Arbres pintats de blau

La Fundació Mapfre exposa, fins al 10 de gener, El triomf del color. De Van Gogh a Matisse. Col·leccions dels museus d'Orsay i de l'Orangerie

Charles Baudelaire, pare del simbolisme literari, va deixar escrit: “Jo voldria uns prats tenyits de vermell, els rierols de groc d'or i els arbres pintats de blau. La natura està mancada d'imaginació”. Pareix que els pintors de finals del XIX i l'inici del XX van seguir fil per randa aquests desitjos i es van decidir a explorar aquesta via, caminant cap a l'abstracció del color. L'exposició El triomf del color. De Van Gogh a Matisse, que inaugura la nova seu de la Fundació Mapfre, situada a la Casa Garriga i Nogués, explora, a través d'una setantena de peces, que han estat cedides de manera excepcional pels museus d'Orsay i de l'Orangerie, com el color es converteix en la via per arribar, des de l'impressionisme, a la pintura d'avantguarda.

La mostra, organitzada expressament per a la seu barcelonina de la fundació, recull, com a notes al peu dels quadres que s'exhibeixen, alguns dels escrits i apunts que els mateixos  artistes van plasmar a la seva correspondència o als diaris i quaderns. Es tracta de textos que il·lustren i ajuden a entendre la revolució pictòrica que es va desfermar a les darreries del XIX i durant prop de dues dècades. El triomf del color, s'estructura a partir de quatre blocs que ensenyen una nova manera de mirar i representar el món. La mostra s'enceta amb la secció El color científic, amb una selecció de peces (Port-en-Bessin, avantport, marea alta, de Georges Seurat; La casa, de Léo Gausson; L'entrada del port de La Rochelle, de Paul Signac) que es recolzen sobre les investigacions del químic Michel-Eugène Chevreul les quals van servir de base per a l'elaboració de la tècnica neoimpressionista. “El color expressa alguna cosa per ell mateix”, diria Vincent Van Gogh tot defensat l'ús emocional de la paleta, i apareix justament a la sala una de les peces més importants d'aquesta exposició: L'Autoretrat que va pintar durant la tardor del 1887. El recorregut continua amb obres d'Henri de Tolouse-Lautrec, Émile Bernard, Camille Pissarro, entre d'altres.

Paul Sérusier, La Lutte Bretonne, 1890 - 1891

En l'evolució de l'ús del color, arribem a Pont-Aven -som a la segona part d'aquest itinerari: En el centre misteriós del pensament. Gauguin i l'escola de Pont-Aven-, que a partir del 1860 es va convertir en un refugi per a pintors que fugien de la ciutat. El 1888, Paul Gauguin coincideix amb Bernard i junts elaboren una nova manera de pintar, sintètica i essencial que es caracteritza per l'ús de colors arbitrari, simbòlics i plans. Aquell mateix any, Gauguin li va contar per carta a Émile Schuffenecker: “Un consell: no copiï excessivament de la natura; l'art és una abstracció; extregui-la de la natura somiant-hi al davant, i pensi més en la creació que en el resultat”. La seva Marina amb vaca, pintada el mateix any, s'adiu totalment a aquestes paraules. El discurs es presenta a través de, entre d'altres, Banyistes amb vaca vermella, de Bernard; Natura morta amb pastanagues, de Meijer de Haan; o La lluita bretona, de Paul Sérusier.

El Talismà, del mateix Sérusier, obre la porta a la tercera part: Els nabís, profetes d'un art nou. En aquest moviment hi conviuen dues tendències diferenciades: un estil més místic i simbolista (Sérusier, Paul Ranson i Maurice Denis) i un més intimista, poètic i decoratiu (Pierre Bonnard, Édouard Vuillard, Félix Vallotton o Aristide Maillol). Denis, membre del grup dels nabís, que perseguien l'origen espiritual de l'art i empraven el color com a transmissor d'estats d'ànims, va reflexionar: “Recordar que un quadre, abans de ser un cavall de batalla, una dona nua o una anècdota qualsevol, és essencialment una superfície plana recoberta de colors aplegats en un determinat ordre”. Il·lustren aquestes paraules La bruixa del gat negre, de Ranson; Interior, dona i nens, de Bonnard; Dona de perfil amb barret verd, de Vuillard; o Misia al seu tocador, de Vallotton.

