El gust nord-americà

'Grans mestres de la pintura europea. Del Greco a Cézanne' acull 42 quadres que el Metropolitan de Nova York ha seleccionat per a aquesta mostra del MNAC

Un visitant enquadra 'El gran canal de Rialto' (1765)
de l'artista venecià Francesco Guardi, un dels quaranta
artistes que s'exhibeixen a l'exposició del Museu Nacional
d'Art de Catalunya
PERE VIRGILI

L'art produït al Vell Continent va ser, fins després de la Segona Guerra Mundial, la referència cultural i el punt de mira dels artistes i les classes benestants dels Estats Units. L'adquisició i emigració d'art europeu es va iniciar, de la mà de col·leccionistes nord-americans, durant la guerra francoprussiana, pels vols de 1871, mentre el territori europeu estava immers dins una crisi bèl·lica més.

Des d'avui, el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) acull l'exposició Grans mestres de la pintura europea de The Metropolitan Museum of Art. Nova York. Del Greco a Cézanne, una selecció de 42 quadres creats entre els segles XVII i el XIX. A través de la mostra, comissariada per Katharine Baetjer, s'entreveu l'interès que van tenir els ianquis per l'art europeu i es mostra el gust dels nord-americans pels grans mestres: el Greco, Fragonard, Goya, Degas o Gauguin. Aquests són alguns dels artistes que estan representats al MNAC, provinents del Metropolitan, que des de la seva creació, el 1870, ha anat ampliant el seu fons gràcies a les aportacions de col·leccionistes privats. De fet, de les 42 peces que han viatjat per primera vegada a Barcelona, només cinc són adquisicions del museu nord-americà i la resta són aportacions de col·leccionistes.

L'exposició "neix de la col·laboració entre el MNAC i el Metropolitan, gràcies a la mostra Barcelona and Modernity: Gaudí to Dalí, que s'exhibeix al Cleveland Museum of Art de Cleveland i que el mes de març viatja a Nova York", segons explica la directora del museu català, Maria Teresa Ocaña. "El MNAC -afegeix- ha aportat 50 de les 300 peces que formen la mostra de Cleveland i, a més, hem col·laborat amb els nostres experts i comissaris".

Fruit d'aquest treball en comú, el Metropolitan ha seleccionat per al MNAC quaranta-dos quadres de la col·lecció de 2.500 peces que conforma el fons de pintura europeu del museu novaiorquès.

Un de cada
L'Adoració dels pastors del Greco inicia l'itinerari, que acull un quadre de cadascun dels pintors europeus (excepte en el cas de l'artista italià d'estil rococó Pietro Longhi, del qual hi ha dues peces: La carta i La trobada, i de la neoclàssica Angelika Kauffmann, la primera dona que va entrar a l'Acadèmia, de la qual s'exposen Telèmac i les nimfes de Calipso i La tristesa de Telèmac). Les escoles més ben representades de l'art del XVII-XIX són l'anglesa, la francesa i la italiana, tot i que també hi ha un lloc per a la pintura holandesa, flamenca i espanyola.

Margarita Cuyàs, curadora del MNAC dels segles XVII i XVIII, destaca que "alguns dels quadres que ens han enviat no són els que esperàvem, perquè en alguns casos no es tracta de la pintura més representativa de cada artista". Amb tot, ha subratllat que "és una ocasió única per veure un Greco de primera època fantàstic o un autoretrat d'Anton van Dyck, el pare del retratisme britànic que va inspirar Goya". L'exposició acull quadres atípics d'alguns dels grans, com ara Paisatge boscós de muntanya, de Thomas Gainsborough, que és més conegut com a retratista.

Per la seva banda, Mercè Doñate, especialista en el segle XIX, repassa les 13 peces que hi ha d'aquest període. El guitarrista o el cantant espanyol, de Manet, és l'obra que s'ha escollit per anunciar la mostra. Segons Doñate, "és una peça de joventut que li va obrir les portes al món de l'art i que, a més, reflecteix el gust del pintor per la cultura espanyola i per artistes com Velázquez". D'aquest mateix segle també hi ha el Ram de gira-sols de Monet, que va influenciar Van Gogh a l'hora de fer la seva famosa sèrie de gira-sols. D'aquest darrer artista hi ha Primers passos, una peça realitzada a partir d'una pintura al pastel de Millet. A més, es pot veure Granja a la Bretanya, un paisatge poc conegut que Gauguin va fer en una de les seves estades a Europa, entre els seus viatges a Tahití i a la Martinica.

El recorregut es tanca amb un atípic Cézanne (enguany és el centenari de la seva mort): Natura morta amb gerro, tassa i pomes, una temàtica que li va servir com a territori d'experimentació per aplicar als seus famosos paisatges.

La sala que acull aquesta selecció nord-americana de pintura europea ha estat remodelada per l'arquitecte Jordi Garcés. Aquest espai, que es va inaugurar amb els Jocs Olímpics, ha estat tres mesos en obres per millorar-ne les instal·lacions. Els canvis, per Ocaña, "ajuden a muntar un recorregut expositiu més coherent i estable", com el que es pot veure amb la pintura de la vella Europa que ara ens arriba a través del sedàs nord-americà.

