Josep Palau i Fabre es va passar gran part de la seva vida intentat desxifrar l’artista malagueny fins a convertir-se en un reconegut especialista picassià
Explicava Josep Palau i Fabre que quan era jove sentia al seu pare discutir amb els amics a casa sobre art i pintura i una de les paraules que més es repetia en aquelles xerrades era “Picasso”. El nom de l’artista malagueny va ressonar durant uns quants anys al cap de Palau amb la idea de conèixer-lo. Finalment, l’any 1947 es traslladà a Paris amb l’únic objectiu de trobar a Picasso i s’inicià una relació entre l’admirador i el pintor que s’allargaria fins el 1972. En aquelles sessions de treball, parlaven d’art, de literatura, dels itineraris que el pintor havia fet –Màlaga, La Corunya, Barcelona, París-, de poesia. Palau va agafar el costum de visitar el taller que hi havia al número 7 del carrer Grands Augustins de Paris amb fotografies d’obres que havien estat pintades anys abans i amb les ànsies de què el pintor li resolgués els enigmes que s’hi amagaven: de qui era aquella silueta, on i en quin moment precís s’havien fet aquells traços... Sembla que l’artista responia pacientment a totes les preguntes a les que afablement anomenava "reclamacions". A poc a poc, l'entrevistador es va convertir en un amic, era benvingut a les reunions que se celebraven chez Picasso i ho sabia gairebé tot de la vida i l'obra del pintor, tan és així que quan li demanaven algun detall molt precís, l'artista responia "això millor pregunta-ho a Palau". Aquella relació de familiaritat combinada amb la fascinació que sentia Palau -i que només havia experimentat abans per l'obra del poeta maleït Artaud-, es tradueix a cada una de les pàgines de la trentena de llibres que va escriure intentant desxifrar el misteri del geni picassià: "Qui és aquest artista que, influït per tants artistes, influeix sobre tants d'altres? Qui és aquest dimoni que sembla pertànyer a totes les escoles i que aconsegueix formar-ne una de pròpia? Com és possible i com s'explica aquest prodigi?". Aquest enfilall d'interrogants que va plasmar a Vides de Picasso (1962) serveix de prova per demostrar les ànsies d'explicar i conèixer l'artista que van acompanyar-lo sempre. El llegat d'una Fundació
En 25 anys de tracte, Palau es va convertir quasi per dret propi en un dels biògrafs preferits del creador, en un expert picassià reconegut internacionalment i, fins on va poder, en un col·leccionista. La Fundació Palau, que es va inaugurar l'any 2003 a la vil·la marinera de Caldes d'Estrac, és la prova d'aquella amistat i un lloc de visita imprescindible si es vol completar el cub de Rubik en què es va convertir Picasso: un hexaedre perfecte, que es va tornant cada vegada més complex, format per tot el pes de la tradició que adopta, la influència de la seva obra, la força del geni, l’atrafegada vida personal i el convuls context històric i polític.
A la Fundació hi ha, tal i com va deixar escrit Palau, “un conjunt d’obres que pertanyen a èpoques, estils i tècniques molt diverses. No existeix cap criteri restrictiu a l’hora de la seva adquisició. Sempre he considerat que la característica primordial de Picasso era la diversitat”. Per començar el recorregut, però, la Fundació proposa visitar la col·lecció del pare, Josep Palau Oller, pintor, dissenyador i amant de l’art, per entendre l’ambient burgès al qual va créixer el jove Palau. Un grapat d'esbossos dels estampats per teles, de les joguines i mobles que dissenyava, acompanyen peces de Mompou, Nonell i Torres-García. Al pis de sobre comença la col·lecció de Palau i Fabre amb portades de la revista Poesia, alguns dibuixos de Miró, el pòster que va fer Clavé per enunciar la projecció del film Espoir, unes quantes litografies de Ponç i de Brossa, el cartell que va realitzar Tàpies quan Palau era president del PEN català i obres de joventut de Perejaume i Barceló, entre altres. I a poc a poc, entre tot aquest seguit de petites joies artístiques, es manifesta l’ombra allargada de Picasso, “el més gran creador de tots els temps”. Hi ha pintures de quan l’artista estudiava a Barcelona, on assajava les formes clàssiques del cos; alguns aiguaforts per a Le chef-d’oeuvre inconnu de Balzac i per Sueño y mentira de Franco, un petit teatret que va fer amb una capsa de cigarrets per la seva filla Maya (qui, per cert, és membre honorífica del patronat de la Fundació), ceràmiques, linòleums, i tot això trufat per fotografies on apareixen Palau i Picasso compartint taula de treball, al taller o en una vetllada després d’un sopar. Hi ha un grapat de dedicatòries amb dibuixets que l’artista no es cansava de signar pel seu ami i gargots amb els que Picasso contestava a les preguntes de Palau.
