Reinventar la fira d’art contemporani

Del 19 a 23 de febrer Madrid acull Arco, Art Madrid i JustMad. Enguany les tres cites busquen capejar la crisi a cop d’art emergent.

Pocket causes (2010) d’Alfred Porres.
Galeria Cànem

Malgrat la polèmica de l’anterior edició d’Arco –amb l’embolic de les fires catalanes que primer van anunciar que no hi participarien, però que finalment van accedir a les condicions imposades–, la manca d’una (esperada) Llei de mecenatge –que reclamen els diferents agents vinculats amb l’art– i el context polític i econòmic més aviat grisot, la fira d’art contemporani més important de l’estat espanyol apareix de nou al calendari. En aquesta 33ena edició, la cita es retarda una setmana, del 19 a 23 de febrer, amb Finlàndia com a país convidat i la mirada posada sobre l’art emergent. Carlos Urroz, el director de l’esdeveniment, ho va defensar fa uns mesos així: “ara que proliferen les fires d’art contemporani, nosaltres apostem per donar a conèixer artistes emergents, descobrir nous creadors i aprofundir en els coneixements de les seves obres. Ho vam fer l’any passat amb Turquia com a país convidat i ho repetim ara amb Finlàndia i, a més, és una tendència que vam fomentar amb la secció de Solo Projects, dedicada a un únic artista”. Per la seva banda, Pilar Dolz, de la galeria Cànem de Castelló, que exhibirà, entre d’altres, la pintura d’Isidre Manils, els objectes poètics d’Alfred Porras i la fotografia de Vicente Tirado del Olmo, considera que “el comprador generalment aposta per artistes consolidats i rarament ho fa per l’art emergent”. Tot i que els seus artistes ja no poden classificar-se ben bé com a emergents ni tampoc entren en les categories dels grans noms, Dolz apunta que “per a nosaltres anar a Arco és important perquè és l’oportunitat de coincidir amb col·leccionistes internacionals que veiem només a les fires”.

El focus d’interès en l’artista
Una de les novetats d’aquesta edició que, per cert, se celebra als pavellons 7 i 9 de la Fira de Madrid, és precisament l’esforç que fa per fomentar el descobriment de nous artistes i investigar la seva obra, en un intent de reinventar el model de la cita. Una nova iniciativa, batejada com a Artists’ Talks, dirigida per Mª Inés Rodríguez –directora del CAPC de Bordeus–, neix com a espai de reflexió entorn d’obres exposades i proposa xerrades amb els creadors. De fet, el dia abans de la inauguració, Dan Graham, que estarà a la galeria Nicolai Wallner, donarà el tret de sortida. En relació amb les activitats paral·leles que es proposen, el galerista Miguel Marcos –que portarà l’obra, entre d’altres de Stephan Balkenhol, Joan Brossa, Chema Cobo, Luis Royo, Bill Thompson i Juan Uslé– és contundent: “estic totalment en contra de qualsevol activitat durant la celebració de la fira. No té sentit que els expositors i el personal de les galeries hagin d'abandonar els seus estands en cas que els interessi assistir a alguna d'aquestes activitats i, a més, es desorienta a l'espectador-comprador de la comesa de la cita, que és vendre”.

El programa general, que comptarà amb la participació de 163 galeries, presenta una altra novetat, el Solo/Duo, on una seixantena de galeries acolliran l’obra d’un o dos artistes seleccionats. Això se suma al Solo Projects, on 21 galeries exhibiran treballs d’artistes llatinoamericans realitzats específicament per a l’ocasió. A més, les 13 galeries seleccionades pel Focus, dedicat a Finlàndia, també presentaran un artista per estand. El comissari Leevi Haapala ha estat l’encarregat de triar les galeries finlandeses, totes d’Helsinki. Segons el que es va explicar a la presentació d’Arco, que es va fer a París el mes de novembre (això ja era una pista que avançava la forta presència dels francesos a la cita), el país nòrdic té unes setanta galeries d’art i a la capital se’n concentren una vintena, moltes de les quals estan autogestionades per artistes. Entre d’altres, a Arco es podran veure les obres d’Antti Laitinen –va representar el país a la darrera edició de la Biennal de Venècia–, a l’estand de Galerie Anhava; el d’Elina Brotherus, a la galeria AMA o les instal·lacions de vídeo d’Heta Kuchka, a l’espai institucional del país. L’ona expansiva d’activitats de la fira es ramifica, a més, als principals centres d’art de Madrid que es rendeixen a l’art amb denominació d’origen finès.
Des d’Arco, tot i la desavantatge comercial amb l’increment de l’IVA i amb les principals institucionals culturals de l’estat amb uns pressupostos aprimats,  afirmen tenir “una major confiança en el mercat”. En la mateixa línia s’expressa Josep Aloy de Polígrafa Obra Gràfica, que presentarà edicions de Luis Tomasello, Carlos Cruz-Diez, Daniel Senise, Antonio Asis, Laure Prouvost (guanyadora del Turner prize d’aquest any), entre d’altres. Segons explica; “Arco és normalment com una illa dintre del món del art a Espanya i la cosa s’anima força durant la fira. Esperem que amb la petita recuperació que sembla que ve, la gent s’animi encara més”. I afegeix que “en un moment on els clients particulars estan patint força, focalitzar-se en comissaris i clients internacionals és una aposta intel·ligent i interessant”.

Potser, aquest optimisme del que fa gala l’organització està, en part, en relació amb el fet que retornen algunes de les grans galeries internacionals, com les suïsses Peter Kilchmann amb Teresa Margolles i Bob Van Orrsouw amb Anton Henning; Del Infinito Arte, des de Buenos Aires, amb Julio Le Parc, entre d’altres. En total, 217 galeries, amb la presència d’una desena de catalanes, quatre mallorquines i tres valencianes. I tot això davant els ulls de 150 professionals i prop de 200 col·leccionistes convidats que són compradors en actiu arreu del món. Per a Marcos, però, “els col·leccionistes campen per la seva absència, sempre estan dirigits als mateixos estands i tenen un excés de visites innecessàries en pla turisme cultural. De fet, els haurien de centrar única i exclusivament en la fira perquè la visitin amb tranquil·litat i sense presses”.