---
Article publicat al diari AVUI, pàgina 42. Divendres, 1 de desembre del 2006

Sobre Isidre Manils

Conferència sobre l'obra d'Isidre Manils:
http://www.fundaciovilacasas.com/ca/publicacions-quiral-art/isidre-manils-2006/_pub:82/

Imatges sinistres

El MNAC exposa una retrospectiva amb setanta-dues instantànies d'Humberto Rivas, el fotògraf del silenci

Foto XAVIER BERTRAL

A diferència de molts fotògrafs, com Agustí Centelles, i en contra del tòpic que va associat a l'art de la fotografia, Humberto Rivas (Buenos Aires, 1937) és un artista metòdic que no busca copsar l'instant en les seves fotografies sinó que mira de construir la imatge.

Les seves instantànies en blanc i negre són imatges senzilles i sòbries, com una presentació pura, sense grans escenaris ni cossos perfectes. A partir d'avui el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) exposa Humberto Rivas. El fotògraf del silenci, una retrospectiva amb 72 imatges dels darrers 30 anys de creació, els que fa que viu a Barcelona, on es va refugiar amb la seva dona de la violència que es respirava a l'Argentina als anys setanta.

L'exposició és un recorregut pels retrats de Rivas: els de persones i els de paisatges. Els retrats humans són frontals, en primer pla, sense fons ni gest del personatge, com en el cas de María (1979) i Rosana (1995). I els retrats de paisatges mostren llocs abandonats, carrers deserts, cases buides o en ruïnes, com Barcelona (1982) i Menorca (2005).

"Penso -explica Rivas- que la fotografia és una lluita, entre el fotògraf i el que es retrata, que al final ha d'acabar guanyant el fotògraf perquè sigui una bona imatge". Els seus retrats esdevenen imatges sinistres i misterioses en què sembla que hi ha una absència total de vida. "Davant el retrat de paisatges tinc una actitud similar a la que tinc davant una persona. No es pot deixar la fotografia en mans del model o de la casualitat, perquè a mi m'importa el que transmet la imatge, el que decideixo mostrar", assegura.

Segons el comissari de la mostra, David Balsells, "Rivas és el fotògraf del silenci perquè mai no ha volgut afegir cap explicació a les seves imatges, que tenen entitat icònica". L'artista, que va començar a fer fotos als 15 anys i que va abandonar la pintura, definitivament, en fa 20, ha cedit al museu 50 instantànies de les 72 que s'exposen fins al febrer.

---
Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 38. Dimarts, 14 de novembre del 2006

Entrevista a Josep Antoni Llinàs i Joan Vera

Josep Antoni Llinàs i Joan Vera han treballat junts durant més de dues dècades. Ha estat una col·laboració profitosa: han recollit una llarga llista de premis, a la qual s'acaba de sumar el FAD d'arquitectura 2006, que han obtingut per la Biblioteca Jaume Fuster del barri de Gràcia de Barcelona. Els dos arquitectes expliquen en aquesta entrevista la seva manera d'entendre la professió.

Foto: Marta Pérez

La Biblioteca Jaume Fuster és un edifici una mica estrany. Com la van concebre?
J.A.L.: La nostra idea era que l'edifici no presidís l'espai públic, per això el vàrem col·locar en un racó, cosa que provoca que l'estructura sigui romboïdal. D'aquesta manera es pretén que la biblioteca estigui envoltada d'un corredor verd obert. A més, les cobertes hi juguen un paper molt important, i s'hi han posat unes marquesines per unir l'edifici i l'espai públic.

Vostès treballen amb arquitectura pública i privada. Quines diferències plantegen?
J.A.L.: La diferència evident és la gestió de cadascun dels projectes. El més important és que, en el cas de les construccions privades, no només s'ha de tenir en compte la solució concreta que vol el promotor, sinó que també han de prevaler les qualitats socials. En l'arquitectura, la responsabilitat social és essencial, i no només amb els espais públics, perquè sinó la nostra feina es converteix només en un negoci. J.V.: És indispensable que les vivendes es facin ben fetes i amb harmonia amb l'entorn. Així l'urbanisme pot ajudar l'arquitectura.

Sembla, però, que ara està més de moda l'arquitectura espectacular i poc d'acord amb l'entorn, com la torre Agbar de Jean Nouvel, al barri del Poblenou. ¿Pensen que s'està imposant l'estètica per sobre de la funcionalitat?
J.V.: Aquesta torre és una icona del poder econòmic, de la mateixa manera que les catedrals ho eren del poder religiós. A més, s'ha convertit en una referència urbana indiscutible. Però s'ha de tenir en compte que les grans ciutats, com Barcelona, no es fan només amb edificis emblemàtics, sinó que més aviat són els arquitectes anònims els que donen solidesa a aquest tipus de ciutats amb un important llegat. J.A.L.: Crec que els arquitectes, quan vénen a treballar a la nostra ciutat, haurien de fer-ho amb la màxima responsabilitat, i no ho dic necessàriament pensant en el treball de Nouvel. La història arquitectònica de Barcelona s'ha de respectar, s'ha de tenir en compte en fer un nou edifici a la ciutat.

Què en pensen, del binomi turistíc que s'ha creat d'"arquitectura més Barcelona"?
J.A.L.: Barcelona té una gran tradició d'arquitectes i d'edificis de qualitat. És la capital de l'arquitectura, perquè té un patrimoni arquitectònic molt important. A més, des de sempre, és una ciutat que es preocupa per l'estat de l'espai públic, el cuida i en fa de nous. Aquí, l'arquitectura és una cultura viva. Només cal veure les cues que hi ha cada dia per entrar a la Casa Milà.

