El juny del 2017, la historiadora de l’art i comissària Alice Procter (Sidney, 1995) va engegar els Uncomfortable Art Tours, unes visites a galeries i museus britànics –The National Gallery, el British Museum, el Victoria and Albert Museum o la Tate Britain–, amb la intenció de desvelar les arrels imperials i colonials que hi ha rere la creació d’algunes col·leccions d’art. Històries sòrdides de saqueig, esclavitud, negrers, genocidis, que han donat forma i finançament a importants fons museístics anglesos, però que també podrien rastrejar-se a altres col·leccions i fons més propers.
Tres anys després d’iniciar aquestes rutes setmanals, que proposen recursos per desconstruir els relats museístics vigents, Procter va escriure El cuadro completo. La historia colonial del arte en nuestros museos, publicat en castellà per Capitán Swing. La portada del llibre és una adaptació dels cartells que utilitza l’autora per promocionar les seves visites guiades. En aquest cas, el Retrat d’Edward Colston, de Jonathan Richardson, de l’Ajuntament de Bristol, intervingut amb la paraula ‘Negrer’. De la mateixa forma que fa als seus “tours d’art incòmodes”, Procter va teixint el relat tot plantejant múltiples interrogants: Qui té el dret a posseir objectes i a contar les seves històries? És possible de descolonitzar les nostres galeries? Pot un museu ser un lloc des del qual enfrontar-se a la desigualtat política o social a gran escala? No dona respostes per a totes les qüestions, però deixa anar algunes idees: “Començo a pensar –argumenta– que el museu és realment un cementiri, un lloc on mor el canvi (bé, d’acord, potser s’assembla més a la planta processadora, on el canvi es torna econòmicament viable)”.
I, a partir de la història d’un seguit de peces, de diamants o sarcòfags robats o pintures d’arrels colonialistes, suggereix noves maneres de mirar. “Com a visitants de museus compromesos, la vostra tasca –escriu– és recordar que un museu és una caixa amb objectes que han estat col·locats allí per un col·leccionista o per un grup de col·leccionistes, i que es presenten com una cosa completa; així que heu de preguntar-vos: què falta? A través de quins ulls estem mirant la història? Com s'ha anat modelant i retallant aquesta història fins a transformar-la en un relat? Estem davant els mateixos Grans Mascles Blancs de sempre? No caigueu en l'autocomplaença de creure que si alguna cosa és digna estarà en el museu i, a la inversa, que si no està en el museu és perquè resulta irrellevant”.
Tanmateix, Procter no treballa sobre un terreny erm. Els discursos descolonials, que demanen materialitzar les restitucions i portar a termes les reparacions històriques a pobles espoliats, així com resignificar i contextualitzar monuments i col·leccions, estan a l’ordre del dia; com també ho està la retòrica colonialista, que se sent rugir cada vegada amb més força.
__
Publicat a revista Bonart, 201
