Contra Tàpies proposa un acostament innovador a l’obra de l’artista en relació amb altres creadors i lluny dels tòpics
 |
| Fotograma del film Salò o le 120 giornate di Sodoma, 1975 © Pier Paolo Pasolini, 2013 |
L’escena artística està farcida de clixés estètics i llegendes pseudobiogràfiques que han marcat a foc la trajectòria d’alguns pintors i han condicionat la lectura de les seves obres. Entre els mites més gastats n’hi ha alguns que s’han repetit fins a la sacietat: Picasso era un faldiller, Dalí un pallasso (en sentit despectiu), Miró un ingenu... I, bé, de Tàpies s’ha dit i rescrit que era un pintor que treballava amb connivència amb el poder, un artista nacional, i un tòtem aïllat dels creadors que l’envoltaven. Parlem de tot això amb Valentín Roma, a la Fundació Antoni Tàpies, on m’ha citat per contar-me tots els ets i uts de Contra Tàpies, l’exposició que ha comissariat amb Laurence Rassel i que, entre d’altres coses, ataca la mitologia tapiana i proposa, ara que fa un any de la mort de l’artista, “mirar la seva obra com si mai l’haguéssim vista, fora tòpics”.
La mostra, que està dividida en tres àmbits, presenta una relectura de Tàpies a través de relacions del tot inesperades. Els comissaris s’enfronten a les mirades historicistes tradicionals i fan conversar algunes de les seves peces amb obres d’altres d’artistes coetanis amb qui rarament se l’ha vinculat. De les 7000 que tenien a l’abast, entre dibuixos, pintures i collages, n’han seleccionat 16, on predomina un Tàpies més desconegut, allunyat de les propostes matèriques i convertit, per exemple, en futurista o muralista mexicà. D’aquesta manera, es creen estranyes parelles de ball, llaminadures estètiques que sorprendran als visitants més incrèduls: Carlos Pazos, Joseph Beuys, David Hockney, Dan Graham, i, fins i tot, Pier Paolo Pasolini; tots en solfa, acompanyant els tàpies en un orgia visual. La proposta és agosarada, però Roma assegura que l’artista s’hi sentiria còmode perquè, fa uns anys, demanat sobre l’exposició que li agradaria que li fessin va respondre que en veuria “una on hi hagués tots aquells tàpies que no semblen tàpies”.
En aquest exercici d’aproximació al geni, que es podrà veure fins al 9 de juny, s’exposa també l’obra específica de sis artistes contemporanis que interpel·len el treball i el simbolisme del creador català. “És tracta d’utilitzar-lo com a tema, no de fer-li un homenatge”, explica el comissari. Aquesta proposta d’actualització de la figura del pintor, inclou, a més, una part de la seva correspondència personal, que fins ara s’havia mantingut inèdita, i on podreu llegir algunes de les cartes que li va enviar el poeta Octavio Paz, la fotògrafa Lee Miller o el filòsof Martin Heidegger i descobrireu, a més, l’admiració que el cineasta Jim Jarmusch li tenia.
A aquestes alçades, toca desvetllar el joc de paraules del títol, i és que, en paraules de Roma, “Contra Tàpies no es proposa com a oposició a l’artista sinó més aviat significa una proximitat abrasiva, un contacte fructífer, una tensió creativa amb ell. Ara és el moment –afegeix- de parlar de llegat i mirar-lo desacomplexadament per esbrinar com continuar treballant amb la seva pintura en el futur”. En qualsevol cas, es tracta d’una mirada innovadora i, sobretot, arriscada, entorn de l’obra d’un pintor del que pensàvem que ja s’havia dit tot.
___
Publicat a Time Out, 27/02/13
La mostra, que està dividida en tres àmbits, presenta una relectura de Tàpies a través de relacions del tot inesperades. Els comissaris s’enfronten a les mirades historicistes tradicionals i fan conversar algunes de les seves peces amb obres d’altres d’artistes coetanis amb qui rarament se l’ha vinculat. De les 7000 que tenien a l’abast, entre dibuixos, pintures i collages, n’han seleccionat 16, on predomina un Tàpies més desconegut, allunyat de les propostes matèriques i convertit, per exemple, en futurista o muralista mexicà. D’aquesta manera, es creen estranyes parelles de ball, llaminadures estètiques que sorprendran als visitants més incrèduls: Carlos Pazos, Joseph Beuys, David Hockney, Dan Graham, i, fins i tot, Pier Paolo Pasolini; tots en solfa, acompanyant els tàpies en un orgia visual. La proposta és agosarada, però Roma assegura que l’artista s’hi sentiria còmode perquè, fa uns anys, demanat sobre l’exposició que li agradaria que li fessin va respondre que en veuria “una on hi hagués tots aquells tàpies que no semblen tàpies”.
En aquest exercici d’aproximació al geni, que es podrà veure fins al 9 de juny, s’exposa també l’obra específica de sis artistes contemporanis que interpel·len el treball i el simbolisme del creador català. “És tracta d’utilitzar-lo com a tema, no de fer-li un homenatge”, explica el comissari. Aquesta proposta d’actualització de la figura del pintor, inclou, a més, una part de la seva correspondència personal, que fins ara s’havia mantingut inèdita, i on podreu llegir algunes de les cartes que li va enviar el poeta Octavio Paz, la fotògrafa Lee Miller o el filòsof Martin Heidegger i descobrireu, a més, l’admiració que el cineasta Jim Jarmusch li tenia.
A aquestes alçades, toca desvetllar el joc de paraules del títol, i és que, en paraules de Roma, “Contra Tàpies no es proposa com a oposició a l’artista sinó més aviat significa una proximitat abrasiva, un contacte fructífer, una tensió creativa amb ell. Ara és el moment –afegeix- de parlar de llegat i mirar-lo desacomplexadament per esbrinar com continuar treballant amb la seva pintura en el futur”. En qualsevol cas, es tracta d’una mirada innovadora i, sobretot, arriscada, entorn de l’obra d’un pintor del que pensàvem que ja s’havia dit tot.
___
Publicat a Time Out, 27/02/13
No comments:
Post a Comment