Parlant d'edificis amb pedigrí, ¿amb quina tradició arquitectònica identificarien el seu treball?
J.A.L.: Per mi, Josep Maria Jujol és una referència des de fa molts anys. Ell és de la generació de després d'Antoni Gaudí i també va crear escola, encara que potser no sigui tan famós com ell. Jo el tinc molt present en tots els meus treballs, és realment un model a seguir. J.V.: De fet, per mi en Josep Antoni Llinàs és un referent molt important, per tots aquests anys que he treballat amb ell. A més, també comparteixo amb ell l'admiració per Jujol. Diria, sense voler caure en cap tòpic, que l'arquitectura de Jujol és realment pura emoció.

Barcelona és un pol d'atracció per a arquitectes d'arreu del món. ¿Vostès han fet el salt cap a altres ciutats?
J.A.L.: No, jo no he treballat mai a fora. He fet alguns projectes per a Itàlia i Portugal, però no s'han acabat realitzant. Penso, però, que si treballes a Barcelona, o en una altra ciutat, és bo que hi visquis, per poder conèixer l'ambient que es respira al lloc on pots col·locar un dels teus projectes. J.V.: Jo tampoc no hi he treballat, i a mi sí que m'agradaria força anar a fora. La veritat és que penso que pot resultar més profitós i atractiu treballar en una ciutat de la qual no coneixes gran cosa, més que no pas continuar fent projectes per a un lloc que ja tens massa vist.

Com veuen l'estat de la professió a dia d'avui?
J.A.L.: El boom immobiliari ha fet mal a la nostra professió. M'atreveixo a dir que molt pocs arquitectes, potser un 10 per cent de tota la professió, estan fent arquitectura amb responsabilitat social. La resta no es preocupa per l'entorn ni té una manera compromesa de pensar la construcció d'edificis i d'espais urbans. És només negoci.

____

Entrevista publicada al diari AVUI, pàgina 36. Dilluns, 13 de novembre del 2006.

Àfrica desconeguda

El CCCB presenta 'Bamako 05. Un altre món', una mostra de fotografia africana que desmunta els tòpics del continent

Nois a la dutxa d'una presó africana
a Ciutat del Cap. foto MIKHAEL SUBOTZKY

Tothom té al cap una imatge d'Àfrica estereotipada. Un continent de desnodrits, de guerres entre tribus, de sida i de misèria absoluta. Però encara que pugui sonar molt evident, al continent negre també hi ha art i gent que fa fotografia i revela en un paper brillant o mat una instantània d'una realitat desconeguda.

El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) ha obert les portes, per segon cop, a les diferents visions que aporta la fotografia africana. L'experiment es diu Bamako 05. Un altre món, una selecció de 300 fotografies dels 13 artistes que van presentar les propostes més interessants que es van exposar a la biennal Rencontres, celebrada l'any passat a Bamako.

El gran desconegut
Pep Subirós, l'encarregat de comissariar la mostra, explica que "és una aproximació a la fotografia contemporània del continent que, tot i estar a prop geogràficament, és un gran desconegut en matèria artística". De fet, la mostra comença amb una sala fosca, on s'han de descobrir els noms dels artistes que llueixen al costat del contorn d'Àfrica, tènuement il·luminada, des d'on s'inicia el recorregut fotogràfic.

"Si no té cap sentit parlar de fotografia europea, ni asiàtica, ni llatinoamericana -segons escriu el comissari al catàleg de l'exposició-, encara menys en té en el cas de l'Àfrica". I així és. La mostra sorprèn justament per això. Els 13 fotògrafs, seleccionats d'entre els 39 que van participar en la biennal, mostren unes imatges d'una Àfrica ben diferent i, sovint, resulten lectures contradictòries.

Les instantànies de Malik Nejmi ensenyen la gent a casa, en un ambient de quotidianitat extrema, i les de Zaynab Toyosi Odunsi deixen veure la vida nocturna de bars i carrers. Els retrats de Raymond Barthes semblen aquarel·les, Mikhael Subotzky ens fa entrar a les presons amb fotos de mig format impactants, i Rana el Nemr ofereix un recorregut pels metros del Caire, que s'assemblen als que hi pot haver en qualsevol ciutat europea. En la majoria de casos, són imatges exageradament coloristes, en què la força del color s'imposa al tema i als personatges.

El comissari de la biennal de Bamako, Simon Njami, subratlla que "tots ells ofereixen una visió molt subjectiva del continent que no es pretén imposar com un axioma, sinó com una proposta, una alternativa".

Els consolidats
La mostra es complementa amb exposicions monogràfiques que repassen l'obra de tres autors consolidats. Les imatges en blanc i negre de Ranjith Kally tenen el fil conductor de reivindicar la comunitat índia a Àfrica, que sovint han estat doblement marginats al continent castigat. "Moltes d'aquestes fotos -conta el fotògraf- han estat publicades al Drum Magazine i al Golden City Post, on vaig treballar com a fotoperiodista durant anys". A més, també s'ofereix un recorregut per les imatges del fotoreporter John Mauluka i de Malick Sidibé, "un dels pocs artistes africans -segons Subirós- que ha aconseguit traspassar fronteres".

