__
Publicat a CAMOC Museums of cities review, tardor 2023
15.11.23
1.11.23
Tàpies al XXI
L'Any Tàpies reivindica la vigència de l'obra de l'artista a través d'un vast programa d'exposicions i activitats que s'enceta a finals d'any i es desplega al llarg del 2024
Tàpies viu. Viu Tàpies és el lema de la commemoració del centenari del naixement d'Antoni Tàpies (1923-2012) que la fundació de l'artista ha escollit per invocar el seu llegat, és un joc de paraules en efecte mirall que reivindica la figura i l'obra del creador i alhora convida a aproximar-s'hi, a viure'l, des de noves perspectives. "Hi ha una sèrie d'artistes molt importants durant la segona meitat del segle XX –argument Núria Homs, comissària de l'Any Tàpies i conservadora de la Fundació Antoni Tàpies– que cal explicar al segle XXI. Potser, no succeeix en tots els casos, n'hi ha que tenen un estat o una institució molt forta al darrere per a visibilitzar-los, però d'altres no i no es coneixen tan avui, perquè, entre altres raons, han aparegut artistes nous que copen l'atenció". Per tal de capgirar aquesta situació, la fundació ha desplegat un ampli programa d'exposicions i activitats amb col·laboració amb nombroses institucions amb la intenció de "portar Tàpies al segle XXI, portar el seu llegat a l'actualitat –subratlla la comissària–. “És interessant veure que les seves preocupacions i els seus interessos són vigents avui dia: l'ecologisme, la ciència, l'orientalisme, la mirada anticolonialista... En aquest sentit –continua–, l'obra de Tàpies és viva i ens interpel·la".
Un homenatge en tretze mesos
El programa d'homenatge s'estructura, tal com avancen des de la fundació, mig any abans d'engegar els actes de commemoració [quan s’escriu aquest article], sobre cinc eixos: l’aproximació al procés creatiu, els lligams entre art i ciència, el compromís polític de l’artista, l’interès per la filosofia oriental i la cultura japonesa i les noves mirades des de diferents disciplines i generacions. Aquests eixos es desenvolupen al llarg de tretze mesos, en diversos formats, com ara exposicions, xerrades, tallers i publicacions. La intenció és presentar un Tàpies com a font de lectura inesgotable, propiciar línies d'investigació poc estudiades, escodrinyar en les seves aportacions, també en el camp de l’escriptura i el pensament, i afavorir nous discursos que ajudin a desxifrar l'obra del creador total, que diria el crític Arnau Puig.
L'Any Tàpies arrenca el 13 de desembre –coincidint amb el dia del naixement del mestre de l'informalisme– i la seu de la Fundació, epicentre de les celebracions, es vestirà de gala amb una intervenció lumínica a la façana ideada per l'estudi Antoni Arola i la inauguració de dues exposicions. La primera, Tàpies. L'empremta japonesa indaga en l'interès de Tàpies per l'obra d'alguns monjos japonesos dels segles XVIII i XIX, transmissors del budisme zen, i com això acaba marcant la seva producció en pintures, ceràmiques i dibuixos. I la segona, A=A, B=B, comissariada per l'artista Pep Vidal, pren com a punt de partida La nueva visión del mundo (1954), llibre sobre filosofia de la ciència, una publicació de capçalera per a Tàpies, que serveix per resseguir la relació entre art i ciència amb intervencions d'Irene Solà, Lúa Coderch, Jorge Carrión o Ian Walder, entre altres. L’estiu que ve arribarà Retrospectiva, comissariada per Manuel Borja-Villell –gran coneixedor de l’obra de Tàpies i primer director de la fundació, del 1990 al 1998–, després de ser inaugurada aquest setembre a Bozar de Brussel·les sota el títol Antoni Tàpies. La pràctica de l’art i de passar, en un format ampliat, pel Reina Sofia a començament del 2024. La mostra aplega peces, provinents de nombroses col·leccions públiques i privades d’arreu, que abasten la seva extensa trajectòria, des de 1943 i fins al 2011. També durant l’estiu vinent, el Museu d’Història de Catalunya acollirà Tàpies. Art i activisme, que explora, amb una selecció de cartells creats a partir de la segona meitat dels anys seixanta, el compromís cívic i ètic de l’artista amb la cultura i el país. “Es tracta de deslocalitzar Tàpies –afegeix Homs– de veure com ressona i que ens aporta avui la seva obra, revisitar-la i explicar-la de nou en diferents institucions i formats”.
