Flags from the old regime

Pete Doherty, el controvertit líder de Babyshambles, amant dels excessos de tot tipus, excèntric i escandalós, ha canviat Londres per París i s’ha reencarnat en artista plàstic. 

L’exposició pren el nom de la cançó que
Doherty va dedicar a Amy Winehouse,
l’any 2011, després de la mort de la cantant.

Alguns ja l’han batejat com l’enfant terrible de la pintura contemporània i és vera que els seus dibuixos i collages recorden l’explosivitat del primer Basquiat, però es queden en la infranquejable barrera de la provocació inicial. A One by whom is mesmerized, una aproximació al món de les addiccions, barreja diverses tècniques, com gouache, acrílic, tinta xinesa i el dibuix amb sang, que el va fer famós com a pintor autolesionat fa un parell d’anys. L’artista embruta les seves pròpies obres marcant-les amb plantilles, escrivint-hi a sobre o aferrant frases mecanografiades en paper. Doherty és el protagonista de part de la trentena de peces que s’exposen. En algunes ocasions, el músic s’autoretrata sense rostre i a To see myself as other see me es presenta tal com l’han retratat el seus fans. El resultat és confús i, el que és pitjor, pot deixar-te del tot indiferent. 

Valoració: **

Galeria Puntoaparte. Fins al 31 de maig.

___
Publicat a Time Out, 14/05/14
[link] [link español]

Els llibres del futur seran els llibres d’artistes

Coincidint amb Sant Jordi se celebra, del 23 al 27 d’abril al Santa Mònica, la fira Art Libris, que reivindica la vigència i el bon estat de salut del llibre

Rocío Santa Cruz, responsable de Raíña Lupa produccions i encarregada d’organitzar Art Libris des de fa cinc edicions, encara recorda la incertesa que va sentir quan, fa uns anys, amb l’auge dels formats electrònics, molts vaticinaren la mort del llibre en paper... Sembla, però, que de moment, els electrònics i els, diguem-ne, tradicionals, conviuen plàcidament; encara n’hi ha molts que senten un plaer irreemplaçable en el fet de passar pàgines. “Després de tot, he arribat a la conclusió que el llibre –assegura– és màgic, un invent difícil de superar, és com la roda, que malgrat totes les millores que s’hi puguin fer i els avenços tecnològics, continua sent rodona”. Per a Santa Cruz, els llibres del futur seran els llibres d’artistes o no seran; i és que “existeix un apogeu del format llibre; molts artistes contemporanis l’utilitzen com a suport per mostrar les seves obres, com a targeta de presentació, o bé com a complement a exposicions, els anomenats fotollibres, més enllà dels catàlegs tradicionals”, m’explica. 

D’aquest convenciment neix la fira Art Libris, Fira Internacional del Llibre i Edicions d’Art, Música, Fotografia i Disseny de Barcelona, amb un subtítol que cada any es fa més llarg amb vista a “trencar fronteres entre les diferents disciplines artístiques”. Si l’any passat va ser la fotografia la que aterrava de nou a la trobada i s’ha quedat al cartell, enguany s’inclou la música. “Es tracta de convidar totes les possibles formes editables del segle XXI, compaginant els formats digitals amb els més tradicionals”. La cita, que pivota entre el món de l’art contemporani i el de l’edició, acollirà un centenar d’expositors internacionals, entre els quals s’hi sumaran galeries d’art i fotografia, editors, tallers artesans, editorials experimentals, discogràfiques independents que ofereix quelcom més que un cd... I està previst un cartell de programació musical continuada. De fet, Art Libris ocuparà, per primera vegada, tot l’edifici del Santa Mònica, l’espai cultural del final de les Rambles, que des de l’inici del projecte li ha donat aixopluc.

Crear col·leccionisme

Aquesta fira sempre ha tingut una vocació clarament didàctica, amb nombroses sessions de debat, xerrades i taules rodones, que enguany comptaran, a més, amb la presència d’alguns músics i crítics, així com una sèrie de tallers sobre el món de l’edició i un punt de trobada reservat a les escoles. A part d’oferir un espai d’exhibició per les editorials i una exposició sobre els vintè aniversari de la revista musical Enderrock, Art Libris, pretén crear col·leccionisme entre el públic. El perfil del col·leccionista estàndard, tal i com explica Santa Cruz, és majoritàriament col·leccionista d’art i/o bibliòfil. “Però –continua– el llibre és un objecte quotidià amb el qual la gent està familiaritzada, molt més que amb una obra d’art, així que pot resultar més fàcil fidelitzar el col·leccionista i la inversió econòmica també es menor”.