Bamako és un punt de coincidència entre la fotografia africana i la de qualsevol altre continent. L'art s'agermana i, en aquest cas, es veu que les ànsies d'experimentació corren per les venes de qualsevol artista del món. Aquest és un bon principi per consolidar l'entrada de l'art africà, perifèric, als circuits internacionals, dominats, ara per ara, per Occident.

---
Article publicat al diari AVUI, pàgina 44. Divendres, 6 d'octubre del 2006

L'il·lustrador del Modernisme

L'obra gràfica d'Alexandre de Riquer s'exposa en una retrospectiva al Centre Cultural de Caixa Terrassa

Alexandre de Riquer és una de les figures més importants
i representatives del Modernisme a Catalunya

Diuen que Alexandre de Riquer (Calaf, 1856-Palma, 1920) és el millor representant a Catalunya del disseny internacional de l'Art Nouveau i un dels il·lustradors gràfics més destacats del Modernisme català.

Avui s'inaugura, al Centre Cultural de Caixa Terrassa, una exposició retrospectiva d'aquest creador. Més de 300 peces, entre cartells, gravats a l'aiguafort, ex-libris, llibres, revistes il·lustrades, postals i targetes comercials conformen la mostra en commemoració del 150 aniversari del naixement de Riquer.

El comissari de l'exposició, Eliseu Trenc, explica que "allò que fa d'ell un autèntic dissenyador gràfic és que un recordatori de defunció o un menú tenen el mateix grau de delicadesa i de complexitat gràfica i compositiva que una portada o relligadura de llibre". En la mostra es poden veure alguns dels cartells més coneguts de l'artista, com els de Xampany Codorniu (1899) o els de l'Antigua Casa Franch, del mateix any; i d'altres que són inèdits.

A més, a l'exposició s'inclouen una setantena de dibuixos i tintes originals que li van servir com a base per fer els cartells, les il·lustracions per a revistes, algunes portades de llibres o dissenys de marca que el van catapultar com un dels il·lustradors gràfics de referència de l'època.

Trenc apunta que "el gran mèrit de Riquer és haver aclimatat l'Art Nouveau d'arrel britànica a Catalunya i haver realitzat algunes de les imatges gràfiques més paradigmàtiques del Modernisme català". A Terrassa es poden contemplar la capçalera de la revista Joventut o els cartells per a Salón Pedal i Quarta exposició del cercle de sant Lluc, entre d'altres exemples que demostren la seva creativitat davant el full en blanc.

El primer dissenyador
"Riquer encarna a Catalunya l'ideal prerafaelita; és a dir, el pintor, el poeta i el dissenyador-artesà reunits en el mateix home", recorda Trenc. De fet, Riquer està considerat un precursor del que es coneix ara com a dissenyador, perquè va reivindicar la igualtat entre l'art decoratiu i les anomenades belles arts. D'aquesta manera va contribuir a la democratització de l'art per posar-lo al servei de la indústria i acostar-lo a la gent del carrer, a través de petits gravats, cartells i revistes.

"Sense Alexandre de Riquer -afegeix el comissari de la mostra-, les arts gràfiques de l'època del Modernisme no haurien tingut aquest segell marcadament Art Nouveau que van tenir". El treball de l'il·lustrador Riquer s'ha de veure i entendre com a contrapunt de l'estil publicitari inspirat per Toulouse-Lautrec, que a Catalunya va ser conreat per Antoni Utrillo i Ramon Casas, entre d'altres.

---
Article publicat al diari AVUI, pàgina 42. Dijous, 5 d'octubre del 2006

El caos contemporani

La sisena edició del Printemps de Septembre arrenca a Tolosa amb una trentena de mostres en què els artistes experimenten amb les nocions d'ordre i desordre

Imatge de la 'performance' 'Quizoola', una de les activitats
nocturnes del festival Printemps de Septembre,
que s'ha inaugurat aquest cap de setmana a
Tolosa de Llenguadoc
Foto: HUGO GLENDINNING

La primavera ja ha arribat a Tolosa de Llenguadoc. No és que el calendari solar faci una excepció en aquesta ciutat ni que ens haguem confós de dates pel lema publicitari d'uns grans magatzems. El fet és que aquest cap de setmana ha arrencat la sisena edició del Printemps de Septembre, el festival d'art contemporani que busca ser el contrapunt artístic a la capitalitat rotunda de París i que enguany ha portat el caos a la ciutat occitana.

Si l'any passat va ser el vertigen, el leitmotiv de la proposta d'aquesta edició, la darrera que comissaria Jean-Marc Bustamante, és Línies trencades, un projecte amb una trentena d'artistes que experimenten amb les nocions d'ordre i desordre. L'obra Asylum, formada per nou pantalles de vídeo que l'artista Julian Rosefeldt ha posat a l'hotel Dieu, és una de les propostes més caòtiques que s'exposen al festival. Cada una de les pantalles funciona de manera autònoma, com si es tractés de llenços estampats amb imatge en moviment. En una, un grup de dones passen l'aspiradora per un jardí de cactus, i en una altra, un jove està mirant la tele. Tot aparentment endreçat. El caos arriba quan tots s'aturen i comencen a cantar a l'uníson.

