Addaya Centre d'Art Contemporani d'Alaró tanca després de 15 anys sense suport institucional

El passat mes de maig, Addaya Centre d'Art Contemporani abaixava la persiana, després de quinze anys d'activitat cultural a Alaró, un poble del Raiguer de poc més de cinc mil habitants. Tomeu Simonet i Nadège You van idear aquest projecte singular, a través del qual han desenvolupat una interessant trajectòria entorn de residències artístiques. 

“Mos hem sentit molt sols durant tots aquests anys –relata Simonet–, com si fóssim una illa dins d'una illa, sense suports institucionals de cap nivell, tirant endavant una iniciativa privada amb vocació pública, sempre atenent al context local i pensant en la projecció internacional. A banda, les circumstàncies personals han canviat, fa tres anys vaig assumir el projecte en solitari i, a més a més, just ara la propietat volia recuperar la casa per fer-hi altres activitats”. 

Al llarg d'aquests tres lustres, Addaya ha esdevingut per mèrits propis un fructífer planter d'artistes, a vint kilòmetres de Ciutat, per on han passat més d'un centenar de creadors de diferents disciplines, així com una vintena de comissaris. Simonet n'anomena un grapat: “Me costa dir només alguns noms, però en destaquen, per exemple, Jorge Fuembuena, David Crespo, Nacho Martin Silva, Tamara Arroyo, Sofía Montenegro o Marc Vives. Alguns els hem vist créixer, després de passar per aquí i convertir-se en representatius de la seva generació; d'altres han triat venir quan ja tenien trajectòries consolidades”, comenta orgullós. Els artistes han anat deixant, a canvi, part de l'obra realitzada durant la residència, a partir de les quals s'ha construït una notable col·lecció. “Ho hem intentat fer de la millor manera possible –continua–, sense ajudes, per invitació directa i col·laborant amb nombroses galeries. Sempre vam voler que fos a Alaró, a la perifèria de la perifèria, i això ens ha donat moltes possibilitats: tenir un bon espai per acollir creadors i estar lluny dels típics circuits. Justament per això es va convertir en una experiència particular i personalitzada, que ens va permetre, des d'un bon inici, tenir una relació molt propera amb els residents, més enllà dels horaris de galeria. Avui –apunta– encara tenim més de 200 sol·licituds pendents”. 

Materials de Sofía Montenegro, la darrera artista en residència a Addaya Centre d'Art Contemporani d'Alaró

Durant l'Art Palma Brunch de l'any passat, Simonet va aprofitar per obrir un nou espai al centre de Palma, després de desenvolupar, diverses accions puntuals a la capital mallorquina. “La idea –explica– era que fos un lloc paral·lel i complementari al d'Alaró. Es tracta d'una galeria petita i, per tant, no permet acollir residències. Aquesta activitat –diu– queda, de moment, aturada, encara que hi ha possibilitats de reactivar-la en un futur”. Tot i no sentir-se recolzat ni comprés per les institucions insulars, Simonet subratlla el reconeixement que ha rebut per part del context artístic, col·leccionistes, companys galeristes i artistes: “Estic content amb la feina feta; ara toca repensar el model de galeria en el qual vull treballar. La tasca de residències, descobrir joves artistes i carreres emergents és molt gratificant, però és difícil d'explicar als polítics. L'art contemporani no necessita turistes, sinó dedicació, temps, visitants...”. I afegeix: “Fa falta fer més feina en xarxa, entre institucions i centres. Mallorca –conclou– és molt petita i encara costa de creure que el veïnat fa coses més interessants que el que pugui venir de fora”.

__

Publicat a Revista Bonart, número 186, agost-setembre-octubre 2019

Paul B. Preciado, Notes des d'Urà

El 1864 l'activista alemany Karl Hernich Ulrichs anuncia “jo sóc uranià” i inventa el terme uranià per referir-se als amors del “tercer sexe”, o un intent d'explicar com hi ha homes que se senten atrets per altres homes, quan encara no existia el mot homosexual. L'influent filòsof i comissari Paul B. Preciado (Burgos, 1970) s'agafa a aquest concepte com a punt de partida d'Un apartamento en Urano. Crónicas del cruce (Anagrama, 2019) i es reafirma, fent un pas més en una introducció brillant, cent cinquanta anys després: “No sóc un home. No sóc una dona. No sóc heterosexual. No sóc homosexual. No sóc tampoc bisexual. Sóc un dissident del sistema sexe-gènere. Sóc la multiplicitat del cosmos tancada en un règim epistemològic i polític binari, cridant davant vostre. Sóc un uranià en els confins del capitalisme tecnocientífic”.

