El ressorgiment de Joan Ponç

La Pedrera acollirà, durant la tardor del 2017, una retrospectiva del pintor. L’Associació de l’artista, presidida per Jordi Carulla, tanca la polèmica amb la vídua, Mar Corominas, i obre la porta a futures col·laboracions

Joan Ponç, un dels artistes catalans més destacats (i lamentablement quasi oblidats) del segle passat i uns dels fundadors de la revista Dau al Set, va morir l’any 1984 a Sant Pau de Vença. Durant dues llargues dècades, el litigi sobre l’herència del pintor avantguardista va enemistar el seu fill amb la seva segona esposa, Mar Corominas, amb qui va conviure durant els darrers quinze anys. La controvèrsia sobre el testament, on el fill era l’únic beneficiari, i una memòria testamentària, redactada en favor de la vídua, que es contradeien sobre el patrimoni artístic i el seu futur, fa ver ombra durant anys i panys a l’obra de Ponç, que no es va poder mostrar i exhibir com es mereixia, al marge de disputes familiars i sentències judicials. De fet, la darrera gran exposició va ser l’antològica que Arnau Puig, company de viatge de Ponç a Dau al Set, va comissariar “per designació expressa del fill de l’artista”, segons recorda el mateix Puig, a la Fundació La Caixa l’any 2002.

Temps era temps i trenta anys després de la seva mort, concretament durant els passats Nadals, Corominas va decidir convocar la premsa a casa seva i sortir a escena. El motiu: “reivindicar el llegat creatiu de Ponç i reclamar una gran antològica sobre l’obra de l’artista”. “La meva proposta –apuntà– seria la d'una exposició molt selecta, amb una bona tria de les peces més rellevants de cada període per donar a conèixer al públic l'important llegat del Joan”. Corominas va fer aquest anunci després de lamentar que “quan va morir es va frenar la projecció de la seva pintura per l'enrenou sobre l’herència”. I, va reconèixer que finalment es va poder quedar amb una sèrie de peces (algunes de les quals no s'han exposat mai), així com fotografies, textos inèdits, quaderns de treball, correspondència... Va assegurar que, tot i que actualment no té cap relació amb l'Associació Joan Ponç [que representa els interessos de la família, ha organitzat durant els darrers anys vàries exposicions sobre les Capses Secretes i prepara el catàleg raonat del creador de la mà de la historiadora Sol Enjuanes], “ara ha arribat el moment d'unir esforços”. En aquest sentit, va fer una crida per treballar conjuntament per tal de donar a conèixer el llegat de l'artista i “deixar enrere les desavinences del passat”. Corominas va fer aquesta proposta poc després dels diversos actes commemoratius que s’han celebrat per la memòria del creador. “No he participat a cap de les activitats celebrades perquè no mi han convidat. Ho han organitzat els mateixos que van impugnar la memòria testamentària”.

Mar Corominas i Joan Ponç

“Presentar Ponç en la seva totalitat”

Jordi Carulla, president de l’Associació Joan Ponç, però, un mes després d’aquestes declaracions, abaixa el to de la polèmica i assegura que amb la vídua “no som tan enemics com pot semblar”. Argumenta que “han fet algunes trobades i han parlat en diverses ocasions de la importància d’organitzar una gran exposició de Ponç”. Vam acabar el 2014 amb el rumor que el Macba, amb Bartomeu Marí al cap davant, estava treballant en una mostra retrospectiva de Ponç, a partir de les obres que té al seu fons. Però, el que ha confirmat l’Associació, poc dies abans de tancar l’edició d’aquesta revista, és que La Pedrera acollirà, durant la tardor del 2017 “una gran exposició de Joan Ponç”. Segons Carulla, “es mostrarà el recorregut temàtic per les diferents etapes de l’artista, es veuran les seves influències i es presentarà un diccionari de símbols per entrar i entendre el seu univers creatiu. Es tracta –afegeix– de presentar el creador en la seva totalitat”. A més, Carulla remarca, en un to conciliador, que “agafem el guant que ens va oferir Corominas i la convidem a col·laborar amb nosaltres. De fet –indica– l’aparició justament ara de la vídua  és molt positiu perquè demostra que no estem sols en favor del llegat de Ponç. Nosaltres treballem perquè la seva obra es pugui veure a diverses institucions i centres d’art, aquí, a Madrid o fins i tot a São Paulo, on va residir l’artista durant uns anys”. I afegeix: “fins i tot si no trobar editor per publicar els documents,

textos i cartes que diu que té, potser des d’Edicions Poncianes ens interessaria editar-ho”.