El vídeo és, sens dubte, el suport estrella d'aquesta edició. Una altra de les propostes que més s'adiu a la idea de Bustamante del que és el caos contemporani és el vídeo A muerte, de l'argentí Miguel Angle Ríos. Un tríptic en imatges (al museu dels Abattoirs) on es veu el joc de baldufes i se sent el soroll quan cauen estrepitosament davant la càmera. "A través de les obres -diu Bustamante- es busca el caos de la vida des de diferents punts de vista".

En una edició on no hi ha cap fil conductor que ajudi a pair el recorregut expositiu que porta els visitants a diferents edificis, a banda i banda del Garona, el comissari ha apostat per "l'art fantasiós anglosaxó" (amb poca presència d'artistes francesos i cap representant de l'Estat espanyol). A més, ha barrejat noms consagrats, com Anish Kapoor, amb una instal·lació de cera roja, My red homeland; Francia Alÿs; o Runa Islam, que afronten el tema del caos amb vídeos que desconcerten; amb obres d'artistes joves i desconeguts.

A més, hi ha una sorprenent presència de peces signades per artistes que s'autodefineixen com a feministes: els maniquins de Cathy Wilkes, el film de Margaret Salmon, la instal·lació Stonewall de ferro i cadenes de Monica Bonvicini, als Jacobins, o les instal·lacions amb objectes trobats de l'enfant terrible Sara Lucas, que exposa per primera vegada en territori francès.

Al Printemps d'enguany, que s'allarga fins al 15 d'octubre amb un seguit de performances i concerts, es presenta el caos, sobretot, de la mà de feministes. L'artista (dona) esdevé, a Tolosa, la creadora principal del caos contemporani.

---
Article publicat al diari AVUI, pàgina 39. Dimarts, 26 de setembre del 2006

Una trinitat més enllà de l'art

Vicenç Altaió i Joan Fontcuberta han fet junts el llibre 'Déu, Ciència i Llibertat'

Foto: M. À. TORRES

En una capsa d'alumini hi ha gravat amb lletres roges: Déu, Ciència i Llibertat (Tinta Invisible Edicions), el nom del llibre objecte que han preparat a quatre mans el poeta i assagista Vicenç Altaió i el fotògraf i artista Joan Fontcuberta.

Dins la capsa hi ha dues peces separades, però que es complementen. Per una banda, la il·lustració, tres vidres gravats i muntats a sobre d'un peu d'alumini articulat, obra de Fontcuberta. "Fa uns anys que treballo amb la sèrie Hemograma, gràcies a la qual he recopilat gotes de sang de diferents persones com les que formen aquesta mena de tríptic gòtic", explica.

Per altra banda, apareix una peça de feltre amb els textos d'Altaió serigrafiats. Deu aforismes per cada imatge. En les imatges -una mena de triangle, un cercle i una taca amorfa- l'autor hi ha reconegut "la sang redemptora del sacrifici, la del pensament crític i la més irracional: la idea de Déu, la de ciència i la de llibertat".

L'escriptor descriu el llibre objecte com un oposat als "bibelots dels artistes postmoderns". "Aquí anem més enllà de l'acudit i volem posar en crisi les obres que només són la gràcia del gest, buides de contingut".

El llibre obert, el tríptic de vidre dret, s'assembla a una capella (cristiana) a través de la qual els artistes han apostat per una mena de trinitat estètica. Tinta Invisble ha realitzat 33 exemplars, valorats en més de 4.000 euros, d'aquest llibre-objecte amb presència escultòrica.

___
Article publicat al diari AVUI, pàgina 41. Dimarts, 26 de setembre del 2006

MACBA, canvi de mirada

El museu inicia la temporada amb la inauguració d'un nou espai expositiu, la Capella dels Àngels, i amb la incorporació de 83 obres per a la seva col·lecció

Una visitant es passeja per la instal·lació
'The Nature of Visual Illusion', de Juan Muñoz,
que forma part de les peces de la nova col·lecció del museu
Foto: JOSEP LOSADA

La temporada artística d'enguany s'inicia amb una nova incorporació arquitectònica. L'església gòtica del Convent dels Àngels, transformada i remodelada, s'ha convertit en una sala més del Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba). La nova planta, que s'ha batejat com a Capella Macba, es troba tot just davant de l'edifici blanc que l'arquitecte Richard Meier va projectar per al museu.

El nou espai expositiu de la Capella -remodelat pel tàndem d'arquitectes Lluís Clotet i Ignacio Paricio- alberga, des d'ahir, obres que van aparèixer en el context de la postguerra europea, amb la ressaca del desastre d'Auschwitz, quan es plantejava si era possible l'art després de l'horror. En l'exposició hi ha escultura, dibuix, pintura i fotografia. Les peces de Tàpies, Michaux, Cy Twombly, Oteiza, Calder i Fontana omplen els diferents espais de la Capella i es presenten com a excuses per a la reflexió. Segons el director del museu, Manuel Borja-Villel, "es tracta del segle d'or de les avantguardes". "Ells són els fills de Picasso i els pares de l'art que es fa actualment".