En aquest volum es recullen una setantena de cròniques que l'autor –director de Programes Públics del MACBA i del Programa d'Estudis Independents, entre 2012 i 2014, i actual comissari del Pavelló de Taiwan de la Biennal de Venècia– va escriure, entre 2010 i 2018, per al diari francès Libération, així com per altres mitjans europeus. Textos concebuts en espais de transició, aeroports i habitacions d'hotel d'arreu del món, la majoria mentre era comissari de programes públics de la documenta 14 que el va portar a residir a Atenes –“una ciutat frontissa”– i a travessar innombrables fronteres. Els articles compilats, presentats en ordre cronològic, viren d'aspectes més privats i interseccions personals –l'augment de la dosi de testosterona, la desidentificació i el canvi de nom de Beatriz a Paul B.–, a mutacions planetàries: del drama dels refugiats al procés català, passant pels Estats Units de Trump, les violències masclistes, la crisi grega, o una possible revolució cultural. 

El de Preciado és un pensament avançat que creix i se situa lliure a la cruïlla, en un encreuament fèrtil. No s'escriu als marges sinó als punts de fricció, a les cantonades on conflueixen les idees. Una mirada queer, única i subversiva sobre la contemporaneïtat que dibuixa nous camins per enfrontar-se als reptes socials i polítics que ens envolten. Des de la seva transformació personal, l'escriptor, que ja ens havia enganxat amb les pàgines de Manifiesto contrasexual (2002), Testo yonqui. Sexo, drogas y biopolítica (2008) i Pornotopía. Arquitectura y sexualidad en «Playboy» durante la guerra fría (2010), qüestiona els dogmes i les estructures preestablertes. Virgine Despentes ho glossa així al pròleg: “Escrius per un temps que encara no ha succeït. Escrius per als nens que encara no han nascut i que viuran, com tu, en aquesta transició constant, que és la vida mateixa”. 

Som davant una lectura rebel i sàvia que, en poc més de tres-centes pàgines, ofereix un bri de llum i ens rearma intel·lectualment per plantar cara a la deriva reaccionària que ens assetja. 

__

Publicat a Revista Bonart, número 186, agost-setembre-octubre 2019
Columna d'opinió: 4’33’’

La pintura. Un repte permanent

Fa poc més de cent anys, la màxima abstracció de Malèvitx, representada en l'obra Quadrat negre sobre fons blanc, va obrir la caixa dels trons. Des de llavors, al llarg del segle XX, es va anunciar de manera recurrent la mort i desaparició de la pintura. Quan vam despertar de la lletania de mals presagis, però, la pintura encara era aquí. 

A partir dels vuitanta, va ressorgir de les seves pròpies cendres per reivindicar-se com un mitjà capaç de renovar-se i hibridar-se amb altres disciplines: es va metamorfosar i va prendre noves formes més enllà del llenç, tot superant la geometria del bastidor. 

Curved plane, de Robert Mangold

El CaixaForum ha bussejat en els fons de la seva col·lecció, integrada per més d'un miler de peces de les quals gairebé la meitat són obra pictòrica, per a demostrar i celebrar amb una exposició la vigència i evolució de la pintura contemporània durant els darrers trenta anys. La pintura. Un repte permanent recorre les diferents mutacions d'aquesta expressió artística, posant especial èmfasi en l'abstracció, la matèria i la pintura expandida. De l'imponent Curved Plane, de Robert Mangold, a les teles doblegades, d'Ángela de la Cruz, passant per la monocromia amb bitllets de banc triturats d'Ignasi Aballí o la gran instal·lació amb tota mena de materials i textures de Jessica Stockholder. La projecció Au revoir, de Michael Snow, us deixarà clavats a la cadira. Sobre tela, escultura, fotografia, collage, vídeo o performance, la pintura hi és, i està més viva que mai! 

4 estrelles

CaixaForum. Fins al 29 de setembre.

__

Publicat a Time Out, núm 559, 10/07/19

Antoni Fabrés

Fa gairebé un segle, el 15 de maig de 1926, el crític Joaquim Folch i Torres dedicava una pàgina de la Gaseta de les Arts a Antoni Fabrés (Barcelona, 1854 - Roma, 1938) amb motiu del donatiu d'una gran part de la seva obra que el pintor acabava de fer al Museu de Barcelona. 