El lector més àvid, però, pot preguntar-se, per què justament ara apareix de nou aquesta història i no fa cinc, deu o quinze anys? Carulla indica que hi ha múltiples raons: “ja fa 22 anys del litigi que va perdre la vídua, el temps ha cicatritzat la ferida i ha arribat, potser, el moment de passar pàgina. A més –subratlla–, ara comença un moment favorable per Joan Ponç. Recentment l’Associació ha cedit al Mnac el quadre Cabra, provinent del llegat de la néta del pintor, Sarah Pons, i així hi ha un lloc on l’artista hi estarà de manera permanent i no de passada; i, de retruc, els galeristes mouen de nou les seves pintures”.

Trifulgues, malentesos i reconciliacions al marge, Arnau Puig declara: “És clar que les disputes sobre el llegat de Ponç, que han durant més de vint anys, han afectat la projecció de la seva obra. Indico, però no jutjo”. I, afegeix: “malgrat tot, però, els seus quadres van fent camí, a poc a poc, i al marge de polèmiques, es situaran, amb el temps, estic convençut, al lloc on els correspon estar”. Confiam en les paraules del mestre. 

___

Publicat a Revista Bonart, febrer-març-abril de 2015

Don’t escape the ordinary

Duchamp va donar el tret de sortida: s’obria la veda per fer art amb objectes quotidians. I Warhol ho va rematar incloent tot tipus de productes de consum en les seves peces. Aquí diversos estris de producció seriada nous de fàbrica es transformen, tot conformant la proposta d’Ana Prada. 

TB Creator, dAna prada

Criden l’atenció les escultures d’aparença molecular creades amb raspalls de dents acoblats (TB Creator) o una circumferència totèmica (Ring mother) formada per masses i morters de fusta. En aquestes escultures, realitzades durant el darrer any, reconeixem l’objecte que l’artista ha decidit inutilitzar en pro d’un nou ens, que cerca el seu significat a partir de la repetició. Altres obres (Creeper o Green with envy), que es presenten integrades a la paret de la galeria, es destruiran quan es clausuri l’exposició. Es tracta d’ungles postisses de colors i grapes que conviden a imaginar un paisatge arbori. La mostra es completa amb una trentena de dibuixos i una foto que també contribueix al desconcert.

2 estrelles.

Estrany – De la Mota. Fins al 28 de març.

__

Publicat a Time Out, 11/02/15 

Pánico esnob

Tot l’art és polític i la proposta de Javier Peñafiel no escapa d’aquesta afirmació. 

L’artista presenta aquí els “dibuixos escrits i textos dibuixats” a través dels quals juga a posar paraules, que funcionen com a eslògans, a imatges de personatges i objectes mig esbossats. El resultat es una mena de poemes visuals que són un intent per descriure una realitat absurda i quasi incomprensible. Algú, fins i tot, s’atreviria a parlar en termes d’anàlisi polític. En la seva grafia proliferen els oxímorons així com un gust per la repetició, tot creant enfilalls i derivacions de mots (intimidad privada de vida, propaganda-proselitismo-inducción, narra ropa, pobreza inducida, isla resplandor...) que acompanyen un dibuix brut, barreja de línies i taques poc definides. La seva particular hermenèutica es construeix a partir de formes recurrents i segueix els passos de l’egolactante, alter ego de l’artista nascut a finals dels noranta que apunta maneres de capgròs.

Narra ropa, de Javier Peñafiel

Peñafiel treballa el paper com si fos un escultor: manipula, pressiona, talla i modela. A la sèrie Narra ropa, protagonitzada per un espantaocells que fa pinta de crucifix, l’estira fins a deformar-lo i hi deixa la marca de les seves empremtes. En d’altres, la fulla d’un material gairebé transparent guaita enmig d’una petita estructura de fusta o perviu enganxada a la paret, com els anuncis de carrer que tenen la part inferior arrencable. Un cant a la materialitat en l’era digital.

Totes les peces són inèdites i han estat creades expressament per a l’exposició.

4 estrelles.

etHALL. Fins al 15 de març.

Torna la fira d’antiquaris

Del 4 al 8 de març se celebra, a les Reials Drassanes, la Fira d’Art Modern i Antic capitanejada pel Gremi d’Antiquaris de Catalunya

Després de dos anys sense fira d’antiguitats a Barcelona (l’any 2012 es va celebrar la 36ena i última edició de la Fira d’Antiquaris), el Gremi d’Antiquaris de Catalunya ha posat fil a l’agulla i recuperen la cita. La trobada torna amb unes noves sigles FAMA (acrònim de Fira d’Art Modern i Antic) i a territori conegut, les Reials Drassanes. Carles Xarrié, president del Gremi, vol deixar enrera les antigues disputes que, durant els darrers anys, va protagonitzar el Gremi amb l’Agrupació Professional d’Antiquaris i explica que la iniciativa de recuperar l’esdeveniment “ha vingut d’una petició que han fet els mateixos antiquaris”. De fet, assegura que “entre la trentena d’expositors participants n’hi ha que no estan agremiats. Volem fugir de sectarismes; l’important ara és tornar a arrencar i refermar la fira”. En aquesta línia, Xarrié no descarta, en un futur, tornar a la Fira de Barcelona i ajuntar de nou esforços amb l’Agrupació.  

