Propter Nuptias

L’exposició arriba a Barcelona després d’haver-se presentat a Munic i Madrid. Galeria Eat Meat. Fins al 29 de març.

Miroir Noir: "Marriage rouge", 2013 (acrílic sobre tela, 190x180 cm.)

Per a tots aquells que, ha!, vaticinaren la mort de la pintura i l’esgotament del gènere, aquesta exposició és un cop de porta als nassos. Els artistes Rai Escalé i Miloš Kopták signen la proposta amb el nom comú Miroir Noir. Com si fossin pintors ambientalistes del XVIII, decideixen donar l’esquena a la realitat i fixen la vista dins el seu propi mirall negre, que els torna, per a l’ocasió, el reflex d’imatges pertorbadores...

En aquestes noces hi trobareu nuvis amb rostres deformats i dames d’honor amb aparença de zombie. Tot els retrats, és clar, disposats sobre un fons brut, que multiplica l’angoixa de mirades perdudes i somriures grotescos. És una aposta en ferm per la pintura sense complexes: a partir de traços que semblen penetrar violentament el sistema nerviós, creen rictus en descomposició i donen forma a cares desfigurades. En aquestes alçades de l’article, ja deveu haver endevinat que els personatges d’aquesta història, construïda a cop de gestualitat baconiana a mig camí entre Barcelona i Bratislava, no seran feliços ni menjaran anissos.

Valoració: *****

Miroir Noir: "I want to marry you", 2013 (acrílic sobre tela, 130x100 cm.)

___
Publicat a Time Out, 12/03/14
[link]

Passió per col·leccionar: del gust personal a l’interès general

Al diccionari Akal d’estètica, el filòsof Étienne Souriau escriu a l’entrada col·lecció-col·leccionista que “la passió per col·leccionar desemboca en una mena d’exasperació del sentit d’allò qualitatiu que cal considerar com un fet estètic”. Rere les col·leccions d’art, però, és evident, s’hi amaga el gust d’una o de vàries persones que converteixen la seva passió, la seva curiositat i l’interès en alguna cosa més o menys concreta en una activitat que transcendeix l’interès personal.

Roser Figueras i Josep Inglada
Cal Cego
Foto: Hugo de la Rosa

Des de l’any 2006, existeix a Barcelona la col·lecció Cal Cego, impulsada per Roser Figueras i Josep Inglada, amb un fons de més de 400 obres. La col·lecció, que acull principalment fotografia, tot i que també hi ha vídeo, dibuix, instal·lacions i pintura, no disposa d’una seu d’exhibició permanent sinó que es considera “nòmada”, segons la seva directora, Montse Badia. De fet, fins al maig, teniu l’oportunitat de veure’n una part a la Fundació Godia, que acull l’exposició Iceberg. La realitat invisible. La mostra presenta, per primera vegada, una selecció destacada de les obres de Cal Cego. Una de les característiques d’aquesta col·lecció, explica Badia, és “l’interès de reunir artistes de diferents contextos i generacions, com Antoni Muntadas, Ignasi Aballí, Allan Sekula o Francesc Ruiz”. A més, el projecte es ramifica en diverses activitats d’investigació i formació, com el cas del màster online en col·leccionisme d’art contemporani i gestió.

De fet, l’interès en la formació de joves creadors és un dels principals pilars de la fundació (homònima) de l’escriptor i mecenes holandès Hans Nefkens, que des de l’any 2009 treballa des de Barcelona, però amb un interès internacional, per estimular la creació artística i produir obres d’art contemporani.  En el cas de Nefkens, el propòsit és polièdric i complex i abasta tot el món. L’any 2001, per exemple, inicia la col·lecció HN amb obres que deixa, a manera de préstec a llarg termini, a museus dels Països Baixos. Cinc anys després crea la Fundació Art Aids que col·labora en diverses exposicions amb la Fundació Joan Miró de Barcelona. A més, d’oferir un programa de residències per a joves artistes, com a mecenes, el 2011 crea un premi d’art contemporani en col·laboració amb el Macba.

L’olor de l’art o l’elogi de la sinestèsia
El perfumista Ernesto Ventós està al darrere de la suggerent col·lecció Olor Visual, que pren forma a partir d’un seguit d’obres de diferents artistes i disciplines que “evoquen un record olfactiu”. Des d’Olor Visual es promou un art que integra tots els sentits a partir d’exposicions arreu del territori i les publicacions Essències que des de l’olfacte volen arribar a l’escultura, la pintura o el vídeo. I converteixen en estendard la dita de Ràfols Casamada:  “la primera condició per olorar és saber mirar”. 

