Xavier Miserachs

Quan encara cuegen les reaccions a la controvertida exposició del MACBA -ara ja clausurada- Miserachs Barcelona (a partir del fotollibre Barcelona, blanc i negre), la flamant galeria Ana Mas Projects s'esforça a presentar, amb la connivència de les hereves, un Xavier Miserachs (1937-1998) polièdric, ric en lectures i matisos.

Bettine

La mostra, que aplega una vuitantena d'instantànies en blanc i negre, entre còpies d'autor vintage i posteriors, se centra en els primers anys d'aquest fotògraf precoç: les dècades dels cinquanta i seixanta. Més enllà de les icòniques imatges de la Barcelona de l'època (destaquen les de El Born, La Rambla, Poblenou, Gràcia), la tria, que s'articula en petits grups temàtics, amplia els interessos i les narratives d'una de les mirades més lúcides i poroses a l'esdevenir del seu temps. El relat transita pel litoral (Arribada dels creuers a Tossa de Mar), el camp (Pagès a Peñafiel, Carretera a l'Aragó), Espanya (Sevilla, Tarifa), l'estranger (París, Londres, Nova York), formes de senyalística (Balcó a Eivissa) o propostes més abstractes sense títols.

L'Autoretrat a la mili

Per sobre de totes aquestes fotos, però, sobresurt el suggeridor retrat Bettine, una jove que desafia en un poderós escorç la presència de qui l'observa. A la sortida, ens acomiada L'Autoretrat a la mili, on l'autor apareix reflectit dins un petit mirall. Corrien els anys seixanta i estava germinant la carrera d'un dels fotògrafs més interessants del segle passat.

El recorregut s'inicia amb La bòbila de Llinars, de quan tenia només 15 anys. Amb aquesta instantània es va presentar a un concurs de fotografia que no va guanyar.

A més de les imatges icòniques de la sèrie Barcelona, n'hi ha una vintena d'inèdites o poc conegudes, com les ballarines als camerinos d'El Molino o les de la mili.

4 estrelles.

Ana Mas Projects. L'Hospitalet. Fins al 17 de juny.

__

Publicat a Time Out, 13/04/16 

La migració de galeries. Sobreviure en nous espais o abaixar la persiana

L’arrencada de la temporada expositiva va sorprendre pel joc de cadires al pati de les galeries. Consell de Cent, el carrer de les galeries per excel·lència de Barcelona, ja no és el que era, que ningú s’ofengui, és una evidència que, en els darrers anys, entre unes coses i unes altres, ha perdut valuosos actius. Nombroses i prestigioses sales s’han vist obligades a migrar –per l’increment del preu dels lloguers per mor de la llei d’arrendaments urbans i pels efectes de la crisi econòmica, en general–, a cercar nous espais d’exhibició, reinventar-se i explorar zones alternatives a la ciutat o, rendir-se, i tancar la paradeta. Aquí exposarem alguns casos d’aquells que s’han resistit a abaixar la persiana. 

Carles Taché va anunciar, a mitjans del 2014, que buscava sala més enllà de les fronteres de Consell de Cent i arrencava la temporada del 2015 amb l’estrena d’una enorme galeria al carrer Mèxic, 19 (passatge interior), després d’estar-se durant tres dècades al centre de la capital catalana. El galerista ha defensat en diverses ocasions que el nou espai “ofereix més possibilitats als artistes de la galeria i als seus projectes”. El seu trasllat va coincidir precisament amb l’anunci de la creació de l’Associació Montjuïc, Muntanya dels Museus, un acord entre La Caixa, el Museu Nacional d’Art de Catalunya i Fira de Barcelona per impulsar la reordenació urbanística de la muntanya amb vista a la futura Esplanada dels Museus, que el nou consistori ha descartat, de moment. A prop de la Carles Taché, Carlos Duran al capdavant de Senda, des de principis dels noranta, també decidia deixar la cantonada Consell de Cent-Rambla Catalunya i reinventar-se en un bell espai al carrer Trafalgar, 32. Seguint els passos d’un i altre, Fidel Balaguer ha tancat el pis de Consell de Cent per traslladar-se en l’òrbita de l’Arc de Triomf, concretament a Roger de Flor, 5. El canvi de la galeria Balaguer, fundada el 2002 a Matadepera, no és només una qüestió d’ubicació al mapa. En el seu cas, la nova localització va acompanyada d’una reformulació, en certa manera, del projecte. A l’estiu, va deixar el pis que ocupava des del 2004 per un gran local a peu de carrer amb les portes obertes per a tallers d’artistes i diverses propostes de l’àmbit cultural. 