El 19 de febrer, a més, la Fundació Arco lliurarà els Premis A –que des de fa 18 anys reconeixen la tasca dels col·leccionistes. Entre els guardonats: DKV (premi al col·leccionisme corporatiu), basada en creadors espanyols contemporanis i enfocada cap a l’art emergent, compta amb prop de 400 obres d’uns 180 artistes; Carlos Vallejo (premi al col·leccionisme privat), que reuneix des de finals dels noranta més de 300 obres d’artistes d’arreu del món; i Zabludowicz Collection (premi al col·leccionisme internacional), d’origen finlandès, però amb seus als Estats Units i Anglaterra.

“La més selectiva, contemporània i propera”
Al Palau de Cibeles, se celebra simultàniament Art Madrid, que enguany arriba a la seva novena edició. Amb la presència de 43 galeries, entre les quals n’hi ha vuit de catalanes (hi participarà també l’N2 de Barcelona, que se suma a les nou incorporacions d’aquesta edició), quatre valencianes i dues mallorquines. Els organitzadors, que la defineixen com “la més selectiva, contemporània i propera”, aposten per artistes “contemporanis i emergents, però sense oblidar una les avantguardes històriques”. En aquest esdeveniment també triomfa el model One Project, on s’exposaran els projectes de vuit artistes en format Solo Show, enfocant, de nou, el treball d’un sol artista per galeria. La novetat és “la col·laboració i l’intercanvi d’idees i activitats amb altres centres de la ciutat”. En aquesta ocasió, la proposta també surt del recinte firal i presenta la mostra Re-presentaciones, al Centre Cultural Coreà de la ciutat, una exposició col·lectiva de creadors coreans i espanyols.

“Més arriscada i experimental”
Amb la vocació de diferenciar-se i esdevenir activitat de referència imperdible, la cinquena edició de JustMad estrena direcció artística i ubicació (ara se celebra a la seu del COAM). Aquesta és la fira més jove i enguany, en la seva cinquena edició, es reivindica com la cita “més arriscada i experimental”. De fet, a la veterana secció MyfirstJust, dedicada als creadors que hi exposen per primera o segona vegada, s’hi suma Justonpaper, una secció on es reivindica el paper “com a material per a la creació”. A més el Justresidence exhibirà les propostes d’artistes emergent sud-americans amb el focus posat “a la creació per sobre del mercat de l’art”.

L’aposta per l’art emergent, allò nou i diferent (i, per què no dir-ho, més barat) sembla que és, segons els organitzadors, el fil conductor de les tres fires, que amb més o menys presència internacional i amb major o menor influència econòmica, copen Madrid durant aquests dies. Benvinguts siguin els joves artistes i les noves propostes creatives! La pilota, ara, però, és a la teulada dels col·leccionistes...

___
Publicat a Revista Bonart, febrer-març de 2014

Desmuntant el comissari

A Rumor…  Suset Sánchez analitza la feina de curador d’exposicions i proposa una nova manera de veure i consumir art.

Adrian Paci. Centro di permanenza temporanea (Centre de permanència temporal), 2007.
Videoprojecció en DVD. Color, so. 5’ 30”. Dimensions variables. Edició 5/6.
Col·lecció “la Caixa”. Art Contemporani. © Arxiu Col·lecció “la Caixa”

Adrian Paci. Centro di permanenza temporanea (Centre de permanència temporal), 2007.

Atenció, avís al visitant: Rumor... Històries decolonials a la col·lecció “la Caixa” no és la típica exposició de videoart. D’acord, el títol no és gaire suggerent, és més, pot espantar una mica, però el plantejament de la jove comissària Suset Sánchez consisteix en una mirada teòrica, innovadora i interessant a propòsit de com es creen determinats discursos artístics. Fa uns anys, el comissari Valentín Roma sostenia que existeix una “curatorització del món de l’art” i, en certa manera, és veritat. Si els vuitanta van ser dels artistes, ara és l’era del comissari. El curador és, en principi, l’encarregat de muntar una exposició, d’intervenir entre el creador, el seu missatge i el públic, però el que ha acabat succeint és que ha relegat l’artista, s’ha erigit en estrella i sovint el seu discurs eclipsa les pròpies obres.

Ignacio Uriarte. The History of the Typewriter recited by Michael Winslow
(Història de la màquina d’escriurer per Michael Winslow), 2009.
Videoprojecció. Blu-ray. Color, so. 20’ 52”. Dimensions variables. Edició 4/5+1.
Col·lecció “la Caixa”. Art Contemporani. © Ignacio Uriarte, Gasull

Anem a pams. El que us trobareu a Rumor... –la segona de les tres exhibicions que sorgeixen del programa Comisart de suport a joves curadors–  són cinc vídeos, que Sánchez ha escollit entre el gairebé miler d’obres que formen la col·lecció. I per què, només vídeo? “Em sorprèn que un públic com l’actual, que està molt format en el llenguatge audiovisual, avesat a veure a través d’una pantalla, es talli tant i s’oblidi de tot aquest aprenentatge quan entra a una sala d’exposicions on hi ha videoart”, explica. A l’entorn d’aquestes peces, Sánchez es pregunta sobre la vida de les obres d’art: “Com i quan van arribar a la col·lecció? Quantes vegades i en quins contextos s’han mostrat? Quins relats s’hi han associat?”. Després d’una tasca de remenar arxius i catàlegs, ha aconseguit treure a la llum aquesta informació, rastrejar les empremtes de les peces i revelar les lectures que se n’han fet. Només entrar a la sala, ja ho veureu, trobareu, les respostes en un dispositiu documental: una línia del temps, un mapa d’interpretacions i un seguit d’entrevistes que desvelen aquestes dades i aporten una nova dimensió a l’hora d’encarar-nos a les projeccions.

