Una fotógrafa en tu dormitorio

Christina Guldager se cuela en la habitación de 15 parejas para crear el proyecto Ese espacio llamado Intimidad,* una secuencia de instantáneas sugerentes que encadenan escenas domésticas de sexo borroso.

Marta y Javi. FOTO: Christina Guldager

“Cuando tengo sexo con alguien, me olvido de quién soy. Por un momento, se me olvida que soy humano. Es lo mismo cuando estoy detrás de la cámara: olvido que existo.” 

ROBERT MAPPLETHORPE

Impera el onanismo fotográfico y la escenificación pública de la intimidad. Miles de personas airean, diariamente, sus vidas en la red. Bienvenidos: ha llegado la era de la postfotografía, que diría el maestro Joan Fontcuberta. Pero, entre, tanto enredo social, #igers, pins, retweets y megusta, existe todavía el artista, el fotógrafo que busca la imagen y encuentra el momento preciso de darle al clic y crear un relato, construir una nueva realidad.

Christina Guldager lleva más de una década observando, trabajando sobre el desnudo, uno de los temas, sin duda, más fecundos del arte. En sus retratos de academia, durante los primeros 2000 en Dinamarca, la artista aprende a acercarse al cuerpo, a reconocer la forma y a apreciar la intimidad. Una privacidad que, años después, le lleva a plantar el trípode frente a camas con sábanas arrugadas.

En Ese espacio llamado Intimidad, Guldager convierte a la pareja en formas espectrales que nos sitúan ante alcobas repletas de detalles coloristas, ventanas con vistas, lamparitas de noche y gustos musicales. Su interés por el dominio de la luz y la técnica no se antepone a las bases con las que creó el proyecto: aproximarse como espectadora a los modelos y buscar –pese a todo– la espontaneidad del momento.

Esto es sexo explícito, pero velado. No hay genitales. Ella estuvo allí, lo vio todo. No es pornografía. Se inmiscuyó en todos estos dormitorios y supo disparar en el momento adecuado, cuando los amantes ya se habían olvidado de su presencia, del juego de luces, de la cámara, de Ese espacio llamado Intimidad, de la historia y se rendían, foto a foto, a la petite mort.

---
* Ese espacio llamado Intimidad es un work in progress. Si quieres participar: www.christinaguldager.com

Exposición del 30 de enero al 28 de febrero en El ben plantat
(C/ Sant Carles, 21, Barceloneta, Barcelona)
Inauguración jueves, 30 de enero, a las 19:30h
 

La desaparició de la bellesa

Després de veure Absolut II a la Galeria Balaguer m’ha vengut al cap l’anècdota d’un malaguanyat pintor francès. Atenció, la història de Georges Rouault és d’aquelles que superen la ficció. A mitjans del segle vint, aquest artista expressionista amb paleta fauvista decideix, als gairebé vuitanta anys, pegar foc a 300 del seus quadres. La crema es va fer davant notari per donar constància de què no en volia saber res d’aquelles pintures. Diuen que l’afany perfeccionista acompanyat d’una permanent insatisfacció el van portar a destruir les seves creacions, convençut que ja no li quedaven massa anys per millorar-les i acabar-les. Aquesta escena –un poc bèstia, si provau de visualitzar-la– il·lustra de totes, totes, la tradició de l’artista que es rebel·la contra la seva obra i es transforma en destructor del seu propi llegat.

Tornant al present, l’exposició Absolut II acull dues de les darreres sèries que l’artista Lluís Vilà va desenvolupar poc abans de traspassar, fa tot just tres anys. Absolut (2009) és un conjunt de llenços despintants. El mateix Vilà va explicar-se en una ocasió i, referint-se a la tècnica pictòrica característica de l’action painting practicada per Pollock, va dir: “Si ell feia dripping, jo faig undripping, despinto les meves pròpies obres amb aire a pressió o amb aigua fins que pràcticament han desaparegut. Si no m’aturo –seguia– el resultat seria el blanc inicial”. La idea de “despintura” de Vilà, em transporta directament a la  proposta de Perejaume que, des de l’agrarietat, planteja “despintar, desfer, desdibuixar i restituir les paraules i les imatges al seu lloc d'origen per poder rehabilitar la nostra relació amb el món”. Un seguit de reflexions sobre la saturació d’imatges i obres d’art en la que estem immersos, i que es va materialitzar fa uns anys a la mostra retrospectiva de La Pedrera Ai Perejaume, si veies la munió d'obres que t'envolten, no en faries cap de nova!

