Conferència a propòsit de 'La vinya pintada' una instal·lació de l'artista Josep Almirall-Llusià,
en el context del Congrés d'Art i Paisatge.
18-19 de juny (Vilafranca del Penedès-Subirats)
Lluny de les poltrones dels museus
“Estic a favor d'un art polític-eròtic-místic que faci alguna cosa més que apoltronar-se a un museu”. Això no ho dic jo, però podria subscriure-ho. La frase és de l’artista Claes Oldenburg, escultor suec, pioner del pop art i conegut per les seves escultures toves, transformant objectes d'ús quotidià en peces de gran escala, i per les seves espectaculars instal·lacions d’art públic.
Perquè ens entenguem, una de les obres més conegudes d'Oldenburg és la peça Els mistos, que s'erigeix a la Vall d'Hebron de Barcelona, més concretament a l'avinguda Cardenal Vidal i Barraquer, 25. L'escultura, que es va inaugurar l'any 1992 amb motiu de la celebració dels Jocs Olímpics a la ciutat, fa uns 20 metres d'alçada i representa una capsa de llumins oberta amb un dels mistos encesos, amb flama, i uns quants més escampats per terra, trencats. Aquests llumins sobredimensionats formen part de la sèrie d'escultures, pensades per ocupar i relacionar-se amb l'espai públic i els vianants, amb les quals Oldenburg sacralitza (reproduint a gran escala) objectes d'ús quotidià. A més, Claes Oldenburg és un creador, admirat per Josep Almirall-Llusià.
Precisament, amb aquesta vocació d’art públic, d’acostar la seva obra a la gent, de sortir dels centres d’exhibició tradicionals, l’artista de La Granada Almirall-Llusià, fill i nét de pagesos, surt del seu taller per imaginar i executar l’any 2004, ara fa tot just 11 anys, La vinya pintada, l’obra de la qual hem vingut a parlar avui aquí: una proposta de land art a una de les seves vinyes, amb raïm varietat Chardonnay.
Es tracta d’una intervenció directa sobre el paisatge que li és més proper. De fet, fa unes setmanes, passejant per La vinya pintada, l’artista que coneix bé la terra, on intervé i conrea, em comentava entre ceps: “Si Dalí es va inspirar en l’Empordà, jo m’inspiro i creo en el Penedès”.
La seva proposta d'interacció amb l'entorn l'agermana amb l’earth art, més conegut com a land art, la corrent d’art contemporani que va néixer a finals dels anys seixanta als Estats Units i que utilitza la natura i els seus materials per crear. Ho podríem traduir com a “art terrestre” o “art de la construcció del paisatge”. Algunes de les peces més conegudes de land art són, per exemple:
• la Costa coberta, a Austràlia, de Christo: es va tapar durant 10 setmanes Little Bay per tal de frenar l'erosió natural de les roques,
• les site sculptures de Robert Smithson, com el Moll en espiral al Gran Llac salat de Utah: una espiral de pedres negres de basalt i terra sobre les aigües del llac i envermellides per les algues i els residus químics,
• o El llamp al camp de Walter de Maria: 400 vares d'acer col·locades a una zona desèrtica de Nou Mèxic per afavorir la caiguda de llamps durant les tempestes d'estiu habituals a la zona.
Però, en alguns casos, les peces de land art han estat controvertides i criticades per grups ecologistes per l'ús i l'abús que se n'ha fet del paisatge. Com a resposta, poc temps després, va néixer l'etiqueta d'art ambiental o eco art: l'art que aglutina aquelles expressions artístiques que respecten l'entorn (social, històric, paisatgístic) i són ecològicament responsables. En aquesta línia, José Albelda, professor de la Facultat de Belles Arts de la Universitat Politècnica de València, defensa que els projectes de land art són grans obres d'interacció amb el medi però que no formen part, en cap cas, d'un art ecologista ni ecològic. I llegesc textualment: “En els brillants inicis nord-americans, no descobrim cap desig de preservació del medi; més aviat de treballar amb les idees generals de territori, espai, escala, geometria i materialitat".