Jordi Colomer. Arabian Stars (Estrelle àrabs), 2005.
Videoinstal·lació. Vídeo HD. Color, so estèreo. Sala de projecció, 11 cadires de fusta. 38’. Dimensions variables.
Col·lecció “la Caixa”. Art Contemporani. © Jordi Colomer, VEGAP, Barcelona, 2014

Segons ella, “en aquest eco de les interpretacions, l’obra perd la seva potència política i es transforma en un objecte patrimonial sotmès al seu fetitxisme com a mercaderia”. En paral·lel, el seu discurs inclou un altre front: abanderar una mirada descolonitzadora i actualitzar la lectura de cada obra, tenint en compte el que passa més enllà del cub negre. “M’incomoda molt –afirma–  veure com una vegada i una altra és diu el mateix d’una creació, com els comissaris forcen una determinada lectura”. Centre de permanència temporal d’Adrian Paci és un relat farcit de simbolisme sobre la immigració. Passant de puntetes per la poètica de la imatge, ella, per exemple, em parla del drama de Lampedusa. I al davant de Afyon, de Mustafa Hulusi, on m’he deixat portar per la quietud d’una camp de roselles, em recorda la història colonial de violència i de guerra entorn del comerç de l’opi. Es tracta d’entrar en el joc, posar-nos còmodes, gaudir de la imatge i buscar nous significats. “El que pretenc –comenta– és incitar noves interpretacions, convidar a observar des de la sospita, posar en dubte les veritats absolutes”. La proposta és molt convincent i, com deien Les Luthiers, la veritat absoluta no existeix i això és una cosa absolutament certa.

Stephen Dean. Volta (Bandeira), 2002-2003.
Videoinstal·lació d’un canal. DVD. Color, so. Tela artesanal. 8’ 52”. Dimensions variables.
Col·lecció “la Caixa”. Art Contemporani. © Arxiu Col·lecció ”la Caixa”

Rumor... Històries decolonials a la col·lecció “la Caixa”
Caixaforum, Barcelona. Fins al 27 d’abril de 2014

___
Publicat a Time Out, 30/01/14

Una fotógrafa en tu dormitorio

Christina Guldager se cuela en la habitación de 15 parejas para crear el proyecto Ese espacio llamado Intimidad,* una secuencia de instantáneas sugerentes que encadenan escenas domésticas de sexo borroso.

Marta y Javi. FOTO: Christina Guldager

“Cuando tengo sexo con alguien, me olvido de quién soy. Por un momento, se me olvida que soy humano. Es lo mismo cuando estoy detrás de la cámara: olvido que existo.” 

ROBERT MAPPLETHORPE

Impera el onanismo fotográfico y la escenificación pública de la intimidad. Miles de personas airean, diariamente, sus vidas en la red. Bienvenidos: ha llegado la era de la postfotografía, que diría el maestro Joan Fontcuberta. Pero, entre, tanto enredo social, #igers, pins, retweets y megusta, existe todavía el artista, el fotógrafo que busca la imagen y encuentra el momento preciso de darle al clic y crear un relato, construir una nueva realidad.

Christina Guldager lleva más de una década observando, trabajando sobre el desnudo, uno de los temas, sin duda, más fecundos del arte. En sus retratos de academia, durante los primeros 2000 en Dinamarca, la artista aprende a acercarse al cuerpo, a reconocer la forma y a apreciar la intimidad. Una privacidad que, años después, le lleva a plantar el trípode frente a camas con sábanas arrugadas.

En Ese espacio llamado Intimidad, Guldager convierte a la pareja en formas espectrales que nos sitúan ante alcobas repletas de detalles coloristas, ventanas con vistas, lamparitas de noche y gustos musicales. Su interés por el dominio de la luz y la técnica no se antepone a las bases con las que creó el proyecto: aproximarse como espectadora a los modelos y buscar –pese a todo– la espontaneidad del momento.

Esto es sexo explícito, pero velado. No hay genitales. Ella estuvo allí, lo vio todo. No es pornografía. Se inmiscuyó en todos estos dormitorios y supo disparar en el momento adecuado, cuando los amantes ya se habían olvidado de su presencia, del juego de luces, de la cámara, de Ese espacio llamado Intimidad, de la historia y se rendían, foto a foto, a la petite mort.

---
* Ese espacio llamado Intimidad es un work in progress. Si quieres participar: www.christinaguldager.com

Exposición del 30 de enero al 28 de febrero en El ben plantat
(C/ Sant Carles, 21, Barceloneta, Barcelona)
Inauguración jueves, 30 de enero, a las 19:30h
 

La desaparició de la bellesa

Després de veure Absolut II a la Galeria Balaguer m’ha vengut al cap l’anècdota d’un malaguanyat pintor francès. Atenció, la història de Georges Rouault és d’aquelles que superen la ficció. A mitjans del segle vint, aquest artista expressionista amb paleta fauvista decideix, als gairebé vuitanta anys, pegar foc a 300 del seus quadres. La crema es va fer davant notari per donar constància de què no en volia saber res d’aquelles pintures. Diuen que l’afany perfeccionista acompanyat d’una permanent insatisfacció el van portar a destruir les seves creacions, convençut que ja no li quedaven massa anys per millorar-les i acabar-les. Aquesta escena –un poc bèstia, si provau de visualitzar-la– il·lustra de totes, totes, la tradició de l’artista que es rebel·la contra la seva obra i es transforma en destructor del seu propi llegat.