La despintura absoluta de Vilà –que venia de l’eat art i l’art fungible dels vuitanta–, en canvi, no planteja una frenada (a la manera de Perejaume) sinó que representa el moment àlgid de la creació, en la recerca d’una puresa total. Aquesta sèrie d’undrippings s’exhibeix ara custodiada pels Nautes (2006-2009), un conjunt d’escultures antropomorfes sense rostre. La història d’Absolut II, és evident, no és la mateixa que la dels quadres Rouault, però la postura estètica d’un i altre –la necessitat de destruir per crear–, no m’ho negareu, pot arribar a ser similar. En qualsevol cas, aquí tenim una altra situació, i és que en aquesta exposició –realitzada amb el suport de la Fundació Lluís Coromina–, les escultures, com a éssers misteriosos, estan condemnades a vetllar unes despintures que, de la mateixa manera que els mariners, són (quasi) formes que s’acosten a l’absolut. El concepte que buscava desvelar Vilà raïa suposadament amagat davall vàries capes de pintura que calia desfer. Els camins de l’absolut, però, són, com bé sabien Malèvitx, Kandinski, Mondrian i Rothko, plens d’artistes buscant l’essència pictòrica en un llenç.

___
Publicat a Time Out, 02/01/14 [link]

Emili Armengol, 50 anys d'escultura

El Castell de Benedormiens de Platja d'Aro acull fins al 20 d'octubre l'exposició “Antològica”, comissariada per Daniel Giralt-Miracle.

L'artista Emili Armengol (Barcelona, 1943) és, rescrivint allò que un dia digué la crítica Maria Lluïsa Borràs, “un dels escultors catalans de la Modernitat amb més domini dels medis expressius i amb més força creativa”. Les seves peces, sempre basculant entre l'organicisme, el cos i el món geomètric, en petit i gran format, de ferro, fusta, bronze o acer inoxidable, són l'empremta d'un creador del mediterrani, que ha fet de l'Empordà casa i taller, espai d'inspiració i exhibició.

El Castell de Benedormiens de Platja d'Aro acull, del 14 de setembre al 20 d'octubre, Antològica, un recorregut per la trajectòria artística d'Armengol, que l'any 1963 es va donar a conèixer després de formar-se a l'Escola Massana de Barcelona. Per al comissari i crític, Daniel Giralt-Miracle, aquesta exposició “vol presentar de manera sintètica el treball d’Armengol a través dels principals capítols en què s’ha desenvolupat, per tal de mostrar l’evolució que l’ha portat des de les formes orgàniques inicials fins a les icòniques-simbòliques més recents, passant per les que va fer reformulant la figuració, recuperant temes zoomorfs i entramant diferents figures geomètriques”. Es tracta de recrear un traçat que va de les sèries més experimentals dels seixanta, passant per la recuperació del cos i la figura humana dels vuitanta, l'homenatge al mar i l'imaginari marítim dels noranta i la fascinació per les runes i els referents arqueològics dels primers anys del nou segle. “Per a Armengol -apunta el comissari- l’escultura no es limita a ser un volum, perquè també hi aflora una forma, un conjunt de signes i senyals que prenen corporeïtat i que cada vegada són més abstractes que figuratius”.

Les construccions al·legòriques de gran format signades pel creador es poden resseguir arreu del territori i -més o menys- com deia la cançó, de Salses (Porta dels Països Catalans), a Barcelona (Porta de Sarrià), Pollença -Mallorca- (Porta de Migdia) o Andorra (Monument a la Constitució). A més, però, les escultures de mitjà format o publiques d'Armengol, condecorat fa cinc anys Cavaller de l'Orde de les Arts i les Lletres del govern francès, s'exhibeixen també de manera individual i col·lectiva més enllà del Mediterrani.  

___
Publicat a Revista Bonart, octubre-novembre de 2013

Precarietat i fragilitat a l’ARTFAD

Una sèrie de fotografies de barraques de fabricació artesanal i un vestit fet a partir de materials pobres han estat els guardonats als premis de l’ARTFAD d’enguany. Corren mal temps per a l’opulència. Els objectes rudimentaris, reciclats i reutilitzats s’imposen i ara també als guardons, organitzats per l’Associació d’Artistes i Artesans del FAD, que pretenen, des de l’any 2003, estimular la recerca, la creació i l’excel·lència en el camp dels oficis de l’art.