Antoni Fabrés, Repòs del guerrer, 1878

Entre les moltes floretes, l'historiador escriu: “Ens arriba en Fabrés a Barcelona, a 72 anys, cobert de glòria i de prestigi, amb obres escampades per innombrables museus, amb dos Grans Premis d'Honor internacionals i amb més medalles de les que li cabrien al pit si fos capaç de penjar-se-les-hi.” Fabrés, queda clar, va assolir en vida un gran èxit i sabem que la seva pintura va ser aclamada i lloada a les ciutats on va residir: de Barcelona a Roma, passant per París i Ciutat de Mèxic, per acabar, de nou, a la capital italiana. El pas del temps va relegar, però, el seu treball a l'ostracisme i la historiografia li endossà l'etiqueta d'orientalista sense aprofundir en la resta de temàtiques que conreà, com el paisatgisme o un retrat de gran expressivitat que vira del refinament burgès a la denúncia social. 

Ara, el MNAC treu a la llum el seu llegat, que ha estudiat i restaurat, i vol ressituar l'obra del pintor. Aquesta mostra monogràfica, muntada de manera brillant com un saló d'art atapeït de quadres, presenta 147 obres i un grapat de documents que fixen els passos d'un creador versàtil, mestre, entre d'altres, de Diego Rivera. 

3 estrelles

MNAC. Fins al 29 de setembre.

__

Publicat a Time Out, núm 560

Un art ple d'esplendor i de confusions

Joan M. Minguet, professor d’història de l’art contemporani a la Universitat Autònoma de Barcelona i col·laborador d'aquesta revista, ha dirigit Pintura catalana. Les avantguardes (Enciclopèdia catalana), un llibre en edició de luxe que repassa amb rigor 150 obres de quaranta artistes, entre el 1906 i el final de la guerra civil espanyola. 

Al llarg de prop de quatre-centes pàgines, el volum proposa una nova mirada sobre aquest període, transgredint d'entrada part del títol: “el concepte de pintura –explica el crític, des de l'altre costat del telèfon– amb les avantguardes no es sosté. No podíem deixar fora tota una sèrie d'artistes que treballaren la visualitat a través de fotomuntatges, cartells o cal·ligrames; anem més enllà de la pintura i d'una successió d'ismes i estils”. Aquest relat ofereix la possibilitat de transitar el treball de diversos artistes i, sense defugir la trinitat  Picasso-Miró-Dalí, s'incorporen altres veus –Torres-Garcia, Togores, Barradas–, però també els creadors que es refugiaren a la capital catalana amb l'esclat de la guerra europea, com Lloyd o Sacharoff. La tria es presenta “sense la voluntat de suggerir un cànon” i planteja un seguit de vaivens per múltiples maneres d'afrontar les avantguardes i els camins d'experimentació que cada artista decidí recórrer, alhora que s'insinuen les afinitats i influències entre autors. “Les primeres avantguardes –s'apunta al pròleg– són un moment de l'art català ple d'esplendor. D'esplendor i, també, de confusions. Potser aquesta esplendor sorgeix, precisament, de les paradoxes, del caos que pressuposa el mateix concepte d'avantguarda en el camp de l'art (experimentació, democratització de la visualitat, transversalitat...)”. Endreçat  a partir d'un ritme cronològic, el llibre de gran format s'enceta sis anys abans de l'exposició cubista que es realitzà a les Galeries Dalmau, moment que acostuma a marcar-se com el tret de sortida. L'obra escollida és un Picasso del 1906, el retrat de Josep Fondevila pintat a Gósol, on es gesta la llavor de les Les demoiselles d'Avignon (1907).

Aquest recorregut apassionant, que circula pel poema Jaculatòria (1923), de Joan Salvat-Papasseit; el Manifest Groc, de Salvador Dalí, Sebastià Gasch i Lluís Montanyà; el collage Tres escultors que presenta ADLAN (1935), de Salvador Ortiga; o la litografia Llegiu Catalunya (1937), de Carles Fontseré; es clou amb Arrangez vous, que Esteve Francès pintà des de l'exili el 1939. “Un paisatge surrealista, inconcret, hipnagògic que recorda, ni que sigui des de la llunyania, que el país on havia nascut havia caigut en mans del feixisme. I que, en aquell panorama tan desolador, l'esperit de les avantguardes havia de quedar adormit durant molts i molts anys”, rebla l'autor. Un final amarg per a una etapa joiosa de l'art català, “tan paradoxal i resplendent”. 