Altres relats
L’Any Tàpies s’iniciarà amb nova directora al capdavant de la fundació. A l’octubre, Imma Prieto, provinent d’Es Baluard de Palma, s’incorporarà a l’equip després de guanyar un concurs internacional, i des de l’organització de l’esdeveniment s’espera amb entusiasme que pugui contribuir d’alguna manera en el projecte.
En l’empresa per obrir i actualitzar el relat entorn el treball de l’artista, s’ha convidat la periodista Rita Roig a moderar un cicle de converses partint dels textos i interessos del creador i la prescriptora cultural Juliana Canet a una residència a la fundació al llarg de l’efemèride. Finalment, Albert Serra serà l’encarregat de cloure l’homenatge. El cineasta, que se sent proper al pensament tapià, presentarà, com a colofó, 13 de desembre del 2024, un film a partir de l’univers d’Antoni Tàpies, que tindrà, segons detalla Homs “la mística i el materialisme, com a fil conductor, i comptarà amb elements narratius i abstractes”.
__
Publicat a Revista Bonart, número 198, setembre-octubre-novembre 2023
23.8.23
Incòmodes
The Square, de Ruben Östlund, satiritza magistralment les misèries i despropòsits que sovint acompanyen l’exhibició d’art contemporani a través d’un curator sense escrúpols.
No és cap novetat a la cartellera. Va aplegar la Palma d’Or a Canes el 2017 i un goya al millor film europeu el 2018, entre altres guardons i nominacions. En veure-la, la curiositat de descobrir què em podien explicar en una pel·li sobre el funcionament d’un museu d’art contemporani d’Estocolm –però que podria ser de qualsevol altra ciutat propera– es va transformar en entusiasme desfermat. Algunes escenes, com la del discurset del comissari amb les seves ínfules i la colla que l’enrevolta, són tan reals que resulten esfereïdores. D’altres, com la de la performance de l’artista-simi enmig d’un sopar de gala, esdevenen senzillament hilarants. The Square és un film sobre la incomoditat. És impertinent i furga en situacions desagradables, posant al límit els personatges i, alhora, la gent que hi ha a l’altre costat de la pantalla.
Mentre encara digeria la cinta sueca, em va caure a les mans El artista, de Mariano Cohn i Gastón Duprat, que s’orienta en la mateixa línia, tot transitant per les múltiples cares del desassossec. Atenció, no confondre aquest film de producció argentina amb la comèdia romanticona francesa a l’estil d’una pel·lícula muda en blanc i negre que porta el mateix títol! L’argument de El artista (2008) és senzill: un infermer d’un geriàtric aprofita els dibuixos que fa un dels interns per convertir-se en l’artista de moda de Buenos Aires, encadenant inauguracions, conferències, entrevistes i elogis sense saber massa bé què fer ni què dir enmig de tant postureig. Un nou viatge cinematogràfic per la buidor que va enfilant accions que resulten, a voltes, anguniosament familiars.
Deixant de banda l’enganxosa sensació d’incomoditat continua que provoquen The Square i El artista, en aquests films emergeixen brillantment, en plànols complementaris, algunes de les qüestions —sobre autoria, ètica i estètica, mercat, crítica, mediació, poder— que sobrevolen de manera recurrent l’escena de l’art contemporani, i de les quals no sempre és fàcil trobar resposta sense caure en un tediós repertori de tòpics i llocs comuns. En totes dues, a la fi, la incomoditat i el riure es revelen com a vies d’accés al coneixement.
__
Publicat a Revista Bonart, número 197, 2023
1.3.23
MUHBA Bon Pastor - Museu de l’Habitatge de Barcelona
El museu de l’habitatge de Barcelona vol reflectir la memòria de la història de l’habitatge a Barcelona durant el segle xx mitjançant la museïtzació d’una illa de cases barates d’aquest barri obrer, un dels quatre polígons d’habitatges construïts a la ciutat el 1929.
