El 1958, el matrimoni format pels artistes Apel·les Fenosa (1899-1988) i Nicole Florensa (1925-2012), residents a París, van adquirir, tot buscant la llum del Mediterrani, l’antic palau dels Nin, un edifici del segle XVI al Vendrell. Durant més de tres dècades, va ser taller i residència d’estiu de la parella. El gener de 2023, Nekane Aramburu fou nomenada directora de la Fundació Apel·les Fenosa -ubicada a la mateixa casa-, des d’on reivindica la vigència i contemporaneïtat de l’escultor.
El museu es va inaugurar el 2002. De quina manera l’heu repensat?
En el projecte desenvolupat pel concurs de direcció proposava una nova visió del que és un museu, i el format del Fenosa permet convertir-se en un exponent. El projecte estava pensant per a impulsar un museu obert als canvis actuals i per venir, però arrelat en les bases mateixes del que els Fenosa eren i representaven. Hospitalitat, producció artística i noves visions de sostenibilitat patrimonial i mediambiental són les premisses. Dotar de sentit el lloc, la seu de la fundació, amb una fisonomia i gestió espacial peculiar, com a node i radar des del Baix Penedès que treballa en xarxa amb i en altres llocs. Això s'entén si s'analitza que l'origen de la fundació està a París, i que Nicole, amb visió internacional, decideix traslladar el patrimoni al Vendrell, un espai per la trobada d'amistats i la producció artística des de 1958. És un museu que neix a França i s’instal·la a Catalunya com un epicentre d'irradiació internacional.
Com l’edifici, la casa, condiciona el projecte?
Vaig decidir repensar el lloc de la mateixa manera estratègica que vaig pensar Es Baluard [Aramburu en va ser directora del 2013 al 2019]. Aquí el context és també fonamental per a entendre continent i contingut, fet que exigeix donar sentit a les diferents capes que té una casa icònica, com aquest antic palau. Mantinc una museografia orgànica amb el passat, tal com va concebre la Nicole, i vies sinestèsiques amb el jardí d'escultures de gran format que requereix nous plantejaments de cara al canvi climàtic. La planta noble és un espai obert als investigadors i es planteja la revisió de llocs com la capella, la biblioteca i la cuina enllaçada amb el porxo blau. La segona planta, amb dues torres, es recupera com a espai d'hospitalitat i producció per a acollir creadors en residència. Begoña Méndez, l’escriptora resident amb motiu de l'exposició Atmosferes Futures (2024), escriu en un text molt savi i visionari que aquest “és un museu que respira”. És un espai singular, una casa reconvertida en museu. No és una casa museu sinó un edifici que va tenir una vida, com a lloc de reunió d’artistes, i ara la reprèn.
Quins són els principals projectes de present i de futur?
En primer lloc, s’ha fet una actualització museogràfica dins d'un nou model que he anomenat ‘museografia orgànica i sinestèsica’, que implica integrar innovacions en sistemes de lectura accessible i contemporània. També s’ha concebut una programació que permet conèixer i investigar els nostres continguts en relació amb pràctiques de present i des d'una perspectiva internacional. Hi ha programes com a Artistes vists per artistes donant la paraula als creadors; la programació d'art sonor; les residències d'escriptura o el projecte Distopia-Utopia, que treballa sobre el jardí des de la perspectiva de la sostenibilitat mediambiental. La igualtat és una qüestió prioritària que impregna la programació [el museu forma part de la Red de Museos por la Igualdad] i així, per exemple, en el programa Muses no, motors recupero a través de noves generacions la tasca de Juliet Browner, Elsa Triolet o Nella Bielski. En mediació segueixo algunes línies obertes des d'Es Baluard, com els projectes d'art i salut o amb la comunitat pròxima, en residències de gent gran.
Com treballa la projecció internacional de la institució i, al mateix temps, el vincle amb l'entorn proper?
Pensant sempre g-localment. Cal treballar el sentit de pertinença al projecte sobretot entre les noves generacions i ho estic desenvolupant amb la comarca i col·lectius tant amateurs com professionals. El pensament global està vinculat a l'ADN dels Fenosa i al lloc on ens trobem en el qual des d'un principi estaven adscrits els ajudants japonesos de Fenosa (Kinosuke Ebihara, Takashi Shimizu, Kenzo Okada, Key Sato, Jiro Hashimoto, Yasuo Mizui) o el mateix Tristan Tzara.
Fa la impressió que l’obra de Fenosa no gaudeix avui de la fama i reconeixement que mereix.
Hi ha una qüestió transcendental lligada en com s'ha historiografiat en art basant-se en períodes “evolutius” i en grans noms. L'obra de Fenosa no es va voler adscriure als corrents del seu temps (encara que convivia i estava integrat als grups de Picasso, Cocteau, Éluard...) i la seva voluntat de triar ser lliure, hors du temps, el porta a un univers excepcional encara per descobrir. No només per les possibilitats d'interpretació d'alguns temes visionaris que tracta en la seva dilatada trajectòria, també per les restes materials (artístics i extraartístics), bàsicament les pistes que, per exemple, llancen la col·lecció de cartes d'amics o els escrits de poetes que foren els seus grans admiradors.
Com descriuria el seu llegat?
L'obra de Fenosa és difícil de classificar, però fàcil de reconèixer. L’evolució metamòrfica dels cossos que explorarien Cocteau, Giacometti o Picasso, té en ell característiques inigualables. Les mateixes que precisament van fascinar a aquests amics. Tot i que Fenosa va estar present en importants galeries de París (gràcies a Picasso) o Barcelona (Gaspar, Parés) no va fer d'això l'eix de la seva existència. Analitzant aquesta falta de reconeixement actual (tot i que n'hi va haver entre 1970 i 1980) diria que podria haver estat deguda, en part, al fet que no va deixar un cos d'obra teòric. El que és sorprenent és que no només va fascinar als responsables de les principals institucions franceses, també a teòrics i escriptors com Cirici Pellicer, Michaux, Ponge, Jacob, entre altres, que reconeixen en nombrosos textos la connexió amb Fenosa.
__
Publicat a revista Bonart, 202
No comments:
Post a Comment