Tot i el canvi de nom, la nova cita no renega de les anteriors edicions: “no hi ha voluntat de diferenciar-nos sinó de fer una proposat més dinàmica, que hi hagi una parafira, activitats a l’entorn de la trobada, i propiciar sinergies amb el sector. En definitiva: anar més enllà de l’estàndard de fira comercial”. En aquest sentit, argüeix que la cita ha d’adequar-se als nous temps. “El sector ha canviat molt durant els darrers cinc anys; ara està més especialitzat. Hi ha molta competència i la galeria s’ha de presentar com un valor afegit a la peça per competir amb les ofertes que circulen per internet. La bona galeria ha d’oferir una peça amb el valor afegit d’haver estat estudiada, ben situada i documentada”.

Amb tot, a FAMA hi trobareu, com toca a un esdeveniment d’aquestes característiques: mobiliari, pintura, escultura, joieria, ceràmica, monedes; així com peces d’arqueologia i d’art africà, precolombí i oriental. En total, prop un miler d’obres repartides per una trentena d’expositors. Els organitzadors de la fira, que se celebrarà del 4 al 8 de març, volen assentar la trobada anualment en aquestes dates, abans de la cita de Maastricht (TEFAF), que reuneix internacionalment el sector i se celebra a finals de mes. “Aquest primer any de rentrée, veurem com va FAMA, si cal créixer o ens mantenim a l’espai de les Drassanes”. En tot cas, Xarrié és optimista: “La ciutat dóna per celebrar anualment una trobada d’aquestes característiques, només cal adequar el producte al mercat”.

___

Publicat a Revista Bonart, febrer-març-abril de 2015

Arco mira cada vegada més cap a Llatinoamèrica

Colòmbia és el país convidat a la fira que, del 25 de febrer a l’1 de març, celebra la seva 34ª edició amb 212 galeries participants

No és un miratge. Arco és, any rere any, més internacional. Les xifres parlen per elles mateixes: de les 212 galeries participants a la fira d’Ifema, un 70% són estrangeres, arribades d’una trentena de països, però, sobretot europees i llatinoamericanes. De fet, hi ha 46 galeries de 10 països, amb forta presència brasilera, peruana, argentina, xilena i, és clar, colombiana. D’aquest auge llatinoamericà, el director d’Arco, Carlos Urroz, en fa una lectura triple: “en aquest països hi trobem uns artistes molt interessants i una escena de galeries cada cop més estructurada; una consolidació del col·leccionisme i, és evident, un fort vincle de proximitat cultural”. Al Programa General de la cita hi ha 160 galeries, entre les quals deu de la capital catalana (+R, ADN, Àngels, Estrany-De la Mota, Joan Prats, Marc Domènech, Miguel Marcos, Polígrafa Obra Gràfica, Projecte SD i Senda), tres valencianes (Luis Adelantado, Rosa Santos i EspaiVisor – Galeria Visor) i quatre mallorquines Xavier Fiol, Horrach Moyà, Maior i Pelaires). A més, 24 galeries participen a la secció Solo Projects, on cada estand presenta l’obra d’un sol artista. I 22 sales donen forma a la secció Opening, que reuneix les galeries més joves (amb set anys de vida com a molt) amb peces d’artistes emergents, entre les quals hi ha, per primera vegada, la barcelonina EtHall i la mallorquina L21. Segons els seus comissaris, Luiza Teixeira i Chris Sharp, “Opening és l’espai idoni per fer vertaders descobriments a la fira”. A més, enguany aquesta secció també s’apunta a la tendència de què cada galeria exhibeixi només l’obra d’un o dos artistes. En aquest sentit, Urroz subratlla que “en gairebé tota la fira prolifera el model que ha fomentat l’organització de promocionar un o dos creadors per galeria”. I afegeix: “els solos i duos estaran presents a una vuitantena d’estands, entre les diferents seccions”. Per al director, aquest model, que va començar a funcionar a Arco fa unes quantes edicions, afavoreix la promoció de les galeries i enforteix les possibles vendes perquè obliga al galerista a fer una “selecció del material del qual disposa i deixa enrera les presentacions ampul·loses d’edicions anteriors, prèvies a la crisi”. La fira es completa amb 10 expositors que formen l’ArcoColombia. A més, com cada any, s’atorguen una sèrie de guardons que reconeixen la creació artística (premi Beep d’art electrònic per a joves creadors), el col·leccionisme privat, corporatiu i institucional (premis ‘A’ de la Fundació Arco), les trajectòries d’artistes joves i consolidats (premi Audemars Piguet a la producció d’una peça) i el millor expositor de la cita (premi rom Barceló).