Visita virtual: aquí
Llibret de sala: aquí
3.10.22
Ara hi és, ara no hi és
El gener 2006 saltava la notícia: "el Museu Reina Sofia perd una escultura de Richard Serra de 38 tones". Semblava una broma de mal gust, una història del tot inversemblant, un relat rocambolesc escrit per un al·lèrgic a l'art minimal.
El titular era desconcertant i tenia els elements del suspens que feien brollar un seguit d'interrogants: Com era possible que el Reina Sofia hagués extraviat una obra de tal magnitud? Qui se l'havia emportada? Com l'havien carregada? On havien pogut amagar 38 tones en forma de quatre blocs massissos d'acer de grans dimensions? L’havien fos com a ferralla? I la pregunta del milió: A qui beneficiava aquesta misteriosa pèrdua?
 |
| Equal-Parallel: Guernica-Bengasi, de Richard Serra |
El 1986, l'artista nord-americà va crear específicament pel museu madrileny el conjunt escultòric Equal-Parallel/Guernica-Bengasi en el marc de l'exposició inaugural del Centro de Arte Reina Sofía Referencias. Un encuentro artístico en el tiempo. Acabada la mostra, el museu la va desar al seu dipòsit i el 1990 per falta d'espai va contactar amb una empresa especialitzada en emmagatzematge i trasllat d'obres d'art que la va col·locar a l'exterior d'una de les seves naus, a Arganda del Rei. Fins aquí, tot en ordre. El 2015, però, quan el museu va voler recuperar l’obra, es va descobrir que l'empresa que la custodiava havia fet fallida i que la peça s'havia esfumat, com en un joc de prestidigitació, ara hi és/ara no hi és.
El cas no s'ha resolt mai, però davant l'escàndol internacional, l'artista, avesat a destruir moltes de les seves peces després de ser exhibides, va accedir a produir-la de nou. Setze anys després d’aquest vodevil, l'escriptor Juan Tallón publica Obra maestra (Anagrama), una novel·la de no-ficció o crònica novel·lada sobre els fets, en la qual se succeeixen una seixantena de testimonis entre periodistes, artistes, jutgesses, vigilants, enginyers, galeristes, ferrovellers, instal·ladores d'exposicions i també el mateix Serra.
Un relat coral que transita al llarg de mig segle, on s'enllaça la trajectòria creativa de l'escultor, les investigacions policials, així com diverses reflexions sobre el col·leccionisme i la desídia per part de l'administració pública que va afavorir que passés una cosa així. En aquesta narració, com en el cas de l’obra extraviada, res no acaba de ser el que sembla a primer cop d’ull: les dosis de ficció que basteixen el text pareixen píndoles de realitat i els fets històrics, pinzellades d'una comèdia d'embolics. Finalment, un doble interrogant sobrevola el llibre: És possible que algun dia aparegui la primera Equal-Parallel/Guernica-Bengasi? I si l’arriben a trobar, què farà el museu amb dues escultures idèntiques?
__
Publicat a Revista Bonart, número 196, 2022
12.9.22
A propòsit de Maternasis
Fa uns anys, el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) va impulsar la construcció de la col·lecció d’Art de Postguerra i Segona Avantguarda (1940- 1980), amb l’objectiu d’incorporar a la col·lecció permanent l’art de l’època que abasta de la postguerra i la dictadura franquista fins a la recuperació de la democràcia i els inicis de la postmodernitat. Es tractava d’esmenar greuges històrics i visibilitzar l’obra d’un seguit de creadors que han estat tradicionalment oblidats en els relats dels grans museus de casa nostra.
 |
| Original per al llibre Maternasis (1967), de Núria Pompeia |
En aquest procés, conduït amb èxit per Àlex Mitrani, conservador d’art contemporani del museu, en sobresurten algunes exposicions passades com Liberxina, Pop i nous comportaments artístics, 1966-1971 (2018-2019), a partir de les propostes artístiques que van emergir a Catalunya a finals dels seixanta, i Diàlegs intrusos. Tot és present (2020-2021), en la qual s’incloïen obres de la Fundació Suñol, pertanyents a les segones avantguardes, per tal de fer-les dialogar amb peces històriques del fons del MNAC.