Sigui com sigui, Arts Libris treballa, en definitiva, amb l’impuls que els dóna la cita de Michel Butor “els únics llibres que ens interessaran en el futur són aquells que puguin considerar-se com a obra d’art”. 

___
Publicat a Revista Bonart, abril-maig de 2014

L’altre paisatge

Stella Rahola va guanyar un premi ArtFAD l’any 2012

Deia el pintor romàntic Runge que “tot acaba portant necessàriament al paisatge”. La pregunta obligada, aquí, és: de quin tipus de paisatge estem parlant? L’escultora Stella Rahola s’aproxima a la natura a través d’elements més propis de l’arquitectura, potser per allò del defecte professional, i posa a prova materials i formes. 

Entram a una sala vestida amb unes grans esferes d’acer inoxidable mig arrugat i una instal·lació de gotes de vidre penjades del sostre –produïdes a la Xina el 2013– que ens tornen el nostre reflex multiplicat per x i ens ofereixen la visió d’un paisatge que resulta que, paradoxalment, som (només) nosaltres. La referència primera és evident: Cloud Gate d’Anish Kapoor, una de les escultures més famoses d’art públic. Una enorme mongeta d’acer on s’emmiralla distorsionat l’skyline del parc Millennium de Chicago. I és en aquest moment quan, de cara a les cal·ligrafies que complementen l’exposició de la galeria, penses que les peces que formen part de L’altre paisatge podrien mostrar-se portes enllà i fer honor al títol.

Valoració: ***

Galeria Carles Taché. Fins al 16 de maig

___
Publicat a Time Out, 26/03/14

Propter Nuptias

L’exposició arriba a Barcelona després d’haver-se presentat a Munic i Madrid. Galeria Eat Meat. Fins al 29 de març.

Miroir Noir: "Marriage rouge", 2013 (acrílic sobre tela, 190x180 cm.)

Per a tots aquells que, ha!, vaticinaren la mort de la pintura i l’esgotament del gènere, aquesta exposició és un cop de porta als nassos. Els artistes Rai Escalé i Miloš Kopták signen la proposta amb el nom comú Miroir Noir. Com si fossin pintors ambientalistes del XVIII, decideixen donar l’esquena a la realitat i fixen la vista dins el seu propi mirall negre, que els torna, per a l’ocasió, el reflex d’imatges pertorbadores...

En aquestes noces hi trobareu nuvis amb rostres deformats i dames d’honor amb aparença de zombie. Tot els retrats, és clar, disposats sobre un fons brut, que multiplica l’angoixa de mirades perdudes i somriures grotescos. És una aposta en ferm per la pintura sense complexes: a partir de traços que semblen penetrar violentament el sistema nerviós, creen rictus en descomposició i donen forma a cares desfigurades. En aquestes alçades de l’article, ja deveu haver endevinat que els personatges d’aquesta història, construïda a cop de gestualitat baconiana a mig camí entre Barcelona i Bratislava, no seran feliços ni menjaran anissos.

Valoració: *****

Miroir Noir: "I want to marry you", 2013 (acrílic sobre tela, 130x100 cm.)

___
Publicat a Time Out, 12/03/14
[link]

Passió per col·leccionar: del gust personal a l’interès general

Al diccionari Akal d’estètica, el filòsof Étienne Souriau escriu a l’entrada col·lecció-col·leccionista que “la passió per col·leccionar desemboca en una mena d’exasperació del sentit d’allò qualitatiu que cal considerar com un fet estètic”. Rere les col·leccions d’art, però, és evident, s’hi amaga el gust d’una o de vàries persones que converteixen la seva passió, la seva curiositat i l’interès en alguna cosa més o menys concreta en una activitat que transcendeix l’interès personal.