Arribats en aquest punt, diria que la proposta d'Almirall-Llusià, partint del seu tribut a la terra, des del respecte i el coneixement de l'entorn en el qual treballa, fan que el seu projecte d'art terrestre, compromès amb el paisatge (històric, social i natural) del Penedès pugui entendre's i llegir-se sota l'etiqueta d'eco art. L'entorn i el paisatge formen part activa de l'obra i l'artista altera la percepció de la vinya, però ho fa des del coneixement agrari i sense dificultar ni malmetre, en cap cas, el procés de cultiu i verema.
Almirall-Llusià tracta la vinya com a lloc on crear i, a la vegada, exposar i, òbviament, conrear. La vinya pintada està situada ran de la C-15, entre la sortida de Vilafranca del Penedès i la primera entrada a La Granada. És just aquí on el pintor desenvolupa la seva intervenció en el paisatge i realitza la seva proposta colorista d’art terrestre. “Prenent com a escenari la vinya –explica ell mateix– he volgut portar el color entre els ceps, fent servir els pals d’emparrar com a suport”. L'artista treu a l’exterior la seva paleta (vastament influenciada pels mestres del pop art) de colors vius i formes planes que utilitza per pintar manualment els 816 pals d’emparrar (216 punters i 600 d’intermedis; els qui coneixen bé el funcionament d’una vinya ja m’entendran) que ocupen les prop de dues hectàrees de vinya. Tot creant un interessant híbrid entre escultura, pintura i arquitectura del paisatge. Es tracta, doncs, d'un exercici de maridatge entre tradició agrícola i vocació artística.
Un dels artistes catalans que conreen això de l'art ambiental o aquest art terrestre que diríem responsable, Perejaume, ha desenvolupat, des del compromís amb el paisatge local i la natura, el concepte d'agrarietat, que tant li escau a La vinya pintada. A una conferència que va donar al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, fa uns anys, entorn d'aquesta idea, Perejaume va explicar que “entenem l'agrarietat, com a cultiu de qualsevol mena de cosa. De l’espai, primer que res, qualsevol espai, en la mesura que no hem de pensar únicament a trobar un bon lloc sinó a contribuir que ho sigui”.
A la introducció del llibre Pagèsiques, publicat per Edicions 62, Perejaume insisteix en la seva idea agrarista i escriu “la potència de sembrar i conrear no és pas de natura exclusivament vegetal”. Llegim aquí “conrear” en un sentit més ampli, fins a arribar a l'artista que sembra, té cura i espera fins a veure germinar la seva obra. L'agrarietat, sense limitar-nos a una definició literal i ruralista, seria tenir cura de tots aquells llocs que ens envolten i en els quals hi fem vida.
Una altra de les característiques de La vinya pintada és, sens dubte, la seva qualitat d'art efímer. L’erosió natural, les inclemències meteorològiques, el pas del temps i les estacions s’encarreguen de transformar dia a dia aquesta intervenció d’art terrestre. Aquesta és, alhora, la fortesa i la feblesa de qualsevol obra de land art i La vinya pintada no se n’escapa. La natura sempre s’imposa i modifica la creació de l’artista dia a dia.
Les fulles dels ceps, és i ha de ser així, cobreixen els pals d’emparrar intermedis pintats acuradament (cada pal és una peça única), amb l’arribada, any rere any, de la primavera i els rosers tapen de flors vermelles i roses cada un dels pals punters. D'aquesta manera, podem dir que, el paisatge, durant uns mesos, es menja i difumina la peça colorista. La pluja, les gelades i els llargs dies de sol van modificant i canviant el color i la textura de cada uns dels pals. Aquestes són les regles del land art i l’artista les coneix i respecta.
Finalment, però, com en tot projecte d'art terrestre i art efímer, sempre ens quedarà el testimoni dels documents gràfics: fotografies i vídeos. I imagin que, amb aquesta consciència de saber que l’obra creada no perdurarà immutable per sempre, Almirall-Llusià decideix enregistrar tot el procés de creació i execució del projecte.
El vídeo La vinya pintada, que es presenta ara i aquí en première, us permetrà reconstruir mentalment aquesta obra que, d'alguna manera, es pot llegir com un tribut al paisatge, des del coneixement i el respecte per la terra, i, sabedor de la finitud de la peça, com un pols al pas del temps.
