1.1.11

Entrevista a Mariscal

foto: Estudi Mariscal


Mariscal, a seques, és un dibuixant, algú que, abans de pensar, dibuixa. L’Estudi Mariscal, per altra banda, és un equip, la suma de molts professionals que ajunten el seu talent i els seus coneixements per tal de resoldre tots els aspectes d’un projecte de la millor manera possible. I jo sóc una peça d’aquest puzzle. Una peça important, és clar.


... per alguna cosa diran que sóc inclassificable i indisciplinat. Diríem que sóc la suma de tot el que diuen de mi, suposo. En tot cas, no em considero indisciplinat, al menys en el treball ni tampoc sóc caòtic ni irresponsable. De totes maneres, deixaré que siguin els altres els qui em descriguin. I bé, sóc dislèxic. Això ho acabo de descobrir fa poc temps i estic fascinat perquè penso que dóna resposta a moltes coses que m’han passat des de que era petit.

Quan era jove no tenia ni idea del que era el disseny perquè ningú en parlava. Per anar-me’n de València i emancipar-me em vaig matricular a l’escola de disseny Elisava de Barcelona, tot i que vaig durar-hi molt poc allà. A poc a poc, vaig anar descobrint què era això del disseny i vaig veure que la meva capacitat de dibuixar em permetia dissenyar el que m’encarregaven i el que jo mateix m’autoencarregava. A més, en la  meva carrera, mai he tingut perspectiva de futur, de pensar amb el que podia fer més endavant; sembla que sempre he arribat als llocs sense pensar que hi podia arribar.

Com ara que, per exemple, la vida m’ha portat a fer cinema
, concretament la pel·lícula Chico&Rita. La vida et porta als llocs als quals, sense saber-ho, t’agradaria arribar. Conèixer a Fernando Trueba va ser decisiu perquè pogués fer aquesta pel·lícula d’animació i que espero que us agradi tant que em donin diners per fer-ne una altra!

Al marge d’això, però, no em sento ni més dissenyador ni més dibuixant perquè en disseny, de fet, tot comença per un dibuix, cosa que em permet ser dissenyador sense deixar de ser dibuixant.

I per dissenyar m’inspiro en el carrer, en tot el que m’envolta, que canvia constantment, i, per això, es una font d’inspiració inesgotable. No hi ha millor escola que la vida, ni millor paisatge que el que és quotidià.

El mediterrani és el meu paisatge,
l’escenari de la meva infància i de tota la meva vida. És l’aire, la llum i els colors que m’acompanyen des de que tinc records.

Amb tot aquest temps, no sé com ha evolucionat la meva mirada
; crec que continuo sent el mateix optimista-pessimista de sempre, que continua motivant-se amb les mateixes coses, però que, com tot, canvia i aquest canvi m’arrossega a mi també. Al llarg de la vida, tot es transforma i la mirada també. Gràcies a això evolucionem i som capaços d’innovar.

I és evident que sense Cobi ara no seria qui sóc
, seria un altre. Cobi em va obligar a crear l’Estudi Mariscal, a canviar el meu mètode de treball, a créixer i a ser responsable d’un grapat de gent que ara treballa amb mi...

Després de tot aquest temps, veig Barcelona
com una ciutat reprimida, oprimida amb tanta normativa que ja es veu que no serveix per a res. Així és difícil sentir-se un ciutadà lliure, però bé, aquí estic i aquí visc, perquè estimo aquesta ciutat i perquè encara és habitable. No hi ha ciutats perfectes, però s’han d’anar fent un poc millor dia a dia.

I Barcelona mai ha estat la capital del disseny
; el bon disseny no té fronteres i sempre ha tingut la seva capital a Milà. Tampoc crec que sigui tant important això, l’important és que els dissenyadors i la indústria relacionada amb el disseny puguin sobreviure i treballar aquí.

Cal puntualitzar que el disseny no és una moda
, és una activitat econòmica relacionada directament amb la indústria. El disseny pot transformar la vida quotidiana, trobar solucions noves, més econòmiques i més sostenibles que ens facin un poc més feliços a tots.

En canvi, l’art no ha de solucionar cap problema
, només ha de satisfer a l’artista i, a vegades, aconsegueix emocionar als demés. El disseny respon a un encàrrec, a la resolució d’un problema que té una empresa, una administració, una entitat... Tot i que ambdues s’aborden des de la creativitat, són activitats ben diferents.