___
Publicat a Revista Bonart, febrer-març de 2014

Es Baluard celebra 10 anys amb una reordenació de la col·lecció

La directora del museu, Nekane Aramburu, vol encetar la nova dècada prioritzant la investigació i fugint de les “exposicions espectacle”

Amb l’inici del nou any, Es Baluard, el Museu d’Art Modern i Contemporani de Palma, celebra 10 anys. Tot i que encara no fa un any que ocupa el càrrec, Nekane Aramburu, directora del centre, aprofita l’efemèride per fer balanç i revisar els propòsits que va anunciar quan es va presentar. “Es Baluard –explica– pertany a una generació de museus de fa 10 anys que van proliferar al llarg del territori de l’estat espanyol, més o menys projectats amb els mateixos esquemes, i ara és el moment de canviar i modificar algunes d’aquestes dinàmiques d’aquest espai: prioritzar el treball d’investigació per sobre de l’espectacle i acostar-los a la gent local”. De fet, la feina de portes cap endins ja l’ha començada i és que el centre inicia la nova dècada amb una reordenació de la col·lecció permanent –hi ha Picasso, Miró, Tàpies, Richter, entre d’altres– sota el suggerent títol d’Implosió. “Hem realitzat una nova lectura de la col·lecció permanent i l’hem situada de manera conjunta i ordenada cronològicament a la planta baixa”, assegura. Precisament aquest era un dels punts del projecte que Aramburu va proposar quan es va presentar al concurs per accedir a la direcció del centre.

“Crear sentit de pertinença”
Un dels altres objectius del seu full de ruta era el de crear identitat i treballar amb xarxa amb el context local. No és cap novetat dir ara que Es Baluard ha sobreviscut al llarg d’aquests anys amb un projecte sovint a mig gas (de fet, va estar més d’un any sense director) i amb una programació que a vegades s’ha vist afectada per entrebancs econòmics i pressions polítiques. I, possiblement, el fet de la insularitat tampoc ha ajudat gaire. “Quan vaig arribar aquí –confessa Aramburu– no sabia ben bé amb el que em trobaria i tot d’una vaig constatar que el 80% de les visites eren turístiques. Això no és un problema únic d’aquest museu sinó el problema que tenen els museus d’art contemporani espanyols. Per fer front a aquestes xifres cal teixir un entramat i treballar el sentit de pertinença amb la societat”. I com pensa fer-ho? “Es tracta d’acostar el projecte a tots aquells, des dels adolescents fins a la gent gran, que tenen una idea elitista de l’art contemporani. Per dir-ho de manera metafòrica: treballar amb ones expansives, fer sinèrgies des de l’horitzontalitat, convertir el cub blanc amb un cub porós i apostar per una voluntat internacional des del context més proper. De fet, el museu ja disposa d’un molt bon departament d’educació que treballa en aquesta intenció, però cal potenciar la resta de vies”.

Tot i les retallades que ha patit el museu, des de l’any 2009 el pressupost s’ha vist escurçat fins un 69%, l’objectiu és convertir-lo en un espai de referència i punt de trobada per a galeristes, artistes, gestors culturals. “Es tracta –afegeix– de vincular l’art balear amb l’internacional i fer-lo un lloc necessari; fer de mèdium, acollir congressos i xerrades, com la jornada que hi haurà sobre col·leccionisme en el marc de la fira ARCO”. A més d’aquestes sessions, al llarg de la temporada es podran veure les exposicions retrospectives de Manolo Millares i Rafel Joan i la col·lectiva Tabula rasa i la (im)possibilitat de construir una generació, que pretén mostrar l’obra d’una nova generació d’artistes emergents de les Illes Balears.

___
Publicat a Revista Bonart, febrer-març de 2014

Picasso com a musa

No necessita massa presentacions. Picasso és l’artista més prolífic i polifacètic del segle XX, l’encarregat d’obrir foc i apuntar cap a noves vies estètiques. 

Armando Mariño, La entrada secreta II, 1999

Post-Picasso: reaccions contemporànies se centra en com el geni ha influït sobre vàries generacions. L’exposició acull l’obra d’una quarantena d’artistes que han honrat i venerat el seu llegat, utilitzant-lo com a font d’inspiració. Abans de visitar la mostra convé saber que, tot i ser al Museu Picasso, no hi trobareu cap quadre del malagueny!

Petjada africana
Les demoiselles d’Avignon no només és la porta d’entrada a la modernitat sinó que és el germen del cubisme. El quadre ha estat un important referent creatiu, igual que ho va ser el Guernica. Armando Mariño pinta un negre sortint del llenç de Les demoiselles –molt a l’estil Equipo Crónica– i entén l’obra de Picasso, que s’apropia de màscares africanes, com una barrera enlloc d’un pont entre cultures.

Zhang Hongtu, Nido de pájaro, al estilo cubista, 2008

Zhang Hongtu, en canvi, usa el cubisme, un estil del XX, per tractar un tema polític del XXI: la repressió durant les Olimpíades de Pequín.

Basquiat volia ser Picasso
Va ser un dels primers artistes en prendre’l com exemple. En l’època en la que va passar de grafiter a pintor de taller va descobrir, en les últimes creacions picassianes, traços i formes inspiradores fins al punt de confondre’s amb Picasso en més d’un autoretrat...

Jean-Michel Basquiat, Sin título (Pablo Picasso), 1984

“Els grans artistes copien, els genis roben”
Ha passat a la història com una declaració de l’artista i fa uns anys Banksy se la va apropiar. A propòsit de la frase, el comissari de la mostra, Michael FitzGerald, escriu: “Picasso va manejar elements de procedències variades per crear estils diversos. Quaranta anys després de la seva mort, altres artistes aprofiten el que troben d'interès en la seva producció, sense qüestionar-se el lloc que ocupa Picasso en la història de l'art”.