Optimisme amb matisos o Per què cal anar Arco?

L’any passat, segons els organitzadors, la fira va tancar amb un balanç econòmic positiu i apuntant una “lleugera millora en les vendes”, sense posar, però, xifres sobre la taula. En aquest sentit, el director afirma que existeix “una tímida recuperació en el sector. Segons ens expliquen els galeristes –continua– els col·leccionistes han tornat, a poc a poc, a les galeries, s’ha superat el buit d’anys anteriors; i nosaltres hem tingut enguany un major ritme de confirmacions per part de col·leccionistes privats, sobretot pel que fa als estrangers, que en altres edicions”. Urroz té clar que una galeria de l’estat espanyol ha de voler ser a la fira perquè “és el moment de major activitat pel sector i per la quantitat d’agents, entre directors de museus i centres d’art internacionals, comissaris, col·leccionistes, que hi participen. Es generen trobades que no vol dir vendes immediates –afirma–, però que es poden consolidar en un futur”. Així mateix, creu que és un model atractiu per galeries estrangeres perquè “és un punt de trobada de l’art llatinoamericà i europeu. A més, és una fira accessible, l’estand és barat, en comparació amb d’altres trobades internacionals, i les institucions i centres d’art de la ciutat ofereixen les seves millors exposicions”. Si vostè, lector, és un col·leccionista o té ganes de visitar-la, prengui nota del imperdibles: “Leon Tovar (Nova York) o Galleria Continua (San Gimignano) que tenen interessants clàssics d’art colombià, així com els emergents i els solos de Colòmbia”. I vàries recomanacions per acabar: “Vingui, passegi, miri sense prejutjar, deixi’s sorprendre per artistes i propostes noves. Li interessarà per descobrir nous artistes i saber què està passant arreu”, conclou.

___

Publicat a Revista Bonart, febrer-març de 2015

Art Madrid: 10 anys com a alternativa petita a Arco

Per segon any consecutiu, la Galería de Cristal del CentroCentro Cibeles, acull, del 25 de febrer a l’1 de març, la fira Art Madrid. 

En el seu dècim aniversari, la cita obre amb prop d’una cinquantena de galeries amb més de 200 artistes representats. La fira pren forma, un any més, a partir d’una selecció d’art contemporani i emergent i d’una tria de les avantguardes històriques. Acull diverses expressions artístiques (pintura, fotografia, videoart, escultura i obra gràfica) des del segle XX i cap endavant.

El programa general, destinat a galeries de dins i fora de l’estat espanyol, s’estructura amb 37 galeries entre les quals s’estrenen Galeria Balaguer (Alejandra Atarés) i Artur Ramon Art (Pablo Palazuelo, Antonio Saura), de Barcelona, que se sumen a les galeries 3 punts (Sito Mújica i Gerard Mas), El Quatre (Pablo Maeso), Principal Art (Jaume Plensa, Lita Cabellut, Equipo Crónica), Marc Calzada (Miró, Tàpies, Niki de Saint Phalle), Jordi Pasqual (Josep Guinovart, Antoni Clavé) i Miquel Alzueta (Alejandro Marco, Bruno Ollé), també de la capital catalana. A més, hi participen la mallorquina Vanrell (López Davis) i les valencianes Galeria Punto (Carmen Calvo, José María Yturralde), Benlliure (Miquel Barceló, Manolo Valdés), la Val i 30 (Antonio Gadea) i Alba Cabrera (Laura Iniesta). Entre les noves incorporacions internacionals destaquen diverses sales de Cuba, Colòmbia i Taiwan, que s’afegeixen a les galeries arribades d’Alemanya, Mèxic i Portugal.

Primavera, dAlejandra Atares (Galeria Fidel Balaguer)

Art Madrid, situada a un espai privilegiat, al Paseo del Arte de Madrid, al costat dels principals museus i centres d’art de la ciutat, ofereix, a més, el programa One Project, format per vuit projectes en format solo show i comissariat per Carlos Delgado Mayordomo. L’objectiu d’aquest programa és el d’apostar per la difusió i la promoció de projectes inèdits, multidisciplinaris i específics. Entre les galeries participants, destaquen Coll Blanc Espai d’Art, de Culla, Castelló; i Art Deal Project, de Barcelona.

La cita, que l’any passat va reunir uns 20.000 visitants, celebra la dècada tot reafirmant-se com l’alternativa petita a Arco i, en paraules dels impulsors, “com una fira realista, dinàmica, abastable”.