Roser Figueras i Josep Inglada
Cal Cego
Foto: Hugo de la Rosa

Des de l’any 2006, existeix a Barcelona la col·lecció Cal Cego, impulsada per Roser Figueras i Josep Inglada, amb un fons de més de 400 obres. La col·lecció, que acull principalment fotografia, tot i que també hi ha vídeo, dibuix, instal·lacions i pintura, no disposa d’una seu d’exhibició permanent sinó que es considera “nòmada”, segons la seva directora, Montse Badia. De fet, fins al maig, teniu l’oportunitat de veure’n una part a la Fundació Godia, que acull l’exposició Iceberg. La realitat invisible. La mostra presenta, per primera vegada, una selecció destacada de les obres de Cal Cego. Una de les característiques d’aquesta col·lecció, explica Badia, és “l’interès de reunir artistes de diferents contextos i generacions, com Antoni Muntadas, Ignasi Aballí, Allan Sekula o Francesc Ruiz”. A més, el projecte es ramifica en diverses activitats d’investigació i formació, com el cas del màster online en col·leccionisme d’art contemporani i gestió.

De fet, l’interès en la formació de joves creadors és un dels principals pilars de la fundació (homònima) de l’escriptor i mecenes holandès Hans Nefkens, que des de l’any 2009 treballa des de Barcelona, però amb un interès internacional, per estimular la creació artística i produir obres d’art contemporani.  En el cas de Nefkens, el propòsit és polièdric i complex i abasta tot el món. L’any 2001, per exemple, inicia la col·lecció HN amb obres que deixa, a manera de préstec a llarg termini, a museus dels Països Baixos. Cinc anys després crea la Fundació Art Aids que col·labora en diverses exposicions amb la Fundació Joan Miró de Barcelona. A més, d’oferir un programa de residències per a joves artistes, com a mecenes, el 2011 crea un premi d’art contemporani en col·laboració amb el Macba.

L’olor de l’art o l’elogi de la sinestèsia
El perfumista Ernesto Ventós està al darrere de la suggerent col·lecció Olor Visual, que pren forma a partir d’un seguit d’obres de diferents artistes i disciplines que “evoquen un record olfactiu”. Des d’Olor Visual es promou un art que integra tots els sentits a partir d’exposicions arreu del territori i les publicacions Essències que des de l’olfacte volen arribar a l’escultura, la pintura o el vídeo. I converteixen en estendard la dita de Ràfols Casamada:  “la primera condició per olorar és saber mirar”. 

___
Publicat a Revista Bonart, febrer-març de 2014

Es Baluard celebra 10 anys amb una reordenació de la col·lecció

La directora del museu, Nekane Aramburu, vol encetar la nova dècada prioritzant la investigació i fugint de les “exposicions espectacle”

Amb l’inici del nou any, Es Baluard, el Museu d’Art Modern i Contemporani de Palma, celebra 10 anys. Tot i que encara no fa un any que ocupa el càrrec, Nekane Aramburu, directora del centre, aprofita l’efemèride per fer balanç i revisar els propòsits que va anunciar quan es va presentar. “Es Baluard –explica– pertany a una generació de museus de fa 10 anys que van proliferar al llarg del territori de l’estat espanyol, més o menys projectats amb els mateixos esquemes, i ara és el moment de canviar i modificar algunes d’aquestes dinàmiques d’aquest espai: prioritzar el treball d’investigació per sobre de l’espectacle i acostar-los a la gent local”. De fet, la feina de portes cap endins ja l’ha començada i és que el centre inicia la nova dècada amb una reordenació de la col·lecció permanent –hi ha Picasso, Miró, Tàpies, Richter, entre d’altres– sota el suggerent títol d’Implosió. “Hem realitzat una nova lectura de la col·lecció permanent i l’hem situada de manera conjunta i ordenada cronològicament a la planta baixa”, assegura. Precisament aquest era un dels punts del projecte que Aramburu va proposar quan es va presentar al concurs per accedir a la direcció del centre.