Pintura catalana. Les avantguardes, que inclou textos de Roberta Bogoni, Josep Casamartina, Muriel Gómez, Ainizie González, Jèssica Jaques, Quim Módenes, Jesús Navarro, Núria F. Rius, Txema Romero, David Santaeulària, Anna del Valle Martí i Mercè Vila, és el quart volum que Enciclopèdia Catalana dedica als principals moviments de l'art català. La col·lecció es va encetar amb títols dedicats al gòtic, el romànic i el modernisme. 

__

Publicat a Revista Bonart, número 185, maig-juny-juliol 2019

Fa poc més de cent anys, la màxima abstracció de Malèvitx, representada en l'obra Quadrat negre sobre fons blanc, va obrir la caixa dels trons. Des de llavors, al llarg del segle XX, es va anunciar de manera recurrent la mort i desaparició de la pintura. 

Quan vam despertar de la lletania de mals presagis, però, la pintura encara era aquí. A partir dels vuitanta, va ressorgir de les seves pròpies cendres per reivindicar-se com un mitjà capaç de renovar-se i hibridar-se amb altres disciplines: es va metamorfosar i va prendre noves formes més enllà del llenç, tot superant la geometria del bastidor. 

Robert Mangold, Curved Plane / Figure XI [Pla corb / Figura XI], 1995. Col·lecció "la Caixa" d'Art Contemporani

El CaixaForum ha bussejat en els fons de la seva col·lecció, integrada per més d'un miler de peces de les quals gairebé la meitat són obra pictòrica, per a demostrar i celebrar amb una exposició la vigència i evolució de la pintura contemporània durant els darrers trenta anys. La pintura. Un repte permanent recorre les diferents mutacions d'aquesta expressió artística, posant especial èmfasi en l'abstracció, la matèria i la pintura expandida. De l'imponent Curved Plane, de Robert Mangold, a les teles doblegades, d'Ángela de la Cruz, passant per la monocromia amb bitllets de banc triturats d'Ignasi Aballí o la gran instal·lació amb tota mena de materials i textures de Jessica Stockholder. La projecció Au revoir, de Michael Snow, us deixarà clavats a la cadira. 

Sobre tela, escultura, fotografia, collage, vídeo o performance, la pintura hi és, i està més viva que mai! 

4 estrelles

CaixaForum. Fins al 29 de setembre.

__

Publicat a Time Out, núm 559, 10/07/19 

Art i automoció

Un recorregut (ple de vaivens) per la fascinació d'artistes i creadors pel món del motor. I alguns apunts sobre la consideració de l'automoció com a patrimoni cultural

Des de l'aparició de l'automòbil, durant la segona revolució industrial, a mitjans del segle XIX, el cotxe ha esdevingut un tema recurrent per als artistes de diferents estils i èpoques. A Catalunya, el primer vehicle amb motor d'explosió data del 1890 i el pintor Ramon Casas li dedica algunes de les seves obres, on es fa palès el seu interès per aquest nou giny i la fascinació per la velocitat i les innovacions tecnològiques, com en el cas de l'imponent Ramon Casas i Pere Romeu en un automòbil (1901) que forma part de la col·lecció del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC). El cotxe és, per la burgesia emergent de la capital catalana, un símbol d'opulència i distinció. Uns anys més tard, el 1909, el diari Le Figaro publica el Manifest del Futurisme, signat per Filippo Tommaso Marinetti, on es fixen les bases d'aquest moviment avantguardista i es proclama que “un cotxe de carreres amb el seu capó adornat amb grans tubs semblants a serpents d'alè explosiu... Un cotxe brogent, que pareix que corre sobre la metralla, és més bell que la Victòria de Samotràcia”. L'automòbil es consolida com a icona de modernitat i progrés.

Ramon Casas, Ramon Casas i Pere Romeu en un automòbil (1901)

