El caos contemporani

La sisena edició del Printemps de Septembre arrenca a Tolosa amb una trentena de mostres en què els artistes experimenten amb les nocions d'ordre i desordre

Imatge de la 'performance' 'Quizoola', una de les activitats
nocturnes del festival Printemps de Septembre,
que s'ha inaugurat aquest cap de setmana a
Tolosa de Llenguadoc
Foto: HUGO GLENDINNING

La primavera ja ha arribat a Tolosa de Llenguadoc. No és que el calendari solar faci una excepció en aquesta ciutat ni que ens haguem confós de dates pel lema publicitari d'uns grans magatzems. El fet és que aquest cap de setmana ha arrencat la sisena edició del Printemps de Septembre, el festival d'art contemporani que busca ser el contrapunt artístic a la capitalitat rotunda de París i que enguany ha portat el caos a la ciutat occitana.

Si l'any passat va ser el vertigen, el leitmotiv de la proposta d'aquesta edició, la darrera que comissaria Jean-Marc Bustamante, és Línies trencades, un projecte amb una trentena d'artistes que experimenten amb les nocions d'ordre i desordre. L'obra Asylum, formada per nou pantalles de vídeo que l'artista Julian Rosefeldt ha posat a l'hotel Dieu, és una de les propostes més caòtiques que s'exposen al festival. Cada una de les pantalles funciona de manera autònoma, com si es tractés de llenços estampats amb imatge en moviment. En una, un grup de dones passen l'aspiradora per un jardí de cactus, i en una altra, un jove està mirant la tele. Tot aparentment endreçat. El caos arriba quan tots s'aturen i comencen a cantar a l'uníson.

El vídeo és, sens dubte, el suport estrella d'aquesta edició. Una altra de les propostes que més s'adiu a la idea de Bustamante del que és el caos contemporani és el vídeo A muerte, de l'argentí Miguel Angle Ríos. Un tríptic en imatges (al museu dels Abattoirs) on es veu el joc de baldufes i se sent el soroll quan cauen estrepitosament davant la càmera. "A través de les obres -diu Bustamante- es busca el caos de la vida des de diferents punts de vista".

En una edició on no hi ha cap fil conductor que ajudi a pair el recorregut expositiu que porta els visitants a diferents edificis, a banda i banda del Garona, el comissari ha apostat per "l'art fantasiós anglosaxó" (amb poca presència d'artistes francesos i cap representant de l'Estat espanyol). A més, ha barrejat noms consagrats, com Anish Kapoor, amb una instal·lació de cera roja, My red homeland; Francia Alÿs; o Runa Islam, que afronten el tema del caos amb vídeos que desconcerten; amb obres d'artistes joves i desconeguts.

A més, hi ha una sorprenent presència de peces signades per artistes que s'autodefineixen com a feministes: els maniquins de Cathy Wilkes, el film de Margaret Salmon, la instal·lació Stonewall de ferro i cadenes de Monica Bonvicini, als Jacobins, o les instal·lacions amb objectes trobats de l'enfant terrible Sara Lucas, que exposa per primera vegada en territori francès.

Al Printemps d'enguany, que s'allarga fins al 15 d'octubre amb un seguit de performances i concerts, es presenta el caos, sobretot, de la mà de feministes. L'artista (dona) esdevé, a Tolosa, la creadora principal del caos contemporani.

---
Article publicat al diari AVUI, pàgina 39. Dimarts, 26 de setembre del 2006

Una trinitat més enllà de l'art

Vicenç Altaió i Joan Fontcuberta han fet junts el llibre 'Déu, Ciència i Llibertat'

Foto: M. À. TORRES

En una capsa d'alumini hi ha gravat amb lletres roges: Déu, Ciència i Llibertat (Tinta Invisible Edicions), el nom del llibre objecte que han preparat a quatre mans el poeta i assagista Vicenç Altaió i el fotògraf i artista Joan Fontcuberta.

Dins la capsa hi ha dues peces separades, però que es complementen. Per una banda, la il·lustració, tres vidres gravats i muntats a sobre d'un peu d'alumini articulat, obra de Fontcuberta. "Fa uns anys que treballo amb la sèrie Hemograma, gràcies a la qual he recopilat gotes de sang de diferents persones com les que formen aquesta mena de tríptic gòtic", explica.

Per altra banda, apareix una peça de feltre amb els textos d'Altaió serigrafiats. Deu aforismes per cada imatge. En les imatges -una mena de triangle, un cercle i una taca amorfa- l'autor hi ha reconegut "la sang redemptora del sacrifici, la del pensament crític i la més irracional: la idea de Déu, la de ciència i la de llibertat".