Tot i aquesta acumulació de materials, que té un efecte completament embriagador, Alícia Vacarizo, responsable del fons documental i bibliotecari de la Fundació i gran coneixedora de tot el llegat, reconeix que “els arxius són plens de cartes, les famoses entrevistes conegudes com a reclamacions, fotografies (no només amb l’artista, Palau també va conèixer Mercè Rodoreda, Lorca, Perucho...) i dibuixos que esperen ser exposats, així com textos i llibres inèdits de l’escriptor”. D’aquest arxiu es va treure precisament fa uns mesos un petit dibuix d’una senyora que l’artista va pintar a Barcelona i que Palau li va dur a París, juntament amb d’altres, perquè les autentiqués. El pintor amb un gest inequívoc es dedicava a escriure al costat de la peces “vrai” o “esto es mío de verdad”, però en aquest cas va tatxar la signatura i a sobre hi va escriure “faux”. “En una de les visites que ens va fer Maya, li vàrem ensenyar el dibuix i ens va dir –explica el director de la Fundació, Josep Sampere- que el que era fals era la signatura. Pel que es veu Picasso havia fet el dibuix, sí, però la signatura li hauria afegit un galerista per poder vendre la peça a un preu més alt”.
El recorregut de l’exposició permanent, que, per cert, ha estat dissenyat per l’escriptor i biògraf de Palau, Julià Guillamon, s’acaba amb les nombroses publicacions que el crític va dedicar a l’artista i ofereix, a través d’una proposta clara i entenedora, una part de l’heterogeni fons de la Fundació que entusiasmarà al visitant.
‘Del Minotaure al Gernika (1927-1939)’
En aquestes alçades, el lector entendrà perfectament que no és gens descabellat dir que Palau estava obsessionat per Picasso ja que no només el va convertir en el centre de la seva producció literària (en va fer poesia, assaig i teatre) sinó també, d’alguna manera, de la seva vida. L’escriptor va viure 15 anys a França, exiliat i a prop del pintor i no perdia ocasió de trepitjar-li les petjades, viatjant per on ell havia passat abans, per entendre la seva producció; a més i a tall d’anècdota Palau acabaria lluint una barba molt semblant als ninots de les dedicatòries del malagueny i les seves signatures s’anirien mimetitzant. Curiositats a banda, l’herència de Palau pren una nova dimensió amb els minuciosos i monumentals volums que va escriure sobre els primers anys del creador. Es tracta de: Picasso vivent (1881-1907), del 1980; Picasso cubisme (1907-1917), del 1990; i Picasso: Dels Ballets al drama (1917-1926), del 1999; tots publicats per Edicions Polígrafa. "És un exercici d'exploració, el més pròxima i entranyable possible, d’un home d’una riquesa interior excepcional que tradueix els seus estats d’ànim, les seves passions, quimeres, anhels, cavil·lacions [...] per mitjà de gairebé totes les arts plàstiques”, tal i com va redactar al primer dels volums. Palau va morir l’any 2008, cinc anys després d’inaugurar Fundació al poble per on havien passant els seus admirats Maragall i Verdaguer, però deixava el quart volum preparat, Picasso: Del Minotaure al Gernika (1927-1939). Aquest esperat darrer volum, editat per Guillamon, serà publicat per Polígrafa durant la tardor. Es completaran així les més de quatre dècades de treball detallista on es poden veure prop de 2.000 imatges per llibre, acompanyades de les divagacions i el relat de Palau, en el que la vida personal del pintor es va desvelant en els traços de cadascuna de les seves obres.
Palau va reunir-se amb Picasso per darrer vegada una nit del 1972 a Cannes, un any abans de la mort de l’artista. L’escriptor, però, seguiria treballant en l’obra del malagueny durant la resta de la seva vida amb la seguretat que “Picasso sempre és nou, mirar-lo ens obliga a obrir els ulls com si fos la primera vegada, aquesta capacitat de renovació no crec que la tingui cap altre artista contemporani. Contemplar-lo és participar d’aquesta possibilitat de renovació”.
No comments:
Post a Comment