Sense la intenció de desenvolupar un llistat exhaustiu dels artistes que en un moment o altre s'han sentit atrets pel món del motor, val la pena subratllar la importància que ha tingut en la producció d'alguns d'ells. Destaca la rellevància que tingué, per exemple, en el treball de Salvador Dalí. En aquest sentit, sobresurt, entre altres peces més primerenques, la desconcertant Restes d'un automòbil donant a llum a un cavall cec que mossega un telèfon (1938) o l'Automòbil vestit (1941), en la qual apareix un Cadillac cobert amb teles elegants. El també surrealista René Magritte contraposa la rapidesa d'un cavall i d'un vehicle en La còlera dels déus (1960). És precisament a partir de la segona meitat del segle XX que l'automòbil es considera una obra artística per si mateixa i és present al Museu d'Art Modern de Nova York (MoMA). Entorn de les diferents tecnologies vinculades a l'automoció, destaca la instal·lació Home, màquina i moviment (1955), de Richard Hamilton; o la instal·lació Fandango (1975), així com els cotxes semienterrats de Wolf Vostell. A mitjans dels setanta, Alexander Calder intervé en un vehicle BMW; des de llavors s'obre la veda i diferents artistes de renom internacional com Andy Warhol –qui, a més, el 1986 realitza, per encàrrec de la Mercedes Benz, la sèrie de serigrafies Cars–, Frank Stella, David Hockney, Jeff Koons o César Manrique utilitzen els cotxes de carreres de la casa com a llenç. En aquesta mateixa línia d’actuació, Josep Guinovart, a mitjans del vuitanta, pinta per encàrrec de Lluís Bassat un Ford Fiesta, que fa un parell d'anys es va exposar a la Nau Gaudí de Mataró, espai d'exhibició de la col·lecció del publicista. Per la seva banda, Francesc Torres és un dels creadors més interessats a treballar entorn dels cotxes –de totes maneres i mides–, com en la instal·lació Belchite/South Bronx: un paisatge transcultural i transhistòric (1988). A més, va incloure un cotxe accidentat per donar la benvinguda a l’elogiada exposició La capsa entròpica (2017) del MNAC. Aquesta mena de catàleg abreujat no es pot tancar sense esmentar el vídeo i cotxe amb el lluminós No? Future! (2006), de Jordi Colomer, ni la polèmica instal·lació Ideologies oscil·latòries (2015), de Núria Güell i Levi Orta per al festival de cultura contemporània Ingràvid. Es tractava d’un Fiat vell, de color blanc, folrat amb adhesius de simbologia franquista que havia de transitar per la ciutat però que va acabar censurant l’ajuntament de Figueres. 

Arts & Cars & Mobility

Precisament amb la idea d'identificar els artistes que acostumen a treballar entorn o a partir de l'art i automoció, entès des del cotxe, com a màxim exponent, però també tenint en compte aspectes de disseny i qüestions mediambientals, i amb la intenció d'endreçar el mapa de museus i col·leccionistes que hi ha a Catalunya, Ricard Planas, editor de Bonart Cultural, dirigeix, amb la coordinació de Daniel Fuentes, dissenyador i expert en comunicació, la complicitat de Jaume Perarnau, director del Museu Nacional de la Ciència i de la Tecnologia de Catalunya (mNACTEC), i el Departament de Cultural de la Generalitat, el Pla estratègic Arts & Cars & Mobility sobre el patrimoni de l'automoció a Catalunya. "Es tracta de promoure una recerca –explica Planas– sobre com els artistes, per exemple de Ramon de Casas a Francesc Torres, s'han apropat al món del motor, descobrir la relació de l'art contemporani amb l'automoció, i de retruc identificar les col·leccions privades de Catalunya i els diferents entesos i col·leccionistes, com el cas de l'artista Albert Gusi o els galeristes Huc Malla i Fidel Balaguer".

Per a la primera diagnosi d'aquest pla estratègic, els impulsors han tingut en compte diversos indicadors des de l'òptica cultural i patrimonial. I és el fet que no existeix en l'actualitat cap organisme que vehiculi la realitat del patrimoni automobilístic des del vessant cultural, ni cap museu de l'automoció a Catalunya des de l'òptica de patrimoni cultural. Per altra banda, entre altres indicadors, se subratlla que hi ha una realitat històrica en el sector del motor a Catalunya (enginyers i pilots de Fórmula 1 de renom internacional, com el cas del col·leccionista d'art Francisco Godia, per exemple; així com marques mítiques, com Hispano Suiza, Pegaso o Seat); i que existeix un clúster de la indústria de l'automoció que general el 30% de les exportacions; així com un important teixit de col·leccions privades, en les quals, en alguns casos, no es produeix un relleu generacional efectiu.