Banksy, Cita de Picasso, 2009

Museu Picasso
Post-Picasso: reaccions contemporànies
Del 6 de març al 29 de juny

___
Publicat a Time Out, 06/03/14

Reinventar la fira d’art contemporani

Del 19 a 23 de febrer Madrid acull Arco, Art Madrid i JustMad. Enguany les tres cites busquen capejar la crisi a cop d’art emergent.

Pocket causes (2010) d’Alfred Porres.
Galeria Cànem

Malgrat la polèmica de l’anterior edició d’Arco –amb l’embolic de les fires catalanes que primer van anunciar que no hi participarien, però que finalment van accedir a les condicions imposades–, la manca d’una (esperada) Llei de mecenatge –que reclamen els diferents agents vinculats amb l’art– i el context polític i econòmic més aviat grisot, la fira d’art contemporani més important de l’estat espanyol apareix de nou al calendari. En aquesta 33ena edició, la cita es retarda una setmana, del 19 a 23 de febrer, amb Finlàndia com a país convidat i la mirada posada sobre l’art emergent. Carlos Urroz, el director de l’esdeveniment, ho va defensar fa uns mesos així: “ara que proliferen les fires d’art contemporani, nosaltres apostem per donar a conèixer artistes emergents, descobrir nous creadors i aprofundir en els coneixements de les seves obres. Ho vam fer l’any passat amb Turquia com a país convidat i ho repetim ara amb Finlàndia i, a més, és una tendència que vam fomentar amb la secció de Solo Projects, dedicada a un únic artista”. Per la seva banda, Pilar Dolz, de la galeria Cànem de Castelló, que exhibirà, entre d’altres, la pintura d’Isidre Manils, els objectes poètics d’Alfred Porras i la fotografia de Vicente Tirado del Olmo, considera que “el comprador generalment aposta per artistes consolidats i rarament ho fa per l’art emergent”. Tot i que els seus artistes ja no poden classificar-se ben bé com a emergents ni tampoc entren en les categories dels grans noms, Dolz apunta que “per a nosaltres anar a Arco és important perquè és l’oportunitat de coincidir amb col·leccionistes internacionals que veiem només a les fires”.

El focus d’interès en l’artista
Una de les novetats d’aquesta edició que, per cert, se celebra als pavellons 7 i 9 de la Fira de Madrid, és precisament l’esforç que fa per fomentar el descobriment de nous artistes i investigar la seva obra, en un intent de reinventar el model de la cita. Una nova iniciativa, batejada com a Artists’ Talks, dirigida per Mª Inés Rodríguez –directora del CAPC de Bordeus–, neix com a espai de reflexió entorn d’obres exposades i proposa xerrades amb els creadors. De fet, el dia abans de la inauguració, Dan Graham, que estarà a la galeria Nicolai Wallner, donarà el tret de sortida. En relació amb les activitats paral·leles que es proposen, el galerista Miguel Marcos –que portarà l’obra, entre d’altres de Stephan Balkenhol, Joan Brossa, Chema Cobo, Luis Royo, Bill Thompson i Juan Uslé– és contundent: “estic totalment en contra de qualsevol activitat durant la celebració de la fira. No té sentit que els expositors i el personal de les galeries hagin d'abandonar els seus estands en cas que els interessi assistir a alguna d'aquestes activitats i, a més, es desorienta a l'espectador-comprador de la comesa de la cita, que és vendre”.

El programa general, que comptarà amb la participació de 163 galeries, presenta una altra novetat, el Solo/Duo, on una seixantena de galeries acolliran l’obra d’un o dos artistes seleccionats. Això se suma al Solo Projects, on 21 galeries exhibiran treballs d’artistes llatinoamericans realitzats específicament per a l’ocasió. A més, les 13 galeries seleccionades pel Focus, dedicat a Finlàndia, també presentaran un artista per estand. El comissari Leevi Haapala ha estat l’encarregat de triar les galeries finlandeses, totes d’Helsinki. Segons el que es va explicar a la presentació d’Arco, que es va fer a París el mes de novembre (això ja era una pista que avançava la forta presència dels francesos a la cita), el país nòrdic té unes setanta galeries d’art i a la capital se’n concentren una vintena, moltes de les quals estan autogestionades per artistes. Entre d’altres, a Arco es podran veure les obres d’Antti Laitinen –va representar el país a la darrera edició de la Biennal de Venècia–, a l’estand de Galerie Anhava; el d’Elina Brotherus, a la galeria AMA o les instal·lacions de vídeo d’Heta Kuchka, a l’espai institucional del país. L’ona expansiva d’activitats de la fira es ramifica, a més, als principals centres d’art de Madrid que es rendeixen a l’art amb denominació d’origen finès.
Des d’Arco, tot i la desavantatge comercial amb l’increment de l’IVA i amb les principals institucionals culturals de l’estat amb uns pressupostos aprimats,  afirmen tenir “una major confiança en el mercat”. En la mateixa línia s’expressa Josep Aloy de Polígrafa Obra Gràfica, que presentarà edicions de Luis Tomasello, Carlos Cruz-Diez, Daniel Senise, Antonio Asis, Laure Prouvost (guanyadora del Turner prize d’aquest any), entre d’altres. Segons explica; “Arco és normalment com una illa dintre del món del art a Espanya i la cosa s’anima força durant la fira. Esperem que amb la petita recuperació que sembla que ve, la gent s’animi encara més”. I afegeix que “en un moment on els clients particulars estan patint força, focalitzar-se en comissaris i clients internacionals és una aposta intel·ligent i interessant”.