___
Publicat a Revista Bonart

1.12.10

Dos [salons d’antiquaris] són multitud

El passat més d’octubre es van celebrar simultàniament dues fires d’antiquaris que han deixat entreveure la divisió del sector sense que hi hagi una reconciliació a l’horitzó

 “Divideix i venceràs” és un lloc comú de la història de l’estratègia militar i, en aquest cas, és l’expressió adient per explicar sintèticament la situació dels antiquaris a Catalunya. A les mans teniu una revista que acostuma a parlar d’art i jo no seré la primera en desviar-me del tema, així que al llarg dels propers 5.800 caràcters –amb espais inclosos- podeu llegir una història sobre la divisió d’esforços i el triomf de la discòrdia, en aquest cas, clar, no hi ha armes de foc, ni soldats i l’escena no transcorre a un camp de batalla sinó que, ja ho haureu endevinat, tot passa, del 9 al 24 d’octubre, entre les Reials Drassanes –concretament del 9 al 17- i el Palau 1 del recinte de Fira de Barcelona –del 16 al 24-, entre peces d’arqueologia, joies i llibres d’època, ceràmica, vidre bufat, rajoles, artesanies de l’altre cap de món, obres modernistes, de Warhol, Rubens, Ponç, d’Art Noveau o Déco. I els danys col·laterals són, és clar, els galeristes, col·leccionistes, experts, visitants i, perquè no dir-ho, els mateixos organitzadors d’un i altre saló. 

En aquestes alçades, ja us haureu assabentat que aquesta situació va aixecar molta polseguera i en números anteriors, la revista Bonart va dedicar espai a donar veu a uns i altres –Gremi d’Antiquaris i Saló d’Art i Antiguitats- perquè s’expliquessin i, sobretot, per intentar comprendre el perquè de duplicar esdeveniments que, a priori, criden al mateix públic, a les mateixes butxaques i als mateixos interessats. Per començar, però, retrocedirem una mica al calendari i situarem l’acció a l’any 2009: després d’una trentena anys de col·laboració i en plena crisi, Fira de Barcelona argüeix dèficit, trenca el tracte que mantenia amb el Gremi d’Antiquaris i ofereix el saló a Flaqué Internacional. Això provoca un ball de cadires que deixa la situació de la següent manera: el Gremi d’Antiquaris trasllada el Saló a les Reials Drassanes, on fins aleshores s’hi havia celebrat el Saló d’Art i Antiguitats, que enguany ha coorganitzat Fira de Barcelona just on s’exhibia abans el Gremi.

Però donem veu als implicats i deixem que expliquin aquesta situació ells mateixos, amb les seves paraules. La cosa queda més o menys de la següent manera: el president del Gremi d’Antiquaris, Agustí Boada, assegura que “la Fira de Barcelona, després de 10 anys, ens diu que perd diners i rescindeix el contracte que teníem. Vàrem intentar pactar de nou les condicions del Saló, però no hi va haver acord possible i finalment ens vam quedar sense resposta”. Per la seva banda, Víctor Bardía, president del Saló d’Art i Antiguitats de Barcelona pensa que “el Gremi va organitzar el Saló durant 33 anys i la Fira hi perdia diners i ara els del Gremi estan ofesos perquè la Fira ha apostat per fer-ho amb nosaltres”. Tot i que, és veritat, el punt de partida de la història no és ben bé el mateix, ambdós s’esforcen a subratllar que, el fet que se celebrin dos salons amb les antiguitats com a tema principal no enfronta al món dels antiquaris. “El sector no està dividit –assegura Bardía- perquè cada un tenim el nostre segment, no es pot comparar el nivell d’un i altre saló”. I Boada afegeix: “El Gremi és el que acull els galeristes d’antiguitats. Jo diria a tots aquells que volen buscar antiguitats que venguin al saló del Gremi que és on hi trobaran la majoria d’antiguitats”. I es posen d’acord a l’hora d’apuntar que el perfil del visitant és el mateix a un i altre saló.