El recorregut es tanca amb El color de la llibertat que ens conduirà, sense entrebancs, fins a Henri Matisse. Som a principis del segle passat i els pintors ja se senten alliberats per tacar la tela amb pinzellades de color pur. Aquí hi ha Les dones de Tahití, de Gauguin; L'autoretrat, sobre fons rosa, de Paul Cézanne; Desmai, de Claude Monet; Nu sobre fons vermell, de Pablo Picasso; o Odalisca amb bombatxos vermells, de Matisse que és l'encarregat de tancar aquest recorregut expositiu clar, entenedor i didàctic. “El color -va defensar Matisse- existeix per ell mateix, i té una bellesa pròpia. Això ens ho va revelar el paper crepè japonès que compràvem per quatre quartos a la Rue de Seine. Llavors vaig comprendre que es podia treballar amb colors expressius que no són obligatòriament colors descriptius”. L'exposició, comissariada per Isabelle Cahn, conservadora en cap del museu d'Orsay, acaba aquí, però és justament el punt on definitivament s'emancipa el llenç i esclaten les avantguardes.

___

Publicat a Revista Bonart, novembre 2015 - gener 2016

La primera edició de l'Andorra Land Art deixa “una bases molt sòlides per convertir-se en referent europeu”

El país dels Pirineus es va convertir, del 10 de setembre al 18 d'octubre, en l'escenari de la I Biennal de l'Andorra Land Art. 

Després de prorrogar-se una setmana, Pere Moles, el comissari de l'ALA, va valorar la trobada amb aquestes paraules: “l'organització fa un balanç molt positiu de la primera edició. L'elevat nombre de persones que han passat pel Punt d'Informació interessant-se per la Biennal (amb una mitjana de 150 persones per dia), les 200 persones que van assistir a l'acte inaugural celebrat al Comú d'Escaldes-Engordany, el ressò mediàtic aconseguit i, sobretot, la gran resposta de les escoles a la proposta de la Zona Ras, on un miler d'alumnes de totes les edats han pogut fer les seves pròpies activitats guiades de Land Art, són els principals motius d'aquesta satisfacció”.

La Biennal s'ha escampat arreu de les set parròquies que formen el país amb les instal·lacions i intervencions en l'espai natural i públic d'una trentena d'artistes. Per a Moles, “els objectius s'han complert amb escreix, tenint en compte que era un esdeveniment que se celebrava per primer cop i, per tant, no hi havia antecedents. Ara -continua- la majoria dels andorrans han sentit a parlar del Land Art i han pogut anar a veure les propostes artístiques escampades per tot el país. Ens consta que també hi ha hagut visitants estrangers que han vingut expressament atrets per aquesta oferta cultural”.

Pel que fa a la xifra de visitant la cosa es complica, ja que el fet que les visites a les instal·lacions siguin lliures i gratuïtes fa impossible disposar d'un recompte exacte d'assistents a la Biennal. Des de l'organització recorden que amb les obres d'art situades en llocs oberts -s'han intervingut una cinquantena d'ubicacions- de totes les parròquies, en espais naturals i urbans, aquesta xifra concreta no es pot donar.

“Si es tractava d'engegar una Biennal que en les pròximes convocatòries pugui esdevenir un referent del Land Art a tot Europa -argumenta el comissari-, amb la primera edició s'hi han posat unes bases molt sòlides, tant pel que fa a la ciutadania andorrana com pel que fa a la incidència el món artístic: d'una banda, la representació d'artistes nacionals ha estat potent i reveladora de gran talent, i de l'altra, la participació de diversos artistes consolidats d'altres països ens permet escampar fàcilment l'èxit de la primera edició més enllà de les nostres fronteres, fins i tot en països on el Land Art té una tradició i un arrelament més profund”. Ho descobrirem en la propera convocatòria: ALA 2017.

___

Publicat a Revista Bonart, novembre 2015 - gener 2016

Exposició Contra Arranz-Bravo | Inauguració

El passat 1 d'octubre es va inaugurar, en el marc del Barcelona Gallery Weekend, l'exposició Contra Arranz-Bravo, que he comissariat per a la Fundació Arranz-Bravo de L'Hospitalet de Llobregat. La mostra inclou obres de Natàlia Giné, Lluc Baños i Gerard Ballester que interpel·len directa o indirectament una selecció de peces d'Eduard Arranz-Bravo.

Natàlia Giné, Materiales encontrados

Gerard Ballester, Exercici de desplaçament

Lluc Baños, Senyalètica per a la transcendència

El 26 de novembre, a les 19h, es presenta, a la Fundació Arranz-Bravo, el catàleg de l'exposició. A més, realitzaré una visita guiada a la mostra amb la presència dels artistes.

Contra Arranz-Bravo es pot visitar fins al 6 de desembre.

Fundació Arranz-Bravo: Avinguda Josep Tarradellas, 44 - L'Hospitalet de Llobregat (Metro L1 Torrassa).