___

Publicat a Revista Bonart, febrer-març de 2015

JustMad6, la fira dedicada a l’art emergent

Des de la seva creació, aquesta fira, que se celebra del 24 de febrer a l’1 de març a la seu del Col·legi Oficial d’Arquitectes de Madrid (COAM), es reivindica, any rere any, com la fira d’art contemporani “més arriscada i experimental”. 

Enguany, en motiu de la sisena edició de la trobada, els organitzadors fan un pas més en pro de l’art més nou amb “un catàleg de galeristes i artistes representatius de la creació actual”. En total, es reuneixes una quarentena de galeries entre les quals hi ha Cis Art, Trama, N2 i Balaguer, de Barcelona; Silvestre, de Tarragona; Fran Reus i Veintinueve, de Palma; i Kir Royal, Area 72, Espai Tacte i Trentatres Gallery, de València.

La cita s’estructura a partir de quatre seccions. Just Brooklyn proposa una selecció d’una desena de galeries del famós barri novaiorquès; d’aquesta manera es vol afavorir l’intercanvi d’experiències entre galeries d’aquí i d’allà. A Just Projects, Ángel Calvo Ulloa, un dels comissaris guanyadors de l’Inéditos de l’any passat, ha seleccionat la proposta de 10 artistes de la península ibèrica. La segona edició de Just Residence  que va més destinada a la creació que al mercat de l’art desperta nombrosos interessos entre col·leccionistes i curadors. Es conviden per a l’ocasió diversos creadors llatinoamericans a desenvolupar les seves obres i projectes durant una residència a l’estat espanyol. A més, hi ha la secció Just Editions & Design dedicada a publicacions i a llibres i objectes d’artista, entre d’altres.

La fira reuneix una quarentena de galeries a la seu del COAM

Moltes galeries que han participat a la fira en passades edicions han estat seleccionades posteriorment en cites com Arco, Frieze, ARTBA o Zona Maco. Conscient d'aquest flux, JustMad6 fa l'ullet a Colòmbia, país llatinoamericà convidat a Arco, amb la secció Off Axis Colombia que, de la mà del comissari Ramiro E. Camelo, porta a Madrid galeries, fundacions i artistes colombians.

La promoció d’artistes emergents es reflexa, també, a través dels premis que s’atorguen. El Justmag a l’artista més jove, a més d’una dotació econòmica, ofereix la producció d’una exposició a l’espai Mustang Art Gallery d’Alacant. L’Artfairs guardona al millor artista segons un jurat format per creadors consolidats. Enguany s’estrena el Premi Outsiders Arts Foundation destinat exclusivament a l’art electrònic experimental. I per acabar d’arrodonir-ho, la fira que fa bandera de recollir el més jove i nou de l’escena, destaca i premia la figura d’un jove col·leccionista tot seguint i valorant les seves adquisicions. 

___

Publicat a Revista Bonart, febrer-març de 2015

Les fires, un model d’èxit necessari

Proliferen a tort i a dret les fires especialitzades en art. N’hi ha per tots els gustos i butxaques. Les més antigues es consoliden, tot i les turbulències econòmiques, i en sorgeixen d’altres, buscant nous talents, renovant el consumidor potencial i acostant-se a joves col·leccionistes. 

El sector s’organitza cada vegada millor entorn d’una cita anual, marca una data al calendari on pot entrar en contacte amb agents internacionals, s’obre a la ciutat que l’acull per tal d’acostar-se al públic massiu i presentar-se a un ventall de consumidors més ampli i divers.

A Madrid, del 25 de febrer a l’1 de març se celebren tres fires simultàniament. Arco, la més veterana, presenta la 34a edició, a IFEMA, amb l’embat de créixer afermant la formula de l’èxit. Enguany, amb unes 200 galeries, el 70% de les quals estrangeres, Colòmbia és el país convidat. A l’aixopluc d’aquesta fira de referència internacional, han sorgit dues propostes que s’estan consolidant a l’entorn de la gran fira. Per una banda, ArtMadrid (Galería de Cristal del CentroCentro Cibeles), que des de fa 10 anys fa bandera de ser l’alternativa petita a les grans dimensions d’Arco. De fet, hi participen una cinquantena d’expositors. I, per altra, JustMad, a la seu del COAM, que es presenta per sisè any com la fira dedicada a les noves propostes d’art jove i emergent. En aquesta ocasió, tot mirant cap a Arco, Colòmbia hi té un paper destacat.