A primer cop d’ull, la sèrie Horts, de Victòria Campillo, premiada amb l’ARTFAD d’Or en la categoria Professional, desconcerta. I és que, quina relació hi ha entre Klee, Miró, Chillida i Tàpies? I, sobretot, què tenen a veure tots aquests creadors amb una barraca? Campillo explica que es troba a diari amb aquestes  construccions precàries que amb la crisi proliferen al Baix Llobregat. La relació amb el nom d’un artista sorgeix, assegura, de forma “instantània, inesperada”. “D’alguna manera –diu- el nom d’un artista ens ha arribat com si fos una marca i en el meu treball associo aquests noms amb objectes que hem recorden o s’identifiquen amb la seva obra”. L’artista que, tot i venir de la pintura, fa anys que es dedica a presentar a través de fotografies relacions –gairebé- impossibles entre objectes i els artistes dels quals coneix a fons la seva obra i que han marcat i influït la seva formació i trajectòria. Així, al seu imaginari, Bourgeois es vincula amb un elefant de peluix, Braque amb una faldilla o Miró amb una samarreta. I és que, per a Campillo, “des de la mirada d’artista, l’art és arreu”. El jurat del guardó, format per l’artista plàstic Francesc Torres, el galerista Carles Taché (que exhibirà a La Taché Gallery les peces premiades amb l’ARTFAD d’Or i el d’Estudiants), el dissenyador Martín Ruiz de Azúa, el director de Llotja Escola Superior de Disseny i Art, Francesc Navarro, i la presidenta de l’A-FAD (Artistes i Artesans del FAD), Magda Polo, precisament va destacar d’Horts “l’analogia que s’estableix entre la memòria artística i realitats alienes al món de l’art”.

El passat 2 de juliol també es va premiar amb l’ARTFAD de Plata, l’obra Haiku Tea Dress de l’artista Cynthia Fusillo. Es tracta d’un vestit realitzat amb materials precaris: bosses de té, paper, fil, sorra i cabells. En aquest cas, el jurat va valorar “la sensibilitat narrativa i la fragilitat dels materials utilitzats”. “Vaig arribar a aquests materials (paper, fils, sorra, pèl) –comenta Fusillo- a la recerca de la vulnerabilitat i l’autenticitat a l’obra”. Més enllà dels materials reutilitzats, però, pren força la forma, en aquesta ocasió, una peça de roba: “Com a artista dona m'interessa veure el món a través del cos. Utilitzo un vestit, peces que són comunes, per fer més accessible el que és humà i la quotidianitat. Però també m'interessa la metàfora i l'al·legoria d'aquestes peces. Tinc una fascinació amb els vestits, les faldilles, les camises i les sabates. La revelació i l'ocultació, la protecció i l'exposició s'han convertit en els temes de la meva feina”, assegura. Per tancar el cercle de significació de la seva proposta, però, és important destacar la presència del text, com a poemes o aforismes. Per a la creadora, “l’haiku representa la manera com vull treballar i com m'agrada expressar-me. Amb poques paraules o en aquest cas amb pocs materials, per tal de mostrar el més essencial i el més profund”.

Poesia visual a l’ARTFAD d’Estudiants
Finalment, l’obra Garrotxa de la sèrie Horitzons d’estar de Mireia Coromina ha rebut el premi ARTFAD d’Estudiants. Es tracta d’una instal·lació que presenta  la fotografia d’una vista d’un paisatge important en la biografia de l’autora que s’acompanya amb una cortina, on s’ha brodat a mà la línia de l’horitzó que es veu a la imatge. “Els territoris que surten a les peces-cortines d'Horitzons d'estar –descriu Coromina- estan vinculats als meus espais d'existència, és a dir que cada cortina ha estat pensada per un espai viscut i per una sala concreta, una sala de ser en contraposició a la sala d'estar”. La sèrie presenta quatre cortines acompanyades per imatges d'espais concrets amb vincles diferents: l’ambient rural de Sant Jaume de Llierca, a la Garrotxa, el familiar; Barcelona, on viu; i Palma, el sentimental. Les seves imatges metafòriques, relacionen el vincle amb el territori, el paisatge, amb les tasques femenines de la llar. El jurat ha valorat Horitzons d’estar per “la poètica subtil amb una clara economia del llenguatge i l’execució elegant per a un espai determinat”.

Aquestes tres propostes guardonades es poden veure a l’exposició El millor disseny de l’art, que acull el DHUB, fins al proper 31 d’octubre. A més, s’inclouen les 26 obres seleccionades de la vuitantena que es van presentar a la convocatòria d’enguany. Recordeu aquests tres noms: Victòria Campillo, Cynthia Fusillo i Mireia Coromina. El futur de la creació ja és aquí. 

___
Publicat a Revista Bonart, octubre-novembre 2013

Tot serà oblidat. Expo de Pierre Marquès. Making of

El cotó no enganya

La fira Swab, que se celebra per primera vegada a la tardor, proposa una mirada lateral a la creació per descobrir nous talents

Proyectos Ultravioleta (Guatemala)
NAUFUS RAMÍREZ-FIGUEROA
El banano madura al peso de tu dulce amor
2008

En els ambients de galeries de la ciutat planeja, des de fa dècades, un tema recurrent: ha de tenir Barcelona una fira d’art contemporani? Té sentit impulsar un projecte d’aquesta envergadura existint Arco a 500 quilòmetres? Hi ha hagut algunes temptatives, com Artexpo o BIAF, a L’Hospitalet, que no han arribat a quallar i que ara només recordaran els més veterans... Però, l’any 2007 irromp a l’escena artística la fira Swab, una aposta personal, una iniciativa valenta (privada) del col·leccionista i arquitecte Joaquín Díez-Cascón. I, com que el nom fa la cosa, val la pena explicar-ho: en anglès swap és el cotó fluix utilitzat als laboratoris per agafar proves. El nom de la fira Swab, és el resultat de canviar la p del final per una b, i voilà, ja tenim situat a Barcelona aquest experiment que pretén agafar bona mostra de l’escena artística emergent i propiciar un col·leccionisme jove, és a dir, barat.

