Screen, manual d’ús

El festival de videoart s'alia amb diferents espais de la ciutat i converteix Barcelona en una gran sala de projecció

Andy Guhl, Norbert Möslang
TV Pendel, 1993
Dimensions variables
Téléviseur, tourne-disque, aimant, câble
Collection Fonds d’art contemporain de la Ville de Genève (FMAC)
Photo: Andy Guhl, Norbert Möslang

Durant la primavera, proliferen festivals de tots els colors, però n’hi ha un que ens entra per la vista des de fa onze anys. L’Screen, la cita amb el videoart més important del continent, desplega la seva proposta i transforma la ciutat en l’hàbitat idoni per l’exhibició de videocreacions. Amb un programa de més de 100 exposicions, xerrades, performances, projeccions i rutes comissariades repartides en 70 espais, entre museus, fundacions, galeries, restaurants i llibreries, l’Screen ofereix un recorregut en random per l'art de la imatge en moviment.

El festival abasta des de les primeres creacions dels seixanta, amb les instal·lacions experimentals de Nam June Paik -considerat el pare putatiu del videoart- algunes de les quals es poden veure a This is not a love Song (Palau de la Virreina) juntament amb peces d’Andy Warhol o Douglas Gordon, i fins a les propostes més actuals, com Parade, de Hans Op de Beeck (Cercle del Liceu) o el vídeo giratori Tierra sin males, de Susan Kleinberg (Casa Batlló). Durant 10 dies, acull prop de 500 obres de 350 artistes, expandeix les pràctiques creatives audiovisuals i deixa exposicions col·laterals que s’allarguen uns mesos, com el cas de l’imperdible Haut Fidélite (Arts Santa Mònica), amb Bill Viola, Marcel Broodthaers i John Cage o Pasolini Roma (CCCB) –no només per cinèfils- que estudia com l’artista va construir un nou imaginari de la capital italiana.

Paral·lelament, la fira Loop ofereix una quarantena de vídeos que es projecten, com ja comença a ser tradició, en diferents habitacions de l’Hotel Catalonia Ramblas. El videoart viu una lluna de mel amb Barcelona i aquesta relació apassionada es fa palesa també enguany, on s’enfoca la relació entre la música i la imatge i les implicacions polítiques i poètiques de l’art.  Loop Studies programa un seguit de trobades amb músics, cineastes, escriptors i investigadors per indagar sobre nous models de producció i creació, i MiniScreen, aproxima l’art contemporani als infants.

Tot just quan floria aquest moviment, David Ross, especialista en videocreació i curator, va pronosticar que “de la mateixa manera que el collage va desbancar la pintura a l’oli, el tub de raigs catòdics substituiria al llenç”. Han passat unes dècades i tot apunta que les diferents tècniques conviuen pacíficament, es retroalimenten i es complementen, però, chi lo sa, que diria el cineasta italià, els camins del videoart són inescrutables...

___
Publicat a Time Out, 23/05/13