L’adquisició de peces realitzades per creadores és un pas més en aquesta empresa de renovar les narratives del museu. De fet, aquesta és una de les prioritats per a la configuració de la col·lecció d’Art de Postguerra i Segona Avantguarda, en la qual han ingressat recentment obres entorn de la maternitat i el cos femení, com les pintures Dona amb les seves parts (1968) de Roser Bru i Autoretrat embarassada (1966-1967) de Mari Chordà; l’escultura Mère (1959) de Parvine Curie, i la sèrie de dibuixos-collage que va donar forma al llibre Maternasis (publicat el 1967 per Kairós) de Núria Pompeia. Precisament, el projecte de Pompeia dóna títol a l’exposició que, del 21 d’abril al 25 de setembre, redescobreix l’obra d’aquestes creadores.
Fartes de veure maternitats elaborades, al llarg de la història, per artistes homes, en aquesta ocasió, es mostren embarassos vistos i viscuts per les mateixes dones, a partir d’estils i estètiques diverses. De la transformació del cos que engendra una nova vida, com una experiència íntima i transcendent, a l’estupor del ventre en mutació, que apleguen les il·lustracions de Pompeia, en les quals, amb gest irònic i traç senzill, desmitifica –en plena efervescència de la reivindicació feminista–, el procés de gestació. Unes maternitats múltiples i heterogènies, lluny d’estereotips, que sargeixen la col·lecció, i alhora enriqueixen i fan avançar el relat del museu.
__
Publicat a Revista Bonart, número 195, 2022
1.1.22
Elogi del rebuig
En la novel·la The Abortion: An Historical Romance 1966, Richard Brautigan imagina la història d’una biblioteca peculiar que aplega exclusivament manuscrits inèdits. Un repositori de projectes literaris rebutjats per la indústria editorial.
Aquesta biblioteca es va fer real el 1990, sis anys després de la mort de l’escriptor, quan el fotògraf Todd Lockwood va muntar la Biblioteca Brautigan a Vermont. Actualment, el seu fons, que compta amb més de quatre-centes obres descartades i que continua obert a acceptar publicacions en format digital, es pot consultar al Museu Històric del Comtat de Clark, a Vancouver.
 |
| Los rechazados, de Caterina Almirall, Miquel García i Antònia del Río |
La Compañía La Soledad, formada per Marc Caellas i Esteban Feune de Colombi, presenta, a l’Antic Teatre de Barcelona, en una única sessió mensual de setembre a desembre, Yo sé perder, un festival de propostes fracassades. Prenent com a punt de partida la biblioteca dels llibres mai editats, rememoren la col·lecció de “no” que han hagut d’entomar al llarg de la seva trajectòria i comparteixen escenari amb diversos artistes que exposen sense embuts la seva experiència amb el refús.
En la primera de les quatre sessions programades, la precursora xef Montse Guillén, que el 1984 va obrir, amb Antoni Miralda, el cèlebre restaurant El Internacional a Nova York, va exemplificar allò tan sabut de què ningú és profeta en la seua terra, explicant totes les portes que se li han tancat cada vegada que ha volgut introduir a Catalunya el consum d’insectes.
Posteriorment, Caterina Almirall i Antònia del Río van prendre la paraula per comentar Los rechazados, el projecte d’arxiu que van elaborar, el 2015, amb Miquel García. Es tracta d’una compilació de casos de personalitats que han rebutjat premis, investigant al detall què s’hi amaga rere cada un d’aquests actes. Des de la negativa a rebre la distinció francesa de la Legió d’Honor de Claude Monet, el 1888, al rebuig de Valentín Roma de ser guardonat el 2014 per l’Institut d’Art Contemporani en una gal·la que s’emmirallava amb la dels premis Goya.
Yo sé perder és una experiència de catarsi col·lectiva que, amb l’acompanyament de les lletanies delirants del performer Félix Denuit i les danses hipnòtiques de Corinne Spitalier, en lloc de defugir el monosíl·lab de la negativa, es delecta amb bon humor en les possibilitats creatives del rebuig.
__
Publicat a Revista Bonart, número 194, octubre de 2021
19.11.21
Mataró: Volaverunt. Els gravats de Goya
La col·lecció del Museu de Mataró des de la contemporaneïtat
Des de 1944, el Museu de Mataró atresora les quatre grans sèries de gravats de Goya: Caprichos, Desastres de la guerra, Tauromaquia i Proverbios (també anomenada Disparates). Ara s'exposen juntament amb quatre propostes artístiques contemporànies que dialoguen amb ells.