Aquests artistes van desenvolupar durant els cinquanta i seixanta la seva obra que representa el principi i la fi de la modernitat. "El principi -diu el director- perquè és la primera vegada en la història que els artistes d'avantguarda aconsegueixen arribar a un públic més ampli, i el final, perquè aquesta circumstància va ser, al mateix temps, la seva pròpia contradicció".

A més d'edifici, però, els del Macba inauguren exposició amb les incorporacions de noves obres que completen la col·lecció del museu. "A través de les noves adquisicions -explica Borja-Villel- es presenten nous itineraris i lectures divergents d'un trajecte de l'art contemporani que s'inicia a finals de la dècada dels cinquanta".

Un nou paradigma
Ara fa mig segle que hi va haver un canvi de paradigma en l'art. Una mena de punt i a part amb la modernitat, que va suposar la gestació de la postmodernitat o de l'anomenada nova modernitat. En aquest moment és quan l'espectador es converteix en una peça activa dins del triangle hermenèutic de l'art. El visitant del museu entra en el joc de l'art i ha de dialogar amb la peça.

L'espectador es converteix en un agent generador que es considera, per fi, capacitat per donar sentit a l'obra. "Si fins en aquell moment l'element que conformava el sistema de percepció era la visió universal -insisteix Borja-Villel-, a partir de llavors va ser substituït pel reconeixement de l'estructura lingüística de la peça".

Aquest canvi de paradigma es llegeix a partir de les 83 obres adquirides -53 de compra, una donació i la resta a dipòsit-, entre les quals hi ha, a més d'algunes peces de la Capella, el vídeo de Maja Bajevic i la instal·lació que hi ha al hall del Macba d'Oyvind Fahlstrom.

Entre les recents adquisicions destaquen, segons el director, la donació -realitzada per l'artista mateix- d'obres d'Antoni Llena i alguns dipòsits d'obres com Meatball Curtain, de l'artista suec Fahlstrom, i The nature of visual illusion, de Juan Muñoz, així com una selecció d'obres de la Col·lecció Alfonso Pons d'artistes sud-americans, com Francisco Alys i Gabriel Orozco.

L'esperit de la Cadaqués
El Macba ha tornat de l'estiu amb una sorpresa més. Es tracta d'un conjunt de peces que representen l'esperit de la sala Cadaqués, la galeria que va fundar el 1973 l'artista i arquitecte Lanfranco Bombelli amb l'objectiu de vendre una col·lecció d'obra gràfica, editada per ell mateix, i en homenatge al seu col·lega i arquitecte Peter Harnden, que acabava de morir.

L'exhibició de la col·lecció del museu s'amplia amb les vuitanta obres que Bombelli ha deixat per a l'exposició. Segons Bombelli, "hi ha negociacions amb el museu per fer un dipòsit de peces i fer una donació d'edicions d'obra gràfica".

El fet és que al llarg del segle XX aquesta petita vila de la costa empordanesa es va convertir (durant la temporada d'estiu) en un pol d'atracció per als intel·lectuals i artistes d'arreu d'Europa que representaven l'avantguarda creativa de l'època. Pablo Picasso, Man Ray, Marcel Duchamp, Richard Hamilton i Dieter Roth són alguns dels personatges que van fer estada a Cadaqués i que, alhora, van deixar obra a Bombelli.

La mostra dedicada a la Cadaqués, que ocuparà el primer pis del Macba, fins al 27 de novembre, està comissariada per Roland-Groenenboom. "En tractar-se d'una galeria nascuda de l'atzar, la galeria Cadaqués -escriu el comissari- va seguir fidel al seu funcionament com a laboratori d'experiències i experiments culturals, escenari per a esdeveniments artístics lúdics i lloc de trobada per a tothom que estigués obert a l'art durant els anys setanta i vuitanta".

La col·lecció de Bombelli explora la història i la dinàmica de la galeria com un espai d'excepció en el clima artístic de Catalunya. Aquesta mostra permet fer un inventari i una revisió crítica dels 24 anys de vida de la sala-galeria i serveix per situar, en el marc del Macba i la seva recent ampliada col·lecció, Cadaqués com a nucli perifèric de les avantguardes del segle XX. Bombelli apareix com al creador d'un projecte artístic excèntric que ha aconseguit quallar dins la història (recent) de l'art.

---
Article publicat al diari AVUI, pàgina 34. Divendres, 22 de setembre del 2006

L'art de l'antic

La galeria Artur Ramon Col·leccionisme celebra 20 anys amb una mostra amb peces del segle XVII al XX

Des de fa unes quantes dècades, el nom d'Artur Ramon està estretament lligat a l'art de l'antic, al gust per artistes i obres pretèrites i al negoci del col·leccionisme d'antiquaris.

Aquests dies la família Ramon està d'aniversari. Resulta que fa vint anys que Artur Ramon i Picas, la tercera generació de fascinats per l'art i l'antic, va obrir a prop de la catedral de Barcelona, al carrer de la Palla, Artur Ramon Col·leccionisme. Es tracta d'un espai a mig camí entre la galeria d'art i la botiga d'antiguitats que modifica el negoci d'antiquaris que havia obert el seu pare l'any 42.

"Quan es va inaugurar era un projecte inusual, sense precedents. Va representar la culminació del projecte familiar iniciat, a Sitges, per l'avi Artur Ramon Vendrell el 1927", recorda Artur Ramon fill. "La galeria va aglutinar el vessant comercial i cultural, alhora que tractava d'estimular el gust pel col·leccionisme".