Fundació Gaspar

Enmig d’aquesta, diguem-ne, diàspora, destaca l’aposta arriscada de dues galeries que han tancat etapa barcelonina per provar sort en la segona ciutat del país, sota l’impuls del Districte Cultural de L’Hospitalet del Llobregat. NoguerasBlanchard ha abandonat els dominis del Raval per ocupar amb la companyia de la galeria Ana Mas (un dels membres del tàndem +R, que estava situada al carrer Sant Eusebi, fruit de la unió de masArt i Raiña Lupa i que ara té un peu també a Puerto Rico) diverses plantes d’un edifici industrial dels setanta al carrer Isaac Peral, 7. Les dues galeries disposen de molt més espai a un preu més assequible. A més, l’ajuntament de L’Hospitalet aprovava, pels volts de gener, bonificar l'IBI i l'IAE de les empreses culturals de la ciutat, un punt més a favor. Àlex Nogueras, que també té galeria al carrer Doctor Fourquet de Madrid, comenta uns mesos després de fer la mudança: “he pogut deixar el centre perquè el nostre client no és el que passeja per Consell de Cent buscant comprar una peça”. I continua: “d’ençà que som en aquest edifici tenim més visites que quan érem al carrer Xuclà, segurament atretes per la novetat, però amb la tranquil·litat d’aquest espai els podem atendre molt millor. En l’àmbit institucional hem trobat, a més, una diferència de tracte respecte a Barcelona. Tenim molt bona sintonia amb l’Albert Mercadé, responsable del Districte Cultural, i estem, per exemple, al costat dels artistes de Salamina”, destaca. 

Per la seva banda, la veterana Rocío Santa Cruz (l’altra part de la desapareguda +R) torna a encapçalar un projecte en solitari en un flamant espai de 300 metres quadrats a la Gran Via de les Corts Catalanes, 627. “Després de vint anys de trajectòria –assegura– ja em tocava disposar d’un bon espai, d’acord amb tots els anys que porto treballant en això”. El projecte homònim vol reconnectar amb l’estela de Raiña Lupa –que, per cert, estava, a principis dels dos mil, en un pis també a l’arteria de Consell de Cent, a prop de Taché i gairebé encarada amb Balaguer– d’editar llibres i produir obra. “D’alguna manera ho vaig intentar fer a +R amb la sala Ultramarinos que aquí he rebatejat com a Gabinet”. Quan molts fugen del centre, ella hi torna: “Jo crec en Barcelona –afirma– i considero que l’art ha d’estar al centre de la ciutat, aquest és el lloc per les galeries. Potser, precisament, perquè no sóc d’aquí aposto més per ella”, acaba.  

Un capítol a part mereix el cas de la Fundació Gaspar. A finals d’any, Moishan Gaspar, descendent de la saga de la galeria Gaspar, que durant prop d’un segle va exhibir l’obra dels artistes més rellevants en l’àmbit internacional, inaugurava un nou projecte al Palau Cervelló del carrer Montcada, a tocar del Museu Picasso. Per l’estrena va presentar una mostra col·lectiva –que es pot visitar fins al 28 de març– amb un títol que és tota una declaració d’intencions per la nova empresa i pel sector en general: Art strikes back!

___

Publicat a Revista Bonart, febrer-març-abril 2016

Impressionistes i Moderns

En la línia dels “100 llibres que has de llegir abans de morir”, arriba “les obres mestres que has de veure almenys un cop a la vida” (i, ara, sense haver de sortir de Barcelona!). 

Picasso, Dona amb barret verd

La mostra, provinent de la Phillips Collection -el primer museu d'art modern dels Estats Units-, ofereix un panòptic dels principals moviments artístics que es van desenvolupar des del segle XIX i fins a la segona meitat del XX, començant pel realisme i el romanticisme i arribant a l'expressionisme abstracte, passant per l'impressionisme i el cubisme. I ho fa amb una seixantena de pintures i una alineació de luxe (Van Gogh, Cézanne, Matisse, Modigliani, Pollock, Rothko), que és per treure's el barret. Brillen amb llum pròpia: La petita banyista d'Ingres, Ballarines a la barra de Degas, L'habitació blava i Dona amb barret verd de Picasso o Tardor II de Kandinsky. Algunes pintures es veuen per primera vegada a la ciutat.  

4 estrelles

Caixaforum. Fins al 19 de juny.

__

Publicat a Time Out, 16/03/16 

La lliçó de Diògenes

Àlex Mitrani posa en solfa l'obra de vint artistes per il·lustrar el pensament del filòsof grec de l'antiguitat Diògenes de Sinop, que preconitzava les bonances d'una vida austera. 

