Max Beckmann

La trajectòria creativa de Max Beckmann (Leipzig, 1884 – Nova York, 1950) és conseqüència directa del seu complex periple vital, marcat de manera tràgica per l'esclat de la Primera Guerra Mundial, i, posteriorment, per l'ascens del nazisme a Alemanya i l'exili permanent. 

L'obra de Beckmann no acaba d'encaixar en cap de les etiquetes que acostumen a servir per endreçar i classificar els artistes del segle passat. Cert és que els seus primers treballs, tot i ser un pèl eclèctics, estan a prop de l'expressionisme i, també, de la nova objectivitat, que demanda compromís social. Però l'artista es va esforçar per no integrar-se en cap d'aquests moviments i va decidir anar per lliure, proposant una pintura personal, de tall realista i atenent l'actualitat del moment que li va tocar viure, farcida, això sí, de simbolisme i al·legories. 

Max Beckmann. Els argonautes, 1949-1950

Entre traços gruixuts i una paleta prou generosa, apareixen de manera recurrent màscares, disfresses, personatges circenses de tota mena, així com escenes de sofisticació i natures mortes que desborden la composició per encobrir l'amarga experiència de l'expatriació, com en el cas, per exemple, del tríptic Carnaval (1943) o Mascarada (1948). L'exposició, que reuneix 49 peces –entre les quals hi ha principalment pintura, una desena de litografies i dues escultures de bronze–, es divideix en dues parts. La primera, molt breu, dedicada als inicis fins a la consagració definitiva, en 1913. D’aquest període en detaca Jugadors de rugby (1929) o la dolça Quappi amb suèter rosa (1932-1934). La segona, més extensa, s'endinsa en el repudi i la fugida del creador. 1937 marca el punt d'inflexió: s'exposen algunes de les seves obres en la mostra d'Art degenerat, organitzada pel govern nazi, i el mateix dia de la inauguració marxa a Amsterdam d'on saltarà, alguns anys després, als Estats Units. El seu art esdevindrà cada vegada més abrupte i enigmàtic, i Beckmann ja no tornarà a trepitjar el seu país. 

3 estrelles

CaixaForum. Fins al 26 de maig 

__

Publicat a Time Out,  n. 536, 06/03/19 

Bermejo. El geni rebel del segle XV

Hi ha artistes que transcendeixen èpoques i modes, amb una obra capaç de captivar-nos sis-cents anys després. Aquest és, sens dubte, el cas de Bartolomé de Cárdenas, conegut com el Bermejo pel seu aspecte físic. 

Existeixen poques dades sobre la seva biografia. Diuen que va néixer a Còrdova, al voltant del 1445, i que, molt probablement, morí a Barcelona el 1501. Entre les nombroses incògnites que l'envolten, se sap que va desenvolupar la seva carrera professional de manera itinerant, pels diferents territoris de la Corona d'Aragó, i que, tot i la seva personalitat difícil, va ser el pintor més cotitzat i admirat de l'època. Com a jueu convers, va patir la intolerància i la persecució religiosa del moment, i va arribar a ser excomunicat per incompliment de contracte. 

Bartolomé Bermejo.
Sant Miquel triomfant sobre el dimoni
amb el donant Antoni Joan, 1468.
©The National Gallery, London.

La seva primera obra documentada és l'espectacular Sant Miquel triomfant sobre el dimoni amb el donant Antoni Joan (1468), realitzada a València i on revela el seu principal referent: la pintura flamenca. Destaca especialment el domini que demostra de la llavors innovadora pintura a l'oli, a partir de la qual desplega una rica i lluminosa gamma cromàtica. A més, aconsegueix reproduir textures, materials, brillantors i transparències amb un realisme espatarrant: pedres precioses, metalls i sedes que sembla que es puguin palpar. Entre la vintena d'obres que s'han conservat i que es presenten en aquesta mostra antològica, sobresurt la Pietat Desplà (1490), un encàrrec de l'ardiaca barcelonès Lluís Desplà per a la seva capella privada, a la catedral, que s'exposa ara fora del temple. Paga la pena dedicar una bona estona a contemplar aquesta taula, la seva obra cabdal, en la qual no escatima detalls –amb un acurat paisatge farcit d'animalons i plantes de tota mena– i on condensa un vast univers visual que l'entronitzarà com un dels grans mestres del Quattrocento. 

