Les galeries, com la resta de sectors, s’han vist afectades per la crisi, però lluny de tirar la tovallola, moltes es reinventen i pensen noves maneres de portar el negoci
L’esclat de la crisi financera ara fa dos anys s’ha cobrat nombroses víctimes arreu i les galeries d’art no n’han quedat al marge. La majoria ha vist com s’han reduït les seves ventes, algunes han tancat avançant la jubilació del propietari i d’altres han marxat de Catalunya buscant noves perspectives econòmiques. El fet, però, al marge de la rumorologia habitual durant l’inici de la nova temporada en què es repeteix fins a l’infinit la frase aquell-sembla-que-tancarà-després-de-l’estiu, és que la gran majoria han decidit quedar on eren i resistir la tempesta de recessió que assola el paisatge actual.
De fet, es calcula que a l’estat espanyol una desena de galeries han tancat definitivament la paradeta, entre les que hi ha Tòrcul Galeria d’Art, a Barcelona; Odoart, a Sant Cugat del Vallès; i les valencianes Tomás March, Galeria Estil i La Nau. En canvi, es duplica la xifra –més d’una vintena- si parlam de noves incorporacions: Tatiana Kourochkina, The Private Space Gallery i Esco Art Estudio, a la capital catalana; Can Pop Gallery & Shop, a Girona; Bento*s, a Alacant; i Sa Taula, a Menorca. Un dels casos més significatius a Catalunya és el de la galeria Iguapop, referent de l’art urbà a Barcelona, que després de set anys deixa el Born per anar-se’n al barri de Chueca de Madrid, on obrirà amb el nom del seu propietari, Robert Grima, el proper mes de febrer. No parlen de crisi econòmica sinó que diuen que a Madrid hi ha més mercat d’art contemporani i que l’escena madrilenya és “més atractiva que la catalana”.
Com afirma el galerista i president del Gremi de Galeristes de Catalunya, Jordi Barnadas, “els que ens dediquem a vendre art som gent acostumada a navegar amb el vent en contra, però resistim”. I, si fem cas al número d’altes i baixes, sembla que té raó. Tot i que tal i com comenta Carme Espinet, galerista i presidenta de l’associació Art Catalunya “es tracta d’un sector més dèbil davant la crisi perquè venem articles que, és cert, no són de primera necessitat”. Per Toni Tàpies, galerista i membre de l’Associació de Galeristes Independents, “l’art segueix sent un valor segur i ha aguantat millor que molts altres sectors que semblaven més estables. El pitjor de la crisi ja ha passat, però la recuperació serà lenta”. Segons Carlos Duran, president de l’associació Art Barcelona i director de la galeria Senda, “amb aquesta nova conjuntura econòmica no ha canviat el perfil de galeries que estem associades a Art Barcelona, n’hi ha que obren i d’altres que tanquen, però no són ni més ni menys que en un moment de bonança econòmica”. I afegeix: “el galerisme és un negoci passional, vocacional i existencial que està al marge de qualsevol altre factor”.
Alternatives per despistar la crisi
Les galeries d’art sempre han hagut de lluitar per aconseguir atreure més públic a les seves sales i ara, a més, els toca esquivar la recessió econòmica i aconseguir sobreviure. Com aclareix Tàpies, “les èpoques de crisi sempre són bones per a la reflexió, per canviar estratègies i millorar la gestió”. Barnadas afirma que en el seu cas aquest període complicat l’ha “obligat a espavilar-se i a replantejar el negoci, mirant més cap a l’estranger. Cal una mentalitat empresarial més profunda i sobretot és important no obsessionar-se amb les ajudes i subvencions perquè, en temps de crisi, l’art és on primer es retalla”. En la mateixa línia, Duran explica que “ens hem de reinventar per afrontar aquest nou escenari i el primer que s’ha de canviar és el rol del galerista estàtic al qual estem acostumats; s’ha de treballar més en xarxa i en equip”. Per tenir més visitants (superar la temuda poca permeabilitat) i aconseguir que es parli més del sector, les associacions de galeries han lligat diferents projectes de promoció amb l’Institut Català d’Indústries Culturals de la Generalitat de Catalunya, com la Tardor de l’Art, que es va encetar l’any passat. Barnadas especifica que “ens hem vinculat amb el Tr3s C i alguns dies obrirem les portes fins a mitjanit; pensem noves estratègies per aconseguir un nou públic”. Per la seva banda, Espinet diu que “a la sala hem aconseguit fidelitzar la clientela facilitant les formes de pagament i promocionant els fons d’art, on el client va fent guardiola fins que pot adquirir una de les nostres peces”. A més a més, enguany Art Barcelona fa 20 anys i Duran avança que al llarg de la temporada organitzaran “un seguit d’accions arreu de les galeries, entre exposicions, seminaris, conferencies”.