Amb tot això sobre la taula, es planteja un programa entorn de la unió de l'àmbit del motor en un sentit ampli (cotxes, motos, cars, tractors, camions, furgonetes, avions...) amb el món de l'slot, els cotxes de joguina, més coneguts, aquí, gràcies al nom de la marca Scalextric. D'aquesta manera es vol treballar partint de les col·leccions i les intervencions tant a nivell macro com micro, tal com es va plantejar en l'exposició Ultraenergia: la joguina elèctrica com a realitat anticipada sobre els reptes de l'energia del futur, comissariada per Ricard Planas, i que es va poder veure fins al febrer a l'espai Eat Art de la Fundació Lluís Coromina. En el camp micro, Bonart Cultural va promoure fa nou anys, conjuntament amb la Fundació el Somni dels Nens i Sclaextric el projecte Art i joguina, en el qual diversos artistes, com Carlos Pazos, Joan Fontcuberta, Lluís Vilà o Eduard Arranz-Bravo van intervenir i redissenyar un grapat de cotxes de joguina que després es van vendre en una subhasta benèfica a la sala Balcli's.

El projecte Arts & Cars & Mobility perfila l'ecosistema cultural de l'automoció a Catalunya, tenint en compte diferents vessants: art, disseny industrial, ciència, artesania, disseny gràfic. Es pretén dibuixar el patrimoni de l'automoció de Catalunya, tenint en compte els marcs existents: a partir de col·leccionisme públic i privat; els esdeveniments, com la Fira d'Slot Clàssic de Vic o el Saló Automobile de Barcelona; les entitats, com el RACC, la Federació Catalana de l'Automobilism; sense deixar de banda la història de la indústria de l'automoció del país; les infraestructures, com el Circuit de Barcelona o el Museu del Joguet; i pel que fa al coneixement, el Centre Professional de l'automoció, l'Elisava o la Universitat Politècnica de Catalunya. Tot plegat comporta una tasca de recull, identificació i diagnosi de cara a treballar en un "hipotètic museu de l'automoció de Catalunya –reconeix Planas– o fer un museu de museus aprofitant els centres que ja hi ha arreu del país, fomentant una xarxa d'interrelacions". El dibuix del mapa museístic de l'automoció, segons aquest mateix pla estratègic, inclou deu centres, entre els quals hi ha mNACTEC (Terrassa), el Museu de Cotxes d'Època – Marc Vidal (Riudoms), Retro Auto – Moto Museu (Barcelona), Museu Digital SEAT (Martorell), Gevicar (Caldes de Montbui), la Col·lecció d'Automòbils Salvador Claret (Sils), la Col·lecció Ramón Magrinyà (Martorell), el Museu de l'Automoció Roda Roda (Lleida), el Museu Moto (Basella) i la Col·lecció de Motos (Caldes de Boí). "Es tracta de fixar i consolidar el nostre patrimoni automobilístic amb un gran museu de les arts de l'automoció com l'Enzo Ferrari d'Itàlia o el Petersen dels EUA", conclou Planas.

Arts & Cars & Mobility es presenta, juntament amb algunes obres d'artistes i slot al saló de l'automòbil de Barcelona, que se celebra de l'11 al 19 de maig a Fira Barcelona.

__

Publicat a Revista Bonart, número 185, maig-juny-juliol 2019

En el nom del pare

Entre moltes altres coses, Picasso és una mena de figura paterna pels artistes que han arribat després. Va obrir nombroses portes creatives, va descobrir noves sendes estètiques i temàtiques; va tornar als clàssics i va recuperar éssers mitològics i rituals ancestrals mentre, al mateix temps, es projectava en les avantguardes. Després de tot, Picasso, l'artista més prolífic i polifacètic del segle XX, ha estat consagrat com un lloc comú o punt de partida per a unes quantes generacions. Com a tots els pares se'l pot venerar, emular, honorar, criticar i, seguint Freud, també repudiar o, fins i tot, matar. 

El 2014 el Museu Picasso va acollir l'exposició Post Picasso: reaccions contemporànies, on s'explorava com el pintor ha estat font d'inspiració per a d'altres. En el nom del pare revisita de nou el llegat picassià a partir del treball d'una desena d'artistes que s'enfronten, indaguen o qüestionen, a través de pràctiques i llenguatges diversos, l'herència rebuda. 

La família Morente a la sala de Las Meninas de Picasso

Es tracta d'una mostra desigual que obliga a transitar per diferents espais del museu. De la marca Picasso, que ressalten Elo Vega i Rogelio López Cuenca, a la pintura de Miquel Barceló per al cartell de la darrera corrida celebrada a la Monumental, tot passant per l'obra Guernica. Picasso comunista, de Daniel G. Andújar, en la qual s'exposen els informes que l'FBI va elaborar quan l'artista es va afiliar al Partit Comunista. Com a corol·lari, entre les sales de la col·lecció, destaca el vídeo de la performance Compassos, silencis i llibertat que la família Morente ha realitzat davant Las Meninas del malagueny. El clan glossa i dansa aquest prodigiós triangle: “Con las manos de Velázquez, con los ojos de Picasso, con el cante de Morente...” . No es pot imaginar un homenatge millor.