Tornant al present, l’exposició Absolut II acull dues de les darreres sèries que l’artista Lluís Vilà va desenvolupar poc abans de traspassar, fa tot just tres anys. Absolut (2009) és un conjunt de llenços despintants. El mateix Vilà va explicar-se en una ocasió i, referint-se a la tècnica pictòrica característica de l’action painting practicada per Pollock, va dir: “Si ell feia dripping, jo faig undripping, despinto les meves pròpies obres amb aire a pressió o amb aigua fins que pràcticament han desaparegut. Si no m’aturo –seguia– el resultat seria el blanc inicial”. La idea de “despintura” de Vilà, em transporta directament a la  proposta de Perejaume que, des de l’agrarietat, planteja “despintar, desfer, desdibuixar i restituir les paraules i les imatges al seu lloc d'origen per poder rehabilitar la nostra relació amb el món”. Un seguit de reflexions sobre la saturació d’imatges i obres d’art en la que estem immersos, i que es va materialitzar fa uns anys a la mostra retrospectiva de La Pedrera Ai Perejaume, si veies la munió d'obres que t'envolten, no en faries cap de nova!

La despintura absoluta de Vilà –que venia de l’eat art i l’art fungible dels vuitanta–, en canvi, no planteja una frenada (a la manera de Perejaume) sinó que representa el moment àlgid de la creació, en la recerca d’una puresa total. Aquesta sèrie d’undrippings s’exhibeix ara custodiada pels Nautes (2006-2009), un conjunt d’escultures antropomorfes sense rostre. La història d’Absolut II, és evident, no és la mateixa que la dels quadres Rouault, però la postura estètica d’un i altre –la necessitat de destruir per crear–, no m’ho negareu, pot arribar a ser similar. En qualsevol cas, aquí tenim una altra situació, i és que en aquesta exposició –realitzada amb el suport de la Fundació Lluís Coromina–, les escultures, com a éssers misteriosos, estan condemnades a vetllar unes despintures que, de la mateixa manera que els mariners, són (quasi) formes que s’acosten a l’absolut. El concepte que buscava desvelar Vilà raïa suposadament amagat davall vàries capes de pintura que calia desfer. Els camins de l’absolut, però, són, com bé sabien Malèvitx, Kandinski, Mondrian i Rothko, plens d’artistes buscant l’essència pictòrica en un llenç.

___
Publicat a Time Out, 02/01/14 [link]

Emili Armengol, 50 anys d'escultura

El Castell de Benedormiens de Platja d'Aro acull fins al 20 d'octubre l'exposició “Antològica”, comissariada per Daniel Giralt-Miracle.

L'artista Emili Armengol (Barcelona, 1943) és, rescrivint allò que un dia digué la crítica Maria Lluïsa Borràs, “un dels escultors catalans de la Modernitat amb més domini dels medis expressius i amb més força creativa”. Les seves peces, sempre basculant entre l'organicisme, el cos i el món geomètric, en petit i gran format, de ferro, fusta, bronze o acer inoxidable, són l'empremta d'un creador del mediterrani, que ha fet de l'Empordà casa i taller, espai d'inspiració i exhibició.

El Castell de Benedormiens de Platja d'Aro acull, del 14 de setembre al 20 d'octubre, Antològica, un recorregut per la trajectòria artística d'Armengol, que l'any 1963 es va donar a conèixer després de formar-se a l'Escola Massana de Barcelona. Per al comissari i crític, Daniel Giralt-Miracle, aquesta exposició “vol presentar de manera sintètica el treball d’Armengol a través dels principals capítols en què s’ha desenvolupat, per tal de mostrar l’evolució que l’ha portat des de les formes orgàniques inicials fins a les icòniques-simbòliques més recents, passant per les que va fer reformulant la figuració, recuperant temes zoomorfs i entramant diferents figures geomètriques”. Es tracta de recrear un traçat que va de les sèries més experimentals dels seixanta, passant per la recuperació del cos i la figura humana dels vuitanta, l'homenatge al mar i l'imaginari marítim dels noranta i la fascinació per les runes i els referents arqueològics dels primers anys del nou segle. “Per a Armengol -apunta el comissari- l’escultura no es limita a ser un volum, perquè també hi aflora una forma, un conjunt de signes i senyals que prenen corporeïtat i que cada vegada són més abstractes que figuratius”.

Les construccions al·legòriques de gran format signades pel creador es poden resseguir arreu del territori i -més o menys- com deia la cançó, de Salses (Porta dels Països Catalans), a Barcelona (Porta de Sarrià), Pollença -Mallorca- (Porta de Migdia) o Andorra (Monument a la Constitució). A més, però, les escultures de mitjà format o publiques d'Armengol, condecorat fa cinc anys Cavaller de l'Orde de les Arts i les Lletres del govern francès, s'exhibeixen també de manera individual i col·lectiva més enllà del Mediterrani.  

___
Publicat a Revista Bonart, octubre-novembre de 2013

Precarietat i fragilitat a l’ARTFAD

Una sèrie de fotografies de barraques de fabricació artesanal i un vestit fet a partir de materials pobres han estat els guardonats als premis de l’ARTFAD d’enguany. Corren mal temps per a l’opulència. Els objectes rudimentaris, reciclats i reutilitzats s’imposen i ara també als guardons, organitzats per l’Associació d’Artistes i Artesans del FAD, que pretenen, des de l’any 2003, estimular la recerca, la creació i l’excel·lència en el camp dels oficis de l’art.