Aquesta edició dels gravats, impulsada pel govern republicà, es va imprimir durant la Guerra Civil Espanyola com a operació de prestigi internacional amb l’objectiu de recaptar fons, i posteriorment va ser dipositada al museu pel Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional (SDPAN). El conjunt està format per 80 gravats de Caprichos, 80 de Desastres de la guerra, 40 de la sèrie Tauromaquia, i 18 de Proverbios.
 |
| Foto Andrea Manenti |
Al Museu de Mataró es custodien els exemplars de cadascuna de les quatre sèries. Tots... tret d’un. No se sap quan, ni com va passar, però en falta un, així que es tracta d’una col·lecció incompleta. L’obra desapareguda és Se aprovechan, el gravat número 16 de la sèrie Desastres de la guerra.
Volaverunt és un dels aiguaforts més icònics de la sèrie Caprichos. La paraula volaverunt ve del llatí, vol dir «volaren», i indica que falta alguna cosa, que s’ha perdut, que ha desaparegut. En aquest cas, Se aprovechan. Aquest buit és precisament el punt de partida de l’exposició Volaverunt. Els gravats de Goya. La col·lecció del Museu de Mataró des de la contemporaneïtat.
 |
| Foto Andrea Manenti |
La darrera vegada que es va mostrar el conjunt d’aquesta col·lecció de gravats a Mataró va ser el 1996, coincidint amb el 250è aniversari del naixement del Goya. Ara, vint-i-cinc anys després, la col·lecció es presenta de nou, acompanyada de les intervencions d’artistes que proposen obres creades específicament per a aquesta exposició, propiciant un diàleg que s’interroga per la desaparició del gravat perdut, i aixeca el vol a partir de les quatre sèries goyesques.
Es tracta d’Irene Solà, Marcos Prior, Anna Dot i la Compañía La Soledad (formada per Marc Caellas i Esteban Feune de Colombi). Tot un conjunt d’aproximacions i derives a partir del treball d’un Goya que, en aquestes estampes allunyades de la pintura per encàrrec, se sent creativament molt lliure.
Aina Mercader, comissària
Dates: 19.11.21—29.05.22
Lloc: Ca l’Arenas Centre d’Art - Museu de Mataró
PROGRAMACIÓ
11.12.2021 / 18:00 hs.
Visita guiada amb Aina Mercader, comissària de l’exposició
29.01.2022 / A partir de les 17:30 hs.
Estrena de la intervenció d’Anna Dot, Hablan por la mano (fins al final de l’exposició)
29.01.2022 / Dues sessions: 17:30 i 19:00 hs.
La Compañía La Soledad, amb la col·laboració de Pedro Strukelj, presenta: No hay que dar voces
10.03.2022 / 19:00 hs.
Una aproximació històrica a les quatre sèries de gravats de Goya.
Conferència a càrrec d’Albert Martí Palau
21.05.2022 (Nit dels Museus) / A partir de les 21:00 hs.
Marcos Prior dibuixa en directe el gravat perdut: Se aprovechan
21.05.2022 (Nit dels Museus) / A partir de les 21:00 hs.
La Compañía La Soledad, amb la col·laboració de Pedro Strukelj, presenta: No hay que dar voces
21.05.2022 (Nit dels Museus) / A partir de les 21:00 hs.
Acció d’Irene Solà Esto sí que es leer a la Presó. Amb la participació del M|A|C – Mataró Art Contemporani
Més info:
Llibret de sala:
14.4.21
Twoje ciało to pole walki
Va ocórrer gairebé simultàniament. A finals d’any l’Argentina va legalitzar la interrupció voluntària de l’embaràs. El país acabava de fer història, després de lustres de mobilitzacions per reclamar l’accés a l’avortament legal, segur i gratuït. Mentrestant, el tribunal constitucional de Polònia, un dels estats amb la llei sobre l’avortament més restrictiva d’Europa, el prohibia encara en més supòsits.
Els carrers de Buenos Aires es van omplir de dones vestides de verd celebrant la despenalització de l’avortament. El cos com a espai de resistència s’apuntava una victòria. A dotze mil kilòmetres, als murs de la ciutat de Szczecin apareixia de nou en polonès la icònica obra de Barbara Kruger El teu cos és un camp de batalla (Twoje ciało to pole walki), que va crear per la manifestació pels drets de la dona de Washington del 1989.
