Indisposició general. Assaig sobre la fatiga

Martí Peran, el comissari de l'exposició, reivindica, en la societat de la “hiperactivitat nerviosa”, el dret a estar cansat. 

Proposa un recorregut per diversos estadis de la fatiga i la mandra a través d'una vintena de projectes artístics, que van del dibuix introspectiu de Sinéad Spelman o el de les Therapies esbojarrades de Nedko Solakov, als enunciats en forma de pancarta de Javier Peñafiel, passant per Un mundo basado en la evidencia, de Julia Montilla, una maqueta d'una ciutat construïda amb blísters de diferents psicofàrmacs per allò de la societat dopada, activa a base d'estimulants i antidepressius.

Sinéad Spelman, Back drawings (2013)

Peran es demana com representar estèticament aquesta apologia del tedi, enmig d’un entorn que valora a cop de “like” i polzes amunt l’acumulació d’experiències sense importar-ne l’interès, i ho aconsegueix. La mostra obre amb Sans Histoire de Mounir Fatmi, una barrera formada per obstacles hípics on es reprodueixen cites de L’art de la guerra, de Sun Tzu, un tractat de tàctica i estratègia militar que utilitzen moltes escoles de negocis com a guia per tal de millorar la competitivitat i la gestió de les empreses. A mesura que avanceu per les tres sales que acullen aquesta Indisposició general sentireu la lletania del vídeo Untitled (n’en finit plus), de João Onofre, o el monòleg dramàtic Not I, de Samuel Beckett, on una boca crida reiteradament “tot el que estic explicant no em va passar a mi”.

Un escenari que convida a cercar, per tal de sobreviure, alternatives al model imperant, a pensar en l’anomenada lògica del caragol i en les iniciatives entorn de les teories del decreixement que aposten per una producció i un consum sostenibles.

5 estrelles.

Fabra i Coats. Centre d'Art Contemporani. Fins al 31 d’agost.

__

Publicat a Time Out, 24/06/15 

Jessica Lange darrera una Leica

L’Arts Santa Mònica acull, fins al 28 de juny, la retrospectiva Unseen, amb un centenar de fotografies en blanc i negre

Jessica Lange (Minnesota, 1949), que els últims quatre anys ha protagonitzat de manera magistral la sèrie American Horror Story, descobreix, al centre Arts Santa Mònica de Barcelona, la seva faceta com a fotògrafa. L’actriu, oscaritzada per les seves actuacions a Tootsie (1982) i Blue Sky (1994), es va formar com a fotògrafa a finals de la dècada dels seixanta, però, no és fins a principis dels noranta, quan el seu marit, el dramaturg Sam Shepard, li regala una càmera Leica M6, que reprèn l’activitat fotogràfica. Retrata els llocs per on viatja i va de gira: Estats Units, Rússia, França, Itàlia, Finlàndia, i, sobretot, Mèxic, un país per el qual sent “una especial predilecció per la seva llum i les seves grans nits”.

A Unseen hi ha tot allò que l’ull i la Leica de Lange han vist. En blanc i negre, sense flaix i gairebé sempre al carrer, a l’aire lliure, buscant personatges anònims i provant de passar desapercebuda, invisible, darrera la càmera. Lange renega de la fotografia digital i expressa el seu gust per deixar-se sorprendre per l’espontaneïtat de cada moment a l’hora de disparar i, després, també al laboratori, revelant cada imatge. En aquesta ocasió s’exposen 111 instantànies, algunes de les quals inèdites, que configuren tres sèries emblemàtiques. Thing I see, realitzada entre 1992 i 2008, ensenya allò que ha vist al llarg dels seus viatges, llocs que funcionen com a pretextos per relatar històries en imatges. Escenes quotidianes, paisatges abandonats, parelles d’enamorats, nens jugant... Mexic esdevé un quadern de bitàcola, un diari d’impressions d’un país que li fascina especialment i on hi torna de manera recurrent; i Chiapas resulta ser un reportatge del carnaval que durant tretze dies se celebra a aquest estat. En concret, retrata la que es considera la festivitat més important de l’any a les poblacions de Tenejape i San Juan Chamula.

L’exposició, comissariada per Anne Morin i produïda i organitzada per diChroma photography, convida a descobrir la passió oculta de l’aclamada actriu que amb la càmera a les mans reivindica aquí la soledat de la seva mirada. Part de les instantànies d’Unseen, que es va inaugurar el dia de Sant Jordi i va servir per donar el tret de sortida a la quarta edició de la Fira Art Libris, ja es van poder veure en diferents espais de l’estat espanyol i l’any 2011 a la mostra homònima que va acollir el Centre Niemeyer d’Avilés (Astúries).