Noves oportunitats en un marc de recessió
És evident que estem immensos en un període deprimit, però n’hi ha molts que hi saben veure bones oportunitats en la crisi. Duran assegura que aquesta situació fa que “ara puguem treballar amb artistes que abans ens eren inassequibles”. I assegura que “han desaparegut part dels compradors especulatius que hi havia durant el boom econòmic i es mantenen els que sempre hi han estat interessats”. Tàpies és optimista i assegura que “l’art és una bona inversió a llarg termini, tot i que això no hauria de ser el que motivi a fer una col·lecció”. A més, segons Espinet, “la crisi ha servit per fer neteja de tots aquells professionals que van obrir una galeria només per fer negoci, sense cap més motivació”. Però qui ha sabut veure moltes més coses positives ara que abans és Tatiana Kourochkina que el mes de febrer, a contracorrent, va obrir galeria nova: la TK Galeria d’Art, a Barcelona, i de moment està al marge de les quatre associacions de galeristes que hi ha a Catalunya. “És una preparació lògica del què havia estat fent fins aleshores –explica-, jo era marxant d’art a la ciutat i he estat preparant aquest projecte durant els darrers dos anys”. Ella només hi veu avantatges en la crisi: “Em vaig trobar locals molt més barats que quatre anys abans -està situada al Passatge Domingo, entre la Rambla de Catalunya i el Passeig de Gràcia- i, sobretot, podia negociar millor amb els artistes”. Però reconeix que “si m’ho hagués pensat bé està clar que no és un bon moment per un negoci, però era un desig personal i no ho podia aturar”. No tot han de ser males notícies.
L’esclat de la crisi financera ara fa dos anys s’ha cobrat nombroses víctimes arreu i les galeries d’art no n’han quedat al marge. La majoria ha vist com s’han reduït les seves ventes, algunes han tancat avançant la jubilació del propietari i d’altres han marxat de Catalunya buscant noves perspectives econòmiques. El fet, però, al marge de la rumorologia habitual durant l’inici de la nova temporada en què es repeteix fins a l’infinit la frase aquell-sembla-que-tancarà-després-de-l’estiu, és que la gran majoria han decidit quedar on eren i resistir la tempesta de recessió que assola el paisatge actual.
De fet, es calcula que a l’estat espanyol una desena de galeries han tancat definitivament la paradeta, entre les que hi ha Tòrcul Galeria d’Art, a Barcelona; Odoart, a Sant Cugat del Vallès; i les valencianes Tomás March, Galeria Estil i La Nau. En canvi, es duplica la xifra –més d’una vintena- si parlam de noves incorporacions: Tatiana Kourochkina, The Private Space Gallery i Esco Art Estudio, a la capital catalana; Can Pop Gallery & Shop, a Girona; Bento*s, a Alacant; i Sa Taula, a Menorca. Un dels casos més significatius a Catalunya és el de la galeria Iguapop, referent de l’art urbà a Barcelona, que després de set anys deixa el Born per anar-se’n al barri de Chueca de Madrid, on obrirà amb el nom del seu propietari, Robert Grima, el proper mes de febrer. No parlen de crisi econòmica sinó que diuen que a Madrid hi ha més mercat d’art contemporani i que l’escena madrilenya és “més atractiva que la catalana”.