Potser, aquest optimisme del que fa gala l’organització està, en part, en relació amb el fet que retornen algunes de les grans galeries internacionals, com les suïsses Peter Kilchmann amb Teresa Margolles i Bob Van Orrsouw amb Anton Henning; Del Infinito Arte, des de Buenos Aires, amb Julio Le Parc, entre d’altres. En total, 217 galeries, amb la presència d’una desena de catalanes, quatre mallorquines i tres valencianes. I tot això davant els ulls de 150 professionals i prop de 200 col·leccionistes convidats que són compradors en actiu arreu del món. Per a Marcos, però, “els col·leccionistes campen per la seva absència, sempre estan dirigits als mateixos estands i tenen un excés de visites innecessàries en pla turisme cultural. De fet, els haurien de centrar única i exclusivament en la fira perquè la visitin amb tranquil·litat i sense presses”.

El 19 de febrer, a més, la Fundació Arco lliurarà els Premis A –que des de fa 18 anys reconeixen la tasca dels col·leccionistes. Entre els guardonats: DKV (premi al col·leccionisme corporatiu), basada en creadors espanyols contemporanis i enfocada cap a l’art emergent, compta amb prop de 400 obres d’uns 180 artistes; Carlos Vallejo (premi al col·leccionisme privat), que reuneix des de finals dels noranta més de 300 obres d’artistes d’arreu del món; i Zabludowicz Collection (premi al col·leccionisme internacional), d’origen finlandès, però amb seus als Estats Units i Anglaterra.

“La més selectiva, contemporània i propera”
Al Palau de Cibeles, se celebra simultàniament Art Madrid, que enguany arriba a la seva novena edició. Amb la presència de 43 galeries, entre les quals n’hi ha vuit de catalanes (hi participarà també l’N2 de Barcelona, que se suma a les nou incorporacions d’aquesta edició), quatre valencianes i dues mallorquines. Els organitzadors, que la defineixen com “la més selectiva, contemporània i propera”, aposten per artistes “contemporanis i emergents, però sense oblidar una les avantguardes històriques”. En aquest esdeveniment també triomfa el model One Project, on s’exposaran els projectes de vuit artistes en format Solo Show, enfocant, de nou, el treball d’un sol artista per galeria. La novetat és “la col·laboració i l’intercanvi d’idees i activitats amb altres centres de la ciutat”. En aquesta ocasió, la proposta també surt del recinte firal i presenta la mostra Re-presentaciones, al Centre Cultural Coreà de la ciutat, una exposició col·lectiva de creadors coreans i espanyols.

“Més arriscada i experimental”
Amb la vocació de diferenciar-se i esdevenir activitat de referència imperdible, la cinquena edició de JustMad estrena direcció artística i ubicació (ara se celebra a la seu del COAM). Aquesta és la fira més jove i enguany, en la seva cinquena edició, es reivindica com la cita “més arriscada i experimental”. De fet, a la veterana secció MyfirstJust, dedicada als creadors que hi exposen per primera o segona vegada, s’hi suma Justonpaper, una secció on es reivindica el paper “com a material per a la creació”. A més el Justresidence exhibirà les propostes d’artistes emergent sud-americans amb el focus posat “a la creació per sobre del mercat de l’art”.

L’aposta per l’art emergent, allò nou i diferent (i, per què no dir-ho, més barat) sembla que és, segons els organitzadors, el fil conductor de les tres fires, que amb més o menys presència internacional i amb major o menor influència econòmica, copen Madrid durant aquests dies. Benvinguts siguin els joves artistes i les noves propostes creatives! La pilota, ara, però, és a la teulada dels col·leccionistes...

___
Publicat a Revista Bonart, febrer-març de 2014

Desmuntant el comissari

A Rumor…  Suset Sánchez analitza la feina de curador d’exposicions i proposa una nova manera de veure i consumir art.

Adrian Paci. Centro di permanenza temporanea (Centre de permanència temporal), 2007.
Videoprojecció en DVD. Color, so. 5’ 30”. Dimensions variables. Edició 5/6.
Col·lecció “la Caixa”. Art Contemporani. © Arxiu Col·lecció “la Caixa”

Adrian Paci. Centro di permanenza temporanea (Centre de permanència temporal), 2007.

Atenció, avís al visitant: Rumor... Històries decolonials a la col·lecció “la Caixa” no és la típica exposició de videoart. D’acord, el títol no és gaire suggerent, és més, pot espantar una mica, però el plantejament de la jove comissària Suset Sánchez consisteix en una mirada teòrica, innovadora i interessant a propòsit de com es creen determinats discursos artístics. Fa uns anys, el comissari Valentín Roma sostenia que existeix una “curatorització del món de l’art” i, en certa manera, és veritat. Si els vuitanta van ser dels artistes, ara és l’era del comissari. El curador és, en principi, l’encarregat de muntar una exposició, d’intervenir entre el creador, el seu missatge i el públic, però el que ha acabat succeint és que ha relegat l’artista, s’ha erigit en estrella i sovint el seu discurs eclipsa les pròpies obres.