___

Publicat a Revista Bonart, maig-juny-juliol de 2015

Més que vídeos

La tretzena edició de Loop, que se celebra entre el 28 de maig i el 6 de juny a Barcelona, s’articula entorn del so i del col·leccionisme de videoart

S’acostuma a dir que Stamping in the Studio (1968), de Bruce Nauman, és el primer vídeo venut com a obra d’art a un col·leccionista. Ha plogut molt des de llavors i amb tanta tempesta s’han esborrat les prediccions apocalíptiques que situaven la vídeo creació fora dels circuits del mercat de l’art, amb discursos entorn de la manca d’un suport amb qualitats artístiques, la immaterialitat de la imatge i la problemàtica benjaminiana de la impossibilitat de peça única. Enguany, la tretzena edició del Loop, que es ramifica arreu de la ciutat en tres seccions (fira, festival i estudis) i que presenta una selecció de galeries especialitzades, un programa d’exposicions als principals centres de la ciutat i un seguit de xerrades i trobades professionals, dedica l’atenció al col·leccionisme de videoart. Amb el lema What about collecting video art?, Loop vol situar el focus sobre el col·leccionista “com un agent actiu en la promoció de l’art contemporani, compromès amb la comunitat artística, que assumeix un rol pro-actiu dins el món de l’art”. A partir d’aquí, s’articulen les xerrades que se celebren en paral·lel a la fira, del 4 al 6 de juny a l’Hotel Catalonia Ramblas. A més, la cita, que reuneix una selecció de prop d’una cinquantena de galeries, acull, entre les habitacions de l’hotel, solo shows de videoartistes contemporanis, molts dels quals en première. Es mostren col·leccions i col·leccionistes de referència internacional, com Sammlung Goetz (Alemanya), SAM Arts Projects (França), Patrizia Sandretto Re Rebaudengo (Itàlia) i Leal Rios (Portugal). En la mateixa línia, el Cercle del Liceu s’obre a l’exposició Vídeo-Règim. Col·leccionistes a l’era audiovisual, un projecte comissariat per Carles Guerra; i el MNAC, amb Javier Panera de comissari, mostra obres de la Fundació Sorigué. Ambdues exhibicions obertes del 28 de maig al 6 de juny.

Com a novetat destacada d’enguany, s’impulsa la primera edició del Premi Discovery amb el suport d’Estrella Damm. Aquest projecte neix, segons els organitzadors, “amb l’objectiu d’apostar i reconèixer la recent producció de vídeos i films d’artistes internacionals a través d’una convocatòria oberta i gratuïta a la comunitat artística”. El guanyador rebrà 5.000 euros de dotació econòmica i les 10 obres finalistes s’exposen, en el marc de Loop, a l’Antiga Fàbrica Estrella Damm.

Elina Brotherus, The Black Bay Sequence, 2010. Presentada per gb agency (Paris) a la Fira LOOP 2014

Espai per a les obres sonores

Per primera vegada, el festival inclou una secció de peces sonores que han estat seleccionades per la comissària independent Anne-Laure Chamboissier. I és que el so és l’altra gran branca de la trobada del 2015, que es mou pel sorral movedís del videoart i obre i expandeix cada vegada més aquest concepte. Sota el paraigües Beyond the Image: Sound es presta atenció a “les pràctiques artístiques sonores que estan estretament relacionades amb la imatge en moviment”. Per això, Chamboissier és l’encarregada de dirigir un programa d’intervencions sonores a l’espai del claustre de l’Antic Hospital de la Santa Creu juntament amb l’artista Emmanuel Lagarrigue. Paral·lelament, l’artista Àlex Arteaga desenvolupa una sèrie d’intervencions, sota el títol Transient Senses, al pavelló Mies van der Rohe i a la Fundació Tàpies (amb tres assaigs sonors, del 28 al 31 de maig); i l’Arts Santa Mònica presenta l’obra Les guerrilles del sobreviure de Jordi Colomer.

Com ja comença a ser habitual, el festival Loop es propaga des de finals de maig per diversos entorns de la ciutat: el recent estrenat Museu de Cultures del Món, nombrosos espais del recinte de l’Antic Hospital de la Santa Creu, la Biblioteca Nacional de Catalunya, la Filmoteca, el mercat de la Boqueria, el Museu Picasso, l’Ateneu Barcelonès, el Museu Frederic Marès o el Palau del Baró de Quadras (actual seu de l’Institut Ramon Llull), el cinema Zumzeig, La Capella, la Virreina o el Reial Cercle Artístic... Un grapat de llocs, on, per uns dies, es poden descobrir les noves propostes de les pràctiques artístiques contemporànies dedicades al videoart, a la imatge en moviment i, en aquesta ocasió, també, a instal·lacions sonores.