L'escriptor descriu el llibre objecte com un oposat als "bibelots dels artistes postmoderns". "Aquí anem més enllà de l'acudit i volem posar en crisi les obres que només són la gràcia del gest, buides de contingut".

El llibre obert, el tríptic de vidre dret, s'assembla a una capella (cristiana) a través de la qual els artistes han apostat per una mena de trinitat estètica. Tinta Invisble ha realitzat 33 exemplars, valorats en més de 4.000 euros, d'aquest llibre-objecte amb presència escultòrica.

___
Article publicat al diari AVUI, pàgina 41. Dimarts, 26 de setembre del 2006

MACBA, canvi de mirada

El museu inicia la temporada amb la inauguració d'un nou espai expositiu, la Capella dels Àngels, i amb la incorporació de 83 obres per a la seva col·lecció

Una visitant es passeja per la instal·lació
'The Nature of Visual Illusion', de Juan Muñoz,
que forma part de les peces de la nova col·lecció del museu
Foto: JOSEP LOSADA

La temporada artística d'enguany s'inicia amb una nova incorporació arquitectònica. L'església gòtica del Convent dels Àngels, transformada i remodelada, s'ha convertit en una sala més del Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba). La nova planta, que s'ha batejat com a Capella Macba, es troba tot just davant de l'edifici blanc que l'arquitecte Richard Meier va projectar per al museu.

El nou espai expositiu de la Capella -remodelat pel tàndem d'arquitectes Lluís Clotet i Ignacio Paricio- alberga, des d'ahir, obres que van aparèixer en el context de la postguerra europea, amb la ressaca del desastre d'Auschwitz, quan es plantejava si era possible l'art després de l'horror. En l'exposició hi ha escultura, dibuix, pintura i fotografia. Les peces de Tàpies, Michaux, Cy Twombly, Oteiza, Calder i Fontana omplen els diferents espais de la Capella i es presenten com a excuses per a la reflexió. Segons el director del museu, Manuel Borja-Villel, "es tracta del segle d'or de les avantguardes". "Ells són els fills de Picasso i els pares de l'art que es fa actualment".

Aquests artistes van desenvolupar durant els cinquanta i seixanta la seva obra que representa el principi i la fi de la modernitat. "El principi -diu el director- perquè és la primera vegada en la història que els artistes d'avantguarda aconsegueixen arribar a un públic més ampli, i el final, perquè aquesta circumstància va ser, al mateix temps, la seva pròpia contradicció".

A més d'edifici, però, els del Macba inauguren exposició amb les incorporacions de noves obres que completen la col·lecció del museu. "A través de les noves adquisicions -explica Borja-Villel- es presenten nous itineraris i lectures divergents d'un trajecte de l'art contemporani que s'inicia a finals de la dècada dels cinquanta".

Un nou paradigma
Ara fa mig segle que hi va haver un canvi de paradigma en l'art. Una mena de punt i a part amb la modernitat, que va suposar la gestació de la postmodernitat o de l'anomenada nova modernitat. En aquest moment és quan l'espectador es converteix en una peça activa dins del triangle hermenèutic de l'art. El visitant del museu entra en el joc de l'art i ha de dialogar amb la peça.

L'espectador es converteix en un agent generador que es considera, per fi, capacitat per donar sentit a l'obra. "Si fins en aquell moment l'element que conformava el sistema de percepció era la visió universal -insisteix Borja-Villel-, a partir de llavors va ser substituït pel reconeixement de l'estructura lingüística de la peça".

Aquest canvi de paradigma es llegeix a partir de les 83 obres adquirides -53 de compra, una donació i la resta a dipòsit-, entre les quals hi ha, a més d'algunes peces de la Capella, el vídeo de Maja Bajevic i la instal·lació que hi ha al hall del Macba d'Oyvind Fahlstrom.

Entre les recents adquisicions destaquen, segons el director, la donació -realitzada per l'artista mateix- d'obres d'Antoni Llena i alguns dipòsits d'obres com Meatball Curtain, de l'artista suec Fahlstrom, i The nature of visual illusion, de Juan Muñoz, així com una selecció d'obres de la Col·lecció Alfonso Pons d'artistes sud-americans, com Francisco Alys i Gabriel Orozco.