A primer cop d’ull, la sèrie Horts, de Victòria Campillo, premiada amb l’ARTFAD d’Or en la categoria Professional, desconcerta. I és que, quina relació hi ha entre Klee, Miró, Chillida i Tàpies? I, sobretot, què tenen a veure tots aquests creadors amb una barraca? Campillo explica que es troba a diari amb aquestes  construccions precàries que amb la crisi proliferen al Baix Llobregat. La relació amb el nom d’un artista sorgeix, assegura, de forma “instantània, inesperada”. “D’alguna manera –diu- el nom d’un artista ens ha arribat com si fos una marca i en el meu treball associo aquests noms amb objectes que hem recorden o s’identifiquen amb la seva obra”. L’artista que, tot i venir de la pintura, fa anys que es dedica a presentar a través de fotografies relacions –gairebé- impossibles entre objectes i els artistes dels quals coneix a fons la seva obra i que han marcat i influït la seva formació i trajectòria. Així, al seu imaginari, Bourgeois es vincula amb un elefant de peluix, Braque amb una faldilla o Miró amb una samarreta. I és que, per a Campillo, “des de la mirada d’artista, l’art és arreu”. El jurat del guardó, format per l’artista plàstic Francesc Torres, el galerista Carles Taché (que exhibirà a La Taché Gallery les peces premiades amb l’ARTFAD d’Or i el d’Estudiants), el dissenyador Martín Ruiz de Azúa, el director de Llotja Escola Superior de Disseny i Art, Francesc Navarro, i la presidenta de l’A-FAD (Artistes i Artesans del FAD), Magda Polo, precisament va destacar d’Horts “l’analogia que s’estableix entre la memòria artística i realitats alienes al món de l’art”.

El passat 2 de juliol també es va premiar amb l’ARTFAD de Plata, l’obra Haiku Tea Dress de l’artista Cynthia Fusillo. Es tracta d’un vestit realitzat amb materials precaris: bosses de té, paper, fil, sorra i cabells. En aquest cas, el jurat va valorar “la sensibilitat narrativa i la fragilitat dels materials utilitzats”. “Vaig arribar a aquests materials (paper, fils, sorra, pèl) –comenta Fusillo- a la recerca de la vulnerabilitat i l’autenticitat a l’obra”. Més enllà dels materials reutilitzats, però, pren força la forma, en aquesta ocasió, una peça de roba: “Com a artista dona m'interessa veure el món a través del cos. Utilitzo un vestit, peces que són comunes, per fer més accessible el que és humà i la quotidianitat. Però també m'interessa la metàfora i l'al·legoria d'aquestes peces. Tinc una fascinació amb els vestits, les faldilles, les camises i les sabates. La revelació i l'ocultació, la protecció i l'exposició s'han convertit en els temes de la meva feina”, assegura. Per tancar el cercle de significació de la seva proposta, però, és important destacar la presència del text, com a poemes o aforismes. Per a la creadora, “l’haiku representa la manera com vull treballar i com m'agrada expressar-me. Amb poques paraules o en aquest cas amb pocs materials, per tal de mostrar el més essencial i el més profund”.

Poesia visual a l’ARTFAD d’Estudiants
Finalment, l’obra Garrotxa de la sèrie Horitzons d’estar de Mireia Coromina ha rebut el premi ARTFAD d’Estudiants. Es tracta d’una instal·lació que presenta  la fotografia d’una vista d’un paisatge important en la biografia de l’autora que s’acompanya amb una cortina, on s’ha brodat a mà la línia de l’horitzó que es veu a la imatge. “Els territoris que surten a les peces-cortines d'Horitzons d'estar –descriu Coromina- estan vinculats als meus espais d'existència, és a dir que cada cortina ha estat pensada per un espai viscut i per una sala concreta, una sala de ser en contraposició a la sala d'estar”. La sèrie presenta quatre cortines acompanyades per imatges d'espais concrets amb vincles diferents: l’ambient rural de Sant Jaume de Llierca, a la Garrotxa, el familiar; Barcelona, on viu; i Palma, el sentimental. Les seves imatges metafòriques, relacionen el vincle amb el territori, el paisatge, amb les tasques femenines de la llar. El jurat ha valorat Horitzons d’estar per “la poètica subtil amb una clara economia del llenguatge i l’execució elegant per a un espai determinat”.

Aquestes tres propostes guardonades es poden veure a l’exposició El millor disseny de l’art, que acull el DHUB, fins al proper 31 d’octubre. A més, s’inclouen les 26 obres seleccionades de la vuitantena que es van presentar a la convocatòria d’enguany. Recordeu aquests tres noms: Victòria Campillo, Cynthia Fusillo i Mireia Coromina. El futur de la creació ja és aquí. 

___
Publicat a Revista Bonart, octubre-novembre 2013

Tot serà oblidat. Expo de Pierre Marquès. Making of

El cotó no enganya

La fira Swab, que se celebra per primera vegada a la tardor, proposa una mirada lateral a la creació per descobrir nous talents

Proyectos Ultravioleta (Guatemala)
NAUFUS RAMÍREZ-FIGUEROA
El banano madura al peso de tu dulce amor
2008

En els ambients de galeries de la ciutat planeja, des de fa dècades, un tema recurrent: ha de tenir Barcelona una fira d’art contemporani? Té sentit impulsar un projecte d’aquesta envergadura existint Arco a 500 quilòmetres? Hi ha hagut algunes temptatives, com Artexpo o BIAF, a L’Hospitalet, que no han arribat a quallar i que ara només recordaran els més veterans... Però, l’any 2007 irromp a l’escena artística la fira Swab, una aposta personal, una iniciativa valenta (privada) del col·leccionista i arquitecte Joaquín Díez-Cascón. I, com que el nom fa la cosa, val la pena explicar-ho: en anglès swap és el cotó fluix utilitzat als laboratoris per agafar proves. El nom de la fira Swab, és el resultat de canviar la p del final per una b, i voilà, ja tenim situat a Barcelona aquest experiment que pretén agafar bona mostra de l’escena artística emergent i propiciar un col·leccionisme jove, és a dir, barat.