Les imatges d’argentines reivindicant emocionades aquelles que havien quedat pel camí, víctimes de la clandestinitat, em va evocar el projecte On Abortion, en el qual Laia Abril documenta els perills i danys causats a les dones per la seva falta d’accés a un avortament regulat. És el primer capítol de A History of Misogyny, una investigació de llarga durada on la fotògrafa explora, en diferents formats, l’aversió a les dones i les seves conseqüències arreu de la història i la geografia. En aquesta recerca visual, que va prendre forma d’instal·lació expositiva el 2019 a la Fundació Foto Colectania, Abril recopila els relats de supervivents que expliquen el periple que van haver de patir per acabar amb un embaràs no desitjat.
L’acció de Kruguer, impulsada pel Centre d’Art Contemporani TRAFO, replica la del 1991 quan es va empaperar Varsòvia amb la versió polonesa del cartell i recorda la pulsió de Paula Rego quan va decidir pintar una sèrie de retrats després de la celebració a Portugal d’un referèndum, el 1998, sobre la regulació de l’avortament que no va ser vinculant per mor de l’escassa participació. L’artista va representar amb cruesa dones instants abans o després d’haver avortat en condicions poc salubres. La col·lecció que el 2017 es va exposar a Lèxic familiar de La Virreina, aplega imponents cossos en solitari encorbats de dolor, joves amb mirades fermes i, a voltes, desafiants, al costat de tovalloles i poals bruts. Al país lusità, finalment, es va despenalitzar la interrupció de l’embaràs el 2007, però aquestes pintures de denúncia es fan carn encara ara a molts països, provocant, segons l’Organització Mundial de la Salut, la mort cada any de més de quaranta mil dones.
__
Publicat a Revista Bonart, número 193, febrer-març-abril de 2021
1.4.21
Les 6 imprescindibles de la temporada
S’ha escrit molt sobre el poder sanador de l’art. De fet, ja abans de la pandèmia, l’Organització Mundial de la Salut recomanava incloure l’art i la cultura en el sistema sanitari, i defensava que visitar museus i exposicions contribueix a millorar la salut física i mental. Tot i les dificultats dels darrers temps, els centres d’art de la ciutat no han aturat les seves programacions. I és que també en època d’incerteses generalitzades, una exposició resulta ser el millor refugi imaginable.
Martí Anson. Una exposició de debò
Aquesta és una exposició en construcció, un projecte imprevisible a l’estil del que ja ens té acostumats l’artista mataroní. Es va inaugurar sense peces, però amb els materials per muntar-les. Una mostra que es va definint i transformant dia a dia, gràcies a les intervencions dels visitants. Aquest punt de partida singular convida a tornar assíduament a la Fabra i Coats durant els mesos que el projecte estarà en cartell, per participar-hi i veure com va prenent forma de manera col·lectiva Una exposició de debò.
Fabra i Coats. Centre d’Art Contemporani. Fins al 9 de maig
Mart. El mirall vermell
Des de finals del XIX, hem mirat el cel a la recerca de respostes, d’altres formes de vida, o d’un planeta B on poder anar quan esgotem definitivament els recursos de la Terra. L’exposició, que coincideix amb l’arribada de tres missions espacials a Mart, explora la creació artística, literària i científica entorn d’aquest planeta convertit en musa, des de l’antiguitat i fins a les investigacions més recents. Entre el mig miler d’objectes que s’hi mostren, hi ha fins i tot un meteorit marcià!
CCCB. Fins a l’11 de juliol
El somni americà. Del pop a l’actualitat
Els joves artistes americans dels seixanta van recuperar de l’ostracisme el gravat com a mitjà d’expressió. El CaixaForum proposa un viatge pels Estats Units, des de la irrupció del pop art i fins als nostres dies, a partir de 200 peces d’obra gràfica d’una seixantena de creadors. Una bona ocasió per veure en directe les serigrafies i litografies arxiconegudes d’Andy Warhol, Jasper Johns, Roy Lichtenstein o les Guerrilla Girls, i constatar com, en els últims anys, el somni americà s’ha anat transformant en alguna cosa pareguda a un malson.