Avenc, Mar Arza

El comissari defensa que “hi ha una constant transgeneracional en l'art català contemporani que es basa en una reducció de mitjans, en una simplicitat fonamental i en una economia  que, paradoxalment, redunda en la intensificació de valors estètics, tot rebutjant la retòrica i l'excés”. L'exposició desgrana en set apartats i amb una seixantena de peces al·lusives, algunes més anecdòtiques que altres, les bases de la doctrina del pensador: Contra el valor (destaca l'impressionant Paper moneda, vuit quadres realitzats amb bitllets d'euro triturats, d'Ignasi Aballí; o el mòbil amb monedes de Jaume Pitarch, Calderilla), Elogi de la pobresa (amb Trencadissa, fragments d'una ceràmica romana, un vitrall modernista i una Xibeca, de David Bestué), La temptació del no-res (apareixen els acrílics quasi monocroms sobre tela d'Alfons Borrell), L'objecte fonamental (amb les delicades escultures Pedra estovada o Ocell piu-ploc, de Jordi Pablo), Cosmopolitisme i solitud (inclou la sèrie fotogràfica de Rio de Janeiro i São Paulo, de Luz Broto), Vestigis de l'acumulació (Bestué i Marc Monzó donen la volta a la síndrome de Diògenes amb la instal·lació Pèl i ploma) i La reducció com a mètode (incorpora Escala de valors o la inspiradora Avenç, llibretes d'estalvi amb ingressos de poesia, de Mar Arza). Quan proliferen diverses alternatives socials entorn del decreixement, algunes idees de l'escola cínica prenen vigència i reverberen, també, en l'esfera creativa.

3 estrelles.

Tecla Sala. Fins al 5 de juny.

__

Publicat a Time Out, 09/03/16 

America Sanchez. Retrats Romànics

A escassos metres d’on s’exposa la impressionant col·lecció d’art romànic del Museu Nacional, a un petit espai de la Sala Oval, el dissenyador gràfic, dibuixant i fotògraf America Sanchez (Buenos Aires, 1939) desplega una setantena de dibuixos inèdits, una mirada contemporània als rostres que hi ha en les pintures murals i sobre taula de fa un miler d’anys. 

Durant prop de tres dècades, l’artista ha estat un visitant habitual de les sales del romànic i conten que s’ha passejat de manera gairebé furtiva observant i tractant de copsar la màgia d’aquells pintors llunyans. Dels esbossos dels rostres que ha anat trobant a frontals d’església i absis sorgeix aquesta interessant proposta que ofereix una nova i atractiva lectura d’antics relats. America Sanchez és fidel a les formes i al dibuix de traç gruixut. Conserva la simplicitat i l’esquematisme i manté els rostres hieràtics i allargassats dels personatges representats. Però, és tremendament creatiu en l’aplicació del color i és quan el romànic, voilà, esdevé pop. 

De sobte, sembla que més que apòstols i verges maries siguem ben al davant de la famosa sèrie que Warhol va dedicar a Marilyn Monroe. L’ús arbitrari de la paleta converteix aquest exercici de còpia en un procés d’actualització que entra i sacseja la col·lecció del museu amb un toc d’humor cromàtic. Els originals, tintes sobre papers de petit format i de molta qualitat –alguns del segle XVII–, es presenten en horitzontal, dins vitrines, on hi ha també proves i cartes de colors que ha assajat el dibuixant, mentre que a les parets hi romanen penjats els facsímils. Per acabar-ho d’arrodonir, en sortir, aneu a buscar aquests rostres a la col·lecció permanent. És fascinant! 

L’artista diu que els carrers són plens de cares romàniques. 

A l’espai dedicat a Sant Climent de Taüll, s’exposen les majestuoses peces Matèria-Metall i Jeroglífics d’Antoni Tàpies.

El museu dedica una mostra, a finals d’any, a la influència de Gósol i dels “primitius catalans” en l’obra del malagueny.

5 estrelles.

Museu Nacional d’Art de Catalunya. Fins al 28 de març.

__

Publicat a Time Out, 10/02/16 

La galeria Eude obre les portes al món de Javier Mariscal

En Javier Mariscal (València, 1950) és una d’aquestes persones a qui més li escau l’etiqueta d’inclassificable. El pare d’en Cobi és un cul inquiet. Es belluga amb certa naturalitat i desimboltura per múltiples disciplines i passa del disseny gràfic a l’animació, de la pintura a l’interiorisme o del disseny de mobiliari a l’escultura o al paisatge urbà, i tot això, sense despentinar-se. De fet, es considera un creador d’imatges que desenvolupa el seu treball en tot tipus de suports. 