Ignacio Uriarte. The History of the Typewriter recited by Michael Winslow
(Història de la màquina d’escriurer per Michael Winslow), 2009.
Videoprojecció. Blu-ray. Color, so. 20’ 52”. Dimensions variables. Edició 4/5+1.
Col·lecció “la Caixa”. Art Contemporani. © Ignacio Uriarte, Gasull

Anem a pams. El que us trobareu a Rumor... –la segona de les tres exhibicions que sorgeixen del programa Comisart de suport a joves curadors–  són cinc vídeos, que Sánchez ha escollit entre el gairebé miler d’obres que formen la col·lecció. I per què, només vídeo? “Em sorprèn que un públic com l’actual, que està molt format en el llenguatge audiovisual, avesat a veure a través d’una pantalla, es talli tant i s’oblidi de tot aquest aprenentatge quan entra a una sala d’exposicions on hi ha videoart”, explica. A l’entorn d’aquestes peces, Sánchez es pregunta sobre la vida de les obres d’art: “Com i quan van arribar a la col·lecció? Quantes vegades i en quins contextos s’han mostrat? Quins relats s’hi han associat?”. Després d’una tasca de remenar arxius i catàlegs, ha aconseguit treure a la llum aquesta informació, rastrejar les empremtes de les peces i revelar les lectures que se n’han fet. Només entrar a la sala, ja ho veureu, trobareu, les respostes en un dispositiu documental: una línia del temps, un mapa d’interpretacions i un seguit d’entrevistes que desvelen aquestes dades i aporten una nova dimensió a l’hora d’encarar-nos a les projeccions.

Jordi Colomer. Arabian Stars (Estrelle àrabs), 2005.
Videoinstal·lació. Vídeo HD. Color, so estèreo. Sala de projecció, 11 cadires de fusta. 38’. Dimensions variables.
Col·lecció “la Caixa”. Art Contemporani. © Jordi Colomer, VEGAP, Barcelona, 2014

Segons ella, “en aquest eco de les interpretacions, l’obra perd la seva potència política i es transforma en un objecte patrimonial sotmès al seu fetitxisme com a mercaderia”. En paral·lel, el seu discurs inclou un altre front: abanderar una mirada descolonitzadora i actualitzar la lectura de cada obra, tenint en compte el que passa més enllà del cub negre. “M’incomoda molt –afirma–  veure com una vegada i una altra és diu el mateix d’una creació, com els comissaris forcen una determinada lectura”. Centre de permanència temporal d’Adrian Paci és un relat farcit de simbolisme sobre la immigració. Passant de puntetes per la poètica de la imatge, ella, per exemple, em parla del drama de Lampedusa. I al davant de Afyon, de Mustafa Hulusi, on m’he deixat portar per la quietud d’una camp de roselles, em recorda la història colonial de violència i de guerra entorn del comerç de l’opi. Es tracta d’entrar en el joc, posar-nos còmodes, gaudir de la imatge i buscar nous significats. “El que pretenc –comenta– és incitar noves interpretacions, convidar a observar des de la sospita, posar en dubte les veritats absolutes”. La proposta és molt convincent i, com deien Les Luthiers, la veritat absoluta no existeix i això és una cosa absolutament certa.

Stephen Dean. Volta (Bandeira), 2002-2003.
Videoinstal·lació d’un canal. DVD. Color, so. Tela artesanal. 8’ 52”. Dimensions variables.
Col·lecció “la Caixa”. Art Contemporani. © Arxiu Col·lecció ”la Caixa”

Rumor... Històries decolonials a la col·lecció “la Caixa”
Caixaforum, Barcelona. Fins al 27 d’abril de 2014

___
Publicat a Time Out, 30/01/14

Una fotógrafa en tu dormitorio

Christina Guldager se cuela en la habitación de 15 parejas para crear el proyecto Ese espacio llamado Intimidad,* una secuencia de instantáneas sugerentes que encadenan escenas domésticas de sexo borroso.

Marta y Javi. FOTO: Christina Guldager

“Cuando tengo sexo con alguien, me olvido de quién soy. Por un momento, se me olvida que soy humano. Es lo mismo cuando estoy detrás de la cámara: olvido que existo.” 

ROBERT MAPPLETHORPE

Impera el onanismo fotográfico y la escenificación pública de la intimidad. Miles de personas airean, diariamente, sus vidas en la red. Bienvenidos: ha llegado la era de la postfotografía, que diría el maestro Joan Fontcuberta. Pero, entre, tanto enredo social, #igers, pins, retweets y megusta, existe todavía el artista, el fotógrafo que busca la imagen y encuentra el momento preciso de darle al clic y crear un relato, construir una nueva realidad.

Christina Guldager lleva más de una década observando, trabajando sobre el desnudo, uno de los temas, sin duda, más fecundos del arte. En sus retratos de academia, durante los primeros 2000 en Dinamarca, la artista aprende a acercarse al cuerpo, a reconocer la forma y a apreciar la intimidad. Una privacidad que, años después, le lleva a plantar el trípode frente a camas con sábanas arrugadas.