L'esperit de la Cadaqués
El Macba ha tornat de l'estiu amb una sorpresa més. Es tracta d'un conjunt de peces que representen l'esperit de la sala Cadaqués, la galeria que va fundar el 1973 l'artista i arquitecte Lanfranco Bombelli amb l'objectiu de vendre una col·lecció d'obra gràfica, editada per ell mateix, i en homenatge al seu col·lega i arquitecte Peter Harnden, que acabava de morir.

L'exhibició de la col·lecció del museu s'amplia amb les vuitanta obres que Bombelli ha deixat per a l'exposició. Segons Bombelli, "hi ha negociacions amb el museu per fer un dipòsit de peces i fer una donació d'edicions d'obra gràfica".

El fet és que al llarg del segle XX aquesta petita vila de la costa empordanesa es va convertir (durant la temporada d'estiu) en un pol d'atracció per als intel·lectuals i artistes d'arreu d'Europa que representaven l'avantguarda creativa de l'època. Pablo Picasso, Man Ray, Marcel Duchamp, Richard Hamilton i Dieter Roth són alguns dels personatges que van fer estada a Cadaqués i que, alhora, van deixar obra a Bombelli.

La mostra dedicada a la Cadaqués, que ocuparà el primer pis del Macba, fins al 27 de novembre, està comissariada per Roland-Groenenboom. "En tractar-se d'una galeria nascuda de l'atzar, la galeria Cadaqués -escriu el comissari- va seguir fidel al seu funcionament com a laboratori d'experiències i experiments culturals, escenari per a esdeveniments artístics lúdics i lloc de trobada per a tothom que estigués obert a l'art durant els anys setanta i vuitanta".

La col·lecció de Bombelli explora la història i la dinàmica de la galeria com un espai d'excepció en el clima artístic de Catalunya. Aquesta mostra permet fer un inventari i una revisió crítica dels 24 anys de vida de la sala-galeria i serveix per situar, en el marc del Macba i la seva recent ampliada col·lecció, Cadaqués com a nucli perifèric de les avantguardes del segle XX. Bombelli apareix com al creador d'un projecte artístic excèntric que ha aconseguit quallar dins la història (recent) de l'art.

---
Article publicat al diari AVUI, pàgina 34. Divendres, 22 de setembre del 2006

L'art de l'antic

La galeria Artur Ramon Col·leccionisme celebra 20 anys amb una mostra amb peces del segle XVII al XX

Des de fa unes quantes dècades, el nom d'Artur Ramon està estretament lligat a l'art de l'antic, al gust per artistes i obres pretèrites i al negoci del col·leccionisme d'antiquaris.

Aquests dies la família Ramon està d'aniversari. Resulta que fa vint anys que Artur Ramon i Picas, la tercera generació de fascinats per l'art i l'antic, va obrir a prop de la catedral de Barcelona, al carrer de la Palla, Artur Ramon Col·leccionisme. Es tracta d'un espai a mig camí entre la galeria d'art i la botiga d'antiguitats que modifica el negoci d'antiquaris que havia obert el seu pare l'any 42.

"Quan es va inaugurar era un projecte inusual, sense precedents. Va representar la culminació del projecte familiar iniciat, a Sitges, per l'avi Artur Ramon Vendrell el 1927", recorda Artur Ramon fill. "La galeria va aglutinar el vessant comercial i cultural, alhora que tractava d'estimular el gust pel col·leccionisme".

El fet és que per celebrar l'aniversari han ocupat l'espai amb la mostra 20 anys. 1986-2006, una mena de tast, amb 26 peces, on es resumeix el discurs que la galeria ha difós a través de les 130 exposicions organitzades al llarg de les dues dècades d'existència. La mostra reuneix pintures, gravats, dibuixos, escultures i peces decoratives des del segle XVII fins al XX, la majoria adquirides a Nova York, Londres i París.

Hi ha la Vedutta della Piazza del Popolo, de Giovanni Batista Piranesi; El botànic, de Marià Fortuny; Femme nue de dos, les jambes croisées i Deux femmes nues, de Pablo Picasso; Roi à la pipe, d'Antoni Clavé; l'escultura Nu dempeus, de Manolo Hugué; i un guaix que Fernand Léger va fer el 1921 per a un llibre d'André Malraux que mai va arribar a il·lustrar i que 85 anys després els Ramon han recuperat com a imatge de portada del catàleg.

El director de la galeria, Jordi Umbert, explica que "des d'aquest espai sempre s'ha treballat per recuperar alguns artistes que van ser rellevants en vida, però que ara estan oblidats". De fet, tenen la peça Gallines picotejant pebrots, del pintor oblidat Nicolau Raurich.