“Crear sentit de pertinença”
Un dels altres objectius del seu full de ruta era el de crear identitat i treballar amb xarxa amb el context local. No és cap novetat dir ara que Es Baluard ha sobreviscut al llarg d’aquests anys amb un projecte sovint a mig gas (de fet, va estar més d’un any sense director) i amb una programació que a vegades s’ha vist afectada per entrebancs econòmics i pressions polítiques. I, possiblement, el fet de la insularitat tampoc ha ajudat gaire. “Quan vaig arribar aquí –confessa Aramburu– no sabia ben bé amb el que em trobaria i tot d’una vaig constatar que el 80% de les visites eren turístiques. Això no és un problema únic d’aquest museu sinó el problema que tenen els museus d’art contemporani espanyols. Per fer front a aquestes xifres cal teixir un entramat i treballar el sentit de pertinença amb la societat”. I com pensa fer-ho? “Es tracta d’acostar el projecte a tots aquells, des dels adolescents fins a la gent gran, que tenen una idea elitista de l’art contemporani. Per dir-ho de manera metafòrica: treballar amb ones expansives, fer sinèrgies des de l’horitzontalitat, convertir el cub blanc amb un cub porós i apostar per una voluntat internacional des del context més proper. De fet, el museu ja disposa d’un molt bon departament d’educació que treballa en aquesta intenció, però cal potenciar la resta de vies”.

Tot i les retallades que ha patit el museu, des de l’any 2009 el pressupost s’ha vist escurçat fins un 69%, l’objectiu és convertir-lo en un espai de referència i punt de trobada per a galeristes, artistes, gestors culturals. “Es tracta –afegeix– de vincular l’art balear amb l’internacional i fer-lo un lloc necessari; fer de mèdium, acollir congressos i xerrades, com la jornada que hi haurà sobre col·leccionisme en el marc de la fira ARCO”. A més d’aquestes sessions, al llarg de la temporada es podran veure les exposicions retrospectives de Manolo Millares i Rafel Joan i la col·lectiva Tabula rasa i la (im)possibilitat de construir una generació, que pretén mostrar l’obra d’una nova generació d’artistes emergents de les Illes Balears.

___
Publicat a Revista Bonart, febrer-març de 2014

Picasso com a musa

No necessita massa presentacions. Picasso és l’artista més prolífic i polifacètic del segle XX, l’encarregat d’obrir foc i apuntar cap a noves vies estètiques. 

Armando Mariño, La entrada secreta II, 1999

Post-Picasso: reaccions contemporànies se centra en com el geni ha influït sobre vàries generacions. L’exposició acull l’obra d’una quarantena d’artistes que han honrat i venerat el seu llegat, utilitzant-lo com a font d’inspiració. Abans de visitar la mostra convé saber que, tot i ser al Museu Picasso, no hi trobareu cap quadre del malagueny!

Petjada africana
Les demoiselles d’Avignon no només és la porta d’entrada a la modernitat sinó que és el germen del cubisme. El quadre ha estat un important referent creatiu, igual que ho va ser el Guernica. Armando Mariño pinta un negre sortint del llenç de Les demoiselles –molt a l’estil Equipo Crónica– i entén l’obra de Picasso, que s’apropia de màscares africanes, com una barrera enlloc d’un pont entre cultures.

Zhang Hongtu, Nido de pájaro, al estilo cubista, 2008

Zhang Hongtu, en canvi, usa el cubisme, un estil del XX, per tractar un tema polític del XXI: la repressió durant les Olimpíades de Pequín.

Basquiat volia ser Picasso
Va ser un dels primers artistes en prendre’l com exemple. En l’època en la que va passar de grafiter a pintor de taller va descobrir, en les últimes creacions picassianes, traços i formes inspiradores fins al punt de confondre’s amb Picasso en més d’un autoretrat...

Jean-Michel Basquiat, Sin título (Pablo Picasso), 1984

“Els grans artistes copien, els genis roben”
Ha passat a la història com una declaració de l’artista i fa uns anys Banksy se la va apropiar. A propòsit de la frase, el comissari de la mostra, Michael FitzGerald, escriu: “Picasso va manejar elements de procedències variades per crear estils diversos. Quaranta anys després de la seva mort, altres artistes aprofiten el que troben d'interès en la seva producció, sense qüestionar-se el lloc que ocupa Picasso en la història de l'art”.

Banksy, Cita de Picasso, 2009

Museu Picasso
Post-Picasso: reaccions contemporànies
Del 6 de març al 29 de juny

___
Publicat a Time Out, 06/03/14