Les feministes de fa seixanta anys ens van ensenyar que el que és personal és polític, també la importància d'articular-se, de transcendir la individualitat i actuar col·lectivament per fer front a les construccions socials del patriarcat i cercar respostes comunes a unes problemàtiques compartides.
Amb l'impuls de la segona onada feminista, artistes d'arreu del món van posar el cos al centre de les seves reivindicacions i creacions. Foren una nova generació de creadores que desafiaren l'ordre simbòlic. Des de la fotografia, la performance, el vídeo o el happening, van reescriure el cànon de la història de l'art. Posant en crisi, sovint mitjançant la paròdia i amb una bona dosi d'ironia, els rols i les idees preestablertes sobre la feminitat. El treball d'una setantena d'aquestes artistes s'exposa al CCCB, des del passat mes de juliol i fins a començament del nou any, a la mostra L'Avantguarda Feminista dels 70. Obres de la Verbund Collection, Viena que forma part del projecte Feminismes! Hi són Martha Rosler, Ana Mendienta, Valie Export, Esther Ferrer, Francesca Woodman, Annegret Soltau... Una extensa nòmina a la qual s'han sumat alguns noms locals –Fina Miralles, Eugènia Balcells, Àngels Ribé o Pilar Aymerich, per citar-ne algunes– que, tot i no tenir relació directa, estaven en sintonia amb les anteriors.
 |
| Àngels Ribé, El no dit, el no fet, el no vist (1977) © Àngels Ribé / VERBUND COLLECTION, Vienna |
Feminismes! convida a fer un salt de mig segle fins a arribar a expressions recents. Avui, el feminisme es qüestiona, s'hibrida i empelta per abraçar altres causes contra les desigualtats, com el racisme, la transfòbia, l'homofòbia... A Coreografies del gènere es reuneixen obres de Mireia Sallarès, Lúa Coderch, Eulàlia Valldosera o Maria Llopis, entre altres. Són les hereves d'aquelles precursores sovint silenciades, marginades i menyspreades per la crítica i el sistema de l'art. A partir d’aquestes dues exposicions, presenta els diàlegs i les friccions entre el feminisme d'avantguarda i els actuals, i alhora permet veure en directe i per primer cop a la ciutat algunes peces cabdals. El viatge en el temps, però, és tan gran que deixa fora del discurs un grapat de produccions i veus de referència de dècades intermèdies entre una exhibició i l’altra.
A la sortida, m'envaeix una forta sensació de desassossec, de veure que, en gran part, companyes, som allà on érem. La lluita se situa en escenaris similars –el dret a decidir sobre el propi cos continua sent la batalla principal que ens toca lliurar–, però, cada vegada el crit i la protesta són més forts, dins i fora dels museus. Ni muses, ni submises. Gràcies a campanyes com #MeToo, #Cuéntalo, #NiUnaMenos es visibilitzen els abusos, les desigualtats, les repressions, les víctimes, i anem estrenyent els llaços. La sororitat s'amplifica i la revolta s'estén per tots costats, sense aturador.
__
Publicat a Revista Bonart, número 188, novembre-desembre 2019 - gener 2020
No comments:
Post a Comment