Per tenir actualitzada la programació de Loop, consulteu: www.loop-barcelona. com

___

Publicat a Revista Bonart, maig-juny-juliol de 2015

Cànem, quatre dècades d’art i cultura a Castelló

Pilar Dolz porta el timó d’una de les galeries més veteranes del territori espanyol i no té cap intenció d’abandonar el vaixell

“Corria l’any 1974 –Pilar Dolz (Morella, 1945) fa memòria des de l’altre costat del fil telefònic– quan un grup de gent de Castelló interessats per la cultura vam decidir obrir Cànem. L’espai –recorda– naixia com una galeria oberta on hi passarien diversos esdeveniments culturals: concerts, conferències, presentacions de llibres, exposicions...” El 21 de desembre d’aquell mateix any acollien la primera exposició amb quadres de Boix, Heras i Armengol, i Joan Fuster en feia el text de presentació. “L’any 76 molts dels qui ho havien impulsat –m’explica– van començar a militar en partits polítics i es van anar desvinculant de l’espai i jo vaig quedar com a responsable de Cànem tenint clar que això era una botiga i que en cap cas viuríem de subvencions”. La resta, que diria aquell, és història, però és just aquí on comença el periple d’una de les galeries més veteranes del territori espanyol que, des de la perifèria dels pols culturals, s’ha fet un lloc en les principals fires d’art contemporani i a la intempèrie d’un mercat amb constants dificultats.

Mar Arza, De sus largas conjeturas, 2010

Argüeix que la clau de l’èxit és la complicitat amb els artistes amb els quals ha treballat (en representa més d’una vintena: Isidre Manils, Manel Margalef, Mar Arza...), els galeristes del territori i un públic fidel. “Quan vam començar –raona– era més fàcil perquè hi havia poques galeries i els artistes volien treballar amb nosaltres. La nostra proposta des dels inicis era la d’apostar per l’art més arriscat perquè –subratlla– l’art és risc, incloure artistes de les avantguardes històriques, deixar espai per a joves creadors del territori i per a peces d’altres galeries en les quals ens emmirallàvem, com la mallorquina Ferran Cano”. Amb unes sis-vuit exposicions anuals, entre col·lectives i monogràfiques, Cànem exposa pintura, escultura i produeix obra gràfica, gravats, videoart i llibres d’artista. Les fires internacionals han estat l’altre element que ha contribuït en la particular formula de l’èxit. En els darrers anys, ha participat a les fires de Miami, Lisboa, a Arco, Loop, Art Libris, Solo Projects de Basilea... “Les fires ens han servit –apunta Dolz– per col·locar els nostres artistes en bones col·leccions i fundacions d’arreu del món. A més, hem contat amb una sèrie de compradors que ens han sigut fidels durant tots aquest anys i als quals estem molt agraïts. Ara –es lamenta– el mercat és inexistent, però durant anys a Castelló s’ha comprat prou bé. Ha estat una ciutat amb diners i amb gent interessada per l’art i per la cultura. Potser el que no hem sabut fer bé és treballar amb les institucions de la zona perquè ens compressin obra”.

Amb tarannà optimista tira de refranyer i diu que li agrada recordar allò de què “les energies que gastem criticant les tenebres les podem utilitzar per encendre una làmpada”. La galerista que es considera botiguera i que, com a hobby, es dedica a fer gravats, contenta amb els homenatges rebuts, finalitzava, fa uns mesos, el seu discurs a la Universitat Politècnica de València, després de rebre la Medalla de Sant Carles, amb un entusiasta “endavant... 40 anys més”.

___

Publicat a Revista Bonart, maig-juny-juliol de 2015

Josep Almirall-Llusià: lluny de les poltrones dels museus

Conferència a propòsit de 'La vinya pintada' una instal·lació de l'artista Josep Almirall-Llusià, 

en el context del Congrés d'Art i Paisatge.

18-19 de juny (Vilafranca del Penedès-Subirats)

http://www.congresartipaisatge.cat/index.php/el-congres-2015/programa-congres-2015

Lluny de les poltrones dels museus

“Estic a favor d'un art polític-eròtic-místic que faci alguna cosa més que apoltronar-se a un museu”. Això no ho dic jo, però podria subscriure-ho. La frase és de l’artista Claes Oldenburg, escultor suec, pioner del pop art i conegut per les seves escultures toves, transformant objectes d'ús quotidià en peces de gran escala, i per les seves espectaculars instal·lacions d’art públic. 

Perquè ens entenguem, una de les obres més conegudes d'Oldenburg és la peça Els mistos, que s'erigeix a la Vall d'Hebron de Barcelona, més concretament a l'avinguda Cardenal Vidal i Barraquer, 25. L'escultura, que es va inaugurar l'any 1992 amb motiu de la celebració dels Jocs Olímpics a la ciutat, fa uns 20 metres d'alçada i representa una capsa de llumins oberta amb un dels mistos encesos, amb flama, i uns quants més escampats per terra, trencats. Aquests llumins sobredimensionats formen part de la sèrie d'escultures, pensades per ocupar i relacionar-se amb l'espai públic i els vianants, amb les quals Oldenburg sacralitza (reproduint a gran escala) objectes d'ús quotidià. A més, Claes Oldenburg és un creador, admirat per Josep Almirall-Llusià.

Precisament, amb aquesta vocació d’art públic, d’acostar la seva obra a la gent, de sortir dels centres d’exhibició tradicionals, l’artista de La Granada Almirall-Llusià, fill i nét de pagesos, surt del seu taller per imaginar i executar l’any 2004, ara fa tot just 11 anys, La vinya pintada, l’obra de la qual hem vingut a parlar avui aquí: una proposta de land art a una de les seves vinyes, amb raïm varietat Chardonnay.