La Galeria de Sant Cugat del Vallès recorda Pere Formiguera

L’exposició Mirades… s’inaugura el 2 d’octubre i romandrà oberta fins a mitjans del mes de novembre

A finals del juny passat es va cloure l’Any Pere Formiguera que ha commemorat, a través de diversos esdeveniments, l’obra i la vida d’aquest excepcional fotògraf de Sant Cugat del Vallès, un any després de la seva mort. A principis d’octubre, La Galeria situada a la mateixa localitat que va veure néixer l’artista dedica una exposició a la seva trajectòria. Mirades…, tal com explica el galerista Jordi Batlle, “no pretén ser una retrospectiva, sinó aprofitar la inèrcia de l’Any Formiguera i presentar l’obra del fotògraf al gran públic”. Amb aquest esperit la mostra acull una quarantena de peces a manera de repàs per la prolífica producció de Formiguera (1952-2013). S’exposen algunes de les seves primeres polaroids manipulades dels anys setanta, a més d’instantànies de les sèries de viatges o dels bodegons inicials, un itinerari trufat amb peces puntuals extretes d’altres projectes i èpoques.

Imatge de la sèrie "Diàlegs amb la pintura"

També es mostren fragments dels Escenaris d’una guerra, que ensenya alguns dels espais que van ser protagonistes de la Guerra Civil a la capital espanyola, o de Porta d’aigua, amb instantànies del port de Barcelona, de finals dels vuitanta. A més de Portrait de famille, que presenta un recorregut per la ciutat francesa de Reims, de principis dels noranta.  “Hi ha alguna imatge de cada dècada amb la intenció –argumenta el galerista– d’oferir, més enllà d’un recorregut temàtic, una mirada general de l’obra de Formiguera a través de la seva trajectòria”. Mirades... inclou també fotografies de les sèries Capses (2006), Ulls clucs (1998-2001), amb els retrats Grau Garriga, Palau i Fabre i Tàpies, i de Diàlegs amb la pintura (2004-2006), on versiona, recrea i es fa seves algunes de les pintures de Picasso, Modigliani o Matisse, entre d’altres, apropiant-se i portant al seu camp part de la tradició pictòrica amb la qual es va formar com a fotògraf, artista i comissari. El crític Daniel Giralt-Miracle va escriure, fa dos anys, en aquestes mateixes pàgines un article per acomiadar-se del creador on li dedicava belles i certes paraules: “Formiguera va ser molt més que un fotògraf, va ser un intel·lectual en el sentit més genuí del terme”.

Ara, el galerista i amic amb el qual havia col·laborat en diverses exposicions, el recorda i fa memòria de tots els projectes que pensaven tirar endavant si no s’hagués estroncat sobtadament la seva vida. “El que fa que l’artista no mori mai –subratlla Batlle– és l’exhibició del seu llegat. Es tracta de presentar aquí la seva obra, sense ell, per tal de recordar-lo”.

___

Publicat a Revista Bonart, agost-setembre-octubre de 2015

Pere Moles: “Volem posar en valor el grandíssim patrimoni natural i cultural andorrà”

Del 10 de setembre al 10 d’octubre se celebra la I Biennal Internacional de Land Art a Andorra. Xerram amb el comissari, Pere Moles, dels ets i uts d’aquesta primera edició que cerca “ser un referent cultural i augmentar el prestigi internacional del país”

Arreu del món –Noruega, Mongòlia, Xile...– se celebren, amb més o menys èxit, diverses biennals i fires enfocades exclusivament al land art, però al setembre s’estrena ALA, la primera Biennal dedicada a l’art de la construcció del paisatge a Andorra, “un escenari immillorable –segons defensa el comissari Pere Moles, dissenyador i soci fundador de Reunió de Papaia, principal impulsor del projecte–, ja que disposa de tots els ingredients indispensables per dur a terme aquesta modalitat artística. És a dir, un paisatge natural de gran bellesa, fruit de la seva ubicació geogràfica a l’interior de la serralada pirinenca, i un patrimoni artístic i arquitectònic de gran valor, sobretot el format per les esglésies romàniques, però en el qual també podem incloure altres edificis i estils, fins i tot els més contemporanis”. A més, les terres andorranes ja estan avesades a l’art: “el país té una sensibilitat especial cap a l’art –subratlla Moles– com ho demostren les nombroses escultures situades a espais públics, de les obres de la CASS – Caixa Andorrana de Seguretat Social, instal·lades en diferents punts del territori nacional, a La Ruta del Ferro, o les freqüents exposicions que s’hi programen”.