Com a botiga que també és, totes les obres estan en venda. El gravat de Fortuny és la peça més barata, amb un preu de 2.000 euros, i el Picasso de l'època blava és la més cara i està valorada en 180.000 euros.

La saga dels Ramon ha conquerit un espai més del carrer de la Palla amb una sala dedicada a l'art contemporani que es fa a Catalunya.

---
Article publicat al diari AVUI, pàgina 41. Dijous, 21 de setembre del 2006

Entrevista a Ramon Bigas

El dissenyador i escultor Ramon Bigas exposa el seu darrer treball, 'Resines', una sèrie d'escultures fetes a partir d'objectes trobats

"Barcelona ja no és capital del disseny"

Ramon Bigas dret al costat de les escultures 'A', 'I' i 'M'
de la sèrie 'Abecedari', que actualment s'exposa a la galeria
Trama de Barcelona. Foto: JOSEP LOSADA

Ramon Bigas és un dissenyador industrial amb vocació d'escultor o un escultor amb carrera de físic que es guanya la vida com a dissenyador de tota mena d'andròmines. Després de ser president del FAD del 1994 al 2001, ara s'ha llançat als braços de la "llibertat de l'escultura", segons explica, i això es corrobora amb l'exposició que la galeria Trama ha dedicat al seu darrer treball, Resines.

El discurs optimista entorn del disseny que va professar fa una dotzena d'anys i que el va empènyer a dirigir el gremi de dissenyadors durant set anys ha esdevingut avui pessimisme. "Barcelona ja no és capital del disseny", assegura. "La capital catalana està perdent protagonisme en aquest terreny des dels Jocs Olímpics, enfront dels països nòrdics o França. Les expectatives que es van projectar amb l'esdeveniment del 92 no s'han acomplert", conclou.

I què ha passat amb el disseny? "El problema és que al llarg dels darrers anys el disseny ha estat discriminat des de l'Ajuntament de Barcelona. El disseny català necessita més promoció i una implicació de totes les institucions perquè hi ha molt bones escoles i professionals a casa nostra, i potser l'Euroregió seria un bon mercat per explotar".

El FAD, l'organisme que es va traslladar al Convent dels Àngels mentre ell n'era el president, "només és un gremi de professionals que es dedica a divulgar i difondre el disseny i l'arquitectura arreu, però això no és suficient ara que hi ha un boom del disseny a Catalunya i no hi ha prou mercat", puntualitza Bigas, que s'autoanomena un "agitador cultural".

L'art pel disseny.
Ramon Bigas és més conegut pels seus exercicis com a dissenyador industrial -ell va ser l'autor, entre d'altres creacions, del peveter olímpic i del vaixell que va utilitzar La Fura dels Baus en la cerimònia d'obertura dels Jocs Olímpics- que per haver estudiat física o tenir una carrera extensa en el terreny de l'art i, més concretament, en escultura.

"Voluntàriament sempre he separat el disseny, lligat al mercat, al pressupost i al procés de fabricació; de l'art, més lliure i al marge de les modes", explica. De fet, Bigas es dedica a això de l'art des de 1958 a través de l'escultura, el gravat, la pintura i el dibuix. "Primer de tot vaig fer d'artista -aclareix- i després em vaig dedicar a fer disseny perquè se'm presentava com una opció entre l'art i la tècnica de la física".

L'exposició que acull la galeria Trama és una bona mostra del que ha arribat a aprendre al llarg de mig segle de dedicació. Resines és un conjunt de 38 peces escultòriques de petit format fetes a partir d'objectes trobats. "Es tracta d'un petit homenatge que he fet a diversos estris, pedres i insectes dissecats". Les peces de Bigas estan fetes amb culleres i forquilles, com a La coberteria de l'àvia; amb peces de llautó i fustes, com a Retrat I; o amb falç, martell, xarxa roja i encenalls d'acer, com a URSS. "Sóc un autèntic col·leccionista de porqueries que reciclo i converteixo en objectes poètics".

En la sèrie Abecedaris, recrea cadascuna de les lletres de l'abecedari amb diferents materials. La C està feta a partir de pasta de sopa de lletres i llautó, la I és un compàs, un escaire de fusta i paper i la M és un metro de fusta en forma de M i un centímetre.

L'escultor fixa tots aquests materials amb resina, cosa que dóna a aquests muntatges, amb els quals crea autèntics paisatges, l'aspecte d'escultura total. "Amb la resina immortalitzo la quotidianitat, les peces es queden fixades i immòbils per sempre".

