La directora del museu, Nekane Aramburu, vol encetar la nova dècada prioritzant la investigació i fugint de les “exposicions espectacle”
Amb l’inici del nou any, Es Baluard, el Museu d’Art Modern i Contemporani de Palma, celebra 10 anys. Tot i que encara no fa un any que ocupa el càrrec, Nekane Aramburu, directora del centre, aprofita l’efemèride per fer balanç i revisar els propòsits que va anunciar quan es va presentar. “Es Baluard –explica– pertany a una generació de museus de fa 10 anys que van proliferar al llarg del territori de l’estat espanyol, més o menys projectats amb els mateixos esquemes, i ara és el moment de canviar i modificar algunes d’aquestes dinàmiques d’aquest espai: prioritzar el treball d’investigació per sobre de l’espectacle i acostar-los a la gent local”. De fet, la feina de portes cap endins ja l’ha començada i és que el centre inicia la nova dècada amb una reordenació de la col·lecció permanent –hi ha Picasso, Miró, Tàpies, Richter, entre d’altres– sota el suggerent títol d’Implosió. “Hem realitzat una nova lectura de la col·lecció permanent i l’hem situada de manera conjunta i ordenada cronològicament a la planta baixa”, assegura. Precisament aquest era un dels punts del projecte que Aramburu va proposar quan es va presentar al concurs per accedir a la direcció del centre.
“Crear sentit de pertinença”
Un dels altres objectius del seu full de ruta era el de crear identitat i treballar amb xarxa amb el context local. No és cap novetat dir ara que Es Baluard ha sobreviscut al llarg d’aquests anys amb un projecte sovint a mig gas (de fet, va estar més d’un any sense director) i amb una programació que a vegades s’ha vist afectada per entrebancs econòmics i pressions polítiques. I, possiblement, el fet de la insularitat tampoc ha ajudat gaire. “Quan vaig arribar aquí –confessa Aramburu– no sabia ben bé amb el que em trobaria i tot d’una vaig constatar que el 80% de les visites eren turístiques. Això no és un problema únic d’aquest museu sinó el problema que tenen els museus d’art contemporani espanyols. Per fer front a aquestes xifres cal teixir un entramat i treballar el sentit de pertinença amb la societat”. I com pensa fer-ho? “Es tracta d’acostar el projecte a tots aquells, des dels adolescents fins a la gent gran, que tenen una idea elitista de l’art contemporani. Per dir-ho de manera metafòrica: treballar amb ones expansives, fer sinèrgies des de l’horitzontalitat, convertir el cub blanc amb un cub porós i apostar per una voluntat internacional des del context més proper. De fet, el museu ja disposa d’un molt bon departament d’educació que treballa en aquesta intenció, però cal potenciar la resta de vies”.
Tot i les retallades que ha patit el museu, des de l’any 2009 el pressupost s’ha vist escurçat fins un 69%, l’objectiu és convertir-lo en un espai de referència i punt de trobada per a galeristes, artistes, gestors culturals. “Es tracta –afegeix– de vincular l’art balear amb l’internacional i fer-lo un lloc necessari; fer de mèdium, acollir congressos i xerrades, com la jornada que hi haurà sobre col·leccionisme en el marc de la fira ARCO”. A més d’aquestes sessions, al llarg de la temporada es podran veure les exposicions retrospectives de Manolo Millares i Rafel Joan i la col·lectiva Tabula rasa i la (im)possibilitat de construir una generació, que pretén mostrar l’obra d’una nova generació d’artistes emergents de les Illes Balears.
“Crear sentit de pertinença”
Un dels altres objectius del seu full de ruta era el de crear identitat i treballar amb xarxa amb el context local. No és cap novetat dir ara que Es Baluard ha sobreviscut al llarg d’aquests anys amb un projecte sovint a mig gas (de fet, va estar més d’un any sense director) i amb una programació que a vegades s’ha vist afectada per entrebancs econòmics i pressions polítiques. I, possiblement, el fet de la insularitat tampoc ha ajudat gaire. “Quan vaig arribar aquí –confessa Aramburu– no sabia ben bé amb el que em trobaria i tot d’una vaig constatar que el 80% de les visites eren turístiques. Això no és un problema únic d’aquest museu sinó el problema que tenen els museus d’art contemporani espanyols. Per fer front a aquestes xifres cal teixir un entramat i treballar el sentit de pertinença amb la societat”. I com pensa fer-ho? “Es tracta d’acostar el projecte a tots aquells, des dels adolescents fins a la gent gran, que tenen una idea elitista de l’art contemporani. Per dir-ho de manera metafòrica: treballar amb ones expansives, fer sinèrgies des de l’horitzontalitat, convertir el cub blanc amb un cub porós i apostar per una voluntat internacional des del context més proper. De fet, el museu ja disposa d’un molt bon departament d’educació que treballa en aquesta intenció, però cal potenciar la resta de vies”.
Tot i les retallades que ha patit el museu, des de l’any 2009 el pressupost s’ha vist escurçat fins un 69%, l’objectiu és convertir-lo en un espai de referència i punt de trobada per a galeristes, artistes, gestors culturals. “Es tracta –afegeix– de vincular l’art balear amb l’internacional i fer-lo un lloc necessari; fer de mèdium, acollir congressos i xerrades, com la jornada que hi haurà sobre col·leccionisme en el marc de la fira ARCO”. A més d’aquestes sessions, al llarg de la temporada es podran veure les exposicions retrospectives de Manolo Millares i Rafel Joan i la col·lectiva Tabula rasa i la (im)possibilitat de construir una generació, que pretén mostrar l’obra d’una nova generació d’artistes emergents de les Illes Balears.
___
Publicat a Revista Bonart, febrer-març de 2014
Publicat a Revista Bonart, febrer-març de 2014
No comments:
Post a Comment