El fet és que per celebrar l'aniversari han ocupat l'espai amb la mostra 20 anys. 1986-2006, una mena de tast, amb 26 peces, on es resumeix el discurs que la galeria ha difós a través de les 130 exposicions organitzades al llarg de les dues dècades d'existència. La mostra reuneix pintures, gravats, dibuixos, escultures i peces decoratives des del segle XVII fins al XX, la majoria adquirides a Nova York, Londres i París.

Hi ha la Vedutta della Piazza del Popolo, de Giovanni Batista Piranesi; El botànic, de Marià Fortuny; Femme nue de dos, les jambes croisées i Deux femmes nues, de Pablo Picasso; Roi à la pipe, d'Antoni Clavé; l'escultura Nu dempeus, de Manolo Hugué; i un guaix que Fernand Léger va fer el 1921 per a un llibre d'André Malraux que mai va arribar a il·lustrar i que 85 anys després els Ramon han recuperat com a imatge de portada del catàleg.

El director de la galeria, Jordi Umbert, explica que "des d'aquest espai sempre s'ha treballat per recuperar alguns artistes que van ser rellevants en vida, però que ara estan oblidats". De fet, tenen la peça Gallines picotejant pebrots, del pintor oblidat Nicolau Raurich.

Com a botiga que també és, totes les obres estan en venda. El gravat de Fortuny és la peça més barata, amb un preu de 2.000 euros, i el Picasso de l'època blava és la més cara i està valorada en 180.000 euros.

La saga dels Ramon ha conquerit un espai més del carrer de la Palla amb una sala dedicada a l'art contemporani que es fa a Catalunya.

---
Article publicat al diari AVUI, pàgina 41. Dijous, 21 de setembre del 2006

Entrevista a Ramon Bigas

El dissenyador i escultor Ramon Bigas exposa el seu darrer treball, 'Resines', una sèrie d'escultures fetes a partir d'objectes trobats

"Barcelona ja no és capital del disseny"

Ramon Bigas dret al costat de les escultures 'A', 'I' i 'M'
de la sèrie 'Abecedari', que actualment s'exposa a la galeria
Trama de Barcelona. Foto: JOSEP LOSADA

Ramon Bigas és un dissenyador industrial amb vocació d'escultor o un escultor amb carrera de físic que es guanya la vida com a dissenyador de tota mena d'andròmines. Després de ser president del FAD del 1994 al 2001, ara s'ha llançat als braços de la "llibertat de l'escultura", segons explica, i això es corrobora amb l'exposició que la galeria Trama ha dedicat al seu darrer treball, Resines.

El discurs optimista entorn del disseny que va professar fa una dotzena d'anys i que el va empènyer a dirigir el gremi de dissenyadors durant set anys ha esdevingut avui pessimisme. "Barcelona ja no és capital del disseny", assegura. "La capital catalana està perdent protagonisme en aquest terreny des dels Jocs Olímpics, enfront dels països nòrdics o França. Les expectatives que es van projectar amb l'esdeveniment del 92 no s'han acomplert", conclou.

I què ha passat amb el disseny? "El problema és que al llarg dels darrers anys el disseny ha estat discriminat des de l'Ajuntament de Barcelona. El disseny català necessita més promoció i una implicació de totes les institucions perquè hi ha molt bones escoles i professionals a casa nostra, i potser l'Euroregió seria un bon mercat per explotar".

El FAD, l'organisme que es va traslladar al Convent dels Àngels mentre ell n'era el president, "només és un gremi de professionals que es dedica a divulgar i difondre el disseny i l'arquitectura arreu, però això no és suficient ara que hi ha un boom del disseny a Catalunya i no hi ha prou mercat", puntualitza Bigas, que s'autoanomena un "agitador cultural".

L'art pel disseny.
Ramon Bigas és més conegut pels seus exercicis com a dissenyador industrial -ell va ser l'autor, entre d'altres creacions, del peveter olímpic i del vaixell que va utilitzar La Fura dels Baus en la cerimònia d'obertura dels Jocs Olímpics- que per haver estudiat física o tenir una carrera extensa en el terreny de l'art i, més concretament, en escultura.

"Voluntàriament sempre he separat el disseny, lligat al mercat, al pressupost i al procés de fabricació; de l'art, més lliure i al marge de les modes", explica. De fet, Bigas es dedica a això de l'art des de 1958 a través de l'escultura, el gravat, la pintura i el dibuix. "Primer de tot vaig fer d'artista -aclareix- i després em vaig dedicar a fer disseny perquè se'm presentava com una opció entre l'art i la tècnica de la física".

L'exposició que acull la galeria Trama és una bona mostra del que ha arribat a aprendre al llarg de mig segle de dedicació. Resines és un conjunt de 38 peces escultòriques de petit format fetes a partir d'objectes trobats. "Es tracta d'un petit homenatge que he fet a diversos estris, pedres i insectes dissecats". Les peces de Bigas estan fetes amb culleres i forquilles, com a La coberteria de l'àvia; amb peces de llautó i fustes, com a Retrat I; o amb falç, martell, xarxa roja i encenalls d'acer, com a URSS. "Sóc un autèntic col·leccionista de porqueries que reciclo i converteixo en objectes poètics".