En Ese espacio llamado Intimidad, Guldager convierte a la pareja en formas espectrales que nos sitúan ante alcobas repletas de detalles coloristas, ventanas con vistas, lamparitas de noche y gustos musicales. Su interés por el dominio de la luz y la técnica no se antepone a las bases con las que creó el proyecto: aproximarse como espectadora a los modelos y buscar –pese a todo– la espontaneidad del momento.

Esto es sexo explícito, pero velado. No hay genitales. Ella estuvo allí, lo vio todo. No es pornografía. Se inmiscuyó en todos estos dormitorios y supo disparar en el momento adecuado, cuando los amantes ya se habían olvidado de su presencia, del juego de luces, de la cámara, de Ese espacio llamado Intimidad, de la historia y se rendían, foto a foto, a la petite mort.

---
* Ese espacio llamado Intimidad es un work in progress. Si quieres participar: www.christinaguldager.com

Exposición del 30 de enero al 28 de febrero en El ben plantat
(C/ Sant Carles, 21, Barceloneta, Barcelona)
Inauguración jueves, 30 de enero, a las 19:30h
 

La desaparició de la bellesa

Després de veure Absolut II a la Galeria Balaguer m’ha vengut al cap l’anècdota d’un malaguanyat pintor francès. Atenció, la història de Georges Rouault és d’aquelles que superen la ficció. A mitjans del segle vint, aquest artista expressionista amb paleta fauvista decideix, als gairebé vuitanta anys, pegar foc a 300 del seus quadres. La crema es va fer davant notari per donar constància de què no en volia saber res d’aquelles pintures. Diuen que l’afany perfeccionista acompanyat d’una permanent insatisfacció el van portar a destruir les seves creacions, convençut que ja no li quedaven massa anys per millorar-les i acabar-les. Aquesta escena –un poc bèstia, si provau de visualitzar-la– il·lustra de totes, totes, la tradició de l’artista que es rebel·la contra la seva obra i es transforma en destructor del seu propi llegat.

Tornant al present, l’exposició Absolut II acull dues de les darreres sèries que l’artista Lluís Vilà va desenvolupar poc abans de traspassar, fa tot just tres anys. Absolut (2009) és un conjunt de llenços despintants. El mateix Vilà va explicar-se en una ocasió i, referint-se a la tècnica pictòrica característica de l’action painting practicada per Pollock, va dir: “Si ell feia dripping, jo faig undripping, despinto les meves pròpies obres amb aire a pressió o amb aigua fins que pràcticament han desaparegut. Si no m’aturo –seguia– el resultat seria el blanc inicial”. La idea de “despintura” de Vilà, em transporta directament a la  proposta de Perejaume que, des de l’agrarietat, planteja “despintar, desfer, desdibuixar i restituir les paraules i les imatges al seu lloc d'origen per poder rehabilitar la nostra relació amb el món”. Un seguit de reflexions sobre la saturació d’imatges i obres d’art en la que estem immersos, i que es va materialitzar fa uns anys a la mostra retrospectiva de La Pedrera Ai Perejaume, si veies la munió d'obres que t'envolten, no en faries cap de nova!

La despintura absoluta de Vilà –que venia de l’eat art i l’art fungible dels vuitanta–, en canvi, no planteja una frenada (a la manera de Perejaume) sinó que representa el moment àlgid de la creació, en la recerca d’una puresa total. Aquesta sèrie d’undrippings s’exhibeix ara custodiada pels Nautes (2006-2009), un conjunt d’escultures antropomorfes sense rostre. La història d’Absolut II, és evident, no és la mateixa que la dels quadres Rouault, però la postura estètica d’un i altre –la necessitat de destruir per crear–, no m’ho negareu, pot arribar a ser similar. En qualsevol cas, aquí tenim una altra situació, i és que en aquesta exposició –realitzada amb el suport de la Fundació Lluís Coromina–, les escultures, com a éssers misteriosos, estan condemnades a vetllar unes despintures que, de la mateixa manera que els mariners, són (quasi) formes que s’acosten a l’absolut. El concepte que buscava desvelar Vilà raïa suposadament amagat davall vàries capes de pintura que calia desfer. Els camins de l’absolut, però, són, com bé sabien Malèvitx, Kandinski, Mondrian i Rothko, plens d’artistes buscant l’essència pictòrica en un llenç.

___
Publicat a Time Out, 02/01/14 [link]

Emili Armengol, 50 anys d'escultura

El Castell de Benedormiens de Platja d'Aro acull fins al 20 d'octubre l'exposició “Antològica”, comissariada per Daniel Giralt-Miracle.

L'artista Emili Armengol (Barcelona, 1943) és, rescrivint allò que un dia digué la crítica Maria Lluïsa Borràs, “un dels escultors catalans de la Modernitat amb més domini dels medis expressius i amb més força creativa”. Les seves peces, sempre basculant entre l'organicisme, el cos i el món geomètric, en petit i gran format, de ferro, fusta, bronze o acer inoxidable, són l'empremta d'un creador del mediterrani, que ha fet de l'Empordà casa i taller, espai d'inspiració i exhibició.