L'ALA es desplega durant un mes arreu del territori de les parròquies que formen Andorra. “L’Àrea Logística de l’organització –explica– ha identificat més de 50 ubicacions originals situades en les set parròquies del país i que considera idònies per a instal·lacions de land art. Un cop contrastades amb els responsables de Medi Ambient i Cultura de cadascun dels Comuns (Ajuntaments), s’ha fet la tria definitiva de les ubicacions. Cada artista ha participat en l’elecció del seu espai per elaborar una proposta en context real, per inserir-la al màxim a les circumstàncies de l’entorn. Durant els dies previs a la Biennal, veurem com els artistes preparen in situ les seves instal·lacions, la qual cosa –afirma– serà un atractiu afegit”. Una de les característiques del land art, és ben sabut, és la seva qualitat d'art efímer i els organitzadors ens són plenament conscients: “algunes peces es desmuntaran un cop acabada la Biennal, d’altres evolucionaran amb el permís de la natura i d’altres quedaran permanents aquí”. 

Des dels inicis del land art, van sorgir veus crítiques i es va crear certa controvèrsia al voltant d’algunes intervencions en el paisatge, com el cas, per exemple, de la instal·lació la Costa Coberta de Christo (es va tapar durant 10 setmanes Little Bay, a Austràlia, per tal de frenar l'erosió natural de les roques), i va néixer, en paral·lel, l’etiqueta d’eco art o d’art mediambientalment responsable. El curador defuig les polèmiques i argüeix: “La nostra missió és molt clara, ja que volem posar en valor el grandíssim patrimoni natural i cultural andorrà”. I afegeix: “Si volem ser un referent cultural i augmentar el prestigi internacional del país, hem de projectar un missatge on el medi ambient i el patrimoni artístic andorrans no se sentin agredits, tot al contrari, que els puguin donar un valor afegit”. 

Enguany, amb la primera edició de l'ALA, es fixaran les bases d'un nou esdeveniment cultural i, a hores d'ara, és complicat preveure quin en serà el seu futur: “El nostre objectiu a curt termini és fer una Biennal de qualitat que esdevingui un èxit. Per a la pròxima edició, un cop extretes les conclusions d’aquesta, probablement el Comitè organitzatiu serà un altre i en tot cas serà el comissari d’ALA 2017 qui decidirà el nou rumb”, conclou Moles.

___

Publicat a Revista Bonart, agost-setembre-octubre de 2015

Tribut al paisatge

La pintora Assumpció Mateu presenta la instal·lació Emmarcant el somni: diàleg a La Vinya dels Artistes del Mas Blanch i Jové

L’obra de l’artista Assumpció Mateu (Girona, 1952) està estretament lligada a la natura i al paisatge que l’envolta. L’observa, el contempla, hi dialoga i, finalment, es rendeix a l’entorn. S’expressa, amb respecte quasi reverencial, per la naturalesa, a través del fotocollage, la poesia visual, la pintura, la instal·lació i, fins i tot, l’escriptura. 

El passat 18 de juliol es va instal·lar la peça Emmarcant el somni: diàleg a La Vinya dels Artistes del Mas Blanch i Jové. “Un paisatge tan potent i preciós –relata Mateu– com són les terres de Lleida, i particularment La Pobla de Cérvoles.  Un entorn envoltat de vinyes, oliveres, alzines, roures i el vent que no deixa de bufar fent que el cel estigui en continu moviment”. L’obra site-specific és una instal·lació espectacular. L’artista ha construït un marc de ferro oxidat d’enormes dimensions (“que pot semblar una porta al paisatge”, matisa) per enquadrar una gran alzinera, que destaca per sobre de la resta de camp. Aquest marc, que fa de porta o de finestra, col·locat a certa distància de l’arbre, enquadra i ressalta un fragment de l’entorn, i és, a la vegada, per l’altra cara, mirall del cel i el camp que l’enrevolta. “El seu retall de paisatge –escriu Glòria Bosch, directora d’Art de la Fundació Vila Casas, a propòsit d’Emmarcant el somni: diàleg– és una opció personal que no altera l’entorn sinó que s’integra amb respecte, un tot que esdevé testimoni íntim de la seva filosofia vital i creativa: l’experiència de l’assumir a través de la mirada i de l’impacte rebut pels sentits”. L’obra és completa amb una escala blava, situada al costat de l’arbre, que, en paraules de Mateu “lliga la terra i el cel” i apunta ben amunt, per sobre de la copa de l’alzina. La peça s’integra amb l’espai i, a la vegada, l’entorn es fa obra d’art. “Des de bon començament –explica la creadora– tenia clar que no volia fer una escultura i col·locar-la al mig del camp, pretenia provocar un diàleg”.