Pels qui no vau poder anar a cap dels dos salons, aquí teniu cinc cèntims del qui havia en un i altre. Mentre que el Saló del Gremi oferia, a més d’una exposició sobre el rei Martí l’Humà, peces d’arqueologia oriental i sud-americana, rellotges d’època i artesania, obres de Opisso, Canals, Hugué, així com ivoris, caixes esmaltades, ventalls i peces de mobiliari amb mobles catalans, mallorquins, francesos i anglesos, entre d’altres curiositats; el Saló d’Art i Antiguitats presentava obres –algunes a l’Espai del desig on no hi havia res que superés els 3.000€- de Tàpies, Plensa, art africà, etrusc, ceràmiques gregues de 6.000 anys, escultures realitzades durant l’imperi romà, mobiliari gòtic, barroc català... En definitiva, es tractava de dues propostes eclèctiques, però situades a punta i punta de la capital catalana i organitzades per diferents organitzacions, però, ja ho hem dit: amb un públic, unes dates i una temàtica comuna. Al Saló d’Art de la Fira hi havia una cinquantena d’expositors i, una quarentena, a Drassanes. Amb aquestes xifres sobre la taula, fonts d’un i altre saló asseguren que, de cara a l’any que ve, treballaran per atreure més galeristes.

Respecte a la coincidència de dies al calendari i a la ubicació d’un i altre saló, Boada explica que “es van buscar altres espais –per evitar el lloc on fins aleshores ho havia fet Flaqué- com l’Estació de França o el Fòrum, però a les Drassanes hi havia millors instal·lacions”. Segons Bardía, “els del Gremi són els que han creat confusió realitzant la fira a l’octubre, com nosaltres, ja que ells la feien sempre al març. Per altra banda, ens agrada haver sortit de les Drassanes ja que allà no podíem créixer més i aquí tenim perspectives de portar, any rera anys, més galeristes d’altres llocs d’Espanya”.

El to de cada una dels portaveus no és gaire conciliador. No tenim constància, des de la revista, que hi hagi res decidit de cara a l’any que ve. Per acabar, unes declaracions de Bardía: “El Gremi i el Saló no ens ajuntarem perquè es tracta de sectors distints, juguem a lligues diferents, i a nivell de visites no perjudica a cap dels dos salons, però, per tant, tampoc ens atacarem”. Queda escrit.


1.10.10

L’art de la resistència

Les galeries, com la resta de sectors, s’han vist afectades per la crisi, però lluny de tirar la tovallola, moltes es reinventen i pensen noves maneres de portar el negoci

L’esclat de la crisi financera ara fa dos anys s’ha cobrat nombroses víctimes arreu i les galeries d’art no n’han quedat al marge. La majoria ha vist com s’han reduït les seves ventes, algunes han tancat avançant la jubilació del propietari i d’altres han marxat de Catalunya buscant noves perspectives econòmiques. El fet, però, al marge de la rumorologia habitual durant l’inici de la nova temporada en què es repeteix fins a l’infinit la frase aquell-sembla-que-tancarà-després-de-l’estiu, és que la gran majoria han decidit quedar on eren i resistir la tempesta de recessió que assola el paisatge actual.

De fet, es calcula que a l’estat espanyol una desena de galeries han tancat definitivament la paradeta, entre les que hi ha Tòrcul Galeria d’Art, a Barcelona; Odoart, a Sant Cugat del Vallès; i les valencianes Tomás March, Galeria Estil i La Nau. En canvi, es duplica la xifra –més d’una vintena- si parlam de noves incorporacions: Tatiana Kourochkina, The Private Space Gallery i Esco Art Estudio, a la capital catalana; Can Pop Gallery & Shop, a Girona; Bento*s, a Alacant; i Sa Taula, a Menorca. Un dels casos més significatius a Catalunya és el de la galeria Iguapop, referent de l’art urbà a Barcelona, que després de set anys deixa el Born per anar-se’n al barri de Chueca de Madrid, on obrirà amb el nom del seu propietari, Robert Grima, el proper mes de febrer. No parlen de crisi econòmica sinó que diuen que a Madrid hi ha més mercat d’art contemporani i que l’escena madrilenya és “més atractiva que la catalana”.

Com afirma el galerista i president del Gremi de Galeristes de Catalunya, Jordi Barnadas, “els que ens dediquem a vendre art som gent acostumada a navegar amb el vent en contra, però resistim”. I, si fem cas al número d’altes i baixes, sembla que té raó. Tot i que tal i com comenta Carme Espinet, galerista i presidenta de l’associació Art Catalunya “es tracta d’un sector més dèbil davant la crisi perquè venem articles que, és cert, no són de primera necessitat”. Per Toni Tàpies, galerista i membre de l’Associació de Galeristes Independents, “l’art segueix sent un valor segur i ha aguantat millor que molts altres sectors que semblaven més estables. El pitjor de la crisi ja ha passat, però la recuperació serà lenta”. Segons Carlos Duran, president de l’associació Art Barcelona i director de la galeria Senda, “amb aquesta nova conjuntura econòmica no ha canviat el perfil de galeries que estem associades a Art Barcelona, n’hi ha que obren i d’altres que tanquen, però no són ni més ni menys que en un moment de bonança econòmica”. I afegeix: “el galerisme és un negoci passional, vocacional i existencial que està al marge de qualsevol altre factor”.