“La meva especialitat és –en les seves pròpies paraules– ser creatiu, innovador, estirar el llenguatge, tractar de fer evolucionar els codis, els signes, els missatges gràfics. Posar-los al dia. Escoltar, ser esponja, observar, plasmar en imatges el que respira la societat, el que creiem, els que ens emociona i les idees que van canviant, per a això he fet servir qualsevol sistema, llenguatge o disciplina que he tingut al meu abast”. Fa uns anys, en una entrevista en aquestes mateixes pàgines, el creador hiperactiu proclamava: “Mariscal, a seques, és un dibuixant, algú que, abans de pensar, dibuixa”. El llegat d’aquest dissenyador icònic, Premi Nacional de Disseny, es pot rastrejar en diversos indrets de la capital catalana (la Gamba del port, el CosmoCaixa, el logo del Zoo, entre d’altres), on va arribar a la dècada dels setanta, va triomfar (durant les dècades glorioses) i ara assegura que està arruïnat (la tardor passada, nombrosos mitjans es feien ressò de la complicada situació econòmica de l’artista, després de l’ERO que fa uns anys va haver d’afrontar l’estudi que porta el seu nom). 

Del 10 de febrer al 23 d’abril, la galeria Eude acull El món de Javier Mariscal, una exposició que convida a fer un tastet de l’obra d’aquest dibuixant, des dels seus inicis, que explora tècniques, temàtiques i llenguatges, sense defugir un estil i un empremta ben reconeixibles. El món de Javier Mariscal està ple de paisatges (principalment de Barcelona: carrers, platges, ports), animals (camell, lleó, pantera), interiors (l’estudi de l’artista, sala d’estar, cuina, bany), bars, tipografies, vinyetes de còmic i, és clar, de Cobi. La mostra aplega originals sobre paper (tinta xinesa i aquarel·la), serigrafies, litografies, aiguaforts i punta seca, així com diferents objectes i una carpeta amb quatre serigrafies dels personatges de la pel·lícula d’animació Chico i Rita (2010), dirigida a quatre mans amb Fernando Trueba i que va ser guardonada amb el Goya a la millor pel·lícula d’animació el 2011. A més, un muntatge de vídeo amb diversos curts del mateix Mariscal. En definitiva, una excusa per entrar i descobrir la vasta producció –més enllà dels traços cubistes de la cèlebre mascota olímpica– d’un dels creadors amb més projecció internacional del país.

___

Publicat a Revista Bonart, febrer-març-abril 2016

El Museu del Modernisme celebra el 6è aniversari amb la commemoració de l’Any Casas

El 10 de març fa sis anys que el Museu del Modernisme de Barcelona obria les seves portes al carrer Balmes de la capital catalana. Coincidint amb l’efemèride, el museu inaugura una gran retrospectiva sobre Ramon Casas (Barcelona, 1866-1932), el pintor més destacat del moviment modernista, quan se celebren precisament 150 anys del seu naixement. 

Una mostra pensada per ocupar tot l’espai expositiu del centre privat amb obres del fons i d’altres de préstecs de centres d’arreu o de col·leccions particulars. “L’exposició –explica Gabriel Pinós, responsable de l’entitat– vol presentar un Casas multidisciplinari i ensenyar els grans trets que caracteritzen la seva obra: com a retratista de la societat civil, la passió pel cartellisme, l’afició al ciclisme, la relació amb burgesia barcelonina i la bohèmia parisenca; tot plegat amb peces que són presents en la iconografia popular i altres, gairebé inèdites”. Aquesta retrospectiva del pintor i il·lustrador català es pot visitar fins al 8 de maig. A més, també es revisa –com cada any per aquestes dates– la col·lecció permanent, però en aquesta ocasió posant el focus sobre la col·lecció de Casas.

Jove decadent, de Ramon Casas

Està previst que l’Any Casas copi la programació del 2016 del museu. Segons afegeix Pinós, es preveu una segona exposició amb obres de Casas i instantànies del fotògraf Mario Testino (Lima, 1954). “Es tracta de plantejar els paral·lelismes entre ambdós artistes, un com retratista de la societat civil espanyola del principi del segle XX i l’altre com a retratista de les celebritats a escala global del segle XXI. Es troben moltes coincidències entre les il·lustracions i les fotografies d’ambdós, a més de moltes semblances bibliogràfiques”, comenta. A banda d’aquestes dues exhibicions, el museu té programades un seguit d’activitats entorn del creador. Per una banda, un recorregut pels itineraris on va viure i conviure, principalment a Barcelona, però també a Sitges, Tamarit i d’altres poblacions catalanes. “La idea –subratlla Pinós– és que aquesta activitat es complementi amb una guia en paper, una app i un seguit d’informació a peu de carrer”. També està dissenyada una cursa ciclista de Vic a Barcelona, un itinerari que van fer plegats Santiago Rusiñol i Casas i de la qual informava amb tot luxe de detalls el diari La Vanguardia de l’època. Pinós avisa que “es busca recrear aquella ruta amb bicicletes clàssiques, amb les mateixes característiques i handicaps que van tenir els artistes”.