Com afirma el galerista i president del Gremi de Galeristes de Catalunya, Jordi Barnadas, “els que ens dediquem a vendre art som gent acostumada a navegar amb el vent en contra, però resistim”. I, si fem cas al número d’altes i baixes, sembla que té raó. Tot i que tal i com comenta Carme Espinet, galerista i presidenta de l’associació Art Catalunya “es tracta d’un sector més dèbil davant la crisi perquè venem articles que, és cert, no són de primera necessitat”. Per Toni Tàpies, galerista i membre de l’Associació de Galeristes Independents, “l’art segueix sent un valor segur i ha aguantat millor que molts altres sectors que semblaven més estables. El pitjor de la crisi ja ha passat, però la recuperació serà lenta”. Segons Carlos Duran, president de l’associació Art Barcelona i director de la galeria Senda, “amb aquesta nova conjuntura econòmica no ha canviat el perfil de galeries que estem associades a Art Barcelona, n’hi ha que obren i d’altres que tanquen, però no són ni més ni menys que en un moment de bonança econòmica”. I afegeix: “el galerisme és un negoci passional, vocacional i existencial que està al marge de qualsevol altre factor”.
Alternatives per despistar la crisi
Les galeries d’art sempre han hagut de lluitar per aconseguir atreure més públic a les seves sales i ara, a més, els toca esquivar la recessió econòmica i aconseguir sobreviure. Com aclareix Tàpies, “les èpoques de crisi sempre són bones per a la reflexió, per canviar estratègies i millorar la gestió”. Barnadas afirma que en el seu cas aquest període complicat l’ha “obligat a espavilar-se i a replantejar el negoci, mirant més cap a l’estranger. Cal una mentalitat empresarial més profunda i sobretot és important no obsessionar-se amb les ajudes i subvencions perquè, en temps de crisi, l’art és on primer es retalla”. En la mateixa línia, Duran explica que “ens hem de reinventar per afrontar aquest nou escenari i el primer que s’ha de canviar és el rol del galerista estàtic al qual estem acostumats; s’ha de treballar més en xarxa i en equip”. Per tenir més visitants (superar la temuda poca permeabilitat) i aconseguir que es parli més del sector, les associacions de galeries han lligat diferents projectes de promoció amb l’Institut Català d’Indústries Culturals de la Generalitat de Catalunya, com la Tardor de l’Art, que es va encetar l’any passat. Barnadas especifica que “ens hem vinculat amb el Tr3s C i alguns dies obrirem les portes fins a mitjanit; pensem noves estratègies per aconseguir un nou públic”. Per la seva banda, Espinet diu que “a la sala hem aconseguit fidelitzar la clientela facilitant les formes de pagament i promocionant els fons d’art, on el client va fent guardiola fins que pot adquirir una de les nostres peces”. A més a més, enguany Art Barcelona fa 20 anys i Duran avança que al llarg de la temporada organitzaran “un seguit d’accions arreu de les galeries, entre exposicions, seminaris, conferencies”.
Noves oportunitats en un marc de recessió
És evident que estem immensos en un període deprimit, però n’hi ha molts que hi saben veure bones oportunitats en la crisi. Duran assegura que aquesta situació fa que “ara puguem treballar amb artistes que abans ens eren inassequibles”. I assegura que “han desaparegut part dels compradors especulatius que hi havia durant el boom econòmic i es mantenen els que sempre hi han estat interessats”. Tàpies és optimista i assegura que “l’art és una bona inversió a llarg termini, tot i que això no hauria de ser el que motivi a fer una col·lecció”. A més, segons Espinet, “la crisi ha servit per fer neteja de tots aquells professionals que van obrir una galeria només per fer negoci, sense cap més motivació”. Però qui ha sabut veure moltes més coses positives ara que abans és Tatiana Kourochkina que el mes de febrer, a contracorrent, va obrir galeria nova: la TK Galeria d’Art, a Barcelona, i de moment està al marge de les quatre associacions de galeristes que hi ha a Catalunya. “És una preparació lògica del què havia estat fent fins aleshores –explica-, jo era marxant d’art a la ciutat i he estat preparant aquest projecte durant els darrers dos anys”. Ella només hi veu avantatges en la crisi: “Em vaig trobar locals molt més barats que quatre anys abans -està situada al Passatge Domingo, entre la Rambla de Catalunya i el Passeig de Gràcia- i, sobretot, podia negociar millor amb els artistes”. Però reconeix que “si m’ho hagués pensat bé està clar que no és un bon moment per un negoci, però era un desig personal i no ho podia aturar”. No tot han de ser males notícies.