Alternatives per despistar la crisi
Les galeries d’art sempre han hagut de lluitar per aconseguir atreure més públic a les seves sales i ara, a més, els toca esquivar la recessió econòmica i aconseguir sobreviure. Com aclareix Tàpies, “les èpoques de crisi sempre són bones per a la reflexió, per canviar estratègies i millorar la gestió”. Barnadas  afirma que en el seu cas aquest període complicat l’ha “obligat a espavilar-se i a replantejar el negoci, mirant més cap a l’estranger. Cal una mentalitat empresarial més profunda i sobretot és important no obsessionar-se amb les ajudes i subvencions perquè, en temps de crisi, l’art és on primer es retalla”. En la mateixa línia, Duran explica que “ens hem de reinventar per afrontar aquest nou escenari i el primer que s’ha de canviar és el rol del galerista estàtic al qual estem acostumats; s’ha de treballar més en xarxa i en equip”. Per tenir més visitants (superar la temuda poca permeabilitat) i aconseguir que es parli més del sector, les associacions de galeries han lligat diferents projectes de promoció amb l’Institut Català d’Indústries Culturals de la Generalitat de Catalunya, com la Tardor de l’Art, que es va encetar l’any passat. Barnadas especifica que “ens hem vinculat amb el Tr3s C i alguns dies obrirem les portes fins a mitjanit; pensem noves estratègies per aconseguir un nou públic”. Per la seva banda, Espinet diu que “a la sala hem aconseguit fidelitzar la clientela facilitant les formes de pagament i promocionant els fons d’art, on el client va fent guardiola fins que pot adquirir una de les nostres peces”. A més a més, enguany Art Barcelona fa 20 anys i Duran avança que al llarg de la temporada organitzaran “un seguit d’accions arreu de les galeries, entre exposicions, seminaris, conferencies”.

Noves oportunitats en un marc de recessió
És evident que estem immensos en un període deprimit, però n’hi ha molts que hi saben veure bones oportunitats en la crisi. Duran assegura que aquesta situació fa que “ara puguem treballar amb artistes que abans ens eren inassequibles”. I  assegura que “han desaparegut part dels compradors especulatius que hi havia durant el boom econòmic i es mantenen els que sempre hi han estat interessats”. Tàpies és optimista i assegura que “l’art és una bona inversió a llarg termini, tot i  que això no hauria de ser el que motivi a fer una col·lecció”. A més, segons Espinet, “la crisi ha servit per fer neteja de tots aquells professionals que van obrir una galeria només per fer negoci, sense cap més motivació”. Però qui ha sabut veure moltes més coses positives ara que abans és Tatiana Kourochkina que el mes de febrer, a contracorrent, va obrir galeria nova: la TK Galeria d’Art, a Barcelona, i de moment està al marge de les quatre associacions de galeristes que hi ha a Catalunya. “És una preparació lògica del què havia estat fent fins aleshores –explica-, jo era marxant d’art a la ciutat i he estat preparant aquest projecte durant els darrers dos anys”. Ella només hi veu avantatges en la crisi: “Em vaig trobar locals molt més barats que quatre anys abans -està situada al Passatge Domingo, entre la Rambla de Catalunya i el Passeig de Gràcia- i, sobretot, podia negociar millor amb els artistes”. Però reconeix que “si m’ho hagués pensat bé està clar que no és un bon moment per un negoci, però era un desig personal i no ho podia aturar”. No tot han de ser males notícies.


1.5.10

La metropolització de Barcelona

El 1859 es va aprovar el Pla de Reforma i Eixample de Barcelona, ideat per l’enginyer Ildefons Cerdà. La mostra ‘Cerdà i Barcelona. La primer metròpoli (1853-1897)’ analitza els aspectes històrics que van contribuir a la creació de la ciutat actual



L’Ajuntament de Barcelona va batejar l’any 2009 com l’Any Cerdà. Al llarg de l’any passat i bona part d’enguany la ciutat ha celebrat el 150 aniversari del Pla de Reforma i Eixample de Barcelona, aprovat el 7 de juny de 1859 i conegut popularment com el Pla Cerdà. L’Any Cerdà –que ara no entrarem a explicar detalladament, però que s’allarga durant el 2010- ha estat sobretot un any d’exposicions entorn del model de ciutat que l’enginyer Ildefons Cerdà (Centelles, 1815 – Caldas de Besaya, Cantàbria, 1876) va dissenyar i a partir del qual es pensa ara la urbs del futur.