El Museu del Modernisme, a més, ha impulsat la creació del domini web www.ramoncasas.cat des d’on es pretén informar, a manera de blog en format de diari, sobre la vida i l’obra del pintor així com de les diverses activitats i exposicions que es realitzaran durant el 2016 en motiu de l’Any Casas, més enllà de les promogudes pel mateix museu.

L’Any Casas tindrà, a més, diversos ecos en altres espais. El Cercle del Liceu acull la mostra sobre Júlia Peraire, musa i esposa de l’artista, i el Museu de Maricel de Sitges exposa Ramon Casas, la modernitat anhelada, del 27 d’octubre al 8 de gener de 2017. El departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya és el promotor de l’Any Casas, comissariat per Vinyet Panyella (directora de Museus de Sitges), que vol reivindicar, a través de diverses accions i publicacions, el paper rellevant de Casas en la pintura moderna catalana i valorar la seva producció.

___

Publicat a Revista Bonart, febrer-març-abril 2016

Les utopies urbanes de Jordi Pintó a La Galeria

El mes de març, La Galeria de Sant Cugat del Vallès exposa Urbanita Assilvestrat de l’artista Jordi Pintó (Cardona, 1968). La mostra recull una vintena de quadres de diverses mides i formats, una trentena de petites pintures sobre cartó reciclat i vuit escultures, peces úniques, de fusta. 

El títol, explica el mateix artista, “fa referència a la fusió entre el camp i la ciutat, la fusió entre la natura i la cultura, que no tenen per què ser incompatibles”. Pintó, un habitual de La Galeria (hi exposa des de fa quinze anys), desgrana el que hi trobareu: “paisatges urbans farcits de vegetació, terrasses amb horts i paisatges naturals per on transiten cotxes i al cel hi volen avions que no contaminen. És una oda a la vida sana –recalca–, a l’ecologisme, a la intel·ligència dels humans, a la sostenibilitat de la societat i del planeta. Una utopia, però m’encanta pintar utopies”, es justifica.

La seva proposta respira flaires de pintura metafísica amb gestualitat cubista i actitud naïf. Un seguit de paisatges utòpics i coloristes amb escenes plàcides sorgides d’un món fantàstic. “Quan vaig començar a pintar –relata– m’interessaren les primeres avantguardes del segle XX pel seu caràcter rupturista amb les imatges reals, la metafísica, el cubisme, l’expressionisme; després em va interessar la llibertat dels nens i d’aquí les meves simpaties per l’art naïf, l’art outsider o la il·lustració contemporània”. En la seva producció proliferen paisatges diguem-ne mig onírics. “Els escenaris –puntualitza– són imaginats però plens de petits records personals, de sensacions viscudes: un arbre, una muntanya, un llac, un riu, diversos personatges però tot simplificat i esquematitzat, portant cada una de les coses a la seva essència formal quasi pictogràfica”. L’artista, que exposa també a la galeria Jordi Barnadas de Barcelona i que la seva obra ha viatjat, en diferents exposicions, per mig món, subratlla: “la realitat m’importa més aviat poc. Hi ha càmeres fotogràfiques i mòbils que fan meravelles. Crec que si la pintura té algun sentit, és precisament el de mostrar quelcom que no es pot fotografiar: el món interior de les persones, i la pintura és fantàstica per fer això”.

___

Publicat a Revista Bonart, febrer-març-abril 2016

Tres alternatives a Arco

Del 24 al 28 de febrer a Madrid hi proliferen les fires d’art contemporani tot aprofitant l’estela d’Arco. 

Enguany s’estrena Drawing Room, una fira dedicada exclusivament al dibuix contemporani, que té el seu quarter general al barri de Salamanca (carrer Velázquez, 12). En la seva primera edició hi ha 16 galeries amb projectes inèdits d’una trentena d’artistes de diverses generacions. La cita especialitzada està dirigida per la comissària i productora cultural Mónica Álvarez Careaga. Les galeries participants en la fira han estat convidades per un comitè curatorial integrat per comissaris i galeristes entre els quals es troben: Ramon Sicart, director de la galeria Sicart (Vilafranca del Penedès), Juan González de Riancho, director de la galeria Siboney (Santander) i les comissàries Simona Gavioli, de Bolonya i Susana Sanz de Beijing.