Entre Duchamp i Warhol
L'art de Bigas recorda el dadà de Duchamp, per la recopilació d'objectes qualssevol als quals dota de presència artística i, per tant, és també pop, perquè la quotidianitat esdevé art en les seves mans, igual que ho era en mans de Warhol. A més, és molt estètic gràcies a les composicions equilibrades i belles que aconsegueix recrear. El crític d'art Daniel Giralt-Miracle defineix el treball artístic de Bigas a mig camí entre els ready-mades signats per Schwitters i Duchamp i els poemes visuals de Brossa.

Bigas continua el camí que va encetar a principis del segle XX el moviment dadà. "Ja no cal inventar res. Ara, l'obligació de l'artista és descobrir les coses que la gent no veu", subratlla.

---
Entrevista publicada al diari AVUI, pàgina 44. Dimecres, 20 de setembre del 2006

Més enllà de la foto

'Pere Formiguera. Revisions 1974-2006' repassa, primer a Caja Madrid i després a Sant Cugat, la carrera artística del fotògraf que plagia, pinta i taca instantànies

Foto: J. LOSADA

Pere Formiguera (Barcelona, 1952) compleix tots els requisits per ser considerat un fotògraf postmodern. No sols perquè la seva carrera artística s'ha desenvolupat, casualment, a partir dels anys vuitanta, sinó perquè s'ha dedicat a transgredir els postulats artístics propis de la modernitat, com el d'obra original.

Formiguera pinta, ratlla i dibuixa sobre imatges fotogràfiques, convertint la instantània en un quadre i treballa amb càmeres Polaroid per fugir del virtuosisme de la fotografia professional. A més, s'apropia d'imatges d'altres fotografies com si es tractés dels objectes trobats de l'univers dadaista.

Pere Formiguera. Revisions 1974-2006, una mostra produïda pel Museu de Sant Cugat amb la col·laboració de l'Obra Social Caja Madrid, repassa la carrera del fotògraf. "Es tracta d'una antologia de les peces més significatives de Formiguera que serveix per veure l'evolució de la seva carrera i les connexions amb els grans corrents artístics dels darrers trenta anys", segons Joan Naranjo, comissari del muntatge.

La mostra, que es pot veure primer a l'espai de Caja Madrid i posteriorment a Sant Cugat, recull alguns dels seus primers treballs, que connecten amb els corrents de l'expressionisme abstracte i el surrealisme. Al seu inici, aquest fotògraf amb formació d'historiador de l'art va intervenir en les fotografies ratllant i deformant les imatges. D'aquest període incipient hi ha retrats fantasmagòrics com Autoretrat (1979) i Santi (1976).

Precisament, les seves darreres propostes fotogràfiques són també un intent de barrejar dibuix i fotografia mentre plagia els quadres dels grans pintors de la modernitat i es torna a carregar la idea d'obra única al pur estil postmodern. Arlequí amb fons vermell, segons Pablo Picasso (2005) i Natura morta amb calavera, segons Paul Cézanne (2005) són algunes de les intervencions amb les quals qüestiona els conceptes d'originalitat i autor.

La ironia i el joc són dos dels elements que envaeixen les seves sèries. Una de les juguesques que forma part de l'univers Formiguera -la Galeria Fidel Balaguer de Barcelona exposa Capses, amb les fotografies més recents- és qüestionar-se el mètode científic i el valor documental de l'exercici fotogràfic.

Ell i el també fotògraf Joan Fontcuberta van posar en crisi la idea de veracitat que s'associava a la fotografia, però sense caure en el fotomuntatge. La sèrie Fauna secreta, un conjunt de retrats d'animals dissecats fets a partir de fragments d'altres animals, sorprèn i indueix a confusió.

Reciclar imatges

"Per què crear més imatges si el món n'és ple?". Formiguera i un grapat d'artistes dels vuitanta es van preguntar això i la resposta va ser unànime: el plagi. Amb la sèrie Infàncies il·lustres (1985) es va començar a apropiar d'imatges d'altres fotògrafs. El resultat és una sèrie de retrats de nens com Víctor Català (Caterina Albert), Apel·les Fenosa i Josep Lluís Sert. En el procés de plagi va intervenir també sobre el retrat i fragment, va tancar o ampliar les imatges per introduir elements de la història de cada personatge.

La seva carrera té, a més, un episodi dedicat al retrat. Cronos (1991-2000) n'és el projecte més ambiciós: durant 10 anys va retratar 32 persones amb el mateix enquadrament i idèntica llum. "Així es contempla només l'evolució física", diu. Ulls clucs (1997-2000) és una sèrie de retrats de personatges "sense mirada", com Ana María Matute i Miquel Martí i Pol.