Swab no és Arco, que quedi clar, però tampoc no ho pretén. Aconsegueix, això sí, matar encara que sigui una mica el cuquet de tenir una fira d’art contemporani internacional aquí. La proposta, al llarg de les cinc edicions que s’han celebrat durant els darrers sis anys, resulta estimulant però desigual. És el risc d’apostar per artistes i galeries que, a vegades, l’únic que tenen en comú és certa precocitat. Enguany, Swab es resitua –torna al Pavelló italià de Montjuïc– i es trasllada a la tardor per distanciar-se de la fira de videoart Loop i, de passada, formar part de la rentrée, que, tot sigui dit, ha vingut farcideta d’art jove gràcies al projecte Art Nou / Primera Visió, impulsat per l’Associació de galeries Art Barcelona.

Des de la primera edició, on l’organització feia bandera d’una fira d’escala humana, un espai petit on es propiciava la trobada entre artistes, galeristes i col·leccionistes, Swab ha canviat molt. Ha crescut en metres i s’ha esforçat per anar polint el model a la recerca d’una identitat pròpia, que bascula entre gèneres i tècniques múltiples, seguint l’estela de les fires Preview, de Berlín, Pulse, de Nova York, i Frieze, de Londres. Les intencions són clares: donar més visibilitat a l’art contemporani emergent i descobrir nous talents. En un ambient on massa sovint l’opulència i els grans noms eclipsen propostes interessants que passen sense pena ni glòria, el punt de partida, no m’ho negareu, és més que temptador. Negre sobre blanc, al Swab hi trobareu una cinquantena de galeries de dinou països classificades en diferents categories que tot d’una posaran en situació l’obra d’un centenar de creadors. Entre els més interessants, l’espai MYFAF, on s’acosta el focus al més novells, hi ha galeries amb menys de dos anys, que s’estrenen al món de les fires internacionals i aposten per artistes nascuts a partir dels setantes. En canvi, 5 Galleries, valora la constància, mostrant el treball de cinc sales de menys de cinc anys que tenen un programa de producció i col·laboració amb els seus artistes. A més, es promouen cinc guardons per veure quines galeries i quins artistes aconsegueixen passar la prova del cotó.


Swab
3-6 octubre de 2013
Pavelló italià de la Fira de Barcelona, davant la Font Màgica de Montjuïc

___
Publicat a Time Out, 03/10/13

Tot serà oblidat / Expo Arts Santa Mònica

Presentació de part de Manel Guerrero i Lluís Alabern del llibre Tout sera oublié (Ed. Actes Sud), de Mathias Énard i Pierre Marquès
29 octubre, 19 h
Sala d'actes Arts Santa Mònica

Inauguració de l'exposició Tot serà oblidat, de Pierre Marquès
Curator Aina Mercader
29 octubre, 20 h
Espai balcó Arts Santa Mònica
Fins al 9 de novembre

El paisatge té memòria? Aquest és el punt de partida de Tot serà oblidat. Un recorregut per la Història i els seus desastres, pel patiment i l’oblit, de la mà d’un viatge a una sèrie de ciutats marcades pel conflicte, per les grans guerres que ha sofert el continent europeu al llarg del segle XX. La mostra sorgeix a partir de les il·lustracions del llibre homònim (Tout sera oublié, Actes Sud, 2013) fet a quatre mans, on el text de Mathias Énard acompanya les obres de Pierre Marquès.

Ambdós acostumen a utilitzar el viatge com a motor de creació, com a matèria primera per a realitzar els seus projectes artístics. Junts han viatjat a Polònia, Croàcia, Bòsnia i Trieste per tal de reconstruir la memòria històrica (des de la Primera Guerra Mundial i fins a la Guerra dels Balcans) a través de la literatura, l’art o el llibre il·lustrat. D’aquests periples en surt material artístic per a Marquès i literari per a Énard.