4 estrelles

Museu Picasso. Fins al 24 de setembre.

__

Publicat a Time Out, núm 557, 26/06/19

Contra el revisionisme històric [4’33’’]

Corria el 2004 i les excavadores s'obrien pas, en uns terrenys tradicionalment oblidats per l'urbanisme, entre els municipis de Barcelona i Sant Adrià del Besòs. S’estava construint el Fòrum Universal de les Cultures, un macroequipament que, amb l'efectivitat d'una piconadora, taparia amb una capa de “cultura” part de la història negra i mísera de la ciutat. El Camp de la Bota havia estat, primer, un espai d'afusellament, i, anys després, una barriada de barraques que va albergar els milers de treballadors arribats del sud d'Espanya. En aquest context d'aniquilació de la història contemporània i, de retruc, de maniobra especulativa en nom de la “interculturalitat”, l'artista Francesc Abad va decidir recuperar la memòria de les 1.706 persones fidels a la legalitat democràtica que moriren executades a la ciutat, la gran majoria en aquest indret, entre 1939 i 1952. 

Una tasca de recopilació de documents –més d’un miler, entre cartes de comiat, sentències dels judicis sumaríssims, fotografies, documents personals–  i recull de memòria oral, enregistrant entrevistes amb familiars de les víctimes, que culminà en la creació de l’arxiu francescabad.com/campdelabota. L’artista va concebre aquesta comesa de reivindicació de la memòria col·lectiva com un projecte obert, que va créixer a poc a poc amb noves veus i materials i en diferents formats: dossiers, catàlegs, cartells i una desena d’exposicions itinerants arreu del territori. 

El passat mes de febrer, per iniciativa de Programes de Memòria de l’ajuntament i en el marc de les activitats per commemorar el vuitantè aniversari de l’entrada de les tropes franquistes a la capital catalana i l’inici de la repressió sistemàtica, el Museu d’Història de Barcelona va acollir, a la capella de Santa Àgata, l’exposició El Camp de la Bota, un tastet de la instal·lació que l’artista va donar fa uns anys al Museu d’Art Contemporani de Barcelona. A més, es va inaugurar un nou espai memorial a la plaça del Fòrum, el Parapet de les executades i executats, un gran mur ideat pel mateix Abad amb els noms i cognoms de totes les persones que van ser afusellades, i que evoca, en la inhòspita esplanada de ciment, el parapet d’execucions que després de les obres del 2004 va quedar submergit sota el mar. 

Som en temps de revisionisme històric. Hi ha partits polítics que es dediquen ara a  justificar el cop d'Estat del 36, especulen sobre el nombre de represaliats, neguen la xarxa de camps de concentració, així com l'existència de cunetes plenes d’assassinats, i que dulcifiquen la dictadura franquista arribant fins i tot al negacionisme. Aquests dies més que mai val la pena revisitar el treball d'Abad, que qüestiona els injustificables silencis de les darreres quatre dècades; i també recordar i repetir, com un mantra i tantes vegades com faci falta, que entre 1939 i 1952 a Barcelona foren executades 1.706 persones, moltes de les quals estan encara avui en fosses comunes del cementiri de Montjuïc: mil set-centes sis persones afusellades.

__

Publicat a Revista Bonart, número 185, maig-juny-juliol 2019
Columna d'opinió: 4’33’’

Zóbel-Chillida. Camins creuats

Coincidint amb les commemoracions del seu trentè aniversari, la galeria Mayoral acull un inèdit i fascinant diàleg entre les obres de Fernando Zóbel i d'Eduardo Chillida. 

Alfonso de la Torre comissaria aquest joc de miralls d'alta càrrega poètica en el qual s'exposen tretze olis del pintor hispanofilipí i una desena d'escultures de l'artista basc. Uns camins creuats que de seguida s'intueixen, que es fan palesos i es troben en algunes peces, com en Gestos i Ferros de tremolor III o en Quadrícula i Lurra M-20. Olis que s’emmirallen en el pla vertical, darrere els volums que emergeixen en terra cuita, bronze i acer.

A mitjans dels cinquanta, després de descobrir l'obra de Rothko, Zóbel redueix a l'essencial les seves composicions, tant pel que fa a la temàtica com en l’ús del color. En aquest trànsit cap a l'abstracció, la llum serà un dels temes importants, de la mateixa manera que ho és per a Chillida, que l’evoca entre la força de la matèria i el suggeriment d’escletxes i buits.