---
Article publicat al diari AVUI, pàgina 38. Dilluns, 18 de setembre del 2006

El Brasil trencador envairà el Bronx

El museu del barri novaiorquès reobrirà les portes aquest octubre amb una mostra sobre el moviment cultural Tropicália

El moviment Tropicália va unir la protesta i la transgressió
amb l'art i la música populars del Brasil.

En moltes de les guies que utilitzen els turistes per no perdre's cap detallet dels cinc grans barris que formen Nova York, el Museu del Bronx apareix com una de les visites recomanades, si el que es vol és fer turisme cultural.

El Museu del Bronx va ser creat a principis dels setanta, quan es començaven a fer visibles les primeres expressions del moviment cultural hip hop, que ha quallat a bona part del món.

El centre alberga la col·lecció més important d'art contemporani signat per artistes amb ascendència africana, asiàtica i llatinoamericana, les tres grans cultures que conviuen al barri.

Una de les curadores del museu, Erin Salázar, explica com "el museu ha vist canviar el sud del Bronx i ha participat molt activament en el procés de transformació del barri, que s'ha volgut allunyar de l'etiqueta de conflictiu i perillós que va portar durant dècades". Aquest estiu l'edifici està en obres d'ampliació i el museu, tancat, per això no es veuen desfilar gaires turistes per les rodalies del centre cultural, encara que Salázar assegura que el públic estranger no és l'únic.

Malgrat el seu origen, al Museu del Bronx no tot és hip hop. El centre, que ocupa l'espai d'una antiga sinagoga del carrer 165, reobrirà a l'octubre amb Tropicália: A revolution in brazilian culture, la primera exposició que repassa un dels moments clau en la cultura moderna de Brasil.

La mostra, que compta amb 250 peces d'artistes brasilers o influïts per aquesta cultura, revisa aquest capítol de la història de Brasil que comença a la dècada dels seixanta, al marge de la dictadura militar que va ofegar el país prop de vint anys.

El nom de la mostra, Tropicália, prové d'una instal·lació que es podrà veure a l'exposició i que simula un tros de selva, creat, el 1967, per l'artista Hélio Oiticica, un dels més influents de tot aquest panorama. Aquesta natura simulada es va popularitzar quan un grup de músics, entre els quals hi havia Caetano Veloso i Gilberto Gil, van treure un disc amb el seu nom.

El comissari de la mostra, Carlos Basualdo, explica que "el tropicalisme va ser un moviment cultural que provenia dels corrents d'avantguarda i pop que s'estaven produint a d'altres indrets i que els artistes brasilers van integrar en els seus treballs". Una de les fites del tropicalisme va ser el Festival da Record, del 1967. A diferència del moviment antropofàgic brasiler, dels anys 20 i 30, els hereus tropicalistes no només volen que els artistes del país paeixin les innovacions foranes de l'alta cultura sinó també les populars.

Ara l'exposició vol ensenyar la torna: l'impacte de Tropicália en l'art contemporani internacional, amb el treball d'artistes joves d'arreu com Ernesto Neto, Rivane Neuenschwander, que es presenten al costat de les obres dels precursors Oiticica i Lygia Clark.

Arrelament al barri
La mostra presenta l'art contemporani del Brasil a Nova York, ciutat on viuen prop de 300.000 carioques. El seu pas pel museu vol influir en l'art de les comunitats llatinoamericanes que viuen al barri. L'esperit del Museu del Bronx és similar al d'altres museus de minories que s'escampen arreu de Nova York, com l'Studio Museum, El Museo del Barrio i el Museu de Queens.

Segons la curadora, Erin Salázar, "l'objectiu del museu es treballar l'art contemporani amb la comunitat que viu al barri. D'alguna manera, busquem un lligam entre la cultura popular, que coneix el ciutadà, i l'art contemporani, que tenim aquí". Per aquest motiu, des de l'any 2000, en la col·lecció del Museu del Bronx, que compta amb més de 800 peces, hi ha també obres d'artistes que viuen i treballen al barri.

A més d'oferir, com la majoria de museus d'arreu del món, activitats per a famílies i nens, el Museu del Bronx té un programa d'ajuda a l'artista. Es tracta de l'Artist in the Marketplace, on s'ensenya a un grapat d'artistes emergents a moure's bé pel mercat de l'art i saber vendre les seves peces.

Potser per tot això, quan el The New York Times va parlar del Museu del Bronx el va definir com "un important actor en l'art de Nova York del present i del futur". Sembla que amb l'exposició dedicada al tropicalisme acomplirà aquesta funció.