El Museu d’Història de Barcelona (MUHBA) també s’ha sumat a les commemoracions i des del 26 de febrer i fins el 26 de setembre  acull, al Saló del Tinell, l’exposició Cerdà i Barcelona. La primer metròpoli (1853-1897) –forma part del projecte de recerca del MUHBA sobre els orígens de la modernitat barcelonina- que analitza els aspectes històrics que van contribuir a la modernització i a la creació de la ciutat actual.

Més enllà de Cerdà
La mostra, que està dividida en tres àmbits (Barcelona 1853-1859: reforma i Eixample, Cerdà 1860-1866: teòric de la ciutat i gestor de l’Eixample, Vers la dimensió metropolitana, 1860-1897), pretén aclarir alguns malentesos crònics entorn del moment de creació de l’Eixample i de la figura del seu creador. El Pla Cerdà no va ser una genialitat personal -tot i que l’enginyer es considera un personatge fonamental en la transformació de la ciutat- tampoc va ser una imposició de l’Estat ni un projecte d’ampliació de la vila aïllat. De fet, va ser un projecte pensat i ben reflexionat que va tenir suports –i detractors- dins però també més enllà de les muralles. Per tal de superar les polèmiques que s’han cultivat durant anys, la mostra explica que la figura de Cerdà va estar plenament relacionada amb l’ambient barceloní, amb una societat i uns polítics que volien veure com la seva ciutat es feia gran i creixia més enllà de les muralles que envoltaven la vella ciutat i dels pobles del Pla. L’exposició planteja un recorregut històric, partint de l’any 1853, quan l’Ajuntament i les forces vives de la ciutat pacten la creació d’un Eixample il•limitat i fan de propietat municipal els terrenys de les muralles, i s’atura al 1897 amb la integració dels municipis de Sant, les Corts, Sant Gervasi, Gràcia, Sant Andreu i Sant Martí, que actualment conformen Barcelona.

Projecte pioner
El Pla Cerdà es considera a dia d’avui un projecte pioner en l’evolució de l’urbanisme modern perquè proposava un model de ciutat que s’articulava a partir d’un seguit de carrers amples i espais verds d’ús públic, que creixien a l’interior de les illes de cases. A més, Cerdà va desenvolupar la seva teoria del cub atmosfèric del dormitori conjugal que es calculat per fer possible el descans nocturn i saludable i que a la vegada és el mòdul a partir del qual s’estructuren les dimensions i proporcions dels habitatges de l’Eixample. Aquest Pla, ideat a partir de la quadrícula perfecta, s’havia de desplegar, del Besòs fins a Montjuïc, sobre una gran superfície que fins aleshores havia estat lliure de construccions perquè era considerada zona militar estratègica.

Mostra cartogràfica
Cerdà i Barcelona. La primer metròpoli (1853-1897), que es basa en el curs Reconsiderant Cerdà. Teoria i pràctica en la modernització de Barcelona impartit l’any passat per Ramon Grau, Marina López i Glòria Santa-Maria, s’endinsa en aquells anys de canvis, marcats per la Revolució Industrial i el trencament amb l’Antic Règim, i explica una etapa de l’evolució de Barcelona, quan, durant la segona meitat del segle XIX, la ciutat esdevé metròpolis sense ser la capital de cap estat. Es tracta d’una exposició cartogràfica, desenvolupada a partir d’un grapat de plànols i d’il•lustracions que ajuden a entendre l’evolució urbanística de la ciutat.

L’ambició metropolitana
La figura de l’enginyer Cerdà representa l’ambició metropolitana de Barcelona. El Pla Cerdà és l’inici d’un procés de modernització on destaquen tres punts importants: la construcció de la Universitat de Barcelona (1861), la substitució de la Ciutadella per un Parc, que no estava inclòs al Pla, però que era molt congruent amb la visió de l’enginyer (1868) i la celebració de l’Exposició Universal (1888), que es concep com el primer aparador de l’arquitectura modernista. 

Ildefons Cerdà va morir l’any 1876, però el desplegament del seu projecte es va allargar durant prop d’un segle. Els interessos urbanístics d’alguns propietaris de les terres i l’especulació immobiliària –actualment l’Eixample és el districte més poblat de la ciutat- van acabar desvirtuant i modificant el Pla Cerdà, que proposava Barcelona com una ciutat verda. Influït pel socialisme utòpic, va voler compensar la insalubre situació de la classe obrera construint habitatges d’una alçada màxima de 16 metres per assegurar l’aire i el sol per a tots els pisos que, segons el projecte, havien d’estar envoltats d’arbres i zones verdes públiques. Si Cerdà aixequés el cap...