Els dos artistes neixen el 1924 però, tot i transitar per sendes estètiques afins, no es coneixen fins al 1964, quan Zóbel, com impulsor del Museu d’Art Abstracte Espanyol de Conca, proposa incorporar a la col·lecció l’obra Abesti Gogora IV (Cant rude IV) del mestre basc. “Va ser un moment d'admiració mútua –escriu De la Torre–, el sentiment d'haver-se conegut des de sempre”. Un respecte que es posa ara de manifest i que s’explicita en la correspondència que van mantenir al llarg dels anys.

3 estrelles

Galeria Mayoral. Fins al 25 de juliol.

__

Publicat a Time Out, núm 554, 6/06/19 

Quàntica

“El científic pioner ha de tenir (una) imaginació creativa artísticament”. Aquesta reveladora cita és del físic alemany Max Planck, considerat com el pare de la teoria quàntica, i obre la porta als plantejaments que defensen que la creació artística i la creació de coneixement científic no divergeixen tant com podria semblar en un primer moment. 

Artistes i científics s'enfronten constantment a preguntes similars –sobre la pròpia existència, la possibilitat de descriure la natura, definir la realitat– i busquen trobar respostes que s'acaben materialitzant, això sí, de formes diverses. 

Cascada Quantìca, de Yunchul Kim, 2018 © Rob Battersby

Quàntica és una proposta expositiva arriscada i molt ambiciosa que, amb un muntatge exquisit, pretén explicar i acostar les teories de la física a partir d'un recorregut doble. Deu projectes artístics acompanyen i exemplifiquen des de diferents pràctiques multidisciplinàries l'itinerari científic que inclou nou treballs de recerca al laboratori, a través de preguntes entorn de les conseqüències filosòfiques i les aplicacions tecnològiques d'alguns principis quàntics bàsics: existeix l'atzar?, podem saber amb certesa?, quanta quàntica hi ha a la nostra vida?

La veritat, costa no sentir-se aclaparada per l'allau d'informació i la complexitat del tema, però convé no espantar-se davant tants interrogants. Ja ho va dir el físic danès Niels Bohr: “Si la mecànica quàntica no et deixa completament confús, és que no l'entens”.

3 estrelles

CCCB. Fins al 24 de setembre.

__

Publicat a Time Out, núm 549, 2/05/19 

Christian Marclay. Composicions

A principi del segle XX, el pintor Vassili Kandinski va fer sonar els colors. A la dècada dels cinquanta, el compositor John Cage va proposar una partitura per interpretar el silenci. Ara, i en aquesta mateixa línia d'explorar la relació entre el so i l’art, el MACBA exposa l'obra de Christian Marclay (1955), que sense voler ser una retrospectiva, aplega part del seu treball més destacat sobre les múltiples maneres en què el so pot manifestar-se visualment. 

Christian Marclay, Video Quartet, 2002

Eloqüentment silenciós, el muntatge s'enceta amb la sorollosa instal·lació Video Quartet, una potent composició audiovisual en quatre pantalles realitzada a partir de fragments de pel·lícules que formen un hipnotitzant quartet musical. L'autor de The Clock s'enfronta a la representació del so des de diferents flancs. La impossibilitat de descriure la música amb paraules apareix a Mixed Reviews: un collage amb bocins de ressenyes i crítiques musicals convertit en una llarga frase que acompanya, negre sobre blanc, tot el recorregut.

L'obra de Marclay s'ha anat conformant a partir de l'apropiació, l'assemblatge, la performance i la improvisació. La instal·lació interactiva Chalkboard és un bon exemple de la seva pràctica. Formada per una gran pissarra plena de pentagrames buits, convida el visitant a escriure, gargotejar i dibuixar per tal de construir una partitura col·lectiva que  s'interpretarà amb un seguit de concerts al llarg de la mostra.

L'artista també ha indagat entorn de l'aproximació textual als sons. En aquest sentit, sobresurt Zoom Zoom, una projecció de diapositives que, a manera de partitures gràfiques, recull l'ús d'onomatopeies en publicitat o disseny gràfic. La instal·lació immersiva Surround Sounds, una vibrant vídeo-animació muda amb fragments de còmics, culmina aquesta investigació. Es tracta de veure i imaginar el so, més que no pas d’escoltar-lo. 

4 estrelles
MACBA. Fins al 24 de setembre.

__

Publicat a Time Out,  n. 548, 24/04/19