Es tracta d’una intervenció directa sobre el paisatge que li és més proper. De fet, fa unes setmanes, passejant per La vinya pintada, l’artista que coneix bé la terra, on intervé i conrea, em comentava entre ceps: “Si Dalí es va inspirar en l’Empordà, jo m’inspiro i creo en el Penedès”.

La seva proposta d'interacció amb l'entorn l'agermana amb l’earth art, més conegut com a land art, la corrent d’art contemporani que va néixer a finals dels anys seixanta als Estats Units i que utilitza la natura i els seus materials per crear. Ho podríem traduir com a “art terrestre” o “art de la construcció del paisatge”. Algunes de les peces més conegudes de land art són, per exemple: 

• la Costa coberta, a Austràlia, de Christo: es va tapar durant 10 setmanes Little Bay per tal de frenar l'erosió natural de les roques,
• les site sculptures de Robert Smithson, com el Moll en espiral al Gran Llac salat de Utah: una espiral de pedres negres de basalt i terra sobre les aigües del llac i envermellides per les algues i els residus químics,
• o El llamp al camp de Walter de Maria: 400 vares d'acer col·locades a una zona desèrtica de Nou Mèxic per afavorir la caiguda de llamps durant les tempestes d'estiu habituals a la zona.

Però, en alguns casos, les peces de land art han estat controvertides i criticades per grups ecologistes per l'ús i l'abús que se n'ha fet del paisatge. Com a resposta, poc temps després, va néixer l'etiqueta d'art ambiental o eco art: l'art que aglutina aquelles expressions artístiques que respecten l'entorn (social, històric, paisatgístic) i són ecològicament responsables. En aquesta línia, José Albelda, professor de la Facultat de Belles Arts de la Universitat Politècnica de València, defensa que els projectes de land art són grans obres d'interacció amb el medi però que no formen part, en cap cas, d'un art ecologista ni ecològic. I llegesc textualment: “En els brillants inicis nord-americans, no descobrim cap desig de preservació del medi; més aviat de treballar amb les idees generals de territori, espai, escala, geometria i materialitat".

Arribats en aquest punt, diria que la proposta d'Almirall-Llusià, partint del seu tribut a la terra, des del respecte i el coneixement de l'entorn en el qual treballa, fan que el seu projecte d'art terrestre, compromès amb el paisatge (històric, social i natural) del Penedès pugui entendre's i llegir-se sota l'etiqueta d'eco art. L'entorn i el paisatge formen part activa de l'obra i l'artista altera la percepció de la vinya, però ho fa des del coneixement agrari i sense dificultar ni malmetre, en cap cas, el procés de cultiu i verema.

Almirall-Llusià tracta la vinya com a lloc on crear i, a la vegada, exposar i, òbviament, conrear. La vinya pintada està situada ran de la C-15, entre la sortida de Vilafranca del Penedès i la primera entrada a La Granada. És just aquí on el pintor desenvolupa la seva intervenció en el paisatge i realitza la seva proposta colorista d’art terrestre. “Prenent com a escenari la vinya –explica ell mateix– he volgut portar el color entre els ceps, fent servir els pals d’emparrar com a suport”. L'artista treu a l’exterior la seva paleta (vastament influenciada pels mestres del pop art) de colors vius i formes planes que utilitza per pintar manualment els 816 pals d’emparrar (216 punters i 600 d’intermedis; els qui coneixen bé el funcionament d’una vinya ja m’entendran) que ocupen les prop de dues hectàrees de vinya. Tot creant un interessant híbrid entre escultura, pintura i arquitectura del paisatge. Es tracta, doncs, d'un exercici de maridatge entre tradició agrícola i vocació artística.

Un dels artistes catalans que conreen això de l'art ambiental o aquest art terrestre que diríem responsable, Perejaume, ha desenvolupat, des del compromís amb el paisatge local i la natura, el concepte d'agrarietat, que tant li escau a La vinya pintada. A una conferència que va donar al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, fa uns anys, entorn d'aquesta idea, Perejaume va explicar que “entenem l'agrarietat, com a cultiu de qualsevol mena de cosa. De l’espai, primer que res, qualsevol espai, en la mesura que no hem de pensar únicament a trobar un bon lloc sinó a contribuir que ho sigui”.

A la introducció del llibre Pagèsiques, publicat per Edicions 62, Perejaume insisteix en la seva idea agrarista i escriu “la potència de sembrar i conrear no és pas de natura exclusivament vegetal”. Llegim aquí “conrear” en un sentit més ampli, fins a arribar a l'artista que sembra, té cura i espera fins a veure germinar la seva obra. L'agrarietat, sense limitar-nos a una definició literal i ruralista, seria tenir cura de tots aquells llocs que ens envolten i en els quals hi fem vida.