Children of the re-evolution, de Sergio Mora, a la Plom Gallery

Els mateixos dies però a la galeria de Cristal del CentroCentro Cibeles es consolida ArtMadrid. En l’onzena edició, la fira, que pren els primers moviments del segle XX com a punt de partida, reuneix 46 galeries i més de 200 artistes. Entre una desena de sales internacionals, en el Programa General destaquen les barcelonines –algunes habituals a la trobada– 3 Punts (Ramon Surinyac, Javier Aguilera), Art Ramon (Antoni Tàpies, Miquel Barceló), Alonso Vidal (Rosa Solano), El Quatre (Alberto Morago), Balaguer (Alejandra Atarés), Marc Calzada (Joan Miró), Miquel Alzueta (Lídia Masllorens) i Trama (Javier Vázquez). A més, de les mallorquines Pep Llabrés Art Contemporani (Eok Seon) i Veintinueve 06/13 (Carmen Cañadas); i les valencianes Kir Royal (Martin y Sicilia), Benlliure (Juan Uslé, Carmen Calvo) i Alba Cabrera (Nuria Vidal). De les 8 galeries que formen el Programa One Project que acull en format solo-show una sola proposta per espai, comissariat per Carlos Delgado Mayordomo, hi ha les barcelonines Plom Gallery (Sergio Mora) i Alejandro Gallery (Berto Martínez Tello). ArtMadrid també ofereix un programa paral·lel de xerrades, taules rodones i tallers que enguany s’articulen entorn de la idea d’art i gènere, sobre qüestions d’identitat i la visibilitat de la dona als circuits artístics.

Fa set anys que l’art emergent es concentra durant aquests dies al JustMad. La cita, celebrada al Col·legi Oficial d’Arquitectes de Madrid, busca “reforçar el compromís amb les propostes galerístiques i espais alternatius emergents”. Entre la quarantena de galeries, exposen les valencianes Set Espai d’Art, Plastic Murs, Misterpink, Area 72, l’alacantina Mustang, la mallorquina Fran Reus, la tarragonina Silvestre i les barcelonines Alejandrogallery + Espronceda i N2. Si l’any passat, la fira va reservar un espai a les galeries del barri novaiorquès de Brooklyn, enguany és el torn de rastrejar els espais de l’art emergent de la Ciutat de Mèxic. A més, durant les cinc jornades, JustMad impulsa un seguit de guardons que premien, en la línia de la convocatòria, la feina de nous artistes i joves col·leccionistes.

___

Publicat a Revista Bonart, febrer-març-abril 2016

Arco s’autohomenatja en la 35a edició de la fira

Del 24 al 28 de febrer, els pavellons 7 i 9 de la fira de Madrid són l’escenari d’una nova edició d’Arco. Per primera vegada en més de vint anys, la fira organitzada per Ifema no compta amb un país convidat sinó que s’autohomenatja tot coincidint amb la 35a edició de la prestigiosa trobada. 

Arco celebra el seu aniversari amb la participació excepcional de 35 galeries que han estat presents durant els tres decennis d'història de la fira i que d’alguna manera podríem dir que han ajudat a definir-la. El projecte Imaginant Altres Futurs, comissariat per María i Lorena de Corral, Catalina Lozano i Aaron Moulton, inclou, entre d’altres, galeries arribades de tretze països, com Lelong (París), Marian Goodman (Londres) o Juana de Aizpuru (Madrid), a la qual se li reconeix, a més, la tasca com a fundadora d’Arco l’any 1982.

Aquest projecte específic, en el qual es pot contemplar l’obra d’un o dos artistes per estand, es presenta com a complement a les 169 galeries seleccionades pel Comitè Organitzador en el Programa General –entre les quals també hi ha algunes galeries que s’apunten a Imaginant Altres Futurs–, a les 18 de la secció Opening i a les 16 de Solo Projects. En total, 224 galeries arribades de 29 països. Enguany, expliquen els organitzadors, “destaca la presència de galeries estrangeres, que representen un 72% del total, i el creixement de les procedents de Llatinoamèrica, que suposen el 30% del segment internacional amb la participació de 48 galeries de 10 països”.

