El comissari Martí Manen
presenta a La Capella una Suècia distinta a la que imaginem, equidistant entre
la postal criminal de Stieg Larsson i el decorat funcional d’Ikea. Ja podeu
cridar als quatre vents: Que vénen els (artistes) suecs!
 |
| Sindrome d'Estocolm. © Pep Herrero |
És possible enviar
missatges des del futur? Ronald Mallet, un reconegut científic nord-americà,
assegura que pot fer-ho a partir de les teories d’Einstein. I l’artista Lina
Persson, que investiga la frontera existent entre ciència, tecnologia i art
contemporani, mostra una representació de la màquina del temps que diu que pot
construir Mallet [i no, no és un DeLorean] i una sèrie de documents que plantegen
els interrogants sobre els viatges temporals. D’aquesta forma construeix un
espai idoni per l’arribada, si s’escau, d’una senyal del futur. No és broma.
L’art suec té múltiples cares i algunes d’elles les podeu descobrir a
l’exposició coral Síndrome. Context, maneres i estructura. Formes actuals de
producció artística a Estocolm que pretén aproximar l’art d’aquesta
societat del benestar a una realitat, la nostra, on els drets socials (i
culturals) s’esmicolen a la velocitat de la llum. No es tracta de crear un mapa
de l’art made in Suècia sinó “d’observar altres llocs, maneres de fer i
ritmes; veure com funcionen les coses en altres latituds pot ser quelcom útil”,
diu el comissari Martí Manen des d’Estocolm.
El país escandinau es percep,
des d’aquí, com un hàbitat tranquil, un indret adequat i plàcid pels creadors.
Manen, que recomana artistes de Barcelona per a Iaspis (centre encarregat de la
internacionalització de l’art local) i fa el viatge a la inversa convidant
comissaris suecs a la capital catalana de la mà de l’Institut Ramon Llull,
ressalta que “el sistema artístic està molt establert a Estocolm, potser, però,
el nivell d’institucionalització és excessivament alt i deixa poc marge a les
propostes independents”. A Síndrome es presenten les entrevistes d’algunes
responsables de les principals institucions artístiques de la ciutat que
expliquen com funciona el context creatiu allà i que preparen al visitant i serveixen
de porta d’entrada als treballs acabats d’arribar del país nòrdic, com el
documental feminista Sisters! de Petra Bauer, la proposta de videoart The
Cabinet d’Asa Cederqvist, on s’enfoca des de diferents escenes carregades
de poesia i simbolisme les múltiples aparences del fang, o la instal·lació a
manera de cortina, que mostra un escenari domèstic que no quadra i cal amagar a
un espai d’exhibició, de Carl Palm. “La voluntat –apunta Manen- no és que vegis
o entenguis un lloc, sinó que tinguis consciència de com s’estructura per veure
si això afecta a la creació”. El projecte Síndrome es completa fora de
La Capella, amb encontres entre artistes i agents culturals d’aquí i d’allà.
Per a Manen “és important per tothom veure que hi ha algú lluny físicament que
fa servir el mateix llenguatge artístic o que toca temes i maneres de fer
similars”.
Síndrome és, a més, un homenatge i un joc de paraules que fa referència a l’exposició
The Stockholm Syndrome, de finals del segle passat, on s’explicava el
segrest a un banc de la capital sueca que va donar nom al conegut Síndrome
d’Estocolm. “Crec que parlar de síndrome avui pot ser productiu –afirma el
comissari-. Estem en un sistema malalt i cal detectar els símptomes de la
manera que sigui i la comparació entre realitats n’és una d’elles”.
No comments:
Post a Comment