Una altra de les característiques de La vinya pintada és, sens dubte, la seva qualitat d'art efímer. L’erosió natural, les inclemències meteorològiques, el pas del temps i les estacions s’encarreguen de transformar dia a dia aquesta intervenció d’art terrestre. Aquesta és, alhora, la fortesa i la feblesa de qualsevol obra de land art i La vinya pintada no se n’escapa. La natura sempre s’imposa i modifica la creació de l’artista dia a dia.

Les fulles dels ceps, és i ha de ser així, cobreixen els pals d’emparrar intermedis pintats acuradament (cada pal és una peça única), amb l’arribada, any rere any, de la primavera i els rosers tapen de flors vermelles i roses cada un dels pals punters. D'aquesta manera, podem dir que, el paisatge, durant uns mesos, es menja i difumina la peça colorista. La pluja, les gelades i els llargs dies de sol van modificant i canviant el color i la textura de cada uns dels pals. Aquestes són les regles del land art i l’artista les coneix i respecta.

Finalment, però, com en tot projecte d'art terrestre i art efímer, sempre ens quedarà el testimoni dels documents gràfics: fotografies i vídeos. I imagin que, amb aquesta consciència de saber que l’obra creada no perdurarà immutable per sempre, Almirall-Llusià decideix enregistrar tot el procés de creació i execució del projecte.

El vídeo La vinya pintada, que es presenta ara i aquí en première, us permetrà reconstruir mentalment aquesta obra que, d'alguna manera, es pot llegir com un tribut al paisatge, des del coneixement i el respecte per la terra, i, sabedor de la finitud de la peça, com un pols al pas del temps.

Omnipresència femenina

La GaLeRia de Sant Cugat del Vallès presenta, del 17 d’abril i fins a principis de juny, Entre Línies, de l’artista Didier Lourenço

La figura de la dona és recurrent en tota l’obra de Didier Lourenço (Premià de Mar, 1968). El pintor es fixa en l’actitud i s’entretén en la mirada d’una dona que es resisteix a identificar: “els rostres són inventats, és una senyora universal”. La presència femenina és el tema principal de les seves peces. En ocasions, apareix prenent un cafè (Taula), al llit (Sweet dreams), en bicicleta (Soft) o acompanyada per un gat (El jardí). I, gairebé sempre, aquestes protagonistes anònimes cerquen la mirada del visitant.

Didie Lourenço, Invisible

A Entre Línies s’exposen una quarentena d’olis sobre tela i una vintena de pintures sobre paper. Lourenço desxifra el títol argüint que “totes les peces expliquen una història, aquella que tu hi vulguis trobar; cal llegir entre línies, buscant en les mirades de cada una d’elles, anar més enllà de la plasticitat, de la textura i dels colors”.  A Invisible (She), fa un pas més i construeix el rostre a partir de més d’un centenar de petits retrats amb la idea de “amagar algú darrera múltiples cares”. El pintor practica una figuració inventada creant una realitat pròpia per a cada quadre. Per això, sovint munta una escenografia per al personatge, com si es tractés d’una casa de titelles, alça la maqueta d’una habitació i hi col·loca la dona que ha modelat en plastilina. Fotografia aquesta nova realitat i, a partir de la instantània, pinta. A la mostra també es pot veure una de les maquetes i l’obra resultant: La siesta.

Aquesta és la novena exposició individual de l’artista a La GaLeRia i tal i com escriu el galerista Jordi Batlle al catàleg: “és un pas més en la consolidació del llenguatge de Lourenço i representa un gir cap a plantejaments més conceptuals i poètics”.

___

Publicat a Revista Bonart, maig-juny-juliol de 2015

Escultura espanyola. Segles XX-XXI

El títol de l’exposició ja ho diu tot, o gairebé. Estem davant d’una selecció d’escultura espanyola realitzada durant els darrers cent anys. El recull, que  ha estat cosa de Kosme de Barañano, inclou peces dels principals escultors del territori, però no hi són tots. 

“És una aposta personal –es defensa, abans de possibles atacs, en el text del catàleg–, és la meva reflexió que comença pel millor escultor basc, Paco Durrio, i acaba amb l’obra d’un alumne de fa anys, David Rodríguez”. Entremig, es traça un recorregut pels camins sinuosos –per tècniques, materials i conceptes– de l’art d’esculpir i modelar. Una vintena d’obres que donen una idea general del que s’ha fet i del que es fa avui en termes escultòrics.

Juan Muñoz, Blotter figure with shutter III, 1999

La ceràmica El Gran medallón con figura o El sueño de Eva (1908), de Durrio, serveix per començar. A continuació, dos aiguaforts de Picasso, que formen part de la meravellosa Suite Vollard (1930-1937), donen fe de l’interès de l’artista per l’escultura. És una llàstima que no s’hagi pogut incloure cap obra del malagueny que es qui, de nou, agafa una de les arts i la porta fins a límits aleshores insospitats, plantejant nous horitzons. Però, no ens desviem i tornem a la sala. L’exposició transcorre –no necessàriament de manera cronològica– amb El Picador (1925), de José de Creeft; dos autoretrats de Julio González i el bronze Femme dite ‘Les trois plis’ (1931); la fusta Ilarik II (1954), de Chillida; i es desenvolupa amb una nòmina de noms prou previsible (no per això menys valuosos): Gargallo, Miró, Clavé, Palazuelo, Tàpies, Plensa... Fins arribar a la peça que es veu des de la porta i espera al final de l’espai: Blotter figure with shutter III (1999), de Juan Muñoz.