4 estrelles
MNAC. Fins al 19 de maig.

__

Publicat a Time Out, 27/02/19 

Guinovart: La realitat transformada

Més que mostrar, La realitat transformada s'esforça a explicar i acostar l'obra del polièdric Josep Guinovart (1927-2007). Amb aires de retrospectiva però defugint del clàssic recorregut cronològic, l'exposició, que ocupa totes les sales dels Espais Volart, s'endinsa, en el ric univers guinovartià. 

Proposa noves lectures i formes de mirar la producció d'un dels artistes destacats de l'avantguarda plàstica catalana de la segona meitat del segle XX que va conjugar, sense despentinar-se, el realisme, l'abstracció, l'expressionisme, i l'informalisme, tot reinventant-se de manera incessant. S'inclouen una vuitantena de peces, entre pintura, obra gràfica, escultura o instal·lació, a partir de les quals es van desengranant les constants en el seu treball; els diversos temes, del més local a l'universal, que esdevenen llocs comuns en el llenguatge d'en Guino. 

Sobresurt especialment Agramunt i les seves arrels, la connexió amb el Marroc, el contacte amb la natura i la terra, la importància de la matèria i la investigació incansable de materials, els minotaures, o el seu compromís polític i social. És precisament la iconografia la que va marcant el ritme de l’itinerari, que suggereix múltiples vaivens a partir d'obres significatives de diferents etapes creatives, entre la primera època, pels volts del 1948, i fins al 2006. 

Aquesta ambiciosa exposició demostra la vigència del llegat del creador i actualitza les paraules de l'autoanomenat treballador de la pintura: “A mi no m'interessa deixar una obra tancada sinó oberta als canvis i als temps”. 

4 estrelles

Fundació Vila Casas. Espais Volart. Fins al 19 de maig  

__

Publicat a Time Out,  n. 536, 30/01/19 

El Camp de la Bota, de Francesc Abad

Capella de Sant Àgata (MUHBA Plaça del Rei)

Del 23 de febrer al 17 de març

Inauguració el 22 de febrer a les 19h

Aproximacions fotogràfiques al retaule barcelonià

Deu anys després de la inauguració de la capella del Santíssim de la Seu de Palma, El Gall Editor publica L'ull viu. Tres fotògrafs miren Barceló a la Catedral de Mallorca: Halard, Del Moral i Torres

El 2 de febrer de 2007 es va presentar públicament l'imponent retaule de Miquel Barceló a la capella de Sant Pere, coneguda des de llavors com la del Santíssim, a la Catedral de Mallorca. Però, anem a pams, el projecte s'havia gestat a l'albor del nou segle, després que la Universitat de les Illes Balears decidís nomenar doctor honoris causa l'artista de Felanitx. Una vegada descartada la celebració d'una gran exposició antològica al temple, el bisbe de la Seu, Teodor Úbeda, va acceptar entusiasmat la idea d'una intervenció contemporània, com la que en el seu moment, un segle abans, havien realitzat Antoni Gaudí i Josep Maria Jujol, atès que “la Catedral és un espai de fe, arquitectura i art, inacabat”. L'obra comptava amb el beneplàcit d’unes quantes institucions civils i eclesiàstiques de l'illa, però va topar, com en el cas dels creadors modernistes, amb fortes reticències en els sectors més conservadors de l'estament religiós. Polèmiques a banda, la capella de Sant Pere, situada a l'absis lateral dret, aleshores una de les més pobres artísticament parlant del bell santuari gòtic, fou l’indret escollit. L'artista, apassionat del món natural, la vegetació, la mar Mediterrània i la seva fauna, es va inspirar en els cèlebres miracles bíblics de la multiplicació dels pans i els peixos i la conversió d'aigua en vi a les noces de Canà. A partir d'aquests dos episodis, Barceló desplegà un majestuós retaule escenogràfic de tres-cents metres quadrats, una segona pell ceràmica que li va permetre cabussar-se dins els seus propis referents i fer amb fang el que ja estava desenvolupant sobre llenç i paper. “La iconografia anava sortint gairebé naturalment. M'agradava el fil central dels pans i dels peixos, funcionava –explica Barceló–. Per extensió, els pans són tots els fruits de la terra. Per extensió, els peixos són tots els fruits del mar. Com a conclusió, hi ha el Crist amb els estigmes sobre una paret seca de cranis. La morfologia, el vocabulari de l'obra, sempre és un bony que s'obre com la boca d'un peix, com una magrana, com un fruit obert”. 