Vista general de la fira Arts Libris

Una setmana després, del 4 al 8 de març, torna, a les Reials Drassanes de Barcelona, la fira d’antiguitats i ho fa amb noves sigles: FAMA (acrònim de Fira d’Art Antic i Modern). La ciutat havia acollit durant 36 anys una trobada d’antiquaris però les desavinences en el sector van provocar que l’any 2012 s’estronques la cita durant dos anys. Ara, els organitzadors asseguren que tornen, deixant de banda les polèmiques i els malentesos, per quedar-s’hi i fixar una trobada anual. Canviant d’àmbit, una de les fires amb més èxit de la ciutat és, sens dubte, el Saló Internacional del Còmic que del 16 al 19 d’abril presenta, a Fira de Barcelona Montjuïc, la seva 33a edició consolidant-se com a referència internacional. A més, la diada de Sant Jordi dóna el tret de sortida a Art Libris. La fira Internacional del llibre i edicions d’art, música, fotografia i disseny que s’ubica per sisè any consecutiu, del 23 al 26 d’abril, al Santa Mònica. Un model petit que edició rere edició ha anat creixent, ampliant el seu marc d’actuació a la ciutat, a l’entorn de la publicació de llibres d’autor.

Es renova i es reinventa el model, però la fira persisteix, malgrat tot, com a cita ineludible i necessària per reunir anualment el sector. No cal inventar l’aigua calenta, sinó saber com canalitzar millor uns interessos i esdevenir, a més, una proposta interessant i atractiva no només pels visitants ocasionals.

___

Publicat a Revista Bonart, febrer-març de 2015

Citant Walter Benjamin

Es Baluard presenta Reproductibilitat 1.2, una exposició de fotografia contemporània a partir de les col·leccions del museu i de la Fundació Aena

Una branca que es ramifica i de la qual hi broten petits arbres. Aquesta instantània en blanc i negre (Sense títol, 2009) de Chema Madoz és el punt de partida de la mostra Reproductibilitat 1.2, que serveix per desencadenar el discurs curatorial de Nekane Aramburu, directora de Es Baluard, i Ángeles Imaña, directora de conservació i projectes culturals de la Fundació Aena. La peça d’una intensa potència evocadora té la particularitat que, amb diferents números de sèrie, forma part d’ambdós centres, els quals han posat els seus fons en diàleg per donar forma a aquesta exhibició que pretén aprofundir sobre les pautes del col·leccionisme contemporani. El relat plantejat per les dues comissàries bascula entre el debat encetat pel pensador Walter Benjamin a l’entorn de la reproductibilitat de l’obra d’art, el valor de les obres seriades, de l’original i la còpia, que ha marcat l’escena artística del segle XX –i que, és evident, encara cueja- i la fotografia com a símbol interpretatiu de la realitat, tot bevent dels escrits de Susan Sontag i John Berger. 

En total, el recorregut recull prop d’una quarentena de peces de vint-i-dos artistes, entre els quals destaquen Daniel Canogar (amb la sèrie Gravedad Cero, 2009), Cristina Iglesias (amb Sense títol. Políptico Tres, 2000) o Santiago Sierra (amb No Global Tour, Bernburf, Alemania, 2010). Aramburu remarca, al seu text Còpia i Símbol, que “tot i que les obres es presenten com a fotografies, a excepció de Pep Bonet, Chema Madoz o Raúl Belinchón, gairebé cap dels autors es poden considerar fotògrafs purs, la qual cosa ens permet que, a partir de la tècnica i les seves decisions de format-enquadrament, puguem analitzar la manera de pensar l’obra per part del creador”.

Chema Madoz, Sense títol, 2009. Es Baluard Museu d'Art Modern i Contemporani de Palma. © Chema Madoz, VEGAP, Palma de Mallorca, 2014

La mostra, que es podrà visitar fins al 22 de febrer de 2015, forma part del projecte Reproductibilitat, una sèrie d’exposicions que el museu Es Baluard va iniciar durant l’any 2013 i que es presenta com una aproximació a l’entorn de l’evolució de la imatge a partir de la fotografia. A més, seguint amb la idea de museu que la director de Es Baluard va explicar a aquesta revista (número febrer-març del 2014), segons el qual la seva tasca es centraria en “prioritzar el treball d’investigació per sobre de l’espectacle i acostar-los a la gent local”, entre les activitats complementàries, Madoz oferirà, el 23 de gener, la master class La mirada y el objeto. La xerrada forma part de Image Research, “un programa estable del museu com a escola formativa amb la proposta d’investigar, formar i interrogar sobre què és avui imatge”. 