És interessant trobar una mostra d’aquestes característiques –algú diria, més pròpia d’un centre d’art– on la majoria de peces venen cedides per fundacions privades o museus. Una exhibició ambiciosa que, en definitiva, serveix per posar en solfa l’obra dels artistes que sí són representats per la galeria: Blanca Muñoz, Manolo Valdés, Francisco Leiro, David Rodríguez, Martín Chirino i Antonio López.

4 estrelles

Galeria Marlborough. Fins al 9 de maig.

__

Publicat a Time Out, 15/04/15 

Prophetia

Una pedra mil·lenària i una bala de 1941. La desconcertant peça de Jimmie Durham, The History of Europe, que treu les vergonyes d’una suposada identitat del continent, dóna la benvinguda a aquesta exposició colpidora sobre el desencís del projecte europeu.

S’actualitza el mite grec i en aquest nou ara i aquí, són els homes de negre de la Troika els qui han segrestat (la idea d’) Europa. El vell continent està tocat: una potent crisi econòmica, política i social assola el territori i fa trontollar les estructures del sistema actual. S’ha acabat el somni. Blinda, de Jorge García, remet als murs que s’han alçat de manera recurrent (de la Grècia clàssica als de Ceuta i Melilla). Sobre filat enrotllat descansa en lletres lluminoses el lema Post-Optimism. I entorn de la fal·làcia de la lliure circulació de persones, Mateo Maté realitza l’espai escultòric Área restringida (Europa).

Pelayo Varela, Las diez y diez (2015)

S’inclouen obres del 1989, quan cau el mur de Berlín, i fins a dia d’avui. La unió monetària com eix d’Europa. Muntadas presenta una catifa amb la bandera europea. Al cor de les estrelles que són els estats hi ha les antigues monedes nacionals. Bassanos signa una estora feta amb el mateix nombre de fulls que la Constitució grega, però en blanc. O com els marcs legislatius perden contingut en pro d’altres interessos.

Prophetia no ofereix respostes esperançadores ni receptes miraculoses per fer front a la incertesa, sinó una lectura directa i sense embuts de les debilitats i els fracassos de la Unió. A Las diez y diez, Pelayo Varela ha escrit sobre la paret diversos fragments de la Carta dels Drets Fonamentals. A damunt ha construït el mecanisme d’un rellotge amb les busques esmolades que, a mesura que passa el temps, van rascant i esborrant cada un dels mots: allò que un dia es va consensuar democràticament s’esvaeix d’una passada. Al llarg de la vintena de peces que conformen la mostra, comissariada per Imma Prieto, es respira la manca d’il·lusió per una Europa que ja no és la dels ciutadans i que, comandada des dels despatxos de Brussel·les per tecnòcrates i buròcrates encorbatats, esdevé un projecte cada vegada més qüestionable.

3 estrelles

Fundació Joan Miró. Fins al 7 de juny.

__

Publicat a Time Out, 18/03/15 

El ressorgiment de Joan Ponç

La Pedrera acollirà, durant la tardor del 2017, una retrospectiva del pintor. L’Associació de l’artista, presidida per Jordi Carulla, tanca la polèmica amb la vídua, Mar Corominas, i obre la porta a futures col·laboracions

Joan Ponç, un dels artistes catalans més destacats (i lamentablement quasi oblidats) del segle passat i uns dels fundadors de la revista Dau al Set, va morir l’any 1984 a Sant Pau de Vença. Durant dues llargues dècades, el litigi sobre l’herència del pintor avantguardista va enemistar el seu fill amb la seva segona esposa, Mar Corominas, amb qui va conviure durant els darrers quinze anys. La controvèrsia sobre el testament, on el fill era l’únic beneficiari, i una memòria testamentària, redactada en favor de la vídua, que es contradeien sobre el patrimoni artístic i el seu futur, fa ver ombra durant anys i panys a l’obra de Ponç, que no es va poder mostrar i exhibir com es mereixia, al marge de disputes familiars i sentències judicials. De fet, la darrera gran exposició va ser l’antològica que Arnau Puig, company de viatge de Ponç a Dau al Set, va comissariar “per designació expressa del fill de l’artista”, segons recorda el mateix Puig, a la Fundació La Caixa l’any 2002.