---
Article publicat al diari AVUI, pàgina 35. Dilluns, 28 d'agost del 2006

Arquitectura de paper

El paisatgisme, el disseny i la sostenibilitat són els grans temes que actualment omplen els llibres de les principals editorials que es dediquen a l'arquitectura

A l'ombra dels grans edificis i projectes arquitectònics apareixen els llibres que contenen el making off de cada disseny o les teories i moviments històrics de l'art de la construcció i el disseny de l'skyline d'una ciutat; es tracta de manuals, catàlegs i revistes que interpreten i mostren l'arquitectura des del paper.

A Barcelona, on l'arquitectura és un dels atractius turístics de la ciutat, han florit un seguit d'editorials que es dediquen a concentrar els seus esforços a crear pàgines i pàgines sobre arquitectes d'arreu i els seus projectes.

L'editorial Actar és una de les que pren el filó de la marca Barcelona per distribuir, des de la capital catalana, volums de disseny i arquitectura per tot el planeta. "El nostre lector -explica l'arquitecte i editor Albert Ferré- està escampat per tot el planeta". Potser per aquesta raó les novetats que creen l'equip de dissenyadors i arquitectes que formen l'editorial van de Mèxic als EUA passant per Europa. Entre les novetats per a aquest estiu destaquen dues monografies: Translation. Lar/Fernando Romero, sobre el treball d'aquest arquitecte mexicà; i Victor Gruen, una monografia d'aquest professional que als 50 va ser un pioner del centre comercial, als 60 un salvador dels centres urbans i una dècada després es va convertir en l'arquitecte del medi ambient.

Actar comparteix mercat amb Gustavo Gili, una editorial amb solera, que fa més de cent anys que es dedica a l'arquitectura. Tenen des dels manuals per a professionals i estudiants fins a llibres de converses amb grans estrelles de l'arquitectura. Conversaciones con Mies van der Rohe. Certezas americanas; els llibres de paisatgisme Art scape (que relaciona art i paisatge) i World scape (que explica el fet de caminar com una experiència estètica) són algunes de les novetats de cara als propers mesos. L'editor Moisés Puente assegura que "el paisatgisme és un tema que es tendeix a publicar cada vegada més, perquè han augmentat els projectes en aquest camp".

Llegir pels ulls
Per aquestes editorials, que també es dediquen a fer revistes (Verb d'Actar i 2G de Gustavo Gili), l'aspecte del llibre és fonamental "perquè van dirigits a un públic molt exigent amb la imatge: els arquitectes", segons Puente.

Aquestes dues editorials catalanes han de compartir el pastís de l'edició amb la madrilenya Akal, que té un apartat dedicat a repassar la història de l'arquitectura i l'urbanisme, i amb editorials internacionals que tenen una presència molt important al mercat català del disseny, l'arquitectura i la fotografia. Es tracta, sobretot, de la italiana Electa, la suïssa Birkhäuser -que col·labora assíduament amb Gustavo Gili-, la nord-americana Phaidon i l'alemanya Taschen.

La llibreria dels edificis
Fa 28 anys que els arquitectes, urbanistes, enginyers i dissenyadors, així com els interessats en aquests temes, tenen una llibreria específica a Barceona. Es tracta de la cooperativa Jordi Capell, ubicada a la seu del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya, que pren el nom d'un arquitecte mataroní que als setanta va tenir la idea de muntar la cooperativa.

"La cooperativa apareix quan ens adonem que en una ciutat amb una escola d'arquitectes, els estudiants i professionals no podien comprar els llibres que els interessaven", explica el director de la cooperativa, Jordi Biola. A més de llibres, catàlegs i manuals de les principals editorials nacionals i internacionals, la cooperativa ofereix les publicacions de llibres i revistes (Quaderns, entre d'altres) que publica el COAC. Biola conta que "cada vegada més augmenten els llibres de disseny, jardineria i paisatgisme, títols dels quals abans no hi havia gaire res".

Edificis i coberts
La llibreria, que es va fer coneguda internacionalment gràcies al boom arquitectònic que va omplir Barcelona uns anys abans dels Jocs Olímpics, té, a més, objectes dissenyats per arquitectes i disssenyadors novells. Així, es continua estimulant els arquitectes a crear petites peces de decoració, de cuina o joies, tal com es va començar a fer a finals del XIX amb el Modernisme i l'art nouveau. Jean Nouvel, l'arquitecte de l'acolorida Torre Agbar, ha creat una coberteria que es troba a la cooperativa a tocar dels llibres dedicats a l'edifici lluminós que va projectar al barri del Poblenou.

