país normal, hi hauria una política de compres, però com que no ho som...”. I Simonet també aposta per promoure les adquisicions: “Si no s’augmenta la compra i la inversió, pública i privada, no crec que tengui sentit crear fires noves”. Sicart, per la seva banda, argüeix: “una política d'adquisicions toca molts pals, com  patrimonialitzar l'art contemporani i donar vida a artistes i galeries del territori”.

D'altres, aposten per donar suport als pavellons que anualment se celebren a la capital catalana. Sicart ho té clar: “La fira de Barcelona d'art contemporani és Swab, el problema és que no té prou suport institucional, com se subvencionen altres fires de la ciutat. El que cal és consolidar Swab. Una altra cosa és si han de sumar esforços, per exemple, amb el Gallery Weekend i Arts Libris”. Balaguer defensa que “ja hi ha una fira d'art contemporani: Swab. No es va fer una fira generalista en el moment en què s'havia de fer i ara ja no es pot fer perquè no hi ha mercat”. 

Santa Cruz, com a galerista i impulsora d'Arts Libris declara: “Barcelona s’està posicionant en l'organització de fires i festivals propis i especialitzats (Arts Libris, Loop, Swab, entre altres), això és específic d’aquesta ciutat i se’ns coneix per això. S’ha d’apostar per aquestes especificitats, sense copiar models”. I afegeix: “El govern ha d’apostar per aquí, ajudant les que ja hi són, tot i que, per exemple Arts Libris –lamenta- rep molt poques ajudes en comparació amb altres iniciatives de la ciutat”. Malgrat tot, Arts Libris celebra la vuitena edició a l'Arts Santa Mònica, amb una vuitantena d'editors, i la segona a Arco, com a satèl·lit de la proposta catalana, amb presència d'una vintena d'editors. Fruit d'aquesta col·laboració, es planteja portar Arts Libris com a satèl·lit a altres pavellons. 

Per la seva banda, Duran, galerista i codirector de la fira dedicada al videoart Loop, que enguany celebra la dissetena edició, comenta: “A Barcelona ja hi ha una gran fira que és Loop i qualsevol projecte que tingui ambició de qualitat serà, és clar, benvingut. Des de les institucions s'ha de treballar per promocionar l'art local i donar suport a les galeries que són les que participen en l'exportació anant a les grans fires”. Des de la galeria 3 Punts, Eduard Duran diu que “Barcelona ha de tenir una gran fira, però dubto que això succeeixi. Som una metròpoli actuant com si fóssim província. S’haurien d’ajuntar tots els esforços de les fires que ja es fan aquí per fer-ne una de gran”. El galerista, que participa a Art Madrid, Swab, Context Art Miami, entre d'altres, matisa: “Juguem al fet que Barcelona és la capital del Mediterrani. No crec que una gran fira aquí suposés el fet de deixar d’anar a Madrid”.

Enmig dels comentaris que anuncien la possibilitat d'una nova fira, Joaquín Díez-Cascón, impulsor de Swab, assegura que “cada any quan Arco s'acosta s'escolta el mateix runrun. Jo no sóc ningú per dir si Barcelona necessita una nova fira. Des de Swab, intentem que any rere any sigui millor. Hi ha un mercat a Barcelona i cada vegada hi ha més públic”. Els organitzadors es plantegen fer el salt a Àsia el 2018: “no volem fer una còpia del Swab que es fa aquí, estem valorant la possibilitat de promoure l'intercanvi entre ciutats, artistes i galeries d'aquí i d'allà”. I conclou: “d'una manera o altra, hem tingut suport de les institucions, però, coincidint amb la desena edició, sembla que enguany la col·laboració de la Generalitat i l'Ajuntament serà més gran. Això es traduirà amb més activitats arreu de la ciutat”. 

Per la seva banda, Macarena Masip, directora de FAMA, que en la tercera edició tindran plena ocupació amb una trentena d'expositors, apunta: “si es planteja una nova fira que abastés diversos estils i èpoques i toqués el nostre sector, miraríem de col·laborar-hi. Seria una manera de tenir més repercussió internacional per la ciutat i no estar a l'ombra de les fires de Madrid”. 

De la mateixa manera, Dolz remata des de Castelló: “no tot pot passar a Madrid, s'ha de descentralitzar. Així que, si hi hagués una nova fira a Barcelona i m'admeteren, jo hi aniria amb molt de gust”. 

Per acabar, hem de dir que continua endavant el projecte del Gremi de Galeries d’Art de Catalunya. El seu actual president, Gabriel Pinós, ja va anunciar en el seu dia que “si Madrid té una gran fira, Barcelona no ha de ser menys, per tradició i per potencial artístic a tots els nivells”. Segons les nostres informacions, s’avança en aquesta direcció i, fins i tot, en un principi es preveu celebrar la nova “gran fira de Barcelona” la tardor del 2018. El Gremi de Galeries, des del primer dia, ha mostrat un tarannà integrador i desitja que s’incorporin al projecte totes les fires que se celebren actualment a la ciutat, encara que respecta les decisions que cadascuna prengui en aquest sentit.

___

Publicat a Revista Bonart, febrer-març-abril 2017

Herselves

Davant aquest títol juganer que feminitza el pronom forçant l’ortografia anglesa (Elles mateixes) algú pot preguntar: té sentit fer avui una exposició de dones artistes? I jo responc: Sí, rotundament sí. 

Eliza Bennett

N'hi ha que diuen que existeix un sostre de vidre que impedeix que les dones accedim a certs llocs de poder, però sovint no és un sostre sinó un edifici de diverses plantes que fa de topall. En art continua sent vigent el cartell que les Guerrilla Girls van desplegar davant la porta del Museu Metropolità de Nova York: “Les dones han d'estar despullades per entrar al Met? Menys del 5% dels artistes en la secció d'art modern són dones, però un 85% dels nus són femenins”. Han passat un parell de dècades d'això i cansa veure mostres dedicades a “les muses de” o visitar col·lectives on la presència de creadores és anecdòtica. 

Alyson Provax

A Herselves es recullen una quinzena de propostes femenines que tracten sobre qüestions d'identitat, desig, percepció, alliberament. El neó de Sophia Wallace (Until she is free) funciona com a prefaci d’aquest discurs polisèmic. Resulta indispensable el vídeo d'Eliza Bennett, on l'artista apareix brodant-se el palmell de la mà; les petites notes d'Alyson Provax que documenten el que ella considera temps perdut; les compilacions de tutorials de youtube de Florencia Aliberti; i la parodia d'Arvida Byström & Maja Malou Lyse sobre la “cultura de la selfie”. En definitiva, artistes representant-se a elles mateixes sense intermediaris. 

4 estrelles

Blueproject Foundation. Fins al 26 de febrer del 2017

__

Publicat a Time Out, 21/12/16