Miralls de pedra - Enrique Asensi | Museu de Montserrat

William Morris i el moviment Arts & Crafts a Gran Bretanya

Tot i haver viscut a l'Anglaterra victoriana, William Morris sembla un personatge renaixentista, un creador polifacètic que va ser prolífic dissenyador, així com artesà, poeta, il·lustrador, brodador, assagista, pintor, novel·lista i, entre moltes altres coses, activista polític socialista.

La pintura mural Morim de fam envoltats d'or, realitzada per Jeremy Deller pel pavelló britànic de la Biennal de Venècia del 2013, on apareix un Morris colossal llançant el iot del magnat rus Roman Abramovic a la llacuna veneciana –reproduïda aquí per l'artesà Stuart  Hugues– és un magnífic preludi de l'exposició, que proposa un complet recorregut per la vida i l'obra d'aquesta figura destacada del moviment Arts & Crafts.

William Morris, Jeffrey & Co., Morris & Co.
Paper pintat Pimpernel (Pimpinella), cap a 1876 © Morris & Co.

La mostra aplega més de 300 peces, entre les quals hi ha tapissos, rajoles, mobiliari i papers pintats amb estampats inspirats en la natura i en el món rural que tant complaïen  la burgesia del moment. Creacions de la companyia Morris, Marshall, Faulkner & Co. que va fundar el 1861 i des de la qual defensava l'artesania davant dels processos industrials que transformaven els models de producció. Sorgeix un Morris compromès amb el patrimoni, el medi ambient i els drets dels treballadors, i que considerava que una obra feta a mà produïa satisfacció a qui la feia, mentre que el treball mecanitzat bloquejava la llibertat creativa. Una rara avis en plena revolució industrial que, a estones, resulta estranyament actual.

L'exposició acaba amb un tastet de la influència del seu llegat, amb obres de Josep Puig i Cadafalch, Gustav Klimt o Frank Lloyd Wright, per citar-ne alguns, i on ressona el seu últim consell: “No tinguis res a casa teva que no sàpigues que és útil o que no consideris bell”.

3 estrelles

MNAC

Fins al 21 de maig

__

Publicat a Time Out, 07/03/18 

Jordi Cerdà. Fragments d'un diari sense data

Aquesta exposició tanca la trilogia que l'artista conceptual català ha presentat a la galeria del carrer Verdi.

Abans de Fragments d'un diari sense data, Jordi Cerdà va homenatjar el pare dels ready-mades amb Al voltant de Marcel Duchamp (2011), i, uns anys després, mostrava les seves particulars relectures de l'art i l'estètica amb els collages-objectes d'Interiorismes (2015). En aquesta ocasió, l'objecte és el poema visual, acompanyat de text, de breus dissertacions entorn de la història de l'art, de filosofia, i de representacions del cos, del pas del temps o del mateix procés creatiu.

 

El resultat és una quinzena de petits muntatges o composicions de paraules i imatges que es retroalimenten –en una mena de joc de miralls–, i que funcionen com a píndoles del pensament cerdanià. Entre la crítica a la societat de consum, les referències a Nietzsche, Marx i Freud, i el record del temple de Philae a Egipte, hi ha lloc per al pare del surrealisme, amb la peça Moble racó d'André Breton, un armariet, com el que ja li dedicà a Duchamp, amb diverses andròmines i llibres sobre De Chirico, Dadà, així com el recull de poemes Capitale de la douleur, de Paul Éluard. Menys solemne és l'obra a partir de les runes grecoromanes, amb una descripció de capitells jònics, dòrics i corintis il·lustrada per un joc infantil de blocs i peces de construccions de fusta pintada. Destaca especialment Còpia d'un Goya, repetició, en el qual l'artista es posa, diguem-ne, seriós, i escriu sobre el procés de treball després d'una visita al museu del Prado. Apareixen, en el text i en el quadre –una recopilació de fotografies de l’escena redactada– els gestos cadencials que marquen la seva producció: original, còpia, alternança, similitud i repetició.