Al Programa General, amb la fórmula d’artistes solo/duo per estand, cal subratllar l’assistència de deu galeries de Barcelona: Adn, Àngels, Carles Taché, Estrany-De la Mota, Joan Prats, March Domènech, Miguel Marcos, Polígrafa Obra Gràfica, Projcte SD i Senda. A més, de l’alacantina Aural, les valencianes Rosa Santos, Espaivisor i Luis Adelantado i les mallorquines Horrach Moya i Pelaires. Entre les habituals, hi ha també les parisenques Thaddaeus Ropac, Nathalie Obadia, Denise René i la clàssica 1900-2000; a més de Giorgio Persano (Torí), Marilia Razuk (Sao Paulo) i Alfonso Artiaco (Nàpols). Entre les que participen per primera vegada, l’organització remarca la presència d’Isabelle Van Den Eynde (Dubai), l’única representant de l’Orient Mitjà en tot el llistat d’assistents. A més, Arco, fidel al model que ha instaurat en les darreres edicions, continua apostant per la presentació de projectes d'artistes individuals o en diàleg, com Diango Hernández i Antonio Paucar, de Barbara Thumm (Berlín); Jimmie Durham i Haegue Yang, de Barbara Wien (Berlín); Maria Taniguchi, de Carlier / Gebauer (Berlín), i Greta Bratescu i Iulia Presa, d'Ivan Gallery (Bucarest), iniciativa que, segons exposen els impulsors, “reforça la seva posició de fira d'investigació al voltant dels creadors”. La galeria Sabrina Amrani (Madrid) també té un representant a la Sala VIP d'Arco 2016, dissenyat per Izaskun Chinchilla Architects. Joël Andrianomearisoa (Antananarivo, Madagascar, 1977), artista de la galeria ha estat el guanyador del IV Premi Audemars Piguet a la producció d'una obra d'art. El seu treball, The Laberynth of Passions, es pot visitar a l'espai Audemars Piguet.

Per la seva banda, Solo Projects, dirigit per segon any per Irene Hofmann i Lucía Sanromán, i comissariat per Maria de Pontes i Ruth Estévez, s’articula a partir de dos eixos: “L'art a la intersecció amb el temps, en els camps del teatre, la música i la dansa i la subversió pel camí de l'humor”. Aquesta secció acull setze galeries d’onze països amb projectes vinculats als temes proposats. Hi ha artistes com Carlos Leppe de la galeria D21 Proyecto de Arte (Santiago de Xile); Camel Collective de la Parque (Ciutat de Mèxic); Mercedes Azpilicueta de la Mirta Demare (Rotterdam) o Erika Ordosgoitti de la sala O (Caracas). Així mateix, com ja és habitual, es dedica un espai a l’art emergent a la secció Opening, comissariat per Juan Canela i Chris Sharp, on hi ha 18 galeries, totes elles amb menys de 7 anys d'antiguitat. Repeteixen, entre d’altres del llistat de confirmades, la barcelonina Ethall, amb obres de June Crespo i Inken Reinert, i la mallorquina L21, amb els treballs d’Alejandro Leonhardt i Pep Vidal. Sobresurten, algunes noves incorporacions com Agustina Ferreyra (San Juan de Puerto Rico), Sabot (Cluj-Napoca, Romania); les parisenques Samy Abraham i Joseph Tang o Proyectos Ultravioleta (Guatemala).

Arco, que per primera vegada s’externalitza i se celebrarà, en l’emblemàtic edifici A Cordoaria Nacional, del 26 al 29 de maig a Lisboa amb una quarantena de galeries internacionals, ha anat publicat al seu lloc web una sèrie de vídeos protagonitzats per col·leccionistes i professionals de l'art contemporani en els quals donen les seves claus per crear una col·lecció d'art. L'objectiu és construir una plataforma formativa que contribueixi a conèixer i aprofundir en el col·leccionisme a través dels seus testimonis, engrescar els potencials visitants i anar escalfant els dies previs a la cita madrilenya.

___

Publicat a Revista Bonart, febrer-març-abril 2016

La Fira d’Art Modern i Antic de Barcelona busca consolidar-se en la seva segona edició

Del 17 al 21 de febrer, les Reials Drassanes de Barcelona acullen la segona edició de la Fira d’Art Modern i Antic (FAMA), impulsada pel Gremi d’Antiquaris de Catalunya. 

Poc abans d’inaugurar-se la primera edició, el president del gremi, Carles Xarrié pronosticava que “la ciutat dóna per celebrar anualment una trobada d’aquestes característiques, només cal adequar el producte al mercat”. I sembla que els 7.000 visitants que l’any passat van trepitjar FAMA els han animat a repetir el model i la localització, però avançant una mica les dates “per encaixar amb el Mobile World Congress de Barcelona, quedar abans de les fires de Madrid i ser l’avantsala de la cita de Maastricht (TEFAF)”, puntualitza Sergi Clavell, secretari del gremi.