1.11.09

Un decenni d’art a Balears: de Barceló a Es Baluard


Les Illes Balears sempre han estat vinculades, amb més o menys força i consistència, amb el que s’anomena el món de l’Art en majúscules, el que se sap que serà transcendent i transoceànic. En part, gràcies a tots aquells artistes forans que van decidir instal•lar el seu taller i la seva vida a alguna de les quatre illes, com els catalans Joan Miró i Anglada Camarassa, el valencià M. Hernández Mompó o l’argentí Tito Cittadini. I també gràcies a aquells artistes que venint de fora encara resideixen a territori insular, com Ellis Jacobson (nascut als EUA i resident a Palma des dels seixanta), Erwin Bechtold (de nacionalitat alemanya i a Eivissa des dels cinquanta) o Jim Bird (anglès amb residència mallorquina des dels anys cinquanta). Però, aquestes illes també han estat bressol d’artistes locals que han sabut traspassar les fronteres de l’arxipèlag. El llistat podria allargar-se, però en destaquem: Tomeu Cabot, Ramon Canet, Matías Quetglas o Miquel Barceló, que és, sens dubte, l’artista local –viu- més reconegut.
L’artista amb més projecció internacional
Durant el darrer decenni, Miquel Barceló ha conquerit, a través de les seves obres, treballades amb un esperit eminentment mediterrani, el gust de galeristes, col•leccionistes i espectadors d’arreu del món. L’any 1999, Barceló, l’artista mallorquí amb més projecció internacional, celebra 42 hiverns. Mentre es va consolidant cada vegada més la seva carrera artística, gràcies a reconeixements i exposicions aquí i allà, continua treballant amb ceràmica a Artà i realitza un nou viatge a Àfrica, on segueix explorant els paisatges i la vida quotidiana del continent negre. Entre els anys 2000 i 2002 vincula la seva obra amb un dels autors més bons de la literatura universal: realitza més de 300 aquarel•les per il•lustrar els tres volums de La Divina Comèdia de Dant. Cinc anys després deixa la seva empremta eterna a la capella de Sant Pere de la Seu de Mallorca. Un mural de peixos i pans que es converteix amb una de les seves intervencions més importants i controvertides. I el 2008 presenta la cúpula de la sala dels Drets Humans del Palau de les Nacions Unides de Ginebra. Amb aquest peça li cauen fortes crítiques negatives (sobretot pel cost de l’obra) però aquesta intervenció li acaba de donar fama i reconeixement mundial.
De galeries,  fundacions i museus
A les Balears, però, hi ha molt més que obra barceloniana. Dit en xifres, hi ha  71 galeries repartides al llarg de les Illes (58  a Mallorca, 8 a Menorca i 5 a Eivissa), 37 de les quals s’han obert al llarg de la darrera dècada. La majoria de les galeries estan situades, segons es pot veure al mapa que apareix a la Guia de galeries d’art de les Illes Balears, a la capital. El mercat de l’art, doncs, ha crescut a les Illes Balears i s’ha gairebé multiplicat per dos el número de sales d’exposició i venta d’art amb el nou segle. A més, algunes d’aquestes galeries participen des de fa 13 setembres a la Nit de l’Art a Palma, un esdeveniment local –amb un fort accent internacional- on els centres d’exposició estan oberts fins a mitjanit.
En canvi, el panorama de fundacions i museus no ha variat gaire amb deu anys. La incorporació més notable és la del Museu d’Art Modern i Contemporani de Palma, més conegut com Es Baluard. Aquest centre es va inaugurar fa cinc anys i compta amb una col•lecció permanent amb més de 500 obres, entre les quals hi ha peces de Picasso, Magritte, Sorolla i Tàpies. A més, cada anys s’hi projecten un seguit d’exposicions temporals que apropen el millor de l’art contemporani als illencs. La inauguració d’aquest museu, no ha fet més que completar l’oferta de centres d’art que ja farcien Mallorca, entre els quals hi ha el Casal Solleric, una antiga casa senyorial del segle XVIII reconvertida en un centre d’exposicions fa tres dècades i que cada any ofereix un calendari de mostres de gran qualitat; o la Fundació Pilar i Joan Miró de Palma -situada en l’antic estudi que va construir Sert- que des de 1992 acull una part representativa de l’obra del pintor a més d’un seguit d’exposicions anuals. Evidentment, les altres illes també tenen els seus museus; en destaquen el Museu d’art contemporani d’Eivissa o el Museu diocesà de Menorca, però és cert que la major part dels centres -i dels esforços econòmics- es concentren a Mallorca.
És obvi, idò, que les Balears ja no són només aquell territori de sol i platja, que s’anunciava fa dècades en pòsters a les agències de viatges, sinó que, cada vegada més, són terra fèrtil per a l’art.