La mostra presenta, a més, el nou projecte de Pierre Marquès, Deixem parlar als absents, que transporta a boscos polonesos coberts de neu, envaïts per un silenci gelat... També hi ha els treballs previs amb aquarel·la, així com les obres anteriors de Marquès que combinen el dibuix, la pintura a l’oli i la plantilla, com la prolífica sèrie del cèlebre kalashnikov Mon manège a moi. Un conjunt de textos inèdits d’Énard contextualitza i posa en solfa algunes de les peces de l’artista.

Tot serà oblidat proposa una mirada atenta a l’univers creatiu de Marquès i és una nova col·laboració, ara en forma d’exposició, entre l’artista i l’escriptor, on la pintura i la literatura es troben una vegada més, al servei d’una bona història per explicar.

El galerista que estima els llibres

El col·leccionista Miguel Marcos celebra 15 anys de galeria oberta a Barcelona i acaba de cedir prop de 5.000 publicacions a la biblioteca pública d’Aïnsa (Osca) per crear el Fons Documental d’Art Contemporani Miguel Marcos. 

Joan Brossa a BROSSSSA quatre emplaçaments (27 de febrer - 30 d’abril de 1998),
la primera exposició de la galeria a Barcelona

La seva passió pels llibres no ve d’ara, de fet fa dècades que es dedica a nodrir les biblioteques de centres locals i estrangers amb catàlegs, monografies i publicacions entorn de l’art contemporani. Hem quedat amb ell per parlar de tota una vida dedicada a l’art, de la seva trajectòria com a galerista i col·leccionista, del mercat, de la pujada de l’IVA, de les fires, d’ARCO, de llibres, però, sobretot, de “bona” pintura i de pintors.

“Des de sempre –explica- he tingut una inclinació per l'art i en particular he sentit la inquietud de guardar-ne les publicacions. Aquesta passió, mantinguda al llarg de la meva dilatada trajectòria professional, ha suposat que en l'actualitat la galeria compti amb un important fons bibliogràfic”. Marcos em cita a Ciutat Vella, al carrer Jonqueres, 10, on hi ha la galeria, lluny de l’eix del Consell de Cent i ben a prop del Palau de la Música. Aquesta ubicació respon a “la possibilitat de reunir en un mateix edifici l'habitatge i el negoci, perquè per a mi són inseparables. Des d'un principi vaig optar per un projecte molt personalitzat i intimista, en la línia de moltes galeries estrangeres que propicien la cita, el que comporta una trobada més propera tant amb els compradors com amb els artistes, els crítics i els estudiosos”.

L’espai de la galeria està en obres, “per millorar les instal·lacions”, però assegura que per setembre tot estarà llest per la rentrée. Al seu despatx, unes quantes pintures es disputen l’espai amb prestatgeries plenes de llibres i carpetes amb documentació que mostra quines publicacions, quan i on han estat enviades “per controlar que les donacions no quedin arraconades en un magatzem, sinó que estiguin catalogades i siguin accessibles al públic”; i al terra, descansen capses amb [més] llibres pendents d’una destinació. “Tinc la voluntat –diu- de facilitar al màxim la seva difusió. En concret, he signat convenis amb museus i biblioteques, no només d'Espanya, seguint una política de donacions i intercanvi. En aquest cas, l'interès i entusiasme, manifestat pels responsables de l'Ajuntament d'Aïnsa, que estaven finalitzant la construcció de la nova biblioteca, ens ha portat a subscriure un conveni de col·laboració. El que era, en un principi, una petita donació d'algunes publicacions, va anar prenent força, fins a convertir-se en un fons documental per a l'estudi de l'art contemporani, que inclou publicacions relacionades amb l'art contemporani, monografies, llibres d'artistes, catàlegs, revistes especialitzades, així com cartells, dossiers, invitacions...” Però, per què justament a la petita població d’Aïnsa? “Crec en la importància de la descentralització de la cultura. A més, amb el web que s'està desenvolupant, es facilitarà l'accés als estudiosos i interessats en l'art contemporani. En aquesta línia, per a mi, era important el compromís adquirit, per part dels responsables de l'ajuntament, de catalogar i situar a les xarxes les publicacions objecte de la donació”.

La pintura com a leitmotiv
L’historiador Jaume Vidal Oliveres va escriure que la galeria Miguel Marcos representava “una aposta per la pintura a la capital del conceptual". El galerista, per la seva banda, afirma que “encara que la pintura ha estat i és el leitmotiv i nucli del meu projecte, on també hi ha cabuda per a les diferents expressions que en l'actualitat té l'art contemporani. No s’ha oblidar, per exemple, la meva aposta per Brossa, abans d'instal·lar-me a Barcelona. Mantinc la meva mirada atenta a artistes que s'expressen amb altres suports, com Bernardí Roig, Pierre Gonnord, Alan Charlton, Stephan Balkenhol, Bill Thompson, Luis i Rómulo Royo”. I l’aposta pel futur? “Segueixo tenint confiança en artistes com Carlos Franco, José M. Yturralde, Xavier Grau, que formen part del projecte de la galeria des del principi, així com altres, com Dennis Hollingsworth, de més recent incorporació. La meva aposta de futur és seguir en la mateixa línia, ampliant el projecte a altres mercats”.