L'ull viu. Tres fotògrafs miren Barceló a la Catedral de Mallorca acosta aquesta impressionant producció del pintor a través de tres lectures fotogràfiques, de la vista i la contemplació curiosa de François Halard, Jean Marie del Moral i Agustí Torres. Tal com relaten al pròleg els seus impulsors, Miquel Forteza i Biel Mesquida, la publicació cerca “eixamplar els horitzons visibles del retaule barcelonià, que estimam i consideram un tresor públic, mitjançant un procediment tècnic contemporani, la fotografia”. Una triple mirada que ajuda a revisitar, aprofundir i ressaltar els detalls del mur de la Seu i contextualitzar-lo en la trajectòria de l’artista, a partir de seixanta fotografies. Uns documents únics sobre el procés de creació, muntatge i el resultat final del projecte barcelonià. El format quadrat del llibre, que s'ofereix en una cuidada edició en català, castellà, anglès i alemany, provoca, però, que algunes fotografies no acabin de lluir tal com s'intueix que podria ser si es mostressin en una mida superior, forçant la verticalitat que apunta l'arquitectura catedralícia. Les imatges s'acompanyen amb textos dels escriptors i crítics mallorquins Enrique Juncosa, Sebastià Perelló i Pere Antoni Pons, així com de breus reflexions del mateix artista, píndoles d'un soliloqui que, enfrontades a consideracions poètiques de Mesquida, van marcant el ritme entre els capítols. 

Capella Santissim.

Tres versions del bestiari de l'artista nòmada

Halard va començar a fotografiar l'obra de Barceló el 2010 per il·lustrar el catàleg de Terra Mare, l'exposició al Palau dels Papes d'Avinyó. A Mallorca va visitar la teulera de ceràmica de Vilafranca de Bonany, l'estudi de Ferrutx –precedit pel colossal Elefantdret– i, és clar, la capella. Viatjà, també, al taller de París, on va continuar la immersió per l'univers Barceló entre pintures, escultures, gravats i dibuixos, units per motius i referències comunes. Les seves imatges tenen la virtut de fer dialogar les diferents parts del retaule amb el bestiari barcelonià, les tonalitats que empra a la Catedral amb les que hi ha en els seus llocs de treball. “L'obra de Barceló vista a través de la càmera d'Halard –descriu Pons– es revela com l'obra d'un artista d'una modernitat furiosa i total que, tanmateix, se sent còmode sense esforç dins el curs en espiral de la història”.

Del Moral, que coneix i segueix el pintor des de mitjans dels vuitanta, proposa, per la seva banda, un recorregut pels tallers nòmades de l'artista, enllaçant localitzacions, cronologies i projectes variats, com si es tractés d'encaixar les petites peces movedisses d'un calidoscopi. De l'església de Santa Eulària dels Catalans –al Palerm de finals del noranta–, al taller de ceràmica de Vicenzo Santoriello –a Vietri sul Mare, a prop de Nàpols–, on, per cert, es va elaborar, entre 2003 i 2004, l'escorça ceràmica que recobreix la capella; tot passant pels estudis francesos i mallorquins, al llarg de diversos anys, per buscar les connexions amb el procés d'elaboració dels elements per a la cova del Santíssim: les protuberàncies, bonys i formes sinuoses del fang d'aquí lligades a la performance Paso Doble i amb l'interior de les coves de l'illa. També connectant les esquerdes i escletxes, els cruis de l’exuberant mural, amb l'empremta de Gaudí i Jujol que perviu a la Seu. “Jean Marie del Moral –conta Perelló– no li cerca la cara [...]. Aquí l'ofereix de lluny, com si n'advertís que no hi trobarem res del que cercam, que no és als ulls que hem de furetejar. Perquè si volem veure'l de prop, hem de recórrer la cartografia de la seva obra”. 