La directora de la fira, Macarena Masip afirma que “aquesta segona edició ha de servir per consolidar FAMA com a referent del sector, després que l’any passat s’estrenés amb expositors internacionalment molt reconeguts i amb les ganes del mateix sector –galeries i col·leccionistes– de recuperar una cita anual a Barcelona”. Per la seva banda, Clavell explica que el 2015 es van superar les expectatives de vendes de peces assequibles, fins a 5.000 euros. “Aquest any, que el públic ja ens coneix, ja saben que el comitè de selecció és bo i dóna garanties, l’aposta és més forta”, diu. Ben lluny queden, doncs, les disputes entre antiquaris que durant anys van dividir el sector i de retruc el públic. La mostra de FAMA, que és hereva de les 36 edicions de la fira Antiquaris de Barcelona, considerada de gran qualitat, ocupa uns 2.000 metres quadrats i reuneix més de 20.000 obres, entre les quals s’exposa mobiliari, pintura, escultura, ceràmica, joieria; a més, obres d’art africà, precolombí, oriental i arqueològiques. “Entre d’altres –continua Clavell– hi ha peces més importants, de la clàssica fira d’antiquaris, des de col·leccions de mobiliari africà, fins a uns coures amb marc del XVII, unes rareses, passant per algunes pintures, per exemple, de Joaquim Mir”. En total, hi exposen una trentena de galeries, la majoria de la mateixa capital catalana, tot i que també n’hi ha de Madrid, Teruel, Sitges, Sant Cugat del Vallès i Bilbao. Destaquen les reconegudes Artur Ramon, Gothsland, Lorenart, que enguany incorpora un estand amb més metres, o l’alemanya Kotobuki.

Clavell apunta que s’incorpora un perfil d’antiquari més clàssic, precisament per atraure compradors i col·leccionistes d’arreu i que ajudi a donar a FAMA el prestigi que va arribar a tenir el desaparegut Saló d’Antiquaris durant els seus millors anys. “A Catalunya –recorda– hi ha un comprador, amb l’ull ben entrenat, molt entès que busca peces menys decoratives i més especials, més rares i de col·leccionisme”. Masip, per la seva banda, afegeix, a més, que un dels objectius de la trobada és, com en l’edició anterior, també el d’ampliar públics i buscar els col·leccionistes més joves. “El perfil del col·leccionista típic és el d’una persona de quaranta anys en amunt. Els joves tenen la sensació que l’art és una cosa inabastable i cara i des de FAMA volem desterrar aquesta idea. A la fira hi trobaran peces de 500 euros i fins a 300.000”. A més, subratlla que “pel públic general que vulgui apropar-se i descobrir aquest món, el preu de l’entrada és de 10 euros”. Amb l’interès d’atreure nous visitants, el 18 de febrer, de 20 a 21,30h, se celebra Art & Drink, “una activitat que permet prendre una copa mentre passeges entre els diferents estands de manera més distesa”, proposa la directora. Com l’any passat, hi ha, durant les cinc jornades, “degustacions de tonyina, vi, vermut, per tal de dinamitzar la fira”, conclou.

___

Publicat a Revista Bonart, febrer-març-abril 2016

Singularitat

En el món de la intel·ligència artificial existeix un cert consens a pensar que, més aviat que tard, les màquines superaran els humans. De fet, el terme singularitat s’utilitza per definir el moment en el qual el progrés tecnològic s’accelerarà produint aparells capaços de millorar-se exponencialment, sobrepassant el control i la capacitat intel·lectual humana. 

Els especialistes no es posen d’acord en fixar una data, però molts diuen que ja ho tenim a tocar i que és qüestió d’una vintena d’anys… Davant d’aquest panorama distòpic que pot sonar més a ciència-ficció que a altra cosa, Albert Serra desplega en la seva instal·lació audiovisual Singularitat un catàleg de les misèries humanes. Res a veure amb la proposta de la sèrie Black Mirror, aquí no hi ha gairebé rastre tecnològic, a excepció d’uns drons que planegen a algunes escenes. El relat es dissemina i s’expandeix sense ordre narratiu per les vuit pantalles distribuïdes al llarg de diverses sales del palau de La Virreina. És la història d’un grup de persones que viuen entorn d’una mina i d’un ric empresari. Hi ha promeses, desitjos, somnis i explotació sexual i laboral. L’enfant terrible del cinema català crea un ambient angoixant, tens, de decadència i desassossec, amb diàlegs, personatges i escenes desconcertants. Algunes resulten profundament tedioses i d’altres, per contra, estranyament hipnotitzants. En aquest joc de perspectives, que traslladen a l’espectador la responsabilitat de construir la narració al més pur estil tria la teva pròpia aventura, hi ha el perill de perdre’s, acabar extenuat entre les hores –més de vuit!– de metratge i ser superat per la màquina del cinema, abans i tot que arribi la temuda singularitat.

La producció, comissariada per Chus Martínez, va representar Catalunya en el marc dels esdeveniments col·laterals en la 56a edició de la Biennal de Venècia.

Abans es va poder veure una prèvia del film, rodat entre Irlanda i Lleida, a la Tate Modern, al cicle que va dedicar el museu al cineasta de Banyoles.

3 estrelles.

La Virreina Centre de la Imatge. Fins al 14 de febrer.

__

Publicat a Time Out, 08/01/16