Mirada polièdrica
Marcos pot presumir –i en certa manera, ho fa- de tenir una visió polièdrica del galerisme a l’estat espanyol. Ha regentat galeries a Tarragona, Saragossa, Madrid i Barcelona i això fa que es plantegi i expliqui el model de galeria i el mercat de l’art des de múltiples perspectives. “Després d'iniciar el meu projecte a Saragossa, portant l'art contemporani a l'Aragó, vaig seguir a Madrid. Amb el desencís propiciat per la crisi del 92, vaig decidir ampliar la meva proposta a Barcelona. Entre Barcelona i Madrid és difícil avaluar si existeixen models diferents, encara que crec que Madrid és una ciutat menys local, almenys pel que fa a l'art contemporani. Barcelona és una gran ciutat, que va tenir, a inicis del XX i fins a la democràcia, la iniciativa i l'impuls en tots els àmbits, i molt en particular en ser l'avançada de l'art contemporani i el col·leccionisme. A partir del nou segle ha anat decaient, en part per l'absència de mercat i potser per mirar-se excessivament el melic”.

Al món del galersime, cada galerista té la seva recepta, el seu model del què és o ha de ser l’espai d’exhibició, contemplació i venda. “Si em preguntes quina és la funció d'una galeria avui, cal recordar com s'ha desenvolupat el galerisme a Espanya. De fet –afegeix- fins a principis dels 80, no es comença a treballar de forma homologable amb altres països, tot i no tenir un mercat equiparable. El problema segueix sent l'absència d'un mercat real. Així, la funció de la galeria continua sent promocionar i difondre l'art, intentant, al mateix temps, arribar a construir un mercat i un col·leccionisme equiparable a l'europeu i al nord-americà”. A això, però s’ha afegit, recentment la pujada de l’IVA, una estocada més a un mercat, que, de per sí, està afeblit. Marcos ho té clar: “l'IVA és un dels problemes però no l'únic. Per descomptat, en un mercat global com l'actual, que hi hagi països, com per exemple els anglosaxons, amb una fiscalitat molt menor, potència aquests mercats en detriment del nostre, al no ser prou competitius”.

Fa més de trenta anys que Marcos participa a fires dins i fora d’Espanya i coneix ARCO des dels orígens. “Sobre ARCO ja s'ha dit tot, però, cal recordar –subratlla- que des del seus inicis va suposar un revulsiu per a una societat àvida d'esdeveniments culturals. Per a una galeria ser-hi significava existir. La societat va gaudir d'un gran esdeveniment que any rere any impulsava la presència de galeries internacionals que exhibien als seus estands obres difícils de contemplar a Espanya”. I assegura que “de no haver existit ARCO les coses estarien pitjor. Tot i així, al llarg dels últims anys, però, es distreu als possibles compradors amb activitats que dificulten les vendes. La fira com a espectacle de masses ha de desaparèixer, donant pas a una trobada entre compradors i galeries. A més –conclou- crec que hi ha una inflació no justificada de fires d'art contemporani que en lloc de servir a la millor i major difusió confonen l'espectador i dispersen els esforços de les galeries”. Queda dit.

___
Publicat a Revista Bonart, agost-setembre de 2013

El record que, de sobte, es fa ficció

La muntanya de Montjuïc, com a metonímia de la història de la ciutat, és el pretext d’Oriol Vilanova per rastrejar amb altes dosis d’ironia com païm i recordem el passat.

Ella corregeix els costums rient, de l'Oriol Vilanova, a la Fundació Joan Miró

Que no us despisti el títol. A Ella corregeix els costums rient no hi trobareu cap dona. L’artista Oriol Vilanova adapta el nom d’una obra de Francis Picabia per submergir-se en la densitat de la memòria col·lectiva i interpel·lar la construcció del relat històric present. L’exposició enceta el programa Arqueologia preventiva. Ruta per l’epidermis de la història que, segons el comissari Oriol Fontdevila, “busca, com el treball topogràfic previ a una excavació, resseguir les herències que han arribat fins avui i que estructuren la nostra relació amb el passat”. El punt de partida d’aquest cicle -que inclou cinc creadors i s’allargarà durant un any a l’Espai 13 de la Fundació Joan Miró i a l’Espai 14-15 de L’Hospitalet de Llobregat- és, com no podia ser d’una altra manera, Montjuïc, un lloc carregat de simbologia històrica. La muntanya, ocupada per museus, arxius, monuments, memorials, un cementiri, esdevé, per al curador, “una coordenada espacial i temporal constant en tot el projecte”.

