Galeria Eude: 40 anys apostant pel paper

Fina Furriol va obrir les portes de l'establiment, al carrer Consell de Cent, 278, de Barcelona, el maig de l'any 1975, amb una exposició d'obra gràfica de Richard Hamilton. Aquesta inauguració, que va cridar l'atenció als cercles culturals de l'època, va ser tota una declaració d'intencions del tipus de projecte que s'engegava. Una proposta atrevida, especialitzada en gravat i paper, que apostava per artistes com Jasper Johns, Joseph Beuys, Man Ray (a qui va dedicar la primera exhibició a la capital catalana), entre d'altres.

Durant anys, la galeria -amb el nom d'una monja del segle X pionera en signar, com a artista, les seves miniatures- va importar obra gràfica d'estrangers poc coneguts o inèdits a l'estat espanyol i, progressivament, va exposar artistes locals. La seva germana, Maria Rosa Furriol, que es va fer càrrec de l'espai l'any 2007 quan la Fina va emmalaltir fins a traspassar, matisa que “bàsicament es dedicava a creadors anglosaxons perquè tenia contactes amb el British Council, fet que va ajudar-la a portar noms que no es coneixien aquí”. Durant anys, la fundadora i directora de l'establiment, va donar suport a joves artistes i a la difusió de fotografia, vídeos i instal·lacions. A la vegada, però, exposà gràfica de mestres de l'avantguarda del segle XX com Miró, Tàpies, Chillida o Moore. De fet, ja coneixia aquest mercat: entre 1970-1975 havia dirigit, juntament amb l'editor Gustavo Gili, la Galeria 42, especialitzada en gravat. Per a Eude, es va interessar, des d'un bon començament, per l'obra seriada i els múltiples, ja que, amb preus més baixos, podria arribar a un públic ampli.

Exposició Richard Halmilton "Obra gràfica i múltiples" (maig, 1975). Fotografia de Francesc Català-Roca

Des del centre de la sala, on s'exposa, amb motiu del quarantè aniversari, la mostra Manel Esclusa. Selecció de fotografies 1977 a 2014, Maria Rosa explica que la seva germana va ser una de les precursores a incorporar fotografia. “A banda de ser una pionera en acollir gràfica, tenia debilitat per la fotografia i va ensenyar, per primer cop a la ciutat, obra de Pilar Aymerich, Lee Miller, David Hockney, Gomis, Man Ray...”. Precisament, la galeria ha decidit celebrar quatre dècades amb el portfoli Homenatge a Man Ray editat per la galeria (1980-1981), on hi ha instantànies vintage d'Esclusa, Joan Fontcuberta, Humberto Rivas, Toni Catany, Manolo Laguillo, Ferran Freixa i Jaume i Jordi Blassi, així com una selecció de temes del mateix Esclusa.

Segona etapa continuista

Maria Rosa confessa que quan va decidir fer-se càrrec d'Eude la seva vinculació amb el negoci havia estat, fins aleshores, mínima. “M'interessava el que feia la meva germana, però jo era mestra d'anglès i castellà; sempre m'ha atret l'art i procurava incloure-ho a les meves classes. A més, m'havia comprat un gravat de Miró i tenia una petita col·lecció de cartells de Hockney, però això era tot. Quan vaig veure que la meva germana havia de  deixar de treballar, vaig pensar que la galeria no podia tancar, que s'havia de seguir la línia que ella havia iniciat i, qui sap, potser arribar fins al quarantè aniversari!”. I afegeix: “em van recomanar anar traient el que hi havia en estoc, començava l'època de recessió i s'anunciava l'augment de l'IVA...” Qui dia passa any empeny i després d'exposar obres dels fons (amb Hockney, Tàpies, Moore, Català-Roca, Gomis...), en diverses mostres col·lectives i individuals, a manera de picada d'ullet a la trajectòria d'Eude, amb Expressionisme Abstracte: Alechinsky, Apple, Dubuffet, Hartug va rebre el Premi de l'Associació de Crítics d'Art de Catalunya (ACCA) a la millor exposició del 2010. “Aquest reconeixement inesperat -assegura- em va motivar a seguir treballant”. I, a poc a poc, s'ha atrevit a organitzar exhibicions d'artistes que no formaven part del fons, com en el cas de Miguel Condé. A més, reconeix que ha arribat a comprar “alguna cosa que sabia que vendria de seguida i que em servia per completar alguna sèrie”. El que s'ha estroncat, però, ha estat la participació en fires. “La Fina va anar a Arco durant més de vint anys i a Colònia durant prop de deu. Jo vaig decidir anar a Estampa, però potser no hi tornarem perquè són massa despeses”.

Exposició Richard Halmilton "Obra gràfica i múltiples" (maig, 1975). Fotografia de Francesc Català-Roca

La flamant galerista, que, fent memòria, recorda que als anys setanta, abans que la seva germana creés Eude, va fer els seus primers passos en això de l'art i va organitzar una mostra a Boronat -un artista català de tintes i olis que va conèixer a Mèxic- a la sala Guifré i Escoda, diu que no s'imagina jubilada. “Mai m'ha importat la jubilació i aquesta és una feina que representa un repte constant per a mi”. Agraeix al públic el suport rebut tots aquests anys i subratlla l'interès de clients i galeristes estrangers d'arreu del món, dels Estats Units a la Xina. Projectes de futur? “Ja tinc al cap alguns dels artistes que m'agradaria exposar al llarg dels pròxims mesos: Ibarrola, Castillo, Susana Solano, Catany, Fontcuberta... És difícil pensar molt més enllà i veig complicat apostar, ara, per joves creadors, com va fer la Fina”. La seva, és una proposta continuista, però realista i, sobretot, entusiasta.

___

Publicat a Revista Bonart, agost-setembre-octubre de 2015