El Castell de Benedormiens de Platja d'Aro acull, del 14 de setembre al 20 d'octubre, Antològica, un recorregut per la trajectòria artística d'Armengol, que l'any 1963 es va donar a conèixer després de formar-se a l'Escola Massana de Barcelona. Per al comissari i crític, Daniel Giralt-Miracle, aquesta exposició “vol presentar de manera sintètica el treball d’Armengol a través dels principals capítols en què s’ha desenvolupat, per tal de mostrar l’evolució que l’ha portat des de les formes orgàniques inicials fins a les icòniques-simbòliques més recents, passant per les que va fer reformulant la figuració, recuperant temes zoomorfs i entramant diferents figures geomètriques”. Es tracta de recrear un traçat que va de les sèries més experimentals dels seixanta, passant per la recuperació del cos i la figura humana dels vuitanta, l'homenatge al mar i l'imaginari marítim dels noranta i la fascinació per les runes i els referents arqueològics dels primers anys del nou segle. “Per a Armengol -apunta el comissari- l’escultura no es limita a ser un volum, perquè també hi aflora una forma, un conjunt de signes i senyals que prenen corporeïtat i que cada vegada són més abstractes que figuratius”.

Les construccions al·legòriques de gran format signades pel creador es poden resseguir arreu del territori i -més o menys- com deia la cançó, de Salses (Porta dels Països Catalans), a Barcelona (Porta de Sarrià), Pollença -Mallorca- (Porta de Migdia) o Andorra (Monument a la Constitució). A més, però, les escultures de mitjà format o publiques d'Armengol, condecorat fa cinc anys Cavaller de l'Orde de les Arts i les Lletres del govern francès, s'exhibeixen també de manera individual i col·lectiva més enllà del Mediterrani.  

___
Publicat a Revista Bonart, octubre-novembre de 2013

Precarietat i fragilitat a l’ARTFAD

Una sèrie de fotografies de barraques de fabricació artesanal i un vestit fet a partir de materials pobres han estat els guardonats als premis de l’ARTFAD d’enguany. Corren mal temps per a l’opulència. Els objectes rudimentaris, reciclats i reutilitzats s’imposen i ara també als guardons, organitzats per l’Associació d’Artistes i Artesans del FAD, que pretenen, des de l’any 2003, estimular la recerca, la creació i l’excel·lència en el camp dels oficis de l’art.

A primer cop d’ull, la sèrie Horts, de Victòria Campillo, premiada amb l’ARTFAD d’Or en la categoria Professional, desconcerta. I és que, quina relació hi ha entre Klee, Miró, Chillida i Tàpies? I, sobretot, què tenen a veure tots aquests creadors amb una barraca? Campillo explica que es troba a diari amb aquestes  construccions precàries que amb la crisi proliferen al Baix Llobregat. La relació amb el nom d’un artista sorgeix, assegura, de forma “instantània, inesperada”. “D’alguna manera –diu- el nom d’un artista ens ha arribat com si fos una marca i en el meu treball associo aquests noms amb objectes que hem recorden o s’identifiquen amb la seva obra”. L’artista que, tot i venir de la pintura, fa anys que es dedica a presentar a través de fotografies relacions –gairebé- impossibles entre objectes i els artistes dels quals coneix a fons la seva obra i que han marcat i influït la seva formació i trajectòria. Així, al seu imaginari, Bourgeois es vincula amb un elefant de peluix, Braque amb una faldilla o Miró amb una samarreta. I és que, per a Campillo, “des de la mirada d’artista, l’art és arreu”. El jurat del guardó, format per l’artista plàstic Francesc Torres, el galerista Carles Taché (que exhibirà a La Taché Gallery les peces premiades amb l’ARTFAD d’Or i el d’Estudiants), el dissenyador Martín Ruiz de Azúa, el director de Llotja Escola Superior de Disseny i Art, Francesc Navarro, i la presidenta de l’A-FAD (Artistes i Artesans del FAD), Magda Polo, precisament va destacar d’Horts “l’analogia que s’estableix entre la memòria artística i realitats alienes al món de l’art”.

El passat 2 de juliol també es va premiar amb l’ARTFAD de Plata, l’obra Haiku Tea Dress de l’artista Cynthia Fusillo. Es tracta d’un vestit realitzat amb materials precaris: bosses de té, paper, fil, sorra i cabells. En aquest cas, el jurat va valorar “la sensibilitat narrativa i la fragilitat dels materials utilitzats”. “Vaig arribar a aquests materials (paper, fils, sorra, pèl) –comenta Fusillo- a la recerca de la vulnerabilitat i l’autenticitat a l’obra”. Més enllà dels materials reutilitzats, però, pren força la forma, en aquesta ocasió, una peça de roba: “Com a artista dona m'interessa veure el món a través del cos. Utilitzo un vestit, peces que són comunes, per fer més accessible el que és humà i la quotidianitat. Però també m'interessa la metàfora i l'al·legoria d'aquestes peces. Tinc una fascinació amb els vestits, les faldilles, les camises i les sabates. La revelació i l'ocultació, la protecció i l'exposició s'han convertit en els temes de la meva feina”, assegura. Per tancar el cercle de significació de la seva proposta, però, és important destacar la presència del text, com a poemes o aforismes. Per a la creadora, “l’haiku representa la manera com vull treballar i com m'agrada expressar-me. Amb poques paraules o en aquest cas amb pocs materials, per tal de mostrar el més essencial i el més profund”.

