Deu anys després de la inauguració de la capella del Santíssim de la Seu de Palma, El Gall Editor publica L'ull viu. Tres fotògrafs miren Barceló a la Catedral de Mallorca: Halard, Del Moral i Torres
El 2 de febrer de 2007 es va presentar públicament l'imponent retaule de Miquel Barceló a la capella de Sant Pere, coneguda des de llavors com la del Santíssim, a la Catedral de Mallorca. Però, anem a pams, el projecte s'havia gestat a l'albor del nou segle, després que la Universitat de les Illes Balears decidís nomenar doctor honoris causa l'artista de Felanitx. Una vegada descartada la celebració d'una gran exposició antològica al temple, el bisbe de la Seu, Teodor Úbeda, va acceptar entusiasmat la idea d'una intervenció contemporània, com la que en el seu moment, un segle abans, havien realitzat Antoni Gaudí i Josep Maria Jujol, atès que “la Catedral és un espai de fe, arquitectura i art, inacabat”. L'obra comptava amb el beneplàcit d’unes quantes institucions civils i eclesiàstiques de l'illa, però va topar, com en el cas dels creadors modernistes, amb fortes reticències en els sectors més conservadors de l'estament religiós. Polèmiques a banda, la capella de Sant Pere, situada a l'absis lateral dret, aleshores una de les més pobres artísticament parlant del bell santuari gòtic, fou l’indret escollit. L'artista, apassionat del món natural, la vegetació, la mar Mediterrània i la seva fauna, es va inspirar en els cèlebres miracles bíblics de la multiplicació dels pans i els peixos i la conversió d'aigua en vi a les noces de Canà. A partir d'aquests dos episodis, Barceló desplegà un majestuós retaule escenogràfic de tres-cents metres quadrats, una segona pell ceràmica que li va permetre cabussar-se dins els seus propis referents i fer amb fang el que ja estava desenvolupant sobre llenç i paper. “La iconografia anava sortint gairebé naturalment. M'agradava el fil central dels pans i dels peixos, funcionava –explica Barceló–. Per extensió, els pans són tots els fruits de la terra. Per extensió, els peixos són tots els fruits del mar. Com a conclusió, hi ha el Crist amb els estigmes sobre una paret seca de cranis. La morfologia, el vocabulari de l'obra, sempre és un bony que s'obre com la boca d'un peix, com una magrana, com un fruit obert”.
L'ull viu. Tres fotògrafs miren Barceló a la Catedral de Mallorca acosta aquesta impressionant producció del pintor a través de tres lectures fotogràfiques, de la vista i la contemplació curiosa de François Halard, Jean Marie del Moral i Agustí Torres. Tal com relaten al pròleg els seus impulsors, Miquel Forteza i Biel Mesquida, la publicació cerca “eixamplar els horitzons visibles del retaule barcelonià, que estimam i consideram un tresor públic, mitjançant un procediment tècnic contemporani, la fotografia”. Una triple mirada que ajuda a revisitar, aprofundir i ressaltar els detalls del mur de la Seu i contextualitzar-lo en la trajectòria de l’artista, a partir de seixanta fotografies. Uns documents únics sobre el procés de creació, muntatge i el resultat final del projecte barcelonià. El format quadrat del llibre, que s'ofereix en una cuidada edició en català, castellà, anglès i alemany, provoca, però, que algunes fotografies no acabin de lluir tal com s'intueix que podria ser si es mostressin en una mida superior, forçant la verticalitat que apunta l'arquitectura catedralícia. Les imatges s'acompanyen amb textos dels escriptors i crítics mallorquins Enrique Juncosa, Sebastià Perelló i Pere Antoni Pons, així com de breus reflexions del mateix artista, píndoles d'un soliloqui que, enfrontades a consideracions poètiques de Mesquida, van marcant el ritme entre els capítols.
 |
| Capella Santissim. |
Tres versions del bestiari de l'artista nòmada
Halard va començar a fotografiar l'obra de Barceló el 2010 per il·lustrar el catàleg de Terra Mare, l'exposició al Palau dels Papes d'Avinyó. A Mallorca va visitar la teulera de ceràmica de Vilafranca de Bonany, l'estudi de Ferrutx –precedit pel colossal Elefantdret– i, és clar, la capella. Viatjà, també, al taller de París, on va continuar la immersió per l'univers Barceló entre pintures, escultures, gravats i dibuixos, units per motius i referències comunes. Les seves imatges tenen la virtut de fer dialogar les diferents parts del retaule amb el bestiari barcelonià, les tonalitats que empra a la Catedral amb les que hi ha en els seus llocs de treball. “L'obra de Barceló vista a través de la càmera d'Halard –descriu Pons– es revela com l'obra d'un artista d'una modernitat furiosa i total que, tanmateix, se sent còmode sense esforç dins el curs en espiral de la història”.
Del Moral, que coneix i segueix el pintor des de mitjans dels vuitanta, proposa, per la seva banda, un recorregut pels tallers nòmades de l'artista, enllaçant localitzacions, cronologies i projectes variats, com si es tractés d'encaixar les petites peces movedisses d'un calidoscopi. De l'església de Santa Eulària dels Catalans –al Palerm de finals del noranta–, al taller de ceràmica de Vicenzo Santoriello –a Vietri sul Mare, a prop de Nàpols–, on, per cert, es va elaborar, entre 2003 i 2004, l'escorça ceràmica que recobreix la capella; tot passant pels estudis francesos i mallorquins, al llarg de diversos anys, per buscar les connexions amb el procés d'elaboració dels elements per a la cova del Santíssim: les protuberàncies, bonys i formes sinuoses del fang d'aquí lligades a la performance Paso Doble i amb l'interior de les coves de l'illa. També connectant les esquerdes i escletxes, els cruis de l’exuberant mural, amb l'empremta de Gaudí i Jujol que perviu a la Seu. “Jean Marie del Moral –conta Perelló– no li cerca la cara [...]. Aquí l'ofereix de lluny, com si n'advertís que no hi trobarem res del que cercam, que no és als ulls que hem de furetejar. Perquè si volem veure'l de prop, hem de recórrer la cartografia de la seva obra”.
Des de finals del noranta, Torres documenta fotogràficament i cinematogràficament alguns dels treballs més ambiciosos de l'artista, des de la intervenció a la capella de Sant Pere fins a la pintura de la cúpula de la Sala dels Drets Humans i de l'Aliança de Civilitzacions, al palau de les Nacions Unides de Ginebra. El va acompanyar, per exemple, en tot el procés a Vietri sul Mare i també en el muntatge de Palma. Torres enfoca les bambolines, no escatima escenes de l'artista fent feina tot sol i amb els seus assistents, situa el creador al centre. Retrata l'obra a mig camí, abans d'estar enllestida, i els detalls superiors, un cop col·locada, gairebé imperceptibles pel visitant. També aplega la penombra de les vidrieres grisenques, amb uns vitralls –de més de deu metres d'alçada– produïts a Tolosa al taller de Jean-Dominique Fleury. “Gràcies a les imatges de Torres –defensa Juncosa–, és possible entendre com es va fer tot el treball, que és com una gran pintura tridimensional, feta amb les mans, amb matèria i sense bastidor, i a la vegada, de manera simultània, és també un mapa o una memòria de la realització mateixa”.
Tres veus i tres mirades vives i entusiastes que confabulen en aquest llibre coral per exalçar una peça única, un tros de mar dins la Seu, un Barceló veritablement excepcional.
No comments:
Post a Comment