Mirades (cada vegada més precàries) al món

Del 30 d’agost al 14 de setembre se celebra a Perpinyà (Rosselló) Visa Pour l’Image, el prestigiós Festival Internacional de Fotoperiodisme

Corren mals temps pel periodisme gràfic. La 26ena edició de Visa Pour l’Image se celebra en un context poc propici per aquesta lloable professió que, a través de reportatges fotogràfics amb intencionalitat periodística, ha documentat els fets més importants de la història contemporània. L’any 1989 quan Jean-François Leroy va impulsar aquest festival, considerat el més important a nivell internacional, el sector vivia una època de bonança i renom. A dia d’avui, però, no és cap novetat afirmar que, com el periodisme escrit, la professió es veu greument afectada per la crisi, i no només per l’econòmica, sinó també pel canvi d’una determinada manera de treballar i narrar els fets. És per això que, davant l’actual escenari de precarietat, amb feines poc o mal pagades, Leroy es pregunta: “Si no hi ha producció [gràfica] avui, com tindrem arxius [d’imatges] demà?”. Malgrat això, però, el festival no perd pistonada i com cada any proposa quinze dies d’exposicions, conferències i trobades amb els fotoperiodistes més influents i destacats del panorama actual.

Nens en una escola improvisada al poble de Budyali
(província de Nangarhar, Afganistan), 19 de març de 2013.
© Anja NIEDRINGHAUS / Associated Press

Testimonis de conflictes bèl·lics
Sovint se li ha atribuït a Robert Capa, un dels corresponsals de guerra més remarcables del segle passat, l’afirmació següent: “si les teves fotografies no són bones és perquè no t’has acostat prou”. Aquesta deu ser una de les regles d’or del fotoperiodista de veritat. En la vintena d’exposicions de temàtica variada, repartides arreu de la ciutat, del Convent dels Mínims a l’Arsenal dels Carmelites, i que es poden visitar de manera gratuïta, els fotògrafs, com el suís Michaël Zumstein o el francès Pierre Terdjman, s’han acostat i molt als fets, en aquest cas, a la guerra que es va desencadenar al llarg del 2013 a la República Centrafricana. Ambdós retraten l’esclat de violència provocat pel moviment rebel Séléka que va fer caure el règim corrupte. I parlant de batalles, fa quaranta anys que es va donar per acabada la guerra del Vietnam, una de les més mediatitzades. Les imatges que ens va arribar, però, eren dels fotoperiodistes que van cobrir el conflicte des del bàndol americà, Larry Burrows, Don McCullin, Henri Huet, coneguts com els fotògrafs del Sud. Però poc o gens sabem dels soldats vietnamites que es van convertir en fotògrafs. Els del Nord ofereix l’altra visió d’aquesta guerra. 

Baidoa, Somàlia, 1992. Ombra projectada pels marines nord-americans
entrant a Baidoa, ciutat afectada per la fam i en poder dels bandits.
© Kim Yunghi

Una professió arriscada
La feina del fotoreporter és potser una de les més perilloses del món. El fotoperiodista s’acosta al llocs on el conflicte bull sense por a cremar-se, però massa sovint, acaba engreixant les llistes de morts col·laterals. Aquest és el cas de Chris Hondros, que va ser assassinat l’any 2011 a Líbia. Va treballar als llocs més perillosos del planeta i era un assidu del festival, però no se li havia dedicat mai una exposició. Ara, es presenta, Testimoni, una selecció de les seves millors imatges. Matar al missatger és una pràctica tristament habitual i el passat mes d’abril, un policia afganès va assassinar Anja Niedringhaus, considerada com una de les fotoperiodistes més valentes, talentoses i reconegudes de la seva generació. A Homenatge es poden contemplar les imatges d’alguns dels reportatges més difícils que va acceptar realitzar.

A més de treballs de professionals, el festival és sensible a la nova realitat de la fotografia i enguany es dedica una mostra, comissariada per Samuel Bollendorff, a les imatges amateurs. Qualsevol de nosaltres pot presenciar un esdeveniment noticiable i amb un telèfon a la mà reportar en primícia el que succeeix. És una nova realitat que trastoca el paradigma actual de la informació. A Amateurs on the spot es mostren imatges de reporters anònims que van ser testimonis d’excepció de, per exemple, el tsunami de Banda Aceh, els atemptats de Londres, la revolució iraniana, les primaveres àrabs o l’esclat de la guerra a Síria. 