 3 estrelles

Galeria H₂O

Fins al 9 de febrer

__

Publicat a Time Out, 24/01/18 

Alex Reynolds. Esta puerta, esta ventana

La primera exposició individual d'Alex Reynolds (Bilbao, 1978) a la galeria Estrany-de la Mota està formada per tres elements des d'on, a partir de recursos distints, s'exploren les possibilitats de l'art sonor i d'arquitectures diverses.

D'entrada, l'escala d'accés a la sala s'ha convertit, gràcies a bocins de moqueta negra que tapen un de cada tres escalons, en el compàs d'un vals que convida a pujar i a baixar provant d'encertar el ritme. A l'esquerra hi ha la pel·lícula Esta puerta, esta ventana, que dóna títol a la mostra, un migmetratge amb la presència de la coreògrafa i performer Alma Söderberg i el músic i també performer Nilo Gallego. En aquest film de propietats hipnòtiques tot passa dins una habitació lluminosa amb portes i finestres tancades, una estança quasi buida on hi ha una bateria sobre una estora (la mateixa que cobreix el terra de la galeria), un home i una dona. Ell, en Nilo, toca la bateria i descobreix la musicalitat de l'espai amb les baquetes. Ella, n'Alma, fa música amb el cos, es colpeja els malucs, el ventre i les galtes emulant sons de percussió. També dansa i, a vegades, cantusseja i trepitja les seves veus en off que, de manera compassada i poc entenedora, marquen l'escena amb records d'una casa que no veiem. Els dos personatges, amb sincronia o del tot desacordats, indaguen en la potència sonora i l'espai de la cambra sense coincidir mai en pantalla. El soroll vellutat d'una estora que ell arrossega per tota la sala, el clin-clin dels platerets que piquen a cada estirada, la fricció de la mà que frega el terra de fusta o el ritme metàl·lic en remenar culleres, ganivets i forquilles, conformen un festí per l’oïda que, per sorpresa, desperta i posa en alerta la resta de sentits.

Abans d'enfilar de nou els escalons del vals, que porten cap a la sortida, hi ha Palais, un relat sobre algú que es perd a través de les portes i les escales del palau de justícia de Brussel·les, i un dibuix de l'artista de la planta del mateix edifici. Una peça doble que tanca el triangle d’Esta puerta, esta ventana. S'acostuma a dir que el que fa interessant un projecte artístic és la seva resistència a la interpretació, que no s'esgoti tot al primer cop d'ull. Aquest és un lloc on tornar, ple de portes i finestres per on mirar una vegada i una altra. 

  

3 estrelles

Galeria Estrany-de la Mota

Fins al 16 de febrer

__

Publicat a Time Out, 10/01/18 (n. 487) 

Sumer i el paradigma modern

Joan Miró era un assidu de les sales sumèries del museu del Louvre de París on anava a la recerca d’un cert “impacte visual”. L’artista, però, no va ser el primer ni l'únic en deixar-se fascinar per l’art mesopotàmic, amb l’ànsia per descobrir nous referents estètics. Els escultors Henry Moore i Alberto Giacometti ja havien sucumbit abans al magnetisme de les estàtues del rei de Gudea, les efígies de divinitats femenines o les figures votives d’ulls descomunals. 

L'exposició Sumer i el paradigma modern, comissariada per Pedro Azara, especialista en cultura antiga, analitza la influència que l’art mesopotàmic primigeni ha tingut en destacats artistes del segle XX i posa en contacte, en una mena de joc de miralls, creacions sumèries amb propostes modernes i contemporànies. La descoberta de mites i epopeies, com el Poema de Gilgamesh o la Torre de Babel, ofereixen una nova iconografia que, entre d’altres, exploren els pintors Willi Baumeister o Constant Nieuwenhuys, amb l’impressionant projecte d’arquitectura utòpica New Babylon; així com l’arquitecte Le Corbusier. Artistes com Henri Michaux i Juan Batlle Planas, per la seva banda, reinterpreten, mitjançant dibuixos amb tinta, la grafia i els signes de l’escriptura cuneïforme.

