Per completar el
monogràfic sobre la internacionalització, hem demanat als nostres
col·laboradors que es mullin i triïn els tres artistes que, a parer seu, han
fet més per l'art català fora de les nostres fronteres o bé aquells estrangers
que, residint aquí, han influït en la transformació de l'art contemporani.
Montse Badia, obre el foc: “El terme internacionalització em fa pensar
en diverses coses: ser part de tot el circuit de biennals internacionals; el
seguiment d’una formació artística en diferents institucions, contextos i
països o, finalment, amb una mobilitat professional i la possibilitat
d’establir relacions d’afinitat amb altres artistes i agents”. I dispara: “Un
clàssic seria Antoni Muntadas, resident a Nova York i Barcelona i amb
exposicions arreu. Altres establerts a Catalunya, que desenvolupen projectes
dins i fora són Francesc Ruiz, Dora García, Antoni Abad o Patricia Dauder. Uns
altres exemples dels quals s’han format aquí i a fora són Gabriel Pericàs, Quim
Packard o Rubén Grilo”. Pel que fa als creadors d'altres països residents aquí:
“Daniel Jacoby, Tamara Kuselman, Ryan Rivadeneyra o Adrian Melis”. Arnau
Puig, argumenta: “La internacionalització no obeeix a cap impuls estrany de
cap tipus, ni econòmic, ni mediàtic ni crematístic, ni polític. En cada ocasió
i en cada moment es va produir perquè l'artista internacionalitzat mostrava a
través de la seva obra una aportació radical i absoluta. Tres dels noms
citables poden ser els de Joan Miró, Salvador Dalí i Antoni Tàpies”. Aquest
trident és invocat per altres entrevistats; Anna Carreras ho té clar:
“Dalí Miró i Tàpies, els tres campions de la sexualitat”.
Xavier Barral-Altet n'ofereix una altra visió, per èpoques: “Pel que fa
a la repercussió actual de l'art medieval català, el primer lloc l'ocupen les
pintures romàniques. Per la repercussió a fora durant les darreries de l'Edat
Mitjana i el primer Renaixement, destacaria els artistes catalans i mallorquins
cridats per Alfons el Magnànim a Nàpols. Per l'època contemporània la
internacionalització la porten a dins Miró i Tàpies. Malauradament, haig
d'afegir Dalí, amb la seva creativitat i el seu folklorisme, malgrat les seves
posicions personals sobre l'art i la vida. Avui en dia, els turistes estrangers
-conclou- han decidit que la internacionalització de l'art català és el
modernisme de Gaudí i la Sagrada Família”. I amb arguments distints, Daniel
Giralt-Miracle cita de nou al trio: “Si he de dir tres persones
indiscutibles que hagin contribuït a la internacionalització de l’art català,
he d’esmentar Gaudí, Miró i Dalí, per això prefereixo parlar -segueix- dels
contemporanis Antoni Miralda, Jaume Plensa i Enric Miralles, perquè tots ells
parlen un llenguatge molt personal i se senten molt arrelats al seu lloc
d’origen”.
Conxita Oliver aposta per “artistes de ressò internacional clarament
indiscutibles: Muntadas, Miralda i Plensa. N'hi ha molts altres de generacions
més joves, però encara no tenen aquest reconeixement tan consensuat”. I proposa
una reflexió: “Les reduccions pressupostàries d'avui dificulten la presència
internacional de l’art contemporani català als circuits internacionals de
difusió i mercats. Però de fet, la dificultat d’accedir a aquests circuits ha
estat sempre una de les grans mancances del nostre sector”. Albert Mercadé
amplia la tria a “Muntadas, pel seu treball nòmada i constant a l'estranger,
principalment entre Boston i Venècia; Plensa, per les seves escultures globals
arreu del planeta; Miquel Barceló, pel seu treball a les Nacions Unides i les
mostres a França i Alemanya; i Eduard Arranz-Bravo, pel seu reconeixement a la
Xina i als EUA”. I pel que fa als estrangers, “destaca Richard Hamilton i
Marcel Duchamp; més recentment, encara que amb menys incidència, Sean Scully.
També -segueix- la visita de Joseph Beuys a Manresa durant els anys setanta; i
el moment dels Jocs Olimpics amb la visita d'Horn, Lichtenstein, Oldenburg,
convocats per fer escultura pública”. Com a cas diferent proposa “el lligam que
ha facilitat Martí Manen amb Suècia”.
 |
| El silenci del pensament, de Jaume Plensa |
Alex Mitrani recorda que “s’ha de distingir entre dos tipus
d’internacionalització. Una cosa és l’èxit internacional d’artistes concrets
que treballen a l’estranger (Muntadas o Daniel Steegmann en serien dos exemples
de generacions i trajectòries molt diferents, el primer consolidat el segon
promesa) i l’altra és el cas, difícil d’aquells que, amb molta paciència, han
anat obtenint una visibilitat que els ha permès fer un salt més enllà de les
nostres fronteres (Ignasi Aballí). Malgrat els esforços que es van fer en una
època per promoure l’art català a través d’exposicions -exposa-, no crec que
aquest tingui una entitat com a tal a l’estranger”. Gloria Bosch també
aposta per Aballí, però inclou: “el passeig de Vila-Matas per la Documenta de
Kassel, travessant la seva escriptura visual”. A més, l'obra d'Isabel Rocamora
que “impacta en diferents països per la seva gran potència visual i força
poètica. Tenim molt a la vora -afegeix- l’exemple de la darrera Biennal de
Venècia dins la proposta d’Imma Prieto” I es refereix també a “la catalana
internacional Alicia Framis”.