18.6.07

Pintura entre la idea i la figuració

La Pedrera acull una retrospectiva de Nicolas de Staël, l'artista que va inventar un camí alternatiu per a l'art.


Foto: JOSEP LOSADA
Situem-nos a mitjans del segle XX. Després de la Segona Guerra Mundial, al món de l'art apareix el dilema entre figura i abstracció. Enmig d'aquest debat, irromp un jove Nicolas de Staël amb una proposta a mig camí entre la representació de matèria i idea.

La Fundació Caixa Catalunya presenta, a la Pedrera, una retrospectiva de l'artista. La mostra inclou una seixantena d'olis del pintor rus que Jorge Semprún va definir com "l'últim gran clàssic de la modernitat". El comissari de la mostra, Jean-Louis Prat, defineix l'obra de Staël com "una pintura difícil d'entendre a primer cop d'ull, que no desperta passions instantànies".

Staël (Sant Petersburg, 1914-Antibes, 1955) és autor d'una obra abundant concentrada en tretze anys d'intensa activitat. Els seus olis estan a mig camí entre una abstracció pura -amb transposició de colors, cels verds i gespes vermelles- i un retorn a la figuració amb la reincorporació del bodegó més clàssic.

"Staël manté un diàleg constant amb la tradició i amb la resta d'arts, com la poesia i la música", conta el director de la Fundació, Àlex Susanna. Tres pomes, Paisatge i Natura morta a Ménerbes són alguns dels exemples per entendre la seva particular manera de veure el món.

Susanna afegeix que "Staël se centra a representar la realitat des d'una mirada abstracta, per fugir del decorativisme a què arribava l'abstracció més pura".

Pel comissari, aquest artista de la llum "va intentar explicar, des d'una fe total en la pintura, el que era la realitat, la seva gran obsessió, i així es va convertir en un pintor necessari per al futur".

Un any abans de treure's la vida, el mateix artista va deixar escrit: "Tota la vida he tingut la necessitat de pensar en la pintura, de veure quadres, de pintar per ajudar-me a viure, per alliberar-me de totes les impressions, de totes les sensacions, de totes les inquietuds per a les quals no he trobat mai cap altra sortida que la pintura".

___
Article publicat al diari AVUI, pàgina 39. Dimarts, 19 de juny del 2007

16.6.07

Entrevista a Robert Hughes

"Detesto la Sagrada Familia".
El crític Robert Hughes és a Barcelona per fer un llibre del Palau de la Música. Ha estat uns dies al Palau de la Música, des d'on ha afirmat que ''Barcelona és una ciutat narcisista''.

Un dels crítics d'art més influents del món, Robert Hughes, és a Barcelona per preparar el text d'El Palau de la Música catalana, llibre il·lustrat que Triangle Postals publicarà el 2008 amb motiu del centenari de l'edifici de Lluís Domènech i Montaner. Aprofitant que és aquí, Hughes ha pres el pols de la ciutat a la qual el 1992 va dedicar el llibre Barcelona.

"Des de llavors -diu- tot ha canviat molt". Aquest australià resident al Soho novaiorquès i etern enamorat de la capital catalana mai li ha escatimat elogis ni crítiques. Comença disparant: "No vull crear polèmica, però detesto la Sagrada Família". I això que no coneix la controvèrsia que ha generat el pas de l'AVE per sota de la catedral gaudiniana. "No sa-bem com volia acabar-la i l'ampliació és un desastre".

En el seu discurs, en deixa anar una de freda i una de calenta. "Adoro el Palau de la Música, és un dels meus edificis preferits". Aquests dies s'ha tancat a la biblioteca del Palau per documentar-se. "Sóc un superfan de Domènech i Montaner. Em fascina l'arquitectura del XIX, llavors tenien molta energia per fer edificis perfectes amb tots els detalls". A més, el Petit Palau d'Òscar Tusquets també l'ha fascinat.