Color Matching. Mosul, Iraq (2016), de Francis Alÿs

El punt de partida de la tesi d’Azara són les importants troballes arqueològiques dels jaciments de l’actual sud de l’Iraq, durant els anys vint del segle passat. De com les peces etnogràfiques passen a ser ensenyades i concebudes per als entesos i divulgadors acadèmics com a obres d’art. La mostra ressalta aquest procés de mediació, a través de publicacions de l’època (llibres, revistes, catàlegs, fotografies, postals) que despertaren l’interès en els artistes de les avantguardes.

El colofó d’aquest periple és el vídeo Color Matching. Mosul, Iraq que Francis Alÿs ha presentat a la Biennal de Venècia d’enguany. Una mena de carta de colors al bressol de la civilització, que demostra que el Pròxim Orient no ha deixat de ser una font inesgotable per als creadors contemporanis.

Fundació Joan Miró

Del 28 d'octubre al 21 de gener del 2018

__

Publicat a Butxaca, 12/2017

Fotografies com a espai públic

La teòrica Ariella Azoulay defensa la fotografia com un lloc de trobada.

Mabel Palacín, 6”  Preparatorio número 4, 2005. Macba

Aquest és el punt de partida de l'exposició Fotografies com a espai públic, que aplega una selecció de les imatges que al llarg dels darrers tres anys han passat a formar part de la Col·lecció Nacional de Fotografia. Hi ha obres de tota mena, gestades des de concepcions de la fotografia sovint dispars i divergents amb projectes que abasten una cronologia que va de finals de la dècada dels anys cinquanta i principis dels seixanta (amb el treball de Francisco Ontañon i l'especial mirada de Joana Biarnés) fins als 2000 (amb la proposta sobre memòria de Tanit Plana i Laia Ramos, la instal·lació de Werker Collective o l'anàlisi arquitectònica de Daniela Ortiz).

Un recorregut per l'obra de 19 autors, entre els quals s’inclouen les propostes de Joan Fontcuberta, Pilar Aymerich o Mabel Palacín, que conviden a explorar les maneres com ens relacionem en aquest espai públic anomenat fotografia. 

Arts Santa Mònica

Del 9 de novembre al 21 de gener del 2018

__

Publicat a Butxaca, 15/11/2017

Link

Richard Wentworth: Paying a visit

Richard Wentworth és un dels artistes destacats de l'anomenada Nova Escultura Britànica.

 

Acostuma a treballar les seves instal·lacions amb objectes que transforma i manipula, subvertint la funcionalitat que li és pròpia, resignificant-los, oferint noves i inesperades lectures. A mitjans dels setanta, abans de la mort de Franco, va venir a Barcelona en diferents ocasions. Aquí l'acollia Bigas Luna i es relacionava amb els cercles artístics. Quaranta anys després, ha remenat els seus arxius per relatar aquelles visites. És la mirada d'un jove Wentworth fascinat per les troballes que es fa a peu de carrer. Presenta fotografies –clavades a la paret– de petits ready mades i d'escenes quotidianes. Aquestes instantànies es combinen amb polaroids fetes a la pantalla de televisió i amb una portada de la revista Triumfo de 1975 a manera de souvenir. Les imatges es trufen amb plaques de vidre transparent del mateix format que enquadren un bocí de paret blanca i amb miralls, també d’idèntica mida, però en diferents punts: a l'altura dels ulls, la panxa, els peus... Tot plegat crea uns murals amb fragments de ciutat i de cossos, unes vistes certament inesperades.

Galeria Nogueras Blanchard

Del 28 de setembre al 22 de desembre

__

Publicat a Butxaca, 25/10/2017

Link

Montse Casacuberta: Paisatges d’una correspondència

L’origen de la nova exposició de Montse Casacuberta a La Galeria de Sant Cugat del Vallès és fruit d’una fructífera relació epistolar. 