D’entre tot aquest territori connotat d’història i memòria, Vilanova ha creat, per a la seva exposició, una estranya parella, posant en solfa el Poble Espanyol i el pavelló d’Alemanya de Mies van der Rohe. Bé, la cosa no és tan rara, els dos es van erigir en el marc de l’Exposició Universal del 1929, el primer, però, com una lloança al tipisme i al tradicionalisme espanyol, i, el segon, com un exemple de modernitat. Per a Vilanova, però, que ha triat aquests construccions a partir de “la idea de facsímil folklòric”, es tracta de “dues escenografies amb un mateix relat”. De fet, Fontdevila, recorda que “els dos enclavaments aparentment contraris es fonamenten sobre la reivindicació patriòtica: l’apologia de la raça hispànica, per una banda, i la del nacionalisme alemany, per altra”. I rememora el fet que l’arquitecte alemany “va negociar col·locar el seu pavelló just davall del Poble Espanyol, perquè, sortissin a les fotografies alhora, un situat a sobre de l’altre”. A Ella corregeix els costums rient l’artista fa un exercici de juxtaposar ambdós a partir, segons el comissari, “de quatre intervencions que fan entrar en col·lapse els dos espais”. No es tracta de desvetllar ara tots ets i uts de la proposta, que es plena de cops conceptuals amagats (pareu bé l’orella que hi ha banda sonora!). Això sí, s’inclou una sèrie de refotografies que l’artista ha realitzat imitant l’enquadrament de postals de l’època, però amb certes variacions que modifiquen la visió del paisatge.

Vilanova, que s’apropa a la memòria col·lectiva “des de la ficció perquè té tant de real com de fals”, teatralitza així allò que des del present assumim com a cert del passat. I, en un intent de parlar de com es construeix aquesta memòria social i s’alimenten els seus mites, decideix parafrasejar a Ramón Gómez de la Serna i amolla: “tenia tan mala memòria que es va oblidar que tenia mala memòria i es va recordar de tot”.

Ella corregeix els costums rient
Espai 13 de la Fundació Joan Miró
Del 18 de setembre al 8 de desembre de 2013

___
Publicat a Time Out, 11/09/13

El tercer dijous de setembre…

El dia 19 de setembre se celebra la Nit de l’Art de Palma, que dóna el ‘sus’ a la temporada i unifica de nou el sector de les galeries.

Ja és més que una tradició. Cada any, quan s’apaga l’estiu, les galeries de Palma enceten la temporada plegades, fent un vernissage conjunt amb diferents espais artístics de Ciutat. En total, prop de trenta punts d’exhibició, entre galeries que formen part de les associacions Art Palma i Aigab, creadores i organitzadores de l’esdeveniment, i d’altres que van per lliure juntament amb els centres d’exhibició habituals, Casal Solleric, Es Baluard, Caixaforum, Fundació Miró…

Enguany, a més, la Nit de l’Art, pren un to especial perquè se signarà públicament la pau entre les dues associacions de galeristes, després dels desencontres i la polèmica amb l’organització de l’Art Palma Brunch, que es va celebrar la passada primavera i on, per primera van quedar excloses les galeries que formen part d’Aigab. Per a Xavier Fiol, president d’Art Palma i director de la galeria homònima, “obrirem la temporada plegats després d’haver resolt els problemes anteriors. No vam saber explicar-nos bé, no volíem que Art Palma Brunch [organitzada per Art Palma] es convertís en una Nit de l’Art; un esdeveniment més popular, però hem après dels errors i és un conflicte que no es tornarà a repetir”.

Amb aquest clima de pau i enteniment, la Nit de l’Art, cita anual per fer un tastet de l’art contemporani que es podrà veure al llarg de l’any a Mallorca, ofereix una novetat en la setzena edició. En aquesta ocasió, es presentarà una publicació gratuïta, a manera de llibre, que recollirà totes les exposicions que es presentaran el 19 de setembre. De fet, a la darrer edició de Palma Photo [impulsat també per Art Palma] del passat mes de juny van provar-ho i volen repetir l’experiència de substituir el plànol descriptiu “per una publicació que es podrà guardar i conservar”.

___
Publicat a Revista Bonart, agost-setembre de 2013

La retratista d’ànimes

L’artista Lita Cabellut (Barcelona, 1961) explora la part més fosca de la condició humana a l’exposició Trilogía de la duda, que acull l’Espai VolArt 2 de la Fundació Vila Casas fins al 21 de juliol. Es tracta d’una aproximació als desitjos, les il·lusions i les pors que envolten la nostra vida a partir d’una trentena d’obres d’alt contingut existencialista realitzades durant el darrer any.