La Vinya dels Artistes és un projecte del celler familiar Mas Blanch i Jové –una iniciativa personal de Joan Jové i Sara Balasch– que cada any convida un creador a intervenir a les seves terres. Abans de Mateu, artistes com Josep Guinovart, Joan Brossa, Carles Santos, Gregorio Iglesias, Esteve Casanoves i, l’any passat, Susana Solano han participat en el projecte. Tot i que les peces estan prou separades unes de les altres, Mateu reconeix que “perceps la companyia de les altres obres, encara que estigui lluny”.

___

Publicat a Revista Bonart, agost-setembre-octubre de 2015

Andorra es rendeix al 'land art'

El país dels Pirineus acull, del 10 de setembre al 10 d’octubre, la 1ª Biennal Internacional Andorra Land Art

Prop d’una trentena d’artistes, arribats de nou països, despleguen les seves peces i instal·lacions arreu de les set parròquies del país (Canillo, Encamp, Ordino, La Massana, Andorra la Vella, Sant Julià de Lòria i Escaldes-Engordany) durant la primera edició de l’Andorra Land Art (ALA). Segons el comissari de la mostra, Pere Moles, la fita busca “posar en valor el grandíssim patrimoni natural i cultural d’Andorra, amb la premissa de construir un paisatge contemporani, és a dir, una manera diferent d’interpretar un lloc, un territori, un país”.

A mitjans del seixanta, Robert Morris, que va realitzar amb Steam, una de les primeres peces de land art, va escriure a propòsit de treure l’art dels espais tradicionals d’exposició i intervenir en el paisatge: “Per què no col·locar l'obra a l'exterior i canviar més els termes?”. L’earth art o art de la construcció del paisatge neix als Estats Units i es considera una extensió del projecte minimalista. Mentre que els minimalistes s’enfronten a l’espai de la galeria, els artistes del land art ho fan al mateix paisatge i capgiren els termes (seguint la cita de Morris) que fins ara havien estat vàlids. El camp semàntic d’aquest art nou inclou: peces site-specific, art efímer i degradable i, per tant, la importància de documentar, fotografiar i gravar les obres. Tots tindreu el cap la Costa Coberta de Christo, les sites sculptures de Robert Smithson, o El llamp al camp, de Walter de Maria. L’ALA, patrocinada per les principals institucions andorranes (Govern, Consell General, Andorra Turisme, Comuns, entre d’altres), ha proposat a un seguit d’artistes treballar amb el paisatge andorrà, “capgirar els termes” i intervenir la natura amb les seves instal·lacions. En total, s’ha posat a disposició dels creadors una cinquantena d’ubicacions arreu de les set parròquies, entre espais d’alta muntanya (indrets de gran valor natural i paisatgístic), espais urbans (zones de molta afluència de públic) i espais tancats, on s’ofereixen exposicions i xerrades.

Megalo-X de David Vanorbeek

Entre els participants a la Biennal, que compta amb un pressupost de 175.000 euros, destaquen Martin Hill i Phillipa Jones, britànics establerts a Nova Zelanda, que són els responsables de la conferència inaugural, el 10 de setembre. El nord-americà Stuart Williams presenta, a la plaça del Consell General d’Andorra la Vella, Five Orange Spheres, una instal·lació que ha viatjat arreu dels Estats Units i Europa. La francesa Marie-Hélène Richard desplega Bois de Poche, un seguit de llumins de gran format (24 vegades més grans que els reals) que semblen haver caigut de la butxaca d’un gegant que s’ha repenjat a la façana del Museu del Tabac, al centre urbà de Sant Julià de Lòria. El belga David Vanorbeek situa l’escultura de filferro galvanitzat (reciclat de les vinyes del sud de França) Praying Mantis, davant la capella de Sant Jaume dels Cortals (Encamp), a prop de l’escultura Lloc pagà, de Michael Warren. L’artista ubica la peça de grans dimensions, creada l’any 2013 amb metalls reciclats soldats, Megalo-X, a l’entrada de la Vall d’Íncles (Canillo). Es tracta d’una ‘x’ enorme que, segons Vanorbeek, recorda les marques de geolocalització emprades actualment. I, al Port de Cabús, hi ha Le Cercle Carré, realitzada el 2010 a partir de metall reciclat soldat. La peça funciona justament com a mirador de l’obra de Dennis Oppengeim, Tempesta en una tassa de te. Per la seva banda, la polonesa Ludwika Orgozolec penja The Space Crystallization, al centre històric d’Andorra la Vella. A més, l’escultor espanyol dEmo, conegut per les seves peces coloristes i d’estètica pop, exposa un gall de grans dimensions daurat, al carrer Major d’Ordino, i un burro blanc, que ha esdevingut el símbol adoptat per l’organització, al centre d’Escaldes-Engordany, al punt d’informació de la Biennal. En aquesta mateixa ubicació, el català Eudald Alabau situa Cub de vidre, una mena de tapís orgànic vegetal, i Espiral de la no violència, una peça feta amb la participació dels escolars. Al Prat del Colat, els catalans Víctor Mata i Josep Lluís Vendrell posen l’escultura de pissarra i pedra Aprisió. Per la seva banda, Xavier Puente presenta el seu conjunt escultòric format per tres mòduls Into the wood, al claustre del Santuari de Meritxell. A més, com a artistes locals, Miquel Mercè proposa Longitud sense amplada, a la tartera de Carroi (Pic de Carroi), una línia recta que contrasta per la seva artificialitat amb l’entorn; i a la plaça de la Germandat, concretament sobre la façana principal del Centre Cultural i de Congressos Lauredià, de la parròquia de Sant Julià de Lòria, Anna Mangot exposa l’obra colorista Teixint cultura.