Dos cosacs en una barricada defensada per activistes pro-europees al
costat de la Plaça de la Independència. Kíev, Ucraïna, 9 de desembre de 2013.
© Guillaume Herbaut / Institut

Trobades i projeccions
Diuen que les imatges han de parlar per elles mateixes i en la majoria dels casos les fotos dels reportatges que s’exposen no necessiten cap peu ni explicació, però el festival no vol perdre l’ocasió de donar veu, a través del programa Transmissions pour l’Image, als reporters. D’aquesta manera els fotògrafs, com a espectadors de primera mà, expliquen, de l’1 al 3 de setembre, com treballen, editen, trien i venen les seves imatges. Destaca la presència de Christopher Morris, reconegut per la cobertura que va fer del conflicte dels Balcans i per la seva obra sobre les eleccions nord-americanes. A més, participaran Maryanne Golon, directora de fotografia del Washington Post; Yuri Kozyrev, fotògraf de l’agència Noor; i Jérôme Sessini, de Magnum, entre d’altres. El vespre el festival no s’atura, és el torn de Vetllades de projecció, que de dilluns a dissabte al recinte del Campo Santo (1-6 setembre) es repassa, a través de projeccions, el més destacats que ha passat durant els darrers dotze mesos. Entre d’altres, el programa inclou els 100 anys de la Primera Guerra Mundial, retrospectives sobre Lou Reed i Nelson Mandela o els 20 d’anys de la revolució zapatista a Chiapas. En aquestes vetllades, a més, és concedeixen els diferents premis, la majoria guardonats en 8.000€, repartits en una desena de categories.

___
Publicat a Revista Bonart, agost-setembre de 2014

El Hamilton de Cadaqués

La Galeria Cadaqués Dos reivindica la figura del pare del Pop Art britànic i la seva relació amb la vila empordanesa a través d’un doble homenatge expositiu

Cartell de les dues exposicions

Corria l’estiu de 1963 quan Richard Hamilton (Londres, 1922-2011) va arribar a Cadaqués, tot seguint el rastre del seu admirat Duchamp. Comença així una intensa relació entre la vila empordanesa i el creador. Ara, cinquanta anys després, la Galeria Cadaqués Dos, la que va impulsar i promoure l’obra de Hamilton a l’estat espanyol i amb la qual hi va arribar a fer fins a catorze individuals, entre d’altres col·lectives, li dedica un homenatge doble, a manera d’exposicions, ambdues comissariades pel galerista Huc Malla i Vicenç Altaió.

Richard Hamilton. Cadaqués acull obra gràfica, múltiples i originals. Així com peces que va fer en col·laboració amb altres artistes com el mateix Duchamp, Roth i Daniel Zerbst. De fet, algunes de les obres, inèdites o poc conegudes, les va realitzar durant les seves estades a Cadaqués. “Per als artistes de gran renom i èxit internacional –escriurà Altaió– el lloc de treball i d’arrelament, i d’aïllament, és en l’ultralocal. Per a Miró, Mont-roig és una religió; i Dalí es manifestarà sempre com un fanàtic radical de Cadaqués”. I és que aquesta localitat costanera marcarà, entre d’altres, l’evolució de Duchamp i Hamilton i, per tant, és clau per comprendre el transcurs de l’art del segle XX. La mostra, que es presenta de manera cronològica, separant les obres per èpoques i sèries, es pot visitar fins al 15 de setembre. És la segona part d’aquest projecte per recordar i reivindicar l’obra del pare del Pop Art britànic, que va trobar a Cadaqués un refugi creatiu, i que es va iniciar amb Master in print, mestre de múltiples. L’exhibició, que fins al 30 de juliol va donar el tret de sortida a la temporada d’estiu, va reunir obra gràfica i originals “per entendre –segons explica el mateix galerista– el sistema de producció de l’artista”. A més, de gràfiques de l’Ulisses de James Joyce s’hi van mostrar, entre d’altres rareses, estudis preparatoris amb aquarel·la i llapis. 

Els comissaris, Huc Malla i Vicenç Altaió,
davant I'm dreaming on a white Christmas
i I'm dreaming on a black Christmas.

Malla, que l’any 2003 va reobrir la Galeria Cadaqués per continuar amb el llegat del seu fundador Lanfranco Bombelli, recorda que “hem vaig apropar a Hamilton pel meu interès en Duchamp, ja que ell en va ser el deixeble i gran desxifrador”. Els dos, artista i galerista, compartien la mateixa passió per les creacions duchampianes, però finalment, Malla es va acabar especialitzant justament en el treball de Hamilton.

Mentrestant, a 600 quilòmetres de distància, es presenta una vasta i completa retrospectiva de l’artista al Museu Reina Sofia que, de la mà de Vicent Todolí, arriba directament de la Tate de Londres. “Les dues exposicions de Cadaqués –conclou el galerista, que també ha col·laborat amb la mostra– complementen la de Madrid. Aquí exhibim altres peces i, sobretot, expliquem la relació, que és bàsica, entre Cadaqués i el creador”.

___
Publicat a Revista Bonart, agost-setembre de 2014

Vol rasant

Ha hagut de passar una dècada perquè l’artista Susana Solano, considerada l’hereva putativa dels grans mestres de l’escultura a l’estat espanyol, com Eduardo Chillida, Jorge Oteiza o Juli González, torni a exposar a la seva ciutat natal

Susana Solano, A Philip Guston I, 2008

Vol rasant és una exhibició per anar cap cot, només d’aquesta manera, mirant de genolls per avall, es poden contemplar la quinzena d’obres que, realitzades entre 1988 i 2011, semblen brotar del terra (África) o fusionar-se amb els rodapeus (A Philip Guston I). L’escultora construeix, en una horitzontalitat quasi extrema, espais simbòlics, incidint en el que queda ocult i en allò que es mostra (A-2/207,5). Crea contenidors amb formes abstractes i volums massissos de gran format que ocupen gairebé la totalitat de l’espai transitable de la primera planta de la Fundació Suñol.