A la proposta introspectiva de la pintora catalana resident a Holanda, que s’autodefineix com “retratista d’ànimes”, hi apareixen traços que connecten les seves peces amb l’expressionisme alemany de principis del segle passat. A més, algunes de les pintures, que despullen els aspectes més torbadors de l’home, parteixen de l’interès en la denúncia social que Cabellut ha recollit dels quadres de Goya, de qui diu que és “el mestre del compromís i la preocupació de l’ésser humà”. La pintora, per la seva banda, però, s’esforça a plasmar aquest sentiment amb una paleta de colors més àmplia i violenta, deixant enrere la monocromia, i els negres de l’artista espanyol.

Cabellut mostra, al llarg de la seva trajectòria, una especial sensibilitat en la pràctica del retrat, amb un enfoc enigmàtic del personatge, treballant principalment la mirada. És precisament aquest encant misteriós i inefable que en la cultura gitana es coneix com duende, la inspiració creativa que Lorca va definir com “allò que tots senten i que cap filòsof explica”. Potser, és adient explicar aquí que l’artista d’origen gitano va viure una infància humil als carrers del Raval de la capital catalana i marcada per l’abandonament de la mare. Als dotze anys, però, els seus pares adoptius la van portar a visitar el Museu del Prado de Madrid i va ser justament allà on va trobar el canal per expressar la seva creativitat.

Per la seva col·lecció de pintures de gran format sobre el Retrat del comportament humà hi desfilen alguns dels principals protagonistes del segle XX. Entre molts altres, hi ha Janis Joplin, Billie Holiday, Miles Davis, Sigmund Freud, Marie Curie i Chaplin. A més, apareixen retrats descarnats de personatges anònims que recorden les cares desfigurades i aterradores de Bacon.

A dia d’avui, les obres de Cabellut, que es poden veure actualment a Barcelona, s’han exposat arreu del món, en mostres individuals i col·lectives, a prestigioses galeries i centres d’art de Londres, París, Berlín, Nova York, entre d’altres.

___
Publicat a Revista Bonart, juny-juliol de 2013

Ferran Cano s’acomiada després de 40 anys de galerisme

El mes de juny el galerista fa 73 anys i es jubila, tancant els espais que té a Palma i a Barcelona.

“Estic en forma per continuar més anys, però ara no li veig futur al món de les galeries”. Ferran Cano ha decidit, després de 40 anys de galeria a Palma, 20 a Barcelona i més de 100 fires internacionals a les espatlles, baixar la persiana, al juliol, i jubilar-se. Assegura que la conjuntura econòmica i política ha estat un factor important en la seva decisió: “per a una persona més jove una crisis de 4 anys pot ser un període curt, però per a mi -assegura- és un temps inassumible i, a més, és fa molt difícil la compra i la venda d’art amb l’agument de l’IVA i amb un governs, espanyol i balear, que menyspreen la cultura”.

Cano és un històric del panorama artístic i les ha vistes de tots colors. L’any 73 va obrir galeria a Palma, des d’on va exposar a Miró i a Brossa, entre d’altres, i va acollir la primera mostra d’un jove Barceló. Recordant els inicis, el galerista remarca que “el mercat de l’art tenia una dimensió molt diferent abans. En aquell moment, la galeria era un espai de lluita i de llibertat en un context de censura, després, però, es va imposar la màxima de Warhol: l’art és el mercat i tot va canviar. Jo, però, sempre he enyorat aquella època més compromesa”. Setze anys després d’estrenar-se a l’illa, el galerista va creuar el mar i va decidir obrir un espai a Barcelona. “Durant aquells anys, a les fires, Mallorca era vist com un lloc molt exòtic per exposar, vendre i comprar art, un territori purament turístic i poc seriós per acollir aquest negocis, tot i la presència de creadors com Graves, Cela o Miró que realitzaven importats obres a l’illa. En aquest punt, la capital catalana era un aparador més atractiu”. Així, des de l’any 89, Cano ha tingut un peu a banda i banda del mediterrani des d’on ha apostat, al llarg de les tres darreres dècades, per l’art jove, arriscat i sense compromisos. “Sempre he cregut i he defensat que és més emocionant exposar i comprar peces de creadors joves, té més risc, però és més interessant i estimulant buscar artistes autèntics que creguin amb el que fan, al marge de modes i tendències”.

Diuen que quan va transcendir que es jubilava, des d’Alemanya es van interessar en conservar la marca Ferran Cano, però ell s’hi va negar en rodó. “El treball del galerista, com el de l’artista és creatiu –afirma- i arribats en aquest punt preferesc tancar jo mateix aquesta etapa”. Projectes de futur? “Seguir veient exposicions i visitant fires, però sense el caire utilitari. En definitiva, em dedicaré a gaudir de l’art”.

___
Publicat a Revista Bonart, juny-juliol de 2013