Swab no és Arco, que quedi clar, però tampoc no ho pretén. Aconsegueix, això sí, matar encara que sigui una mica el cuquet de tenir una fira d’art contemporani internacional aquí. La proposta, al llarg de les cinc edicions que s’han celebrat durant els darrers sis anys, resulta estimulant però desigual. És el risc d’apostar per artistes i galeries que, a vegades, l’únic que tenen en comú és certa precocitat. Enguany, Swab es resitua –torna al Pavelló italià de Montjuïc– i es trasllada a la tardor per distanciar-se de la fira de videoart Loop i, de passada, formar part de la rentrée, que, tot sigui dit, ha vingut farcideta d’art jove gràcies al projecte Art Nou / Primera Visió, impulsat per l’Associació de galeries Art Barcelona.

Des de la primera edició, on l’organització feia bandera d’una fira d’escala humana, un espai petit on es propiciava la trobada entre artistes, galeristes i col·leccionistes, Swab ha canviat molt. Ha crescut en metres i s’ha esforçat per anar polint el model a la recerca d’una identitat pròpia, que bascula entre gèneres i tècniques múltiples, seguint l’estela de les fires Preview, de Berlín, Pulse, de Nova York, i Frieze, de Londres. Les intencions són clares: donar més visibilitat a l’art contemporani emergent i descobrir nous talents. En un ambient on massa sovint l’opulència i els grans noms eclipsen propostes interessants que passen sense pena ni glòria, el punt de partida, no m’ho negareu, és més que temptador. Negre sobre blanc, al Swab hi trobareu una cinquantena de galeries de dinou països classificades en diferents categories que tot d’una posaran en situació l’obra d’un centenar de creadors. Entre els més interessants, l’espai MYFAF, on s’acosta el focus al més novells, hi ha galeries amb menys de dos anys, que s’estrenen al món de les fires internacionals i aposten per artistes nascuts a partir dels setantes. En canvi, 5 Galleries, valora la constància, mostrant el treball de cinc sales de menys de cinc anys que tenen un programa de producció i col·laboració amb els seus artistes. A més, es promouen cinc guardons per veure quines galeries i quins artistes aconsegueixen passar la prova del cotó.


Swab
3-6 octubre de 2013
Pavelló italià de la Fira de Barcelona, davant la Font Màgica de Montjuïc

___
Publicat a Time Out, 03/10/13

Tot serà oblidat / Expo Arts Santa Mònica

Presentació de part de Manel Guerrero i Lluís Alabern del llibre Tout sera oublié (Ed. Actes Sud), de Mathias Énard i Pierre Marquès
29 octubre, 19 h
Sala d'actes Arts Santa Mònica

Inauguració de l'exposició Tot serà oblidat, de Pierre Marquès
Curator Aina Mercader
29 octubre, 20 h
Espai balcó Arts Santa Mònica
Fins al 9 de novembre

El paisatge té memòria? Aquest és el punt de partida de Tot serà oblidat. Un recorregut per la Història i els seus desastres, pel patiment i l’oblit, de la mà d’un viatge a una sèrie de ciutats marcades pel conflicte, per les grans guerres que ha sofert el continent europeu al llarg del segle XX. La mostra sorgeix a partir de les il·lustracions del llibre homònim (Tout sera oublié, Actes Sud, 2013) fet a quatre mans, on el text de Mathias Énard acompanya les obres de Pierre Marquès.

Ambdós acostumen a utilitzar el viatge com a motor de creació, com a matèria primera per a realitzar els seus projectes artístics. Junts han viatjat a Polònia, Croàcia, Bòsnia i Trieste per tal de reconstruir la memòria històrica (des de la Primera Guerra Mundial i fins a la Guerra dels Balcans) a través de la literatura, l’art o el llibre il·lustrat. D’aquests periples en surt material artístic per a Marquès i literari per a Énard.

La mostra presenta, a més, el nou projecte de Pierre Marquès, Deixem parlar als absents, que transporta a boscos polonesos coberts de neu, envaïts per un silenci gelat... També hi ha els treballs previs amb aquarel·la, així com les obres anteriors de Marquès que combinen el dibuix, la pintura a l’oli i la plantilla, com la prolífica sèrie del cèlebre kalashnikov Mon manège a moi. Un conjunt de textos inèdits d’Énard contextualitza i posa en solfa algunes de les peces de l’artista.

Tot serà oblidat proposa una mirada atenta a l’univers creatiu de Marquès i és una nova col·laboració, ara en forma d’exposició, entre l’artista i l’escriptor, on la pintura i la literatura es troben una vegada més, al servei d’una bona història per explicar.

El galerista que estima els llibres

El col·leccionista Miguel Marcos celebra 15 anys de galeria oberta a Barcelona i acaba de cedir prop de 5.000 publicacions a la biblioteca pública d’Aïnsa (Osca) per crear el Fons Documental d’Art Contemporani Miguel Marcos. 

Joan Brossa a BROSSSSA quatre emplaçaments (27 de febrer - 30 d’abril de 1998),
la primera exposició de la galeria a Barcelona

La seva passió pels llibres no ve d’ara, de fet fa dècades que es dedica a nodrir les biblioteques de centres locals i estrangers amb catàlegs, monografies i publicacions entorn de l’art contemporani. Hem quedat amb ell per parlar de tota una vida dedicada a l’art, de la seva trajectòria com a galerista i col·leccionista, del mercat, de la pujada de l’IVA, de les fires, d’ARCO, de llibres, però, sobretot, de “bona” pintura i de pintors.

“Des de sempre –explica- he tingut una inclinació per l'art i en particular he sentit la inquietud de guardar-ne les publicacions. Aquesta passió, mantinguda al llarg de la meva dilatada trajectòria professional, ha suposat que en l'actualitat la galeria compti amb un important fons bibliogràfic”. Marcos em cita a Ciutat Vella, al carrer Jonqueres, 10, on hi ha la galeria, lluny de l’eix del Consell de Cent i ben a prop del Palau de la Música. Aquesta ubicació respon a “la possibilitat de reunir en un mateix edifici l'habitatge i el negoci, perquè per a mi són inseparables. Des d'un principi vaig optar per un projecte molt personalitzat i intimista, en la línia de moltes galeries estrangeres que propicien la cita, el que comporta una trobada més propera tant amb els compradors com amb els artistes, els crítics i els estudiosos”.