Des de finals del noranta, Torres documenta fotogràficament i cinematogràficament alguns dels treballs més ambiciosos de l'artista, des de la intervenció a la capella de Sant Pere fins a la pintura de la cúpula de la Sala dels Drets Humans i de l'Aliança de Civilitzacions, al palau de les Nacions Unides de Ginebra. El va acompanyar, per exemple, en tot el procés a Vietri sul Mare i també en el muntatge de Palma. Torres enfoca les bambolines, no escatima escenes de l'artista fent feina tot sol i amb els seus assistents, situa el creador al centre. Retrata l'obra a mig camí, abans d'estar enllestida, i els detalls superiors, un cop col·locada, gairebé imperceptibles pel visitant. També aplega la penombra de les vidrieres grisenques, amb uns vitralls –de més de deu metres d'alçada– produïts a Tolosa al taller de Jean-Dominique Fleury. “Gràcies a les imatges de Torres –defensa Juncosa–, és possible entendre com es va fer tot el treball, que és com una gran pintura tridimensional, feta amb les mans, amb matèria i sense bastidor, i a la vegada, de manera simultània, és també un mapa o una memòria de la realització mateixa”. 

Tres veus i tres mirades vives i entusiastes que confabulen en aquest llibre coral per exalçar una peça única, un tros de mar dins la Seu, un Barceló veritablement excepcional.

__

Publicat a Revista El Temps de les Arts, 14-12-2018

Link

Liberxina. Pop i nous comportaments artístics, 1966-1971

Des de fa uns anys, el MNAC ha optat per investigar i divulgar l'obra dels artistes de postguerra i segones avantguardes catalanes. 

Per entendre'ns, tot allò que va succeir a partir de Dau al Set i al llarg de quatre dècades, fins als vuitanta. Un període que ha estat tradicionalment ignorat, com si, durant els anys de franquisme, aquí no hagués passat res. Això ha provocat que el llegat de tota una generació hagi quedat als llimbs, al marge dels grans discursos. Liberxina –que pren el títol d'un film de Carlos Duran censurat als anys seixanta, sobre un gas incitador de la revolució–, vol dignificar la producció d'aquell període. Perquè fa mig segle, en plena dictadura, uns artistes, influenciats per corrents internacionals de llibertat i ruptura –política, cultural i estètica–, es manifestaren des del pop, la nova figuració i la psicodèlia. 

Cartell per a Oriflama (coberta del núm. 70, maig 1968), Enric Sió, 1968

Unes pràctiques que es van fusionar amb el disseny, el còmic i el cine experimental, per abordar qüestions com el feminisme, l'oposició al règim o l'anticapitalisme. L'exposició redescobreix figures singulars, com Mari Chordà, Aurèlia Muñoz, Jordi Galí, juntament amb d’altres, diguem-ne, clàssiques, com Antoni Miralda, Evru/Zush, Carlos Santos. Alhora, es mostren treballs inèdits o poc coneguts, alguns dels quals passaran a formar part de la col·lecció permanent del museu. Això sí que és certament revolucionari!

4 estrelles
MNAC. Fins al 22 d'abril de 2019.

__

Publicat a Time Out, n. 526, 19/12/18 

Jaume Plensa

Diuen que aquest és l'any que Jaume Plensa “torna a casa”. El MACBA li dedica una retrospectiva, vint-i-dos anys després de la seva darrera exposició a un museu de Barcelona, i fa unes setmanes ha inaugurat Invisibles, al Palacio de Cristal de Madrid. 

L'artista dels rostres colossals, reconegut internacionalment per la seva obra pública arreu del món, defensa que l'escultura és la millor manera de plantejar preguntes. L'art ja és això, un lloc ple d'interrogants. Firenze II, un signe d'interrogació de grans dimensions d'alumini i ferro, amb la inscripció somni en francès (rêve), marca l'inici del recorregut com un manifest. Fa de preludi una foto del seu taller, amb els estris i eines de treball, maquetes i apunts preparatoris, que recobreix la totalitat dels murs exteriors de la sala. Un cop a dins, se succeeixen una vintena de peces –potser les menys conegudes, elaborades al llarg de trenta anys–, que basculen per l'abstracció amb referències a la literatura, la música i l'art, així com per la representació de la figura humana. 

Vista de l'exposició.

