El país dels Pirineus
acull, del 10 de setembre al 10 d’octubre, la 1ª Biennal Internacional Andorra
Land Art
Prop d’una trentena d’artistes, arribats de nou països, despleguen les
seves peces i instal·lacions arreu de les set parròquies del país (Canillo,
Encamp, Ordino, La Massana, Andorra la Vella, Sant Julià de Lòria i
Escaldes-Engordany) durant la primera edició de l’Andorra Land Art (ALA).
Segons el comissari de la mostra, Pere Moles, la fita busca “posar en valor el
grandíssim patrimoni natural i cultural d’Andorra, amb la premissa de construir
un paisatge contemporani, és a dir, una manera diferent d’interpretar un lloc,
un territori, un país”.
A mitjans del seixanta, Robert Morris, que va realitzar amb Steam, una de les primeres peces de land art, va escriure a propòsit de
treure l’art dels espais tradicionals d’exposició i intervenir en el paisatge:
“Per què no col·locar l'obra a l'exterior i canviar més els termes?”. L’earth art o art de la construcció del
paisatge neix als Estats Units i es considera una extensió del projecte minimalista.
Mentre que els minimalistes s’enfronten a l’espai de la galeria, els artistes
del land art ho fan al mateix
paisatge i capgiren els termes (seguint la cita de Morris) que fins ara havien
estat vàlids. El camp semàntic d’aquest art nou inclou: peces site-specific, art efímer i degradable
i, per tant, la importància de documentar, fotografiar i gravar les obres. Tots
tindreu el cap la Costa Coberta de
Christo, les sites sculptures de
Robert Smithson, o El llamp al camp,
de Walter de Maria. L’ALA, patrocinada per les principals institucions
andorranes (Govern, Consell General, Andorra Turisme, Comuns, entre d’altres), ha
proposat a un seguit d’artistes treballar amb el paisatge andorrà, “capgirar
els termes” i intervenir la natura amb les seves instal·lacions. En total, s’ha
posat a disposició dels creadors una cinquantena d’ubicacions arreu de les set
parròquies, entre espais d’alta muntanya (indrets de gran valor natural i
paisatgístic), espais urbans (zones de molta afluència de públic) i espais
tancats, on s’ofereixen exposicions i xerrades.
 |
| Megalo-X de David Vanorbeek |
Entre els participants a la Biennal, que compta amb un pressupost de
175.000 euros, destaquen Martin Hill i Phillipa Jones, britànics establerts a
Nova Zelanda, que són els responsables de la conferència inaugural, el 10 de
setembre. El nord-americà Stuart Williams presenta, a la plaça del Consell
General d’Andorra la Vella, Five Orange
Spheres, una instal·lació que ha viatjat arreu dels Estats Units i Europa.
La francesa Marie-Hélène Richard desplega Bois
de Poche, un seguit de llumins de gran format (24 vegades més grans que els
reals) que semblen haver caigut de la butxaca d’un gegant que s’ha repenjat a
la façana del Museu del Tabac, al centre urbà de Sant Julià de Lòria. El belga
David Vanorbeek situa l’escultura de filferro galvanitzat (reciclat de les
vinyes del sud de França) Praying Mantis,
davant la capella de Sant Jaume dels Cortals (Encamp), a prop de l’escultura Lloc pagà, de Michael Warren. L’artista ubica
la peça de grans dimensions, creada l’any 2013 amb metalls reciclats soldats, Megalo-X, a l’entrada de la Vall
d’Íncles (Canillo). Es tracta d’una ‘x’ enorme que, segons Vanorbeek, recorda
les marques de geolocalització emprades actualment. I, al Port de Cabús, hi ha Le Cercle Carré, realitzada el 2010 a
partir de metall reciclat soldat. La peça funciona justament com a mirador de
l’obra de Dennis Oppengeim, Tempesta en
una tassa de te. Per la seva banda, la polonesa Ludwika Orgozolec penja The Space Crystallization, al centre
històric d’Andorra la Vella. A més, l’escultor espanyol dEmo, conegut per les
seves peces coloristes i d’estètica pop, exposa un gall de grans dimensions
daurat, al carrer Major d’Ordino, i un burro blanc, que ha esdevingut el símbol
adoptat per l’organització, al centre d’Escaldes-Engordany, al punt
d’informació de la Biennal. En aquesta mateixa ubicació, el català Eudald
Alabau situa Cub de vidre, una mena de
tapís orgànic vegetal, i Espiral de la no
violència, una peça feta amb la participació dels escolars. Al Prat del
Colat, els catalans Víctor Mata i Josep Lluís Vendrell posen l’escultura de
pissarra i pedra Aprisió. Per la seva
banda, Xavier Puente presenta el seu conjunt escultòric format per tres mòduls Into the wood, al claustre del Santuari
de Meritxell. A més, com a artistes locals, Miquel Mercè proposa Longitud sense amplada, a la tartera de
Carroi (Pic de Carroi), una línia recta que contrasta per la seva
artificialitat amb l’entorn; i a la plaça de la Germandat, concretament sobre
la façana principal del Centre Cultural i de Congressos Lauredià, de la
parròquia de Sant Julià de Lòria, Anna Mangot exposa l’obra colorista Teixint cultura.
La majoria d’aquestes propostes són efímeres, és el que passa amb el land art, l’erosió natural, les
inclemències meteorològiques, el pas del temps i les estacions s’encarreguen de
transformar dia a dia les intervencions, però algunes romandran al territori
com a testimoni d’aquesta primera edició. A més de les instal·lacions in situ, la Biennal ofereix una sèrie
d’exposicions que recullen obres generades a altres indrets i que donen una
visió ampliada de l’art terrestre. La parella formada per Hill i Jones exposa Beyond: The Watershed, un conjunt de
fotografies ambientals. El britànic Joseph Ford mostra la seva fotografia aèria
a Aerial Diptych 2012-14. Mercè exhibeix
les seves instantànies de paisatges màgics i intrigants a Beyond Vision i, a més, la galeria Pilar Riberaygua d’Andorra la
Vella acull Poetic Contrast,
fotografies atmosfèriques que narren una part del viatge de la vida de l’aigua.
Al Parc Natural de Sorteny, hi ha Life is
flow, la proposta de Susanna Ferran i Frederic Hoffman que barreja
fotografia, vídeo i conceptes espirituals.
Totes
aquestes expressions, però, no són noves a Andorra. El país compta amb algunes
experiències prèvies. Són un bon exemple les escultures que la Caixa Andorrana
de Seguretat Social va col·locar, durant els vuitanta, arreu del territori o la
Ruta del ferro, un itinerari escultòric a l’aire lliure que va de la Farga
Rossell de la Massana fins a la Mina de Llorts d’Ordina. La Biennal es refereix
a totes aquestes peces i, afegint nous discursos artístics a partir
d’intervencions site-specific,
proposa fer “país-atge”, tot embellint, una vegada més, el territori.
___
Publicat a Revista Bonart, agost-setembre-octubre de 2015
No comments:
Post a Comment