Entre moltes altres coses, Picasso és una mena de figura paterna pels artistes que han arribat després. Va obrir nombroses portes creatives, va descobrir noves sendes estètiques i temàtiques; va tornar als clàssics i va recuperar éssers mitològics i rituals ancestrals mentre, al mateix temps, es projectava en les avantguardes. Després de tot, Picasso, l'artista més prolífic i polifacètic del segle XX, ha estat consagrat com un lloc comú o punt de partida per a unes quantes generacions. Com a tots els pares se'l pot venerar, emular, honorar, criticar i, seguint Freud, també repudiar o, fins i tot, matar.
El 2014 el Museu Picasso va acollir l'exposició Post Picasso: reaccions contemporànies, on s'explorava com el pintor ha estat font d'inspiració per a d'altres. En el nom del pare revisita de nou el llegat picassià a partir del treball d'una desena d'artistes que s'enfronten, indaguen o qüestionen, a través de pràctiques i llenguatges diversos, l'herència rebuda.
 |
| La família Morente a la sala de Las Meninas de Picasso |
Es tracta d'una mostra desigual que obliga a transitar per diferents espais del museu. De la marca Picasso, que ressalten Elo Vega i Rogelio López Cuenca, a la pintura de Miquel Barceló per al cartell de la darrera corrida celebrada a la Monumental, tot passant per l'obra Guernica. Picasso comunista, de Daniel G. Andújar, en la qual s'exposen els informes que l'FBI va elaborar quan l'artista es va afiliar al Partit Comunista. Com a corol·lari, entre les sales de la col·lecció, destaca el vídeo de la performance Compassos, silencis i llibertat que la família Morente ha realitzat davant Las Meninas del malagueny. El clan glossa i dansa aquest prodigiós triangle: “Con las manos de Velázquez, con los ojos de Picasso, con el cante de Morente...” . No es pot imaginar un homenatge millor.
4 estrelles
Museu Picasso. Fins al 24 de setembre.
__
Publicat a Time Out, núm 557, 26/06/19
No comments:
Post a Comment