CaixaForum. Del 3 de març al 13 de juny
Pedagogia radical, democràcia directa i plàstica social
Joseph Beuys és una artista fascinant. Revolucionari, per alguns; un simple provocador i un xarlatà, per uns altres. En qualsevol cas, és una figura clau per comprendre l’esdevenir de l’art contemporani. Aquesta exposició s’acosta a la seva producció a partir dels projectes que va presentar a la Documenta de Kassel en les edicions de 1972, 1977 i 1982. Una aproximació a l’univers del creador alemany que proclamava l’anhelada democratització de l’art i defensava la idea radical que tots som artistes.
La Virreina - Centre de la Imatge. Del 5 de març al 23 de maig
Mary Ellen Mark. Vides de dones
 |
| © Mary Ellen Mark. Tiny vestida per Halloween, Seattle, Washington, Estats Units, 1983 |
Al llarg de més de cinquanta anys de carrera professional, la fotògrafa americana es va interessar per la vida als marges, retratant situacions complexes, abusos i pobresa. La dona es va convertir en el centre del seu treball. Va fotografiar la vida de pacients d’hospitals psiquiàtrics, missioneres o treballadores sexuals. En destaca especialment la investigació entorn d’Erin Blackwell, coneguda com a Tiny, una adolescent fugitiva i els seus companys que, a principis dels vuitanta, es van veure obligats a malviure al carrer. Una història que, per cert, va inspirar la colpidora pel·lícula Streetwise.
Fundació Foto Colectania. Del 18 de març al 31 de juliol
En temps real. La Col·lecció Rafael Tous d’art conceptual
Fa un any, el col·leccionista i mecenes Rafael Tous va donar un miler d’obres d’art conceptual al MACBA. Es va anunciar com la donació més gran de la història del museu. El fons aplega el treball d’una vintena de creadors destacats dels setanta i vuitanta, com Fina Miralles, Àngels Ribé, Francesc Torres o Antoni Muntadas. El 1980, Tous va fundar la inoblidable Sala Metrònom, un espai de producció i exhibició, referent a la ciutat, que va acabar tancant el 2006. En temps real és una bona oportunitat per apropar-se de nou a una de les grans col·leccions del país.
MACBA. Del 13 de maig de 2021 al 9 de gener de 2022
__
Publicat a Time Out, 03/2021
24.3.21
Bernardí Roig. Un blanc insondable
Bernardí Roig (Palma, 1965) torna a la Galeria Miguel Marcos de Barcelona després d’un llarg parèntesi. Hi va exposar per última vegada el 2003 amb la blancor quirúrgica que desplegà a Golpear el instante.
Ara, disset anys després, presenta Restricted Acces, un conjunt d’obra recent, realitzada majoritàriament al llarg del convuls 2020, en la qual indaga un cop més en la llum feridora que impossibilita la comunicació, tot vetant la parla i la mirada. L’artista repica els maniquins fantasmagòrics sense cromatisme, en un blanc sobre blanc insondable, amplificat per focus fluorescents enlluernadors.
El crític i comissari Fernando Castro Flores recull, al catàleg de la mostra Ejercicios de reclusión realitzada al Monasterio de Veruela de Vera de Moncayo (Saragossa), el 2005, amb la col·laboració del col·leccionista i galerista Miguel Marcos, unes paraules del pintor que venen a tomb en aquest nou projecte del mallorquí a la capital catalana: “L'instant és blanc. D'això no hi ha cap dubte. I segurament és blanc perquè la llum detinguda darrere de la intensitat de l'esdeveniment s'ha coagulat. Possiblement això és un dels pocs moments en els quals la incertesa sotsobra i per això converteix aquest instant en una cosa molt bella”.
 |
| Vista de l'exposició de Bernardí Roig a la galeria Miguel Marcos |
El títol de l’exhibició (Restricted Acces) ens recorda la necessitat constant de disposar de permisos d’accés i contrasenyes per moure’ns per la xarxa, però també en l’entorn físic més proper. En aquest muntatge, que revela la incomunicació dels personatges (i de rebot posa en evidència també la dels observadors), el pintor assaja una vegada més, a partir d’aquarel·les, escultures i dibuixos, la figuració desviada que caracteritza la seva producció.