La pintora m’explica, per telèfon, que l’any 2013, per qüestions personals, s’estronca la seva producció, que fins aleshores s’havia nodrit especialment de sessions al natural. De cop, una amistat de tota la vida, la dissenyadora gràfica Mariona García Solé, companya de la universitat on dóna classes, li proposa un joc: ella li escriurà cartes amb descripcions o evocacions de paisatges, reals o imaginaris –paisatges en el sentit més ample del terme–, que la pintora haurà de traslladar al llenç. No s’hi val parlar-ne, només compta el que hi ha a les missives. Casacuberta no ho dubta i recull el guant.

“A vegades –apunta– les cartes contenen només una paraula, unes coordenades, una breu ressenya i jo he d’anar estirant del fil i portar-ho al llenç”. D’aquesta manera, el buit pictòric s’esvaeix i les cartes esdevenen una font ufana de la qual en brolla la producció de Casacuberta dels darrers quatre anys. L’artista aparca durant aquest període la pintura de paisatge i les natures mortes, que ha conreat vastament al llarg de la seva carrera, i es concentra només en els suggeriments que li arriben a través de la bústia.

German Cosmopolitan, Montse Casacuberta

“Ella no havia vist els quadres fins aquest estiu passat que vam concretar l’exposició –comenta entusiasmada– i jo no sabia el que li inspirava (postals, llibres, objectes)”. Amb aquesta mostra es dóna a conèixer i es tanca, de moment, el projecte. Per una banda, es desvetllen i es publiquen les disset cartes que han resultat fer de catalitzador per a l’artista i, per altra, s’exposen la vintena de quadres i algunes aquarel·les que n’han sorgit, així com allò que ho ha propiciat. De fet, en la darrera mostra que Casacuberta va presentar a La Galeria, el 2015, s’hi varen “colar” dues obres fruit d’aquesta incipient relació epistolar i des de llavors es va consolidar la proposta.

L’exposició, la tercera individual de la pintora a la sala de La Galeria, s’inaugura el 17 de novembre i es pot visitar fins a mitjans del mes de desembre. A més, es preveuen algunes activitats paral·leles en les quals les dues amigues explicaran els secrets d’una correspondència que a poc a poc s’ha anat fent paisatge.

___

Publicat a Revista Bonart, novembre-desembre 2017 - gener 2018

Jean Denant: La Traversée

L’any 1933, el Congrés Internacional d’Arquitectura Moderna va redactar la Carta d’Atenes, un manifest urbanístic basat en els preceptes de l’arquitectura racionalista que van publicar, una dècada després, Sert i Le Corbusier. 

Jean Denant s’inspira en aquelles propostes i recrea la seva pròpia Carta d’Atenes en una sòbria instal·lació formada per sis pilars de formigó coronats per unes maquetes de ciutats imaginàries. El seu relat sobre l’arquitectura i el paisatge es desenvolupa a partir d’elements de construcció que solen romandre ocults. Presta especial atenció a les textures i a les possibilitats de cada material. Grava un atapeït bosc sobre una gran taula de fusta contraxapada i utilitza plaques destinades a l’aïllament tèrmic per marcar les siluetes d’uns imponents blocs de pisos. Fan de contrast unes petites peces de guix enganxades a la paret i modelades com a llenços sense bastidor, on apareixen fotos impreses de maquinària de construcció, envans i fonaments. És la ciutat que mai no veiem.

Galeria RocioSantaCruz

Del 28 de setembre al 18 de novembre

__

Publicat a Butxaca, 18/10/2017
link 

Stephan Balkenhol

L’escultor alemany Stephan Balkenhol actualitza el concepte de les talles de fusta i, amb New Sculpture, omple la galeria d’homes i dones anònims, vestits de manera corrent. 

Els seus personatges d’estètica normcore sorgeixen de blocs de fustes toves d’àlber i aiús. En l’exposició conviuen dues categories d’obres. Per una banda, les peces en format quadre que presenten retrats, en els quals es respecta el to natural de la fusta en els rostres i s’han pintat els detalls dels ulls, la boca, els cabells i la roba. Destaca el gran Home amb peixos, on un senyor amb coll de camisa blanca i pantalons de pinces negres apareix en un fons marí, compartint escena amb peixos de colors, un cavallet de mar i una medusa. Per altra banda, hi ha escultura clàssica, estàtues que broten d’una peanya del mateix material. En tots els casos, es noten les estelles i les marques del cisell. Són figures plenes d’esquerdes i fissures que ens recorden, a cada llenca, el gest de l’artista.  