Joan Gil Gregorio mira el mercat de l'art i afirma: “Plensa és el
capdavanter. Barceló és el més mediàtic i el representa una galeria
internacional d’alt nivell, fet que comporta entrar per la porta gran en les
col·leccions més importants del món. D’altra banda, dos artistes que també
tenen una gran projecció internacional però que es mouen en un altre registre
dins del mercat són Miralda i Muntadas. Aballí -acaba- és un dels que està
assolint una projecció internacional lenta però segura”. Plensa surt també en
la selecció de Natàlia Chocarro “el seu silenci poètic -diu- ha
esdevingut universal”. I afegeix: “la presència d’Albert Serra a la Documenta
de Kassel o a la Biennal de Venècia indica que podria estar començant un
recorregut en l'àmbit internacional”. Completa la llista amb Joan Fontcuberta,
“una de les veus catalanes més creatives de la fotografia artística actual”. Joan
M. Minguet Batllori endreça la tria: “El primer, i en posició destacada,
Miró. La seva catalanitat artística la va desplegar en la seva obra i la va
subratllar amb el seu comportament cívic. Ell va entendre abans que ningú que,
per ser global, has de partir d'un bri d'herba concreta. El segon, Serra, que
recupera un cinema pròpiament català, d'avantguarda, experimental, en la línia
de l'Escola de Barcelona, de Nunes, d'Esteva, de Jordà, de Portabella i,
òbviament, de Brossa. El tercer, i més estrany, són els "guiris", la
plaga de turistes que arriba a Catalunya i visita els nostres museus, els
edificis de Gaudí, els carrers de Barcelona i fa que l'art català (una
comprensió kitsch) sigui conegut arreu”.
Ramon Casalé es desmarca i aposta per tres dones “que representen molt
bé l’art català a escala internacional, i fent-ho des d’un vessant plenament
contemporània: Lourdes Fisa, Laura Iniesta i Rosa Permanyer. Les seves obres
-argüeix- són molt creatives i contemporànies, cosa que fa que siguin molt
valorades internacionalment”. Com a historiadora de l'art especialitzada en
l'estudi del final del segle XIX - inici del XX, Lluïsa Sala diu: “Marià
Fortuny, perquè crea una escola artística molt influent fora de Catalunya,
concretament a Itàlia; Hermen Anglada-Camarasa, com a representant del gran
nombre d'artistes que viatjaren a París a principis del XX”. En tercer lloc es
refereix a “personalitats que representen l'altra cara de la moneda de la
internacionalització: col·leccionistes, protectors i marxants. Els noms de
Charles Deering (vinculat a Ramon Casas i Sitges), A.M. Huntington (fundador de
l'Hispanic Society) o D.H.Kahnweiler (promotor del cubisme i marxant)”.
Per acabar, David G. Torres qüestiona el terme: “Sempre m'ha semblat que
quan parlem d'internacionalitat en realitat parlem de dues coses: el mercat
global de l'art i ciutats com Londres, Nova York o París. Per dir-ho d'una
manera gràfica: no s'és igual d'internacional si es col·labora amb un
col·lectiu d'artistes d'Atenes que si es té galeria a Manhattan uptown. Com
ja sabem quin són els artistes catalans que tenen accés a aquestes galeries,
prefereixo remarcar els que posen en relació el nostre context amb altres: Dora
Garcia, fent classes a Oslo i França; Tere Recarens col·laborant amb diferents
llocs a França i vivint a Berlín; Mabel Palacín, repartint el seu temps entre
Barcelona i Milà; Yamandú Canosa recuperant la relació amb el seu país
d'origen, l'Uruguai; o Jordi Colomer tant parisenc com barceloní. També els que
fan projectes a diferents indrets: destacadament Aballí, però també Martí
Anson, Francesc Ruiz, Núria Güell...”. I afegeix: “Penso en els que han fugit
(Alicia Framis, Jaume Gili o Ester Partegas) i em demano si quan parlem
d'internacionalització en realitat no estem intentant dissimulant el que és a
totes llums una fugida o una forçada emigració pas a pas”.
___
Publicat a Revista Bonart, novembre 2015 - gener 2016
No comments:
Post a Comment