Entrevista a Mariscal

foto: Estudi Mariscal

Mariscal, a seques, és un dibuixant, algú que, abans de pensar, dibuixa. L’Estudi Mariscal, per altra banda, és un equip, la suma de molts professionals que ajunten el seu talent i els seus coneixements per tal de resoldre tots els aspectes d’un projecte de la millor manera possible. I jo sóc una peça d’aquest puzzle. Una peça important, és clar.

... per alguna cosa diran que sóc inclassificable i indisciplinat. Diríem que sóc la suma de tot el que diuen de mi, suposo. En tot cas, no em considero indisciplinat, al menys en el treball ni tampoc sóc caòtic ni irresponsable. De totes maneres, deixaré que siguin els altres els qui em descriguin. I bé, sóc dislèxic. Això ho acabo de descobrir fa poc temps i estic fascinat perquè penso que dóna resposta a moltes coses que m’han passat des de que era petit.

Quan era jove no tenia ni idea del que era el disseny perquè ningú en parlava. Per anar-me’n de València i emancipar-me em vaig matricular a l’escola de disseny Elisava de Barcelona, tot i que vaig durar-hi molt poc allà. A poc a poc, vaig anar descobrint què era això del disseny i vaig veure que la meva capacitat de dibuixar em permetia dissenyar el que m’encarregaven i el que jo mateix m’autoencarregava. A més, en la  meva carrera, mai he tingut perspectiva de futur, de pensar amb el que podia fer més endavant; sembla que sempre he arribat als llocs sense pensar que hi podia arribar.

Com ara que, per exemple, la vida m’ha portat a fer cinema, concretament la pel·lícula Chico&Rita. La vida et porta als llocs als quals, sense saber-ho, t’agradaria arribar. Conèixer a Fernando Trueba va ser decisiu perquè pogués fer aquesta pel·lícula d’animació i que espero que us agradi tant que em donin diners per fer-ne una altra!

Al marge d’això, però, no em sento ni més dissenyador ni més dibuixant perquè en disseny, de fet, tot comença per un dibuix, cosa que em permet ser dissenyador sense deixar de ser dibuixant.

I per dissenyar m’inspiro en el carrer, en tot el que m’envolta, que canvia constantment, i, per això, es una font d’inspiració inesgotable. No hi ha millor escola que la vida, ni millor paisatge que el que és quotidià.

El mediterrani és el meu paisatge, l’escenari de la meva infància i de tota la meva vida. És l’aire, la llum i els colors que m’acompanyen des de que tinc records.

Amb tot aquest temps, no sé com ha evolucionat la meva mirada; crec que continuo sent el mateix optimista-pessimista de sempre, que continua motivant-se amb les mateixes coses, però que, com tot, canvia i aquest canvi m’arrossega a mi també. Al llarg de la vida, tot es transforma i la mirada també. Gràcies a això evolucionem i som capaços d’innovar.

I és evident que sense Cobi ara no seria qui sóc, seria un altre. Cobi em va obligar a crear l’Estudi Mariscal, a canviar el meu mètode de treball, a créixer i a ser responsable d’un grapat de gent que ara treballa amb mi...

Després de tot aquest temps, veig Barcelona com una ciutat reprimida, oprimida amb tanta normativa que ja es veu que no serveix per a res. Així és difícil sentir-se un ciutadà lliure, però bé, aquí estic i aquí visc, perquè estimo aquesta ciutat i perquè encara és habitable. No hi ha ciutats perfectes, però s’han d’anar fent un poc millor dia a dia.

I Barcelona mai ha estat la capital del disseny; el bon disseny no té fronteres i sempre ha tingut la seva capital a Milà. Tampoc crec que sigui tant important això, l’important és que els dissenyadors i la indústria relacionada amb el disseny puguin sobreviure i treballar aquí.

Cal puntualitzar que el disseny no és una moda, és una activitat econòmica relacionada directament amb la indústria. El disseny pot transformar la vida quotidiana, trobar solucions noves, més econòmiques i més sostenibles que ens facin un poc més feliços a tots.

En canvi, l’art no ha de solucionar cap problema, només ha de satisfer a l’artista i, a vegades, aconsegueix emocionar als demés. El disseny respon a un encàrrec, a la resolució d’un problema que té una empresa, una administració, una entitat... Tot i que ambdues s’aborden des de la creativitat, són activitats ben diferents.

___
Publicat a Revista Bonart