Galeria Senda
Del 28 de setembre a l’11 de novembre

__

Publicat a Butxaca, 18/10/2017

link

Joan Ponç: Diàbolo

La pintura de Joan Ponç no recorda a cap altra. S'escapa de les grans classificacions artístiques del segle XX. 

Llavors apareixen un seguit de mots que, poc o molt, ajuden a fer-ne una definició aproximada: realisme màgic, onirisme, simbolisme, fantasia, surrealisme, mística, africanisme. Ponç obre les portes de l’infern i en deixa sortir totes les bestioles i diables. És una pintura a l’abisme, obscura, que remunta amb tocs carnavalescos. Feia anys que es parlava de la necessitat de presentar una retrospectiva del seu treball, i, a la fi, ha arribat. L’exposició, que pren el títol d’un text de Joan Brossa, il·lustrat per l’artista i publicat a la revista Dau al Set, aplega més d’un centenar de peces. Un llarg viatge per l’univers poncià, que coincideix amb l’antològica dedicada a Brossa, l’amic que precisament el va convèncer d’explorar l’automatisme. 

4 estrelles
Fundació Catalunya La Pedrera. Fins al 4 de febrer de 2018

__

Publicat a Time Out, 11/10/17 (n. 475) 

El Mediterrani de Xavier Salvador

La Galeria de Sant Cugat del Vallès exposa, del 6 d'octubre al 10 de novembre, la pintura tranquil·la de Xavier Salvador (Barcelona, 1949). L'artista, que fa més de tres dècades que resideix a Menorca, presenta una trentena de quadres, entre paisatges i bodegons. El seu tema és la Mediterrània en un sentit ampli. 

Vall al Juliol

“Parteixo d'un lloc real –comenta per telèfon des del seu tallar d'Alaior– però finalment en faig una interpretació lliure a partir d'alguns apunts o referències i, en rares ocasions, de fotografies”. 

És fàcil fer una lectura en clau fauvista de la seva obra. És evident que, en la major part de la seva producció, la forma i la llum estan al servei de la paleta de colors. En aquest sentit, Salvador puntualitza: “podríem dir que pinto a través del color. És precisament el color el que acaba dibuixant, donant forma a cada quadre. Tota la composició se sustenta a partir de varietats cromàtiques, que moltes vegades estan en estreta relació amb el meu estat d'ànim. És una incògnita que es va resolent a mesura que avança cada quadre”. Actualment, però, està explorant una pintura de factura més sòbria, amb tonalitats limitades. Unes provatures que tanmateix no estan presents en aquesta ocasió. En la mostra de La Galeria s'inclouen les darreres produccions (Vall al Juliol, Far, Carrer, Composició interior, per citar-ne algunes) realitzades en la línia en la qual porta treballant des de fa uns decennis: “Jo voldria uns prats tenyits de vermell, els rierols de groc d'or i els arbres pintats de blau. La natura està mancada d'imaginació”, que diria Baudelaire.

Salvador va començar a exposar de manera regular durant els anys vuitanta. És un assidu de l'escena balear, amb forts vincles també amb l'illa de Mallorca on acostuma a exposar a la galeria Dionís Bennàssar de Pollença. De formació autodidàctica en això de la pintura, ha exposat en diferents centres d'art internacionals, a Marsella, Miami o Nova York. A La Galeria, des dels primers 2000, ha format part de nombroses col·lectives, així com d'individuals. Fidel a la pintura, al color i al paisatge natural que l'envolta en la seva quotidianitat, l'artista assegura sentir-se “part de tot un corrent europeu de pintura del segle passat, on hi són Picasso, Matisse...”. La seva és una obra reposada, en definitiva, un elogi de la lentitud.

___

Publicat a Revista Bonart, agost-setembre-octubre 2017