La gran majoria dels volums referents a l'art de la construcció que s'editen des de la capital catalana estan escrits en anglès, llengua de comunicació en el camp de l'arquitectura. Actar i Gustavo Gili publiquen molt sovint volums només en anglès. Prova d'això en són les novetats: Desert America: territory of paradox (Actar, 2006), una investigació col·lectiva d'un desert americà alternatiu a partir de textos i fotografies; o Lina Bo Bardi. Subtle substances of architectura (Gustavo Gili, 2006), d'Olivia de Oliveira, sobre el treball i la vida d'aquesta arquitecta italiana que va emigrar al Brasil. Actar, a més, fa algunes traduccions bilingües que inclouen el francès o el català, quan es tracta de temes específics de Catalunya. Gustavo Gili treballa, a més d'anglès, en castellà i en portuguès.

En qüestions de traducció predomina el mercat i, de nou, hi surt perdent la llengua, encara que els arquitectes i els edificis dels quals parlen siguin, en la gran majoria, catalans.

---
Article publicat al diari AVUI, pàgina 28. Dijous, 24 d'agost del 2006

Olot es vesteix de foto

La VII Biennal Internacional de Fotografia inunda els carrers i les galeries de la ciutat amb una cinquantena d'exposicions obertes durant tot el mes d'agost

Des de Madrid arriben les fotos d''Una mirada a la
infància', de Mila Rodero. Foto: M. RODERO

"Volem que hi hagi una fotografia en tots els racons d'Olot!". Aquest és l'origen de la Biennal Internacional de Fotografia d'Olot, que enguany celebra la setena edició, segons el seu coordinador, Joan Puigdemont. Els organitzadors han volgut inundar, durant tot el mes d'agost, els centres d'art, galeries, bars, cafeteries i places de la ciutat amb 51 exposicions individuals de fotògrafs amateurs arribats d'arreu del planeta.

"En la majoria dels casos -explica Puigdemont- hem escollit els projectes fotogràfics de gent molt jove, que està començant i no està professionalitzada. Nosaltres només els fem de pont, seleccionem els autors, però són ells els que s'encarreguen de muntar la seva mostra". Als claustres de l'Hospici, la seu del Museu Comarcal, hi ha setze exposicions d'autors com Mila Rodero, arribada de Madrid; el mateix Puigdemont; el mexicà Óscar Sánchez o Willson Peña, que s'ha desplaçat des de Cuba per muntar la seva sèrie d'imatges Migrantes.

Per implicar més els olotins que passen l'estiu a la ciutat i per fer sortir la fotografia de les galeries d'art, els organitzadors han decidit que a partir d'ara cada Biennal, que enguany està en funcionament des del 30 de juliol, ocuparà un indret conegut a l'aire lliure. En aquesta edició i per començar han apostat per les fonts de Sant Roc, on Melció Teixidor exposa Una senyoreta i quatre senyors. A més, es fa el Mercat de fotografia d'autor als porxos de la plaça Clarà, on cada fotògraf pot aprofitar-ho per exposar les seves obres d'estudi.

Buenafuente, el fotògraf
Les mostres de la Biennal Olot Fotografia ofereixen cada any un munt de noms de fotògrafs desconeguts que presenten la seva primera o segona exposició a Olot. Enguany, però, al catàleg hi ha Andreu Buenafuente, el conegut presentador de late shows, però el nom del qual no ressona gaire en els sectors fotogràfics. Resulta que el presentador té com a afició fer fotos i penjar-les a la seva web. Alguns dels membres de l'Associació d'Olot Fotografia, que organitzen la Biennal, li van suggerir que enviés unes quantes instantànies i va ser així que el van seleccionar per exposar les seves imatges sense títol al claustre del Carme, juntament amb catorze autors més.

Les sèries d'instantànies que es poden veure fins al 27 d'agost no responen a cap temàtica concreta. "Creiem -conta Carles Sitjar, membre de l'organització- que és millor apostar per la temàtica lliure i que cada autor decideixi quin és el tema que vol".

La regidora de Cultura, Anna Torrent, assegura que "des de l'Ajuntament seria molt difícil portar a terme aquesta Biennal, que dinamitza la ciutat el mes d'agost, quan no hi ha gaires esdeveniments culturals, i ens fa gaudir de l'aire lliure i del paisatge, que és el millor que tenim aquí".

---
Article publicat al diari AVUI, pàgina 37. Dimarts, 8 d'agost del 2006