Poesia visual a l’ARTFAD d’Estudiants
Finalment, l’obra Garrotxa de la sèrie Horitzons d’estar de Mireia Coromina ha rebut el premi ARTFAD d’Estudiants. Es tracta d’una instal·lació que presenta  la fotografia d’una vista d’un paisatge important en la biografia de l’autora que s’acompanya amb una cortina, on s’ha brodat a mà la línia de l’horitzó que es veu a la imatge. “Els territoris que surten a les peces-cortines d'Horitzons d'estar –descriu Coromina- estan vinculats als meus espais d'existència, és a dir que cada cortina ha estat pensada per un espai viscut i per una sala concreta, una sala de ser en contraposició a la sala d'estar”. La sèrie presenta quatre cortines acompanyades per imatges d'espais concrets amb vincles diferents: l’ambient rural de Sant Jaume de Llierca, a la Garrotxa, el familiar; Barcelona, on viu; i Palma, el sentimental. Les seves imatges metafòriques, relacionen el vincle amb el territori, el paisatge, amb les tasques femenines de la llar. El jurat ha valorat Horitzons d’estar per “la poètica subtil amb una clara economia del llenguatge i l’execució elegant per a un espai determinat”.

Aquestes tres propostes guardonades es poden veure a l’exposició El millor disseny de l’art, que acull el DHUB, fins al proper 31 d’octubre. A més, s’inclouen les 26 obres seleccionades de la vuitantena que es van presentar a la convocatòria d’enguany. Recordeu aquests tres noms: Victòria Campillo, Cynthia Fusillo i Mireia Coromina. El futur de la creació ja és aquí. 

___
Publicat a Revista Bonart, octubre-novembre 2013

Tot serà oblidat. Expo de Pierre Marquès. Making of

El cotó no enganya

La fira Swab, que se celebra per primera vegada a la tardor, proposa una mirada lateral a la creació per descobrir nous talents

Proyectos Ultravioleta (Guatemala)
NAUFUS RAMÍREZ-FIGUEROA
El banano madura al peso de tu dulce amor
2008

En els ambients de galeries de la ciutat planeja, des de fa dècades, un tema recurrent: ha de tenir Barcelona una fira d’art contemporani? Té sentit impulsar un projecte d’aquesta envergadura existint Arco a 500 quilòmetres? Hi ha hagut algunes temptatives, com Artexpo o BIAF, a L’Hospitalet, que no han arribat a quallar i que ara només recordaran els més veterans... Però, l’any 2007 irromp a l’escena artística la fira Swab, una aposta personal, una iniciativa valenta (privada) del col·leccionista i arquitecte Joaquín Díez-Cascón. I, com que el nom fa la cosa, val la pena explicar-ho: en anglès swap és el cotó fluix utilitzat als laboratoris per agafar proves. El nom de la fira Swab, és el resultat de canviar la p del final per una b, i voilà, ja tenim situat a Barcelona aquest experiment que pretén agafar bona mostra de l’escena artística emergent i propiciar un col·leccionisme jove, és a dir, barat.

Swab no és Arco, que quedi clar, però tampoc no ho pretén. Aconsegueix, això sí, matar encara que sigui una mica el cuquet de tenir una fira d’art contemporani internacional aquí. La proposta, al llarg de les cinc edicions que s’han celebrat durant els darrers sis anys, resulta estimulant però desigual. És el risc d’apostar per artistes i galeries que, a vegades, l’únic que tenen en comú és certa precocitat. Enguany, Swab es resitua –torna al Pavelló italià de Montjuïc– i es trasllada a la tardor per distanciar-se de la fira de videoart Loop i, de passada, formar part de la rentrée, que, tot sigui dit, ha vingut farcideta d’art jove gràcies al projecte Art Nou / Primera Visió, impulsat per l’Associació de galeries Art Barcelona.

Des de la primera edició, on l’organització feia bandera d’una fira d’escala humana, un espai petit on es propiciava la trobada entre artistes, galeristes i col·leccionistes, Swab ha canviat molt. Ha crescut en metres i s’ha esforçat per anar polint el model a la recerca d’una identitat pròpia, que bascula entre gèneres i tècniques múltiples, seguint l’estela de les fires Preview, de Berlín, Pulse, de Nova York, i Frieze, de Londres. Les intencions són clares: donar més visibilitat a l’art contemporani emergent i descobrir nous talents. En un ambient on massa sovint l’opulència i els grans noms eclipsen propostes interessants que passen sense pena ni glòria, el punt de partida, no m’ho negareu, és més que temptador. Negre sobre blanc, al Swab hi trobareu una cinquantena de galeries de dinou països classificades en diferents categories que tot d’una posaran en situació l’obra d’un centenar de creadors. Entre els més interessants, l’espai MYFAF, on s’acosta el focus al més novells, hi ha galeries amb menys de dos anys, que s’estrenen al món de les fires internacionals i aposten per artistes nascuts a partir dels setantes. En canvi, 5 Galleries, valora la constància, mostrant el treball de cinc sales de menys de cinc anys que tenen un programa de producció i col·laboració amb els seus artistes. A més, es promouen cinc guardons per veure quines galeries i quins artistes aconsegueixen passar la prova del cotó.


Swab
3-6 octubre de 2013
Pavelló italià de la Fira de Barcelona, davant la Font Màgica de Montjuïc

___
Publicat a Time Out, 03/10/13