Temps era temps i trenta anys després de la seva mort, concretament durant els passats Nadals, Corominas va decidir convocar la premsa a casa seva i sortir a escena. El motiu: “reivindicar el llegat creatiu de Ponç i reclamar una gran antològica sobre l’obra de l’artista”. “La meva proposta –apuntà– seria la d'una exposició molt selecta, amb una bona tria de les peces més rellevants de cada període per donar a conèixer al públic l'important llegat del Joan”. Corominas va fer aquest anunci després de lamentar que “quan va morir es va frenar la projecció de la seva pintura per l'enrenou sobre l’herència”. I, va reconèixer que finalment es va poder quedar amb una sèrie de peces (algunes de les quals no s'han exposat mai), així com fotografies, textos inèdits, quaderns de treball, correspondència... Va assegurar que, tot i que actualment no té cap relació amb l'Associació Joan Ponç [que representa els interessos de la família, ha organitzat durant els darrers anys vàries exposicions sobre les Capses Secretes i prepara el catàleg raonat del creador de la mà de la historiadora Sol Enjuanes], “ara ha arribat el moment d'unir esforços”. En aquest sentit, va fer una crida per treballar conjuntament per tal de donar a conèixer el llegat de l'artista i “deixar enrere les desavinences del passat”. Corominas va fer aquesta proposta poc després dels diversos actes commemoratius que s’han celebrat per la memòria del creador. “No he participat a cap de les activitats celebrades perquè no mi han convidat. Ho han organitzat els mateixos que van impugnar la memòria testamentària”.

Mar Corominas i Joan Ponç

“Presentar Ponç en la seva totalitat”

Jordi Carulla, president de l’Associació Joan Ponç, però, un mes després d’aquestes declaracions, abaixa el to de la polèmica i assegura que amb la vídua “no som tan enemics com pot semblar”. Argumenta que “han fet algunes trobades i han parlat en diverses ocasions de la importància d’organitzar una gran exposició de Ponç”. Vam acabar el 2014 amb el rumor que el Macba, amb Bartomeu Marí al cap davant, estava treballant en una mostra retrospectiva de Ponç, a partir de les obres que té al seu fons. Però, el que ha confirmat l’Associació, poc dies abans de tancar l’edició d’aquesta revista, és que La Pedrera acollirà, durant la tardor del 2017 “una gran exposició de Joan Ponç”. Segons Carulla, “es mostrarà el recorregut temàtic per les diferents etapes de l’artista, es veuran les seves influències i es presentarà un diccionari de símbols per entrar i entendre el seu univers creatiu. Es tracta –afegeix– de presentar el creador en la seva totalitat”. A més, Carulla remarca, en un to conciliador, que “agafem el guant que ens va oferir Corominas i la convidem a col·laborar amb nosaltres. De fet –indica– l’aparició justament ara de la vídua  és molt positiu perquè demostra que no estem sols en favor del llegat de Ponç. Nosaltres treballem perquè la seva obra es pugui veure a diverses institucions i centres d’art, aquí, a Madrid o fins i tot a São Paulo, on va residir l’artista durant uns anys”. I afegeix: “fins i tot si no trobar editor per publicar els documents,

textos i cartes que diu que té, potser des d’Edicions Poncianes ens interessaria editar-ho”.

El lector més àvid, però, pot preguntar-se, per què justament ara apareix de nou aquesta història i no fa cinc, deu o quinze anys? Carulla indica que hi ha múltiples raons: “ja fa 22 anys del litigi que va perdre la vídua, el temps ha cicatritzat la ferida i ha arribat, potser, el moment de passar pàgina. A més –subratlla–, ara comença un moment favorable per Joan Ponç. Recentment l’Associació ha cedit al Mnac el quadre Cabra, provinent del llegat de la néta del pintor, Sarah Pons, i així hi ha un lloc on l’artista hi estarà de manera permanent i no de passada; i, de retruc, els galeristes mouen de nou les seves pintures”.

Trifulgues, malentesos i reconciliacions al marge, Arnau Puig declara: “És clar que les disputes sobre el llegat de Ponç, que han durant més de vint anys, han afectat la projecció de la seva obra. Indico, però no jutjo”. I, afegeix: “malgrat tot, però, els seus quadres van fent camí, a poc a poc, i al marge de polèmiques, es situaran, amb el temps, estic convençut, al lloc on els correspon estar”. Confiam en les paraules del mestre. 

___

Publicat a Revista Bonart, febrer-març-abril de 2015

Don’t escape the ordinary

Duchamp va donar el tret de sortida: s’obria la veda per fer art amb objectes quotidians. I Warhol ho va rematar incloent tot tipus de productes de consum en les seves peces. Aquí diversos estris de producció seriada nous de fàbrica es transformen, tot conformant la proposta d’Ana Prada. 

TB Creator, dAna prada

Criden l’atenció les escultures d’aparença molecular creades amb raspalls de dents acoblats (TB Creator) o una circumferència totèmica (Ring mother) formada per masses i morters de fusta. En aquestes escultures, realitzades durant el darrer any, reconeixem l’objecte que l’artista ha decidit inutilitzar en pro d’un nou ens, que cerca el seu significat a partir de la repetició. Altres obres (Creeper o Green with envy), que es presenten integrades a la paret de la galeria, es destruiran quan es clausuri l’exposició. Es tracta d’ungles postisses de colors i grapes que conviden a imaginar un paisatge arbori. La mostra es completa amb una trentena de dibuixos i una foto que també contribueix al desconcert.