A Islands III cita els seus referents: de Goya a Broodthaers, passant per Gaudí i Kahlo. A Prière, es reprodueix desendreçadament sobre unes boles de ferro colat el poema homònim de Baudelaire. La seva és una escultura de contrastos, de llums i ombres, sovint amb una sonoritat subtil: entre la lleugeresa de la cortina Glückauf?, que recull la Declaració Universal de Drets Humans, i la rotunditat de la massa que forma Tervuren. Si m'ho permeteu, una recomanació final: abstenir-vos de visitar el pati d'escultures. La idea d'ocupar l'exterior del museu no és dolenta, però el resultat de la instal·lació és decebedor.

3 estrelles

MACBA. Fins al 22 d'abril de 2019.

__

Publicat a Time Out,  5/12/18 

Lee Miller i el surrealisme a la Gran Bretanya

El surrealisme va florir a la França dels anys vint i es va anar expandint internacionalment com un moviment d'avantguarda que pretenia agitar l'art, la literatura, els ambients culturals i intel·lectuals i, també, la política. Uns aires de revolta que, en el context de l’Europa continental en plena escalada bèl·lica, es desplaçaren cap a la Gran Bretanya. Aquesta exposició posa el focus en un dels moments menys coneguts del grup impulsat per André Breton i revela les connexions dels artistes britànics dels anys trenta i quaranta amb la xarxa de creadors surrealistes més enllà de París, quan Londres va esdevenir capital del surrealisme.

Lee Miller. Bathing Feature [Articles de bany], Vogue Studio, Londres, 1941
© Lee Miller Archives, Anglaterra, 2018. Tots els drets reservats

La fascinant biografia de la fotògrafa americana Lee Miller serveix de guia i fil conductor per endreçar cronològicament el discurs. En comptes de seguir explotant el relat de model i musa de Man Ray, que ja cansa; o de senyora de l'artista i escriptor Roland Penrose, que encara cansa més; la mostra reivindica la figura de Miller per ella mateixa, així com la vinculació i incidència de la seva obra en l'escena de l’època. Bravo! Amb un muntatge sense estridències, les seves fotos, travessades per una intensa mirada surrealista, brillen i conviuen amb emblemàtiques peces de Salvador Dalí, Dora Maar, Max Ernst, Eileen Agar, Yves Tanguy, Leonora Carrington i Francis Picabia, entre altres. Simultàniament, es desgranen els principals episodis que marcaren aquells anys, com la “sobtada invasió surrealista” de Cornualla, el 1936, o la primera Exposició Internacional del Surrealisme, a Londres, el mateix any.

Miller té una manera d'observar especial que l'acompanya al llarg de la seva trajectòria: en les primeres provatures amb la tècnica de la solarització i en les desconcertants escenes per revistes de moda. També en l'interès per formes biomòrfiques i en el tractament de l'horror, com a fotoperiodista, durant la Segona Guerra Mundial. És el poderós llegat d'una dona, amb més de set vides, que “preferia fer una fotografia que ser-ne una”.

4 estrelles.

Fundació Joan Miró. Fins al 20 de gener del 2019

__

Publicat a Time Out, n. 510, 21/11/18 

Elogi del fotoperiodisme

“Si una foto no és suficientment bona, és perquè no estaves suficientment a prop”. Aquesta és una de les cites més famoses atribuïdes al reporter i corresponsal de guerra Robert Capa i serveix per fer algunes aproximacions a l'exposició Creadors de consciència. 40 fotoperiodistes compromesos, que fins al 10 de febrer es pot veure a la Sala 3 del Palau Robert de Barcelona. 

La mostra és un homenatge als professionals de l'estat espanyol que han apostat per acostar-se a realitats inquietants i situacions de conflicte i que, a voltes, han arriscat la seva vida per fer-ho. Creadors de consciència, comissariada per Chema Conesa i Juan Manuel Castro, inclou més d'un centenar d'instantànies que s'han publicat en els principals mitjans de comunicació del planeta i que il·lustren algunes de les problemàtiques actuals d'arreu: les guerres de Síria i l'Iraq, les crisis polítiques a l'Egipte i Veneçuela, els efectes del canvi climàtic i desastres naturals, la prostitució, les víctimes de violència masclista, entre d'altres. Una mirada rigorosa davant casos de marginalitat, injustícies i abusos. L'exposició, que busca remoure consciències i reconèixer la tasca –sovint no prou apreciada i en precari– dels professionals darrere els objectius, recull una col·lecció de fotografies com un mapa del dolor humà, a partir d'imatges d'alguns dels moments més convulsos de la història recent. Per a documentar-ho, els comissaris han escollit tres imatges de quaranta fotògrafs vius i en actiu amb una vasta i reconeguda  trajectòria, entre els quals destaquen Gervasio Sánchez, Kim Manresa, Sergi Cámara o Clemente Bernad i d’altres més joves, com ara Javier Corso, Manu Brabo, Samuel Aranda, Bernat Armangué o Lurdes Basolí. La tria d'aquestes instantànies que resulten escenes úniques s'ha realitzat de manera coordinada amb els reporters, per tal de presentar les millors imatges de la seva carrera.