___

Publicat a Revista Bonart, desembre-gener de 2015

Els premis ArtFAD reivindiquen experiències vitals

L’obra Pes del col·lectiu Martí-Toro va ser guardonada amb l’ArtFAD d’Or i Kima Guitart va rebre el de Plata amb Súbtil, un xal ritual

Pes, de Martí-Toro

“Pes –segons les seves creadores (Lola Martí i Claudia Toro formen la marca Martí-Toro)– és una peça tèxtil suggerent per la seva forma i color, que representa el pes de les càrregues emocionals que portem. Una metàfora d’aquest pes que carreguem, moltes vegades sense ser conscients, una càrrega que ens pertany i que convidem a treure’l”. Aquesta obra colorista i voluminosa va ser la guanyadora del premi ArtFAD d’Or, que es va atorgar el passat juliol. El jurat, format per l’artista Antoni Llena; Laura Tammen, de la Galeria Senda; el crític Josep Corredor Matheos; Martí Peran, comissari independent; i Magda Polo, presidenta de l’A-FAD, en va destacar “el valent treball artesanal amb una impecable execució i per la fusió formal i cromàtica”. Les artistes expliquen que “és una peça totalment artesanal, que reafirma la nostra passió pel teler amb la tècnica del baix llis. Una tècnica que ens motiva per no deixar d’explorar nous materials i seguir una línia de creació on treballem la delicadesa i trenquem amb discreció la simplicitat a través del seu volum”.

Súbtil, un xal ritual, de Kima Guitart

La proposta de Kima Guitart, Súbtil, un xal ritual, que va rebre l’ArtFAD de Plata, també s’inspira, encara que des d’un altre prisma, en importants experiències vitals. “Després de treballar durant anys amb seda i organdí, vaig descobrir –comenta– que aquest teixit s’ha fet servir majoritàriament en diversos rituals de pas, com noces, batejos, i sempre en rituals de vida, mai amb els que estan relacionats amb la mort”. En aquesta ocasió, presenta una sèrie de xals portables, pintats amb “colors relacionats amb la vida”. El jurat en va subratllar “la fluïdesa del desplegament de la forma i la destresa en mantenir un llenguatge clàssic”.

Os, de Tura Sanz

En la categoria d’Estudiants, Tura Sanz va aconseguir la distinció per Os. En les seves pròpies paraules: “Vaig recollir un os cremat i trencat en vàries parts als boscos de Llers, que es varen cremar fa tres estius a l'incendi de l'Empordà. Inspirant­me en la tècnica japonesa Kintsugi, (que consisteix en reparar ceràmiques trencades unint els diferents bocins amb or) vaig decidir restaurar­lo. Trobo que és una tècnica preciosa, doncs al restaurar d'aquesta manera, el trencament no és una cosa negativa; el fet d’unir les esquerdes amb or fan que la ceràmica tingui més valor del que tenia abans de l'accident”. L’obra de Sanz, que es desenvolupa de manera molt intuïtiva, va ser valorada pel jurat com “un interessant plantejament conceptual, que, en l’esfera de la joieria, explora la fusió de dos tipus de material que es dignifiquen mútuament”.

Els ArtFad d’art i artesania són organitzats per l’A-FAD (Artistes i Artesans del FAD) des del 2003 i tenen l’objectiu d'estimular la recerca, la creació i l'excel·lència, en el camp dels oficis d'art.

___

Publicat a Revista Bonart, desembre 2014 - gener 2015

Una passejada per l’obra de Josep Llimona

Abans d’entrar en matèria, un aclariment: visitar aquesta exposició és experimentar, des de bon començament, amb la primera peça i fins a la darrera, un fort sentiment de déjà vu, de veure unes formes que resulten estranyament familiars

La primera comunió.

I és que les escultures de Josep Llimona (1864-1934), considerat un dels artistes més important del Modernisme català, es poden contemplar fent un volt pels carrers de la ciutat. Haureu passat una i mil vegades (i potser sense saber-ho) per davant de El forjador (plaça Catalunya), el Monument al doctor Robert (plaça Tetuan), l’obra eqüestre de Ramon Berenguer el Gran (Via Laietana) o la bellísima Desconsolada (Parc de la Ciutadella). Precisament aquesta darrera recorda poderosament La Danaïde de Rodin; el cos femení de contorns perfectes sorgint del marbre. Així que ja us podeu fer una idea del que ara hi trobareu al Museu Europeu d’Art Modern (MEAM).

Desconsolada.

Més enllà d’aquest tast a peu de carrer, la mostra pretén reivindicar, amb motiu del 150 aniversari del seu naixement, la figura de Llimona, diuen que injustament oblidada. Es proposa una passejada per la seva obra, a través d’una seixantena de peces, algunes inèdites. Un recorregut per la iconografia que el defineix i que trobareu als dibuixos, escultures, monuments funeraris, escultura aplicada a l’arquitectura, disseny de joies... Sovintegen els nus femenins, figures delicades i melangioses (Adolescent o Ingènua, 1924), les representacions religioses (La primera comunió, 1902), o els retrats (Un industrial de Terrassa, 1892). Val la pena aturar-se davant les diferents versions d’una mateixa peça i veure com varien els contorns i les formes quan ha estat executada en fusta, marbre, guix o bronze. És el cas de Modèstia, 1891; Nu de dona, 1918 o Joventut o La Cabellera, 1924.