L’espai de la galeria està en obres, “per millorar les instal·lacions”, però assegura que per setembre tot estarà llest per la rentrée. Al seu despatx, unes quantes pintures es disputen l’espai amb prestatgeries plenes de llibres i carpetes amb documentació que mostra quines publicacions, quan i on han estat enviades “per controlar que les donacions no quedin arraconades en un magatzem, sinó que estiguin catalogades i siguin accessibles al públic”; i al terra, descansen capses amb [més] llibres pendents d’una destinació. “Tinc la voluntat –diu- de facilitar al màxim la seva difusió. En concret, he signat convenis amb museus i biblioteques, no només d'Espanya, seguint una política de donacions i intercanvi. En aquest cas, l'interès i entusiasme, manifestat pels responsables de l'Ajuntament d'Aïnsa, que estaven finalitzant la construcció de la nova biblioteca, ens ha portat a subscriure un conveni de col·laboració. El que era, en un principi, una petita donació d'algunes publicacions, va anar prenent força, fins a convertir-se en un fons documental per a l'estudi de l'art contemporani, que inclou publicacions relacionades amb l'art contemporani, monografies, llibres d'artistes, catàlegs, revistes especialitzades, així com cartells, dossiers, invitacions...” Però, per què justament a la petita població d’Aïnsa? “Crec en la importància de la descentralització de la cultura. A més, amb el web que s'està desenvolupant, es facilitarà l'accés als estudiosos i interessats en l'art contemporani. En aquesta línia, per a mi, era important el compromís adquirit, per part dels responsables de l'ajuntament, de catalogar i situar a les xarxes les publicacions objecte de la donació”.

La pintura com a leitmotiv
L’historiador Jaume Vidal Oliveres va escriure que la galeria Miguel Marcos representava “una aposta per la pintura a la capital del conceptual". El galerista, per la seva banda, afirma que “encara que la pintura ha estat i és el leitmotiv i nucli del meu projecte, on també hi ha cabuda per a les diferents expressions que en l'actualitat té l'art contemporani. No s’ha oblidar, per exemple, la meva aposta per Brossa, abans d'instal·lar-me a Barcelona. Mantinc la meva mirada atenta a artistes que s'expressen amb altres suports, com Bernardí Roig, Pierre Gonnord, Alan Charlton, Stephan Balkenhol, Bill Thompson, Luis i Rómulo Royo”. I l’aposta pel futur? “Segueixo tenint confiança en artistes com Carlos Franco, José M. Yturralde, Xavier Grau, que formen part del projecte de la galeria des del principi, així com altres, com Dennis Hollingsworth, de més recent incorporació. La meva aposta de futur és seguir en la mateixa línia, ampliant el projecte a altres mercats”.

Mirada polièdrica
Marcos pot presumir –i en certa manera, ho fa- de tenir una visió polièdrica del galerisme a l’estat espanyol. Ha regentat galeries a Tarragona, Saragossa, Madrid i Barcelona i això fa que es plantegi i expliqui el model de galeria i el mercat de l’art des de múltiples perspectives. “Després d'iniciar el meu projecte a Saragossa, portant l'art contemporani a l'Aragó, vaig seguir a Madrid. Amb el desencís propiciat per la crisi del 92, vaig decidir ampliar la meva proposta a Barcelona. Entre Barcelona i Madrid és difícil avaluar si existeixen models diferents, encara que crec que Madrid és una ciutat menys local, almenys pel que fa a l'art contemporani. Barcelona és una gran ciutat, que va tenir, a inicis del XX i fins a la democràcia, la iniciativa i l'impuls en tots els àmbits, i molt en particular en ser l'avançada de l'art contemporani i el col·leccionisme. A partir del nou segle ha anat decaient, en part per l'absència de mercat i potser per mirar-se excessivament el melic”.

Al món del galersime, cada galerista té la seva recepta, el seu model del què és o ha de ser l’espai d’exhibició, contemplació i venda. “Si em preguntes quina és la funció d'una galeria avui, cal recordar com s'ha desenvolupat el galerisme a Espanya. De fet –afegeix- fins a principis dels 80, no es comença a treballar de forma homologable amb altres països, tot i no tenir un mercat equiparable. El problema segueix sent l'absència d'un mercat real. Així, la funció de la galeria continua sent promocionar i difondre l'art, intentant, al mateix temps, arribar a construir un mercat i un col·leccionisme equiparable a l'europeu i al nord-americà”. A això, però s’ha afegit, recentment la pujada de l’IVA, una estocada més a un mercat, que, de per sí, està afeblit. Marcos ho té clar: “l'IVA és un dels problemes però no l'únic. Per descomptat, en un mercat global com l'actual, que hi hagi països, com per exemple els anglosaxons, amb una fiscalitat molt menor, potència aquests mercats en detriment del nostre, al no ser prou competitius”.

Fa més de trenta anys que Marcos participa a fires dins i fora d’Espanya i coneix ARCO des dels orígens. “Sobre ARCO ja s'ha dit tot, però, cal recordar –subratlla- que des del seus inicis va suposar un revulsiu per a una societat àvida d'esdeveniments culturals. Per a una galeria ser-hi significava existir. La societat va gaudir d'un gran esdeveniment que any rere any impulsava la presència de galeries internacionals que exhibien als seus estands obres difícils de contemplar a Espanya”. I assegura que “de no haver existit ARCO les coses estarien pitjor. Tot i així, al llarg dels últims anys, però, es distreu als possibles compradors amb activitats que dificulten les vendes. La fira com a espectacle de masses ha de desaparèixer, donant pas a una trobada entre compradors i galeries. A més –conclou- crec que hi ha una inflació no justificada de fires d'art contemporani que en lloc de servir a la millor i major difusió confonen l'espectador i dispersen els esforços de les galeries”. Queda dit.

