El festival de videoart s'alia
amb diferents espais de la ciutat i converteix Barcelona en una gran sala de
projecció
Durant la primavera,
proliferen festivals de tots els colors, però n’hi ha un que ens entra per la
vista des de fa onze anys. L’Screen, la cita amb el videoart més important del
continent, desplega la seva proposta i transforma la ciutat en l’hàbitat idoni
per l’exhibició de videocreacions. Amb un programa de més de 100 exposicions,
xerrades, performances, projeccions i rutes comissariades repartides en
70 espais, entre museus, fundacions, galeries, restaurants i llibreries, l’Screen
ofereix un recorregut en random per
l'art de la imatge en moviment.
El festival abasta des
de les primeres creacions dels seixanta, amb les instal·lacions experimentals
de Nam June Paik -considerat el pare putatiu del videoart- algunes de les quals
es poden veure a This is not a love Song (Palau de la Virreina)
juntament amb peces d’Andy Warhol o Douglas Gordon, i fins a les propostes més
actuals, com Parade, de Hans Op de Beeck (Cercle del Liceu) o el vídeo
giratori Tierra sin males, de Susan Kleinberg (Casa Batlló). Durant 10
dies, acull prop de 500 obres de 350 artistes, expandeix les pràctiques
creatives audiovisuals i deixa exposicions col·laterals que s’allarguen uns
mesos, com el cas de l’imperdible Haut Fidélite (Arts Santa Mònica), amb
Bill Viola, Marcel Broodthaers i John Cage o Pasolini Roma (CCCB) –no
només per cinèfils- que estudia com l’artista va construir un nou imaginari de
la capital italiana.
Paral·lelament, la fira
Loop ofereix una quarantena de vídeos que es projecten, com ja comença a ser
tradició, en diferents habitacions de l’Hotel Catalonia Ramblas. El videoart
viu una lluna de mel amb Barcelona i aquesta relació apassionada es fa palesa
també enguany, on s’enfoca la relació entre la música i la imatge i les
implicacions polítiques i poètiques de l’art. Loop Studies programa un seguit de trobades amb músics,
cineastes, escriptors i investigadors per indagar sobre nous models de
producció i creació, i MiniScreen, aproxima l’art contemporani als infants.
Tot just quan floria
aquest moviment, David Ross, especialista en videocreació i curator, va
pronosticar que “de la mateixa manera que el collage va desbancar la
pintura a l’oli, el tub de raigs catòdics substituiria al llenç”. Han passat
unes dècades i tot apunta que les diferents tècniques conviuen pacíficament, es
retroalimenten i es complementen, però, chi
lo sa, que diria el cineasta italià, els camins del videoart són
inescrutables...
___
Publicat a Time Out, 23/05/13
Publicat a Time Out, 23/05/13
No comments:
Post a Comment