La majoria d’aquestes propostes són efímeres, és el que passa amb el land art, l’erosió natural, les inclemències meteorològiques, el pas del temps i les estacions s’encarreguen de transformar dia a dia les intervencions, però algunes romandran al territori com a testimoni d’aquesta primera edició. A més de les instal·lacions in situ, la Biennal ofereix una sèrie d’exposicions que recullen obres generades a altres indrets i que donen una visió ampliada de l’art terrestre. La parella formada per Hill i Jones exposa Beyond: The Watershed, un conjunt de fotografies ambientals. El britànic Joseph Ford mostra la seva fotografia aèria a Aerial Diptych 2012-14. Mercè exhibeix les seves instantànies de paisatges màgics i intrigants a Beyond Vision i, a més, la galeria Pilar Riberaygua d’Andorra la Vella acull Poetic Contrast, fotografies atmosfèriques que narren una part del viatge de la vida de l’aigua. Al Parc Natural de Sorteny, hi ha Life is flow, la proposta de Susanna Ferran i Frederic Hoffman que barreja fotografia, vídeo i conceptes espirituals.

Totes aquestes expressions, però, no són noves a Andorra. El país compta amb algunes experiències prèvies. Són un bon exemple les escultures que la Caixa Andorrana de Seguretat Social va col·locar, durant els vuitanta, arreu del territori o la Ruta del ferro, un itinerari escultòric a l’aire lliure que va de la Farga Rossell de la Massana fins a la Mina de Llorts d’Ordina. La Biennal es refereix a totes aquestes peces i, afegint nous discursos artístics a partir d’intervencions site-specific, proposa fer “país-atge”, tot embellint, una vegada més, el territori. 

___

Publicat a Revista Bonart, agost-setembre-octubre de 2015

Art 35

La pregunta del milió: l'art ha de ser compromès amb el seu temps? A l'exposició dels deu guanyadors del certamen de pintura i fotografia Art<35, destinat a creadors de menys de 35 anys, no hi trobareu resposta clara però val a dir que hi prolifera una mirada curiosa i, alhora, crítica sobre el paisatge, víctima de l'especulació urbanística, primer, i, posteriorment, de l'abandonament per mor de la crisi.

El periplo, de Javier Artero

Són interessants les fotos d'aire documental de Clara Palomar. A Edificios para habitar presenta, com si fos un inventari, cases rurals -dels voltants de Castelló- en runes, que ella anomena “refugis de memòria”, al costat d'habitatges nous. Aquesta mateixa postura d'estranyesa davant d'un paisatge canviant, a base de totxana i ciment, és a Paisaje en construcción, on Mar Guerrero retrata el procés d'urbanització de la costa mallorquina. Complementen aquesta cartografia pel paisatge contemporani les instantànies de Sonsoles Company que, a la manera de hoppers deshabitats, conviden a imaginar històries per construccions a mig fer. I les Visualitzacions de l'espai del no-res de Mònica Planes. Aquí l'artista es fixa en objectes anodins (malles, murs o uralites envoltant un edifici) que sovint passen desapercebuts. Di+IA group submergeix la tela en acrílic tot creant pintures escultòriques i Aïda Andrés explora les possibilitats del gravat a la suite Les maneres. Iker Lemos realitza la seva obra a partir d'apropiacions i reproduccions mentre que Cristina Santos reflexiona sobre l'acumulació d'imatges que saturen la xarxa. 

El recorregut desigual de la mostra continua amb Javier Artero i Charlotte Jansen, que ofereixen un punt de vista plàcidament contemplatiu i bell de l'entorn. Emulant el quadre Viatger davant un mar de boira, de Friedrich, el projecte El periplo, d'Artero, revisa les idees romàntiques del viatger. Jansen, per la seva banda, descobreix una Barcelona en plans nadirs a Un tros de cel. Val la pena seguir-los la pista.