2 estrelles.

Estrany – De la Mota. Fins al 28 de març.

__

Publicat a Time Out, 11/02/15 

Pánico esnob

Tot l’art és polític i la proposta de Javier Peñafiel no escapa d’aquesta afirmació. 

L’artista presenta aquí els “dibuixos escrits i textos dibuixats” a través dels quals juga a posar paraules, que funcionen com a eslògans, a imatges de personatges i objectes mig esbossats. El resultat es una mena de poemes visuals que són un intent per descriure una realitat absurda i quasi incomprensible. Algú, fins i tot, s’atreviria a parlar en termes d’anàlisi polític. En la seva grafia proliferen els oxímorons així com un gust per la repetició, tot creant enfilalls i derivacions de mots (intimidad privada de vida, propaganda-proselitismo-inducción, narra ropa, pobreza inducida, isla resplandor...) que acompanyen un dibuix brut, barreja de línies i taques poc definides. La seva particular hermenèutica es construeix a partir de formes recurrents i segueix els passos de l’egolactante, alter ego de l’artista nascut a finals dels noranta que apunta maneres de capgròs.

Narra ropa, de Javier Peñafiel

Peñafiel treballa el paper com si fos un escultor: manipula, pressiona, talla i modela. A la sèrie Narra ropa, protagonitzada per un espantaocells que fa pinta de crucifix, l’estira fins a deformar-lo i hi deixa la marca de les seves empremtes. En d’altres, la fulla d’un material gairebé transparent guaita enmig d’una petita estructura de fusta o perviu enganxada a la paret, com els anuncis de carrer que tenen la part inferior arrencable. Un cant a la materialitat en l’era digital.

Totes les peces són inèdites i han estat creades expressament per a l’exposició.

4 estrelles.

etHALL. Fins al 15 de març.

Torna la fira d’antiquaris

Del 4 al 8 de març se celebra, a les Reials Drassanes, la Fira d’Art Modern i Antic capitanejada pel Gremi d’Antiquaris de Catalunya

Després de dos anys sense fira d’antiguitats a Barcelona (l’any 2012 es va celebrar la 36ena i última edició de la Fira d’Antiquaris), el Gremi d’Antiquaris de Catalunya ha posat fil a l’agulla i recuperen la cita. La trobada torna amb unes noves sigles FAMA (acrònim de Fira d’Art Modern i Antic) i a territori conegut, les Reials Drassanes. Carles Xarrié, president del Gremi, vol deixar enrera les antigues disputes que, durant els darrers anys, va protagonitzar el Gremi amb l’Agrupació Professional d’Antiquaris i explica que la iniciativa de recuperar l’esdeveniment “ha vingut d’una petició que han fet els mateixos antiquaris”. De fet, assegura que “entre la trentena d’expositors participants n’hi ha que no estan agremiats. Volem fugir de sectarismes; l’important ara és tornar a arrencar i refermar la fira”. En aquesta línia, Xarrié no descarta, en un futur, tornar a la Fira de Barcelona i ajuntar de nou esforços amb l’Agrupació.  

Tot i el canvi de nom, la nova cita no renega de les anteriors edicions: “no hi ha voluntat de diferenciar-nos sinó de fer una proposat més dinàmica, que hi hagi una parafira, activitats a l’entorn de la trobada, i propiciar sinergies amb el sector. En definitiva: anar més enllà de l’estàndard de fira comercial”. En aquest sentit, argüeix que la cita ha d’adequar-se als nous temps. “El sector ha canviat molt durant els darrers cinc anys; ara està més especialitzat. Hi ha molta competència i la galeria s’ha de presentar com un valor afegit a la peça per competir amb les ofertes que circulen per internet. La bona galeria ha d’oferir una peça amb el valor afegit d’haver estat estudiada, ben situada i documentada”.

Amb tot, a FAMA hi trobareu, com toca a un esdeveniment d’aquestes característiques: mobiliari, pintura, escultura, joieria, ceràmica, monedes; així com peces d’arqueologia i d’art africà, precolombí i oriental. En total, prop un miler d’obres repartides per una trentena d’expositors. Els organitzadors de la fira, que se celebrarà del 4 al 8 de març, volen assentar la trobada anualment en aquestes dates, abans de la cita de Maastricht (TEFAF), que reuneix internacionalment el sector i se celebra a finals de mes. “Aquest primer any de rentrée, veurem com va FAMA, si cal créixer o ens mantenim a l’espai de les Drassanes”. En tot cas, Xarrié és optimista: “La ciutat dóna per celebrar anualment una trobada d’aquestes característiques, només cal adequar el producte al mercat”.

___

Publicat a Revista Bonart, febrer-març-abril de 2015