3 estrelles

Museu Europeu d’Art Modern (MEAM). Fins a l’1 de març de 2015.

__

Publicat a Time Out, 17/12/14 

La gran casa del disseny

El Museu del Disseny de Barcelona, que s’inaugura el 14 de desembre, integra els fons del Museu de les Arts Decoratives, el Museu de la Ceràmica, el Museu Tèxtil i d’Indumentària i el Gabinet de les Arts Gràfiques. La ciutat cerca recuperar, així, la capitalitat del disseny

Barcelona estrena nou equipament cultural, un projecte colossal ubicat a l’interior de l’edifici DHUB, i Pilar Vélez, la directora del Museu del Disseny ens posa en antecedents per conèixer com i quan sorgeix la idea d’aglutinar en un mateix espai les col·leccions de quatre centres de la ciutat. “El projecte –comença– es va iniciar fa més de vint anys quan Oriol Bohigas era regidor de Cultura a l’Ajuntament de Barcelona, a principis dels noranta. Ell va ser el primer que es va plantejar el present i el futur de les arts de l’objecte i el disseny. Hi havia diversos museus a la ciutat, però estaven molt atomitzats i museogràficament no era l’ideal”. En aquella època, Vélez estava al capdavant del Museu de les Arts Gràfiques i va participar en les converses per recollir les diverses col·leccions en un sol centre i, a més, crear-ne una a l’entorn de les arts industrials. Finalment, el maig del 2012, es nomenada directora i responsable de comissariar el fons que recull el Museu del Disseny i crear un discurs museogràfic propi. Aquí arrenca la història d’aquest nou espai expositiu amb més de 70.000 peces (entre mobles, vidres, orfebreria, rajoles, cartells...) que integra els fons del Museu de les Arts Decoratives, el Museu de la Ceràmica, el Museu Tèxtil i d’Indumentària i el Gabinet de les Arts Gràfiques a un edifici pensat i construït per MBM Arquitectes a propòsit per les col·leccions. “És una operació de ciutat –subratlla la directora– per donar un nou lloc a unes peces que són patrimoni d’aquí; integrar-les totes i donar-li un sentit global”.

Edifici Disseny Hub Barcelona © Museu del Disseny. Foto: Lourdes Jansana

Quatre exposicions per presentar les col·leccions

La posada de llarg d’aquesta empresa arrenca amb quatre exposicions que pretenen explicar cronològica i temàticament el fons del museu. La carta de presentació és la mostra Extraordinàries! Col·leccions d’arts decoratives i arts d’autor (segles II-XX). Inclou, en paraules de Vélez: “el bo i millor de les col·leccions, amb peces que, en molts casos, no s’havien vist des de la guerra”. Hi ha més de mil objectes, entre ceràmica (de Picasso i Miró), esmalt, joies, mobiliari, en un recorregut per la història de les arts decoratives a Catalunya. “És un reconeixement al col·leccionisme i a les donacions que artistes i particulars, des del segle XIX i fins a dia d’avui, han conservat el patrimoni de la ciutat”. Uns dels objectius del centre és, a més, explicar per què estris de disseny industrial (objectes vulgars, com una ampolla d’aigua) poden esdevenir patrimoni cultural. Del món al museu. Disseny de producte, patrimoni cultural dóna algunes respostes a la qüestió i ofereix una panoràmica del millor disseny industrial que s’ha realitzat durant els darrers anys a Catalunya. La col·lecció d’indumentària s’ensenya a El cos vestit. Siluetes i moda (1550-2014) i la de disseny gràfic a El disseny gràfic: d’ofici a professió (1940-1980), dedicada als pioners, amb cartells, elements publicitaris, envasos...

Entre el passat i el futur

“Aquest espai –per a Vélez– ha de ser el lloc de referència de les arts del disseny. Es tracta de posar en valor, restaurar, publicar i difondre tot el patrimoni del qual disposem i alhora promoure la recerca i la reflexió sobre el paper del disseny en l’actualitat i en les nostres vides”. En aquesta línia, el museu incorpora el Centre de Documentació que, entre el material destacat, inclou audiovisuals, fotografies i arxius personals d’alguns dels autors de les peces que hi ha al centre. I, a més, el febrer s’inaugurarà l’exposició temporal Disseny per viure, d’Oscar Guayabero, on es presentarà una selecció de productes de l’àmbit català i internacional en els quals la innovació i la creativitat es posen al servei de la societat.

Sembla que Barcelona, després d’uns anys de vet a saber si per esgotament o tedi havia perdut pistonada en allò de ser la capital del disseny, cerca amb un projecte d’aquesta envergadura posicionar-se i esdevenir, en paraules de la directora, “referència internacional per a creadors, investigadors i dissenyadors”.

___

Publicat a Revista Bonart, desembre 2014 - gener 2015