3 estrelles

Galeria Trama i Sala Parés. Fins al 26 de setembre.

__

Publicat a Time Out, 16/09/15 

Galeria Eude: 40 anys apostant pel paper

Fina Furriol va obrir les portes de l'establiment, al carrer Consell de Cent, 278, de Barcelona, el maig de l'any 1975, amb una exposició d'obra gràfica de Richard Hamilton. Aquesta inauguració, que va cridar l'atenció als cercles culturals de l'època, va ser tota una declaració d'intencions del tipus de projecte que s'engegava. Una proposta atrevida, especialitzada en gravat i paper, que apostava per artistes com Jasper Johns, Joseph Beuys, Man Ray (a qui va dedicar la primera exhibició a la capital catalana), entre d'altres.

Durant anys, la galeria -amb el nom d'una monja del segle X pionera en signar, com a artista, les seves miniatures- va importar obra gràfica d'estrangers poc coneguts o inèdits a l'estat espanyol i, progressivament, va exposar artistes locals. La seva germana, Maria Rosa Furriol, que es va fer càrrec de l'espai l'any 2007 quan la Fina va emmalaltir fins a traspassar, matisa que “bàsicament es dedicava a creadors anglosaxons perquè tenia contactes amb el British Council, fet que va ajudar-la a portar noms que no es coneixien aquí”. Durant anys, la fundadora i directora de l'establiment, va donar suport a joves artistes i a la difusió de fotografia, vídeos i instal·lacions. A la vegada, però, exposà gràfica de mestres de l'avantguarda del segle XX com Miró, Tàpies, Chillida o Moore. De fet, ja coneixia aquest mercat: entre 1970-1975 havia dirigit, juntament amb l'editor Gustavo Gili, la Galeria 42, especialitzada en gravat. Per a Eude, es va interessar, des d'un bon començament, per l'obra seriada i els múltiples, ja que, amb preus més baixos, podria arribar a un públic ampli.

Exposició Richard Halmilton "Obra gràfica i múltiples" (maig, 1975). Fotografia de Francesc Català-Roca

Des del centre de la sala, on s'exposa, amb motiu del quarantè aniversari, la mostra Manel Esclusa. Selecció de fotografies 1977 a 2014, Maria Rosa explica que la seva germana va ser una de les precursores a incorporar fotografia. “A banda de ser una pionera en acollir gràfica, tenia debilitat per la fotografia i va ensenyar, per primer cop a la ciutat, obra de Pilar Aymerich, Lee Miller, David Hockney, Gomis, Man Ray...”. Precisament, la galeria ha decidit celebrar quatre dècades amb el portfoli Homenatge a Man Ray editat per la galeria (1980-1981), on hi ha instantànies vintage d'Esclusa, Joan Fontcuberta, Humberto Rivas, Toni Catany, Manolo Laguillo, Ferran Freixa i Jaume i Jordi Blassi, així com una selecció de temes del mateix Esclusa.

Segona etapa continuista

Maria Rosa confessa que quan va decidir fer-se càrrec d'Eude la seva vinculació amb el negoci havia estat, fins aleshores, mínima. “M'interessava el que feia la meva germana, però jo era mestra d'anglès i castellà; sempre m'ha atret l'art i procurava incloure-ho a les meves classes. A més, m'havia comprat un gravat de Miró i tenia una petita col·lecció de cartells de Hockney, però això era tot. Quan vaig veure que la meva germana havia de  deixar de treballar, vaig pensar que la galeria no podia tancar, que s'havia de seguir la línia que ella havia iniciat i, qui sap, potser arribar fins al quarantè aniversari!”. I afegeix: “em van recomanar anar traient el que hi havia en estoc, començava l'època de recessió i s'anunciava l'augment de l'IVA...” Qui dia passa any empeny i després d'exposar obres dels fons (amb Hockney, Tàpies, Moore, Català-Roca, Gomis...), en diverses mostres col·lectives i individuals, a manera de picada d'ullet a la trajectòria d'Eude, amb Expressionisme Abstracte: Alechinsky, Apple, Dubuffet, Hartug va rebre el Premi de l'Associació de Crítics d'Art de Catalunya (ACCA) a la millor exposició del 2010. “Aquest reconeixement inesperat -assegura- em va motivar a seguir treballant”. I, a poc a poc, s'ha atrevit a organitzar exhibicions d'artistes que no formaven part del fons, com en el cas de Miguel Condé. A més, reconeix que ha arribat a comprar “alguna cosa que sabia que vendria de seguida i que em servia per completar alguna sèrie”. El que s'ha estroncat, però, ha estat la participació en fires. “La Fina va anar a Arco durant més de vint anys i a Colònia durant prop de deu. Jo vaig decidir anar a Estampa, però potser no hi tornarem perquè són massa despeses”.