Susana Solano, Don José I, 1998
Part de les obres que s’hi mostren formen part de la Col·lecció Josep Suñol.

Des de la nostra mirada zenital, els materials robustos amb els que acostuma a  treballar (ferro, acer, alumini, teixit metàl·lic) semblen perdre les seves propietats i esdevenen lleugers (Kapokier) i fràgils (Don José I). A més d’elements industrials, l’artista modela al seu gust vidre, PVC, cordill o vímet, com en el cas de la majestuosa canoa Oromo III. Barreja i acobla materials diversos, engabia fotografies (Scène 1 – Premier tableau), enllaçant una successió de gestos que l’apropen estilísticament al minimalisme escultòric. Vol rasant es completa amb un seguit de peces en vertical. Una sèrie de fotografies, Vergüenza tomada, ens situa a vorera de mar; també s’inclouen dibuixos i collages, Giotto; dues vitrines amb escultures de petit format que emulen les més monumentals i un vídeo, Amb noms, que se centra de nou en allò que s’amaga i en el que es revela o es deixa entreveure.

Tot el conjunt es presenta com un paisatge obert a múltiples lectures i interpretacions. Es poden intuir intencions, propostes de visió dirigida, però, en definitiva, es tracta d’un món hermètic que Solana no té gaires intencions de desvetllar tan fàcilment i on cada peça reclama una hermenèutica a mida, fora por ni perjudicis.

Fundació Suñol. Fins al 6 de setembre.

Valoració: ***

___
Publicat a Time Out, 23/07/14 
Link
Link CAST

(4x4), viatge geogràfic i creatiu

La GaLeRia de Sant Cugat del Vallès celebra el seu setzè aniversari amb la mostra (4x4), que s’allarga fins a finals de juliol, un conjunt de més d’un centenar de peces, entre dibuixos, pintures i aquarel·les, d’alguns dels creadors habituals de l’espai.

És sabut que, per al viatger, el més important no és el destí, sinó el viatge. Amb aquest filosofia va néixer el projecte (4x4), impulsat pel galerista Jordi Batlle per commemorar el setzè aniversari de l’espai. La idea és molt senzilla, però efectiva per despertar i estimular la creativitat dels artistes escollits: organitzar quatre viatges programats al voltant, és clar, de la pintura. Els convidats a formar part de l’aventura creativa van ser alguns dels creadors habituals de la galeria: Didier Lourenço, els germans bessons Josep i Ramon Moscardó, Xavier Rodés i Jaume Roure.

La màgia del número 4
El 4 és un dels número màgics, representa el cosmos, l’univers i el món. El plantejament del viatge, doncs, és va fer jugant amb la numerologia i creant la següent fórmula: 4 viatges x 4 punts cardinals x 4 estacions de l’any. El resultat: un primer viatge, a la primavera, cap al sud, a Granada; un segon, durant l’estiu, cap a l’est, a Cadaqués; un tercer, a la tardor, direcció oest, a Labastida (La Rioja); i un últim periple, a l’hivern, cap al nord: París. D’entrada els participants eren també 4, per mantenir l’harmonia i l’equilibri, del plantejament numerològic, però, el Jaume Roure va ser pare entre les sortides d’estiu i tardor i va entrar en joc el cinquè artista, Xavier Rodés. Finalment, es va incloure una excepció i a París hi viatjaren els cinc artistes.

Evidentment, tot i que el viatge geogràfic era el mateix per cada un dels viatgers, el que van veure i trobar en cada un dels paratges va despertar estímuls diversos als creadors. I és que, com va escriure Henry Miller, “el nostre destí del viatge mai és un lloc, és una manera de veure les coses”. Així, doncs, el resultat, és la mostra (4x4), una original manera de commemorar el setzè aniversari de la galeria. L’exposició està formada per peces realitzades in situ, a cada una de les destinacions i altres que s’han creat ex profeso. En total més de 130 obres de suports, tècniques i mides variades que són el testimoni d’un procés creatiu col·lectiu que s’ha allargat per la geografia, durant 365 dies, 4 estacions i 5 artistes. L’encàrrec que tenia cada un dels pintors convidats era el de crear 2 peces per sortida, però l’aportació final ha variat depenent de cada un. A més, fruit de les sortides a Granada i Cadaqués, han nascut dos quadríptics, on s’aprecia de manera harmònica la diversitat estilística del grup. Acompanyen les peces exposades, el souvenir per excel·lència, 40 postals que es van enviar des del punt d’origen a la galeria per correu i que el públic pot mirar i remenar; així com els quaderns amb apunts als natural, aquarel·les, notes i dibuixos, que portaven cada un dels creadors i que després han servit per materialitzar les obres definitives. 

L’exposició es presenta, a més, amb un seguit d’activitats complementàries, que inclouen xerrades i conferències, amb la intenció de descobrir i conèixer de primera mà les experiències (creatives) viscudes.

___
Publicat a Revista Bonart, juny-juliol de 2014