Hughes parla davant d'un grup de periodistes que han hagut d'esperar més d'una hora per veure'l. Es presenta amb la Creu de Sant Jordi a la solapa. El crític arriba tard, es veu que s'ha encantat pel mercat de la Boqueria. "És un lloc impressionant, llàstima que hi hagi tants turistes, i cap compra res! Estic fart de la gent que ve i es comporta com els japonesos". El crític d'art de la revista Time es mostra meravellat amb la quantitat d'edificis públics que hi ha. "Em sorprèn que no hi hagi cap carrer dedicat a Mendizábal. El Palau de la Música existeix gràcies a la desamortització!". I afegeix: "Passejant pels voltants de la Boqueria, he trobat un Bar Mendizábal. Potser és un petit homenatge".

___
Entrevista publicada al diari AVUI, pàgina 41. Dissabte, 16 de juny del 2007

1.6.07

La 'vídua' de Picasso

El Museu Picasso acull un centenar de fotografies que l'autora nord-americana Lee Miller va fer al gran geni de la pintura al llarg de quatre dècades d'amistat.

foto: MIQUEL ANGLARILL
Enguany se celebra el centenari del naixement de Lee Miller (1907-1977), una figura poc coneguda però determinant de l'art de principi del segle XX. Miller, una dona amb múltiples vides, va debutar als 20 anys com a model per a la revista Vogue, dos anys després vivia a París amb Man Ray i era una de les muses i fotògrafes del surrealisme.

Després d'un matrimoni precoç amb un acabalat egipci, la fotògrafa es va enamorar de Roland Penrose, cronista, biògraf i amic de Pablo Picasso. Es diu que Miller va conèixer Picasso en un poblet de la Costa Blava, a la Provença, l'estiu de 1937, gràcies al seu company. D'aquella trobada estiuenca en va sorgir una gran amistat, que es va materialitzar en un miler de fotografies.

Quaranta estius després d'aquella primera trobada, el Museu Picasso de Barcelona acull l'exposició Lee Miller: Picasso en privat, en la qual es recullen un centenar d'instantànies. L'exposició, comissariada per Katherine Slusher, presenta un Picasso accessible, envoltat d'amics (Joan Miró, Jean Cocteau), familiars, visitants (Gary Cooper), o bé treballant en alguns dels seus tallers del territori occità meridional.

Miller va retratar Picasso també per il·lustrar els llibres que feia el seu marit. Moltes de les fotografies que es recullen a la mostra són imatges enigmàtiques de l'artista que han transcendit més enllà del nom de Miller.

Triangle de complicitat
La relació entre Miller, Picasso i Penrose va sobrepassar els límits de l'amistat. La fotografia Picasso i Roland Penrose (1937) mostra el triangle que existia entre la fotògrafa, l'artista i l'escriptor. En aquesta imatge, Picasso mira fixament l'objectiu, darrere del qual hi ha la bella Miller que surt difuminada a la foto, mentre Penrose observa el pintor.

"Miller va tenir un idil·li amb l'artista, i Penrose admirava profundament el pintor, de qui va fer prop de 18 llibres", diu Slusher. Segons la comissària, "la intensitat de la fascinació i el patiment de Penrose davant l'artista expliquen que en més d'una ocasió Miller s'anomenés vídua de Picasso".

En aquelles trobades d'estiu també hi anava sovint el petit Antony Penrose, que ara és el director dels Lee Miller Archives i de la Penrose Collection. En les imatges de la seva mare es veu un Antony totalment integrat als tallers i capaç de distreure Picasso de les teles. Segons va deixar escrit Miller: "En l'incipient vocabulari de Tony, dibuix i Picasso eren sinònims".

La relació dels Penrose amb Picasso és el gros de la mostra, que culmina amb cinc dels sis retrats que l'artista va fer de Miller vestida d'arlesiana. L'exposició, però, també acull imatges de la Segona Guerra Mundial, quan Miller va treballar com a fotoperiodista. "Ella va crear un dels testimonis més apassionats de guerra a través de les seves imatges i escrits, que es publicaven a Vogue", diu Slusher. La mostra presenta una sèrie d'instantànies dels moments quan va entrar amb els aliats al camp de concentració de Buchenwald.

"Es veu que en acabar la guerra va guardar en capses totes les fotografies que havia fet en aquella època, i a mi no me'n va explicar mai res", diu el seu fill, que ara ha redescobert la seva mare a través de les imatges que feia amb la seva inseparable Rolleiflex.


___
Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 47. Divendres, 1 de juny del 2007