Exposició Richard Halmilton "Obra gràfica i múltiples" (maig, 1975). Fotografia de Francesc Català-Roca

La flamant galerista, que, fent memòria, recorda que als anys setanta, abans que la seva germana creés Eude, va fer els seus primers passos en això de l'art i va organitzar una mostra a Boronat -un artista català de tintes i olis que va conèixer a Mèxic- a la sala Guifré i Escoda, diu que no s'imagina jubilada. “Mai m'ha importat la jubilació i aquesta és una feina que representa un repte constant per a mi”. Agraeix al públic el suport rebut tots aquests anys i subratlla l'interès de clients i galeristes estrangers d'arreu del món, dels Estats Units a la Xina. Projectes de futur? “Ja tinc al cap alguns dels artistes que m'agradaria exposar al llarg dels pròxims mesos: Ibarrola, Castillo, Susana Solano, Catany, Fontcuberta... És difícil pensar molt més enllà i veig complicat apostar, ara, per joves creadors, com va fer la Fina”. La seva, és una proposta continuista, però realista i, sobretot, entusiasta.

___

Publicat a Revista Bonart, agost-setembre-octubre de 2015

Joan Ponç. L’enigma

Vagi per endavant que l’obra de Joan Ponç em fascina. El cap de dimoni colorista amb una sola banya, de finals dels quaranta, que fa de cartell de l’exposició i acumula part de la simbologia ponciana, pareix un autoretrat i em recorda la cita de Montserrat Roig: “El pintor Joan Ponç té cara de dimoni de capitell medieval”. 

I és que les siluetes diabòliques són una constant. Ja hem entrat al seu món, benvinguts, un espai oníric, ple de màgia i misticisme. Estructures humanoides, assemblatges impossibles (entre homes-animals-objectes) i anatomies fantàstiques: penis d'enormes dimensions d’on hi neixen peixos, ulls i espirals, en escenografies nocturnes i fantasmagòriques.

Ponç (Barcelona, 1927 – Sant Pau de Vença, 1984), un dels fundadors del grup avantguardista Dau al Set juntament amb els pintors Modest Cuixart, Antoni Tàpies i Joan Tharrats, el poeta Joan Brossa i el filòsof Arnau Puig, va viure gairebé dos lustres al Brasil i ha estat un dels grans oblidats de la seva generació, tot i la interessant producció. De fet, ell no se n’amagava de dir “sóc un pintor maleït i estic content de ser-ho”. Però, per fi, a la tardor del 2017, La Pedrera el traurà de l’ombra i li dedicarà una retrospectiva. L’enigma, que acull disset obres, entre pintures i dibuixos dels anys 1947-1968, pot servir com a tastet per endisar-se en l’univers poncià o bé descobrir-lo: quina sort poder-lo veure per primer cop! Diria que, tal vegada, falta un no-sé-què que acabi de posar la cirereta en aquesta mostra, on un paisatge del Bruc –hi va viure uns anys– comparteix sala amb els bells figurins del ballet d’Antonio Gades. Però, tant se val, cal celebrar que la Mayoral s’hagi decidit ara a exposar-lo de nou. És sempre meravellós i estimulant contemplar un ponç.

El pintor va col·laborar amb nombrosos poetes i autors coetanis i, a més, va realitzar gravats per a El Quixot de Cervantes i La metamorfosi de Kafka.

Es projecta el vídeo Joan Ponç – J.V. Foix. La pell de la pell, on es veu la relació entre artista i poeta després de crear el volum de bibliòfil homònim.

4 estrelles.

Galeria Mayoral. Fins al 31 d’agost.

__

Publicat a Time Out, 15/07/15 

Expo: Contra Arranz-Bravo

Dijous 1 d'octubre, a les 20h, coincidint amb el Barcelona Gallery Weekend, inaugurem l'exposició Contra Arranz-Bravo, que he comissariat per a la Fundació Arranz-Bravo de L'Hospitalet del Llobregat.

S'inclouen obres de Natàlia Giné, Lluc Baños i Gerard Ballester que interpel·len peces de la col·lecció Arranz-Bravo.

---

Anna Carreras hi dedica un article de prèvia al número 171 de la revista Bonart:

Bigas Luna, el pintor que va fer cinema

Juan José Bigas Luna (Barcelona, 1946 – La Riera, Tarragona, 2013) com a cineasta no necessita gaires presentacions: director nombroses vegades guardonat i