___
Publicat a Revista Bonart, agost-setembre de 2013

El record que, de sobte, es fa ficció

La muntanya de Montjuïc, com a metonímia de la història de la ciutat, és el pretext d’Oriol Vilanova per rastrejar amb altes dosis d’ironia com païm i recordem el passat.

Ella corregeix els costums rient, de l'Oriol Vilanova, a la Fundació Joan Miró

Que no us despisti el títol. A Ella corregeix els costums rient no hi trobareu cap dona. L’artista Oriol Vilanova adapta el nom d’una obra de Francis Picabia per submergir-se en la densitat de la memòria col·lectiva i interpel·lar la construcció del relat històric present. L’exposició enceta el programa Arqueologia preventiva. Ruta per l’epidermis de la història que, segons el comissari Oriol Fontdevila, “busca, com el treball topogràfic previ a una excavació, resseguir les herències que han arribat fins avui i que estructuren la nostra relació amb el passat”. El punt de partida d’aquest cicle -que inclou cinc creadors i s’allargarà durant un any a l’Espai 13 de la Fundació Joan Miró i a l’Espai 14-15 de L’Hospitalet de Llobregat- és, com no podia ser d’una altra manera, Montjuïc, un lloc carregat de simbologia històrica. La muntanya, ocupada per museus, arxius, monuments, memorials, un cementiri, esdevé, per al curador, “una coordenada espacial i temporal constant en tot el projecte”.

D’entre tot aquest territori connotat d’història i memòria, Vilanova ha creat, per a la seva exposició, una estranya parella, posant en solfa el Poble Espanyol i el pavelló d’Alemanya de Mies van der Rohe. Bé, la cosa no és tan rara, els dos es van erigir en el marc de l’Exposició Universal del 1929, el primer, però, com una lloança al tipisme i al tradicionalisme espanyol, i, el segon, com un exemple de modernitat. Per a Vilanova, però, que ha triat aquests construccions a partir de “la idea de facsímil folklòric”, es tracta de “dues escenografies amb un mateix relat”. De fet, Fontdevila, recorda que “els dos enclavaments aparentment contraris es fonamenten sobre la reivindicació patriòtica: l’apologia de la raça hispànica, per una banda, i la del nacionalisme alemany, per altra”. I rememora el fet que l’arquitecte alemany “va negociar col·locar el seu pavelló just davall del Poble Espanyol, perquè, sortissin a les fotografies alhora, un situat a sobre de l’altre”. A Ella corregeix els costums rient l’artista fa un exercici de juxtaposar ambdós a partir, segons el comissari, “de quatre intervencions que fan entrar en col·lapse els dos espais”. No es tracta de desvetllar ara tots ets i uts de la proposta, que es plena de cops conceptuals amagats (pareu bé l’orella que hi ha banda sonora!). Això sí, s’inclou una sèrie de refotografies que l’artista ha realitzat imitant l’enquadrament de postals de l’època, però amb certes variacions que modifiquen la visió del paisatge.

Vilanova, que s’apropa a la memòria col·lectiva “des de la ficció perquè té tant de real com de fals”, teatralitza així allò que des del present assumim com a cert del passat. I, en un intent de parlar de com es construeix aquesta memòria social i s’alimenten els seus mites, decideix parafrasejar a Ramón Gómez de la Serna i amolla: “tenia tan mala memòria que es va oblidar que tenia mala memòria i es va recordar de tot”.

Ella corregeix els costums rient
Espai 13 de la Fundació Joan Miró
Del 18 de setembre al 8 de desembre de 2013

___
Publicat a Time Out, 11/09/13

El tercer dijous de setembre…

El dia 19 de setembre se celebra la Nit de l’Art de Palma, que dóna el ‘sus’ a la temporada i unifica de nou el sector de les galeries.

Ja és més que una tradició. Cada any, quan s’apaga l’estiu, les galeries de Palma enceten la temporada plegades, fent un vernissage conjunt amb diferents espais artístics de Ciutat. En total, prop de trenta punts d’exhibició, entre galeries que formen part de les associacions Art Palma i Aigab, creadores i organitzadores de l’esdeveniment, i d’altres que van per lliure juntament amb els centres d’exhibició habituals, Casal Solleric, Es Baluard, Caixaforum, Fundació Miró…

Enguany, a més, la Nit de l’Art, pren un to especial perquè se signarà públicament la pau entre les dues associacions de galeristes, després dels desencontres i la polèmica amb l’organització de l’Art Palma Brunch, que es va celebrar la passada primavera i on, per primera van quedar excloses les galeries que formen part d’Aigab. Per a Xavier Fiol, president d’Art Palma i director de la galeria homònima, “obrirem la temporada plegats després d’haver resolt els problemes anteriors. No vam saber explicar-nos bé, no volíem que Art Palma Brunch [organitzada per Art Palma] es convertís en una Nit de l’Art; un esdeveniment més popular, però hem après dels errors i és un conflicte que no es tornarà a repetir”.

Amb aquest clima de pau i enteniment, la Nit de l’Art, cita anual per fer un tastet de l’art contemporani que es podrà veure al llarg de l’any a Mallorca, ofereix una novetat en la setzena edició. En aquesta ocasió, es presentarà una publicació gratuïta, a manera de llibre, que recollirà totes les exposicions que es presentaran el 19 de setembre. De fet, a la darrer edició de Palma Photo [impulsat també per Art Palma] del passat mes de juny van provar-ho i volen repetir l’experiència de substituir el plànol descriptiu “per una publicació que es podrà guardar i conservar”.

___
Publicat a Revista Bonart, agost-setembre de 2013