En la sèrie Abecedaris, recrea cadascuna de les lletres de l'abecedari amb diferents materials. La C està feta a partir de pasta de sopa de lletres i llautó, la I és un compàs, un escaire de fusta i paper i la M és un metro de fusta en forma de M i un centímetre.

L'escultor fixa tots aquests materials amb resina, cosa que dóna a aquests muntatges, amb els quals crea autèntics paisatges, l'aspecte d'escultura total. "Amb la resina immortalitzo la quotidianitat, les peces es queden fixades i immòbils per sempre".

Entre Duchamp i Warhol
L'art de Bigas recorda el dadà de Duchamp, per la recopilació d'objectes qualssevol als quals dota de presència artística i, per tant, és també pop, perquè la quotidianitat esdevé art en les seves mans, igual que ho era en mans de Warhol. A més, és molt estètic gràcies a les composicions equilibrades i belles que aconsegueix recrear. El crític d'art Daniel Giralt-Miracle defineix el treball artístic de Bigas a mig camí entre els ready-mades signats per Schwitters i Duchamp i els poemes visuals de Brossa.

Bigas continua el camí que va encetar a principis del segle XX el moviment dadà. "Ja no cal inventar res. Ara, l'obligació de l'artista és descobrir les coses que la gent no veu", subratlla.

---
Entrevista publicada al diari AVUI, pàgina 44. Dimecres, 20 de setembre del 2006

Més enllà de la foto

'Pere Formiguera. Revisions 1974-2006' repassa, primer a Caja Madrid i després a Sant Cugat, la carrera artística del fotògraf que plagia, pinta i taca instantànies

Foto: J. LOSADA

Pere Formiguera (Barcelona, 1952) compleix tots els requisits per ser considerat un fotògraf postmodern. No sols perquè la seva carrera artística s'ha desenvolupat, casualment, a partir dels anys vuitanta, sinó perquè s'ha dedicat a transgredir els postulats artístics propis de la modernitat, com el d'obra original.

Formiguera pinta, ratlla i dibuixa sobre imatges fotogràfiques, convertint la instantània en un quadre i treballa amb càmeres Polaroid per fugir del virtuosisme de la fotografia professional. A més, s'apropia d'imatges d'altres fotografies com si es tractés dels objectes trobats de l'univers dadaista.

Pere Formiguera. Revisions 1974-2006, una mostra produïda pel Museu de Sant Cugat amb la col·laboració de l'Obra Social Caja Madrid, repassa la carrera del fotògraf. "Es tracta d'una antologia de les peces més significatives de Formiguera que serveix per veure l'evolució de la seva carrera i les connexions amb els grans corrents artístics dels darrers trenta anys", segons Joan Naranjo, comissari del muntatge.

La mostra, que es pot veure primer a l'espai de Caja Madrid i posteriorment a Sant Cugat, recull alguns dels seus primers treballs, que connecten amb els corrents de l'expressionisme abstracte i el surrealisme. Al seu inici, aquest fotògraf amb formació d'historiador de l'art va intervenir en les fotografies ratllant i deformant les imatges. D'aquest període incipient hi ha retrats fantasmagòrics com Autoretrat (1979) i Santi (1976).

Precisament, les seves darreres propostes fotogràfiques són també un intent de barrejar dibuix i fotografia mentre plagia els quadres dels grans pintors de la modernitat i es torna a carregar la idea d'obra única al pur estil postmodern. Arlequí amb fons vermell, segons Pablo Picasso (2005) i Natura morta amb calavera, segons Paul Cézanne (2005) són algunes de les intervencions amb les quals qüestiona els conceptes d'originalitat i autor.

La ironia i el joc són dos dels elements que envaeixen les seves sèries. Una de les juguesques que forma part de l'univers Formiguera -la Galeria Fidel Balaguer de Barcelona exposa Capses, amb les fotografies més recents- és qüestionar-se el mètode científic i el valor documental de l'exercici fotogràfic.

Ell i el també fotògraf Joan Fontcuberta van posar en crisi la idea de veracitat que s'associava a la fotografia, però sense caure en el fotomuntatge. La sèrie Fauna secreta, un conjunt de retrats d'animals dissecats fets a partir de fragments d'altres animals, sorprèn i indueix a confusió.

Reciclar imatges

"Per què crear més imatges si el món n'és ple?". Formiguera i un grapat d'artistes dels vuitanta es van preguntar això i la resposta va ser unànime: el plagi. Amb la sèrie Infàncies il·lustres (1985) es va començar a apropiar d'imatges d'altres fotògrafs. El resultat és una sèrie de retrats de nens com Víctor Català (Caterina Albert), Apel·les Fenosa i Josep Lluís Sert. En el procés de plagi va intervenir també sobre el retrat i fragment, va tancar o ampliar les imatges per introduir elements de la història de cada personatge.

La seva carrera té, a més, un episodi dedicat al retrat. Cronos (1991-2000) n'és el projecte més ambiciós: durant 10 anys va retratar 32 persones amb el mateix enquadrament i idèntica llum. "Així es contempla només l'evolució física", diu. Ulls clucs (1997-2000) és una sèrie de retrats de personatges "sense mirada", com Ana María Matute i Miquel Martí i Pol.

---
Article publicat al diari AVUI, pàgina 38. Dilluns, 18 de setembre del 2006