Aquí emergeixen algunes de les obsessions que acompanyen l’obra de Roig: l’aïllament, la soledat, la violència de/amb/contra els cossos representats. Ash Mirror mostra un home que té el rostre brutalment esclafat; DSB és una figura en un moment de contemplació aparentment plàcid, però amb un focus entre els llavis. Com a contrapunt, la peça DSB. Twins, aplega dos personatges de petit format penjats cap per avall d’uns ganxos de carnisser d’on brolla un excés de llum que il·lumina intensament l’estança. L’escultura trenca amb el blanc absolut de l’entorn. Un dels homes suspesos sosté amb les mans una petita cinta amb un bri de vermell i negre, talment com si hagués sorgit del mural de David Tremlett, Pile Up #49 —que ja s’ha convertit en part estructural de l’espai expositiu de la galeria—, i en aquesta acció d’alliberament n’hagués esquinçat un bocí de pintura.
La instal·lació expositiva, que es va inaugurar el 3 de desembre i romandrà oberta fins al 20 de febrer, es completa amb tres aquarel·les (Liquid memory) i el dibuix Last portrait of Monsieur Bertin, una reinterpretació lliure amb el rostre desfigurat amb un garbuix negre d’un destacat retrat d’Ingres.
__
Publicat a Revista Bonart, número 193, febrer-març-abril de 2021
20.1.21
Dones temudes
L’autora de la magnètica i multipremiada novel·la Canto jo i la muntanya balla, Irene Solà, espipella en faules per bastir els seus treballs artístics i literaris
“Llavors ella li va pujar a les espatlles, i a penes ell va poder veure els seus peus, petitons, ben tornejats i blancs, ja estava embruixat. Amb cada mà va agafar les cames nues de la jove, es va aixecar i immediatament es va sentir transformat en cavall. Sense poder fer res per evitar-ho, va sortir corrent al camp i va trigar bastant temps a tornar”. En el relat de terror El Viy, publicat per primer cop el 1835, el mestre de les lletres russes Nikolai Gógol (Ucraïna, 1809 – Rússia, 1852) reinterpreta un mite eslau en el qual un jove filòsof és cavalcat per una bruixa i es veu forçat a galopar “com el millor cavall circassià” bosc endins. Abans d’encetar la narració del Viy, el rei dels gnoms amb maneres d’ós, que té el rostre cobert amb una frondosa barba i unes celles i pestanyes fins als peus, Gógol avisa al lector “contaré la llegenda tal com l’he escoltada, intentat fins on em sigui possible no canviar res de la ingènua senzillesa amb la qual la vaig sentir explicar”.
 |
| Fragment del vídeo Una dona que és (2020), d’Irene Solà |
Les il·lustracions d’Eduard Novikov, que acompanyen l’edició en castellà de Moai, que les darreres vacances em va caure a les mans, vénen a completar el fris d’imatges d’homes carregant dones que l’artista i escriptora Irene Solà (Malla, 1990) va aplegar, durant l’estiu, a la galeria dels àngels amb Hi ha una història d’una dona que. L’autora de la magnètica i multipremiada novel·la Canto jo i la muntanya balla espipella en faules per bastir els seus treballs artístics i literaris. A tall d’exemple: la història de les bruixes del pla de les Arenes va ser l’espurna del projecte expositiu i l’origen del vídeo Una dona que és, on l’argument s’explica a partir de clips de youtube de dones muntant ases. Solà vincula imatges i narratives, i en capgira el sentit amb humor. Combina diverses versions (dels segles XII al XX) d’un vell Aristòtil de quatre grapes aguantant Fil·lis sobre les espatlles amb fragments de judicis de bruixeria en els quals homes confessen haver estat muntats pel sexe oposat. A partir d’aquesta poderosa imatgeria, furga en les intencions d’aquests contes d’odi i els repensa en el text Llegir dret com un cavall.
L’artista investiga com aquestes rondalles sobreviuen, viatgen i es reprodueixen al llarg del temps i les cultures, fins a arribar quasi intactes als nostres dies; i com existeix una por ancestral a les al·lotes capaces de seduir, embruixar i fins i tot cavalcar els més savis. I és que sempre hi ha hagut dones temudes... preparades per guanyar-li la mà als homes.
__
Publicat a Revista Bonart, número 192, novembre-desembre 2020 i gener 2021
Subscribe to:
Posts (Atom)