Andres-Martinez-Casares. Madre de fallecida por colera. Haiti, 2010

Aquesta exposició és un elogi del fotoperiodisme, de la fotografia compromesa, que pren partit i esdevé una finestra de denúncia. Conesa apunta, en aquesta línia, que els fotoperiodistes representen avui la primera línia de veracitat de la informació. “El seu codi ètic pel que fa a la possible manipulació de la imatge –assegura– constitueix la primera línia del compromís professional. Solen ser persones independents, allunyades dels organigrames oficials i conscients de la seva missió. Saben que una mala praxi del seu ofici representa una càrrega de profunditat demolidora per al mitjà que publiqui les seves fotos”. 

Creadors de consciència. 40 fotoperiodistes compromesos, que es va inaugurar el passat 7 de setembre, està produïda per la companyia d'assegurances DKV amb motiu del vintè aniversari de les seves accions de Responsabilitat Social i compta amb el suport de la Generalitat de Catalunya. L'organització Reporters Sense Fronteres també participa en aquest projecte i rebrà tots els beneficis recaptats amb el catàleg que s'ha editat en motiu de l’exposició. Després de Barcelona, la mostra itinerarà es podrà veure a Madrid, Saragossa i València. 

__
Publicat a Revista Bonart, número 183, novembre-desembre 2018, gener 2019

Velázquez i el Segle d'Or

Costa imaginar el transcurs de la pintura sense l'existència de Diego Rodríguez de Silva y Velázquez (1599-1660). Mestre de mestres. Venerat pels grans artistes, la seva influència traspassa segles i fronteres. 

Prova en són, per exemple, les diverses versions de Las Meninas, un dels seus quadres més emblemàtics, que Dalí i Picasso s'entestaren a interpretar una vegada i una altra; també la pertorbadora sèrie que Francis Bacon va crear a partir del retrat del papa Innocenci X; o la famosa sentència de Manet després de visitar Madrid: "Velázquez és el pintor dels pintors. No m'ha sorprès, m'ha extasiat", amb la qual el reivindica com a referent dels impressionistes. 

Diego Velázquez, Mart, c. 1638.
Madrid, Museo Nacional del Prado

Velázquez inicia la seva carrera a Sevilla, una de les ciutats més cosmopolites de la península Ibèrica de l'època. Amb 24 anys es trasllada a Madrid i fins a la seva mort treballa com a pintor de la cort de Felip IV, un dels principals col·leccionistes del seu temps. Durant aquests anys, pinta retrats del rei i de la seva família, així com d'altres composicions –paisatges, escenes mitològiques o religioses– per decorar les estances i palaus. Té accés a les col·leccions reials, amb pintures d'artistes flamencs, i viatja a Itàlia, on descobreix les obres d’art de l’antiguitat, el Renaixement italià i alguns dels creadors europeus més interessants del moment. 

El pintor barroc és un dels símbols del Museu del Prado, que té una política restrictiva pel que fa a préstecs: només hi pot haver set obres de l'artista fora de la pinacoteca alhora i, de manera excepcional, són ara a Barcelona. Set pintures que serveixen com a referència per endreçar temàticament aquesta exposició única a la ciutat que proposa mirar i llegir l'obra de Velázquez en un context ampli, més enllà del tradicional discurs de les escoles nacionals. A partir d'un muntatge exquisit, es creen vinculacions, ressaltant els interessos estilístics comuns, entre una cinquantena de pintures essencials d'alguns dels seus coetanis, com Ribera, Rubens, Zurbarán o Van Dyck. Tot un festí!

5 estrelles

CaixaForum Barcelona. Fins al 3 de març del 2019

__

Publicat a Time Out, 28/11/18 

link

Fontcuberta evoca els 'Poemes de l'Alquimista' amb fotografies en descomposició

Diu Joan Fontcuberta que les fotografies neixen, creixen, es reprodueixen i moren. Al llarg dels darrers anys, el pare de la post fotografia s'ha interessat pel metabolisme que transforma el cos de les imatges. El fotògraf visita, així, arxius i col·leccions, on troba imatges agòniques, en descomposició, en estat traumàtic, a punt de desaparèixer. “Què resta de la fotografia quan només en romanen els residus, unes taques químiques sensibles a la llum?”, es demana l'artista.

D'aquesta recerca sorgeix la sèrie Trauma, un recull de fotografies malaltes, moribundes, a un pas de perdre la imatge. “Són imatges que desneixen –escriu, tot utilitzant un terme palaufabrià– i clouen el seu cicle orgànic”. Fins al 14 d'abril del 2019, la Fundació Palau de Caldes d'Estrac acull l'exposició Joan Fontcuberta. Poemes de l'alquimista. Fontcuberta pren, per a l'ocasió, el llibre Poemes de l'Alquimista, que aplega la totalitat de l'obra poètica –un conjunt de cinc llibres: L’aprenent de poeta, L’alienat, Càncer, Fragments del laberint i Atzucac– que Josep Palau i Fabre va escriure a l'exili, entre 1936 i 1950. El volum, un dels llibres de poesia catalana més coneguts i reeditats, es va publicar de manera clandestina dos anys després, el 1952, però no es va poder llegir en català i lliure de censura fins a la mort del dictador Franco.

La mostra, que es va inaugurar a principis d'octubre, és la translació en exposició del volum Joan Fontcuberta. Poemas del Alquimista, publicat en edició bilingüe en anglès i castellà per La Fábrica. Es tracta d'un recull de prop d'una trentena d'estampes, un exercici de recuperació de negatius vells, que en el llibre dialoguen amb diferents versos de poemes d'en Palau: “Els sorolls resten: es reabsorbeixen en la memòria, en el silenci. / El silenci és mineral”; o bé: “El meu camí me l'enlluerna un raig / de llum d'absència, d'éssers que no són”. Una acumulació d'imatges fantasmagòriques, per on hi transiten cossos nus ratllats, ballarines desfigurades, paisatges malmesos pels efectes de la química i el pas del temps...

En aquest poemari visual, que incorpora en portada un extracte d'un negatiu ferit del mestre Joan Artigues i Carbonell, el fotògraf intervé i es fa seu el text que serveix de pròleg a Poemes de l'Alquimista i el transforma en el preludi del llibre, substituint justament la paraula poesia per fotografia: “Prologar [la fotografia] és negar-li el caràcter demiúrgic i d’iniciació que li és propi. Car si [la fotografia] no és iniciació no és res. Que hi ha un secret; que vivim, de la vida, una aparença; que les fonts d’aquell secret han estat perdudes i que [la fotografia] pretén de reconquerir-les, són els postulats més o menys implícits en tota la gran corrent humanística que em guia”.

Maria Choya, directora de la Fundació Palau, recorda, en una conversa telefònica, com , i com es va germinar l'actual exposició fotogràfica. Fontcuberta s'interessà pels versos d'en Palau a partir de la mostra Jo sóc el meu propi experiment. Tretze lectures dels Poemes de l’Alquimista de Josep Palau i Fabre, comissariada per Julià Guillamon, que es va exhibir a la mateixa Fundació i al Palau Robert de Barcelona, amb motiu l'Any Palau i Fabre, al llarg del 2017, en el centenari del seu naixement. En aquelles exhibicions es van convidar creadors de diferents àmbits a interpretar alguns dels poemes més destacats del llibre. Entre els col·laboradors hi havia artistes com l'Ignasi Aballí o l'Enric Farrés. Evocant aquest mateix esperit, Fontcuberta revisita, ara, l'obra d'en Palau i conjuga els mateixos verbs: investiga, experimenta, crea i reflexiona entorn de la decrepitud de la imatge fotogràfica.

Palau, al llarg de tota la seva trajectòria, concep la poesia “no com un fi en ella mateixa, sinó com un mitjà d’exploració, d’experimentació”: aquesta és la significació primera de l’alquímia poètica palaufabriana. Aquesta via cap a l'exploració és la que precisament li serveix al fotògraf per endinsar-se a la recerca de negatius a un pas d'abandonar la imatge. “La fotografia pretén aturar el temps –escriu l'artista–, però al final el temps acaba cobrant la seva venjança: convertint la imatge en un fantasma”.

__

Publicat a Revista Bonart, número 184, novembre-desembre 2018, gener 2019

La Galeria homenatja al seu fundador amb tres exposicions

Amb motiu del vintè aniversari, La Galeria de Sant Cugat del Vallès homenatja l'instigador del projecte, Eduard Batlle (1934-1997) i presenta, en tres exposicions temàtiques, part de la seva col·lecció, formada per prop d'un centenar de peces. 

Al llarg de mig segle de trajectòria professional, vinculada estretament a la Sala Parés de Barcelona, Batlle va aplegar un important conjunt d'obres d'art figuratiu català del segle XX, entre les quals hi ha pintures, dibuixos, escultures, gravats, cartells. S'inclouen obres produïdes per noms vinculats a la Generació del 17, com Joan Serra, Alfred Sisquella, Apel·les Fenosa o Manuel Humbert i els seus continuadors, Miquel Vilà o Manuel Capdevila. A més d'aquells que ofereixen noves maneres d'apropar-se a la figuració, com Robert Ortuño, Robert Llimós o Perico Pastor. Destaquen, entre d'altres, un bronze de Manolo Hugué, il·lustracions d'Isidre Nonell o Pere Pruna, així com una fotografia de Toni Catany.

Fotografia d’Eduard Batlle, realitzada per Toni Catany, amb motiu de l’exposició
Homenatge a Joan Miró, presentada durant els mesos de setembre i octubre de 1993 a la galeria Trama.

Un tastet de la col·lecció, principalment bodegons i retrats, ja s'ha pogut veure a Aturar el temps, exposada del 14 de setembre al 13 d'octubre, que ha aplegat 36 obres, entre pintures, dibuixos, d'una vintena de creadors. Del 19 d'octubre al 24 de novembre, la mostra El paisatge. Una finestra oberta acull cinquanta peces, entre pintures, dibuixos i cartells, realitzades per una trentena d'artistes entre 1880 i 1993. “Les més antigues –apunta Helena Batlle, de La Galeria– són dos dibuixos lavats (1880) de Lluís Rigalt que representen la visió romàntica de la natura. Una pintura de Lluïsa Vidal i un dibuix de Nicolau Raurich s’inscriuen en el postmodernisme, així com un paisatge suburbial anònim molt proper a l’estètica de la Colla del Safrà. L’obra del contemporani Joan Colom –conclou– se situa entre la tradició naturalista de l’escola d’Olot”. El cicle es tanca amb La figura, del 30 de novembre al 5 de gener de 2019, amb una cinquantena d'obres, entre pintures, escultures i dibuixos, realitzades al llarg del segle XX per una quarantena d'artistes. “Com en les altres exposicions, el grup més nombrós el conformen els artistes contemporanis a Batlle –afegeix–, alguns d’ells amb més d’una obra, com Jordi Alumà, Xavier Blanch, Busom, Josep Busquets, Jordi Curós, Pere Gastó, Julián Grau Santos”.

L'exhibició de la col·lecció s'acompanya de la publicació d'un llibre-catàleg, que es va presentar a principis d'octubre, i que recull la catalogació de la col·lecció amb reproduccions de les obres, així com la veu de diferents testimonis sobre la trajectòria d'en Batlle i la seva tasca entre bastidors en la galeria amb més tradició de l'estat espanyol. El volum, que vol donar uns apunts sobre col·leccionisme i mercat de l'art a Catalunya, explica la història d'un galerista que començà a treballar amb els Parés amb 14 anys i que es va arribar a convertir en un expert en pintura catalana de la segona meitat del XIX i XX, esdevenint una figura de referència per a aficionats, artistes i col·leccionistes. Un llegat que arriba fins als nostres dies. 

__

Publicat a Revista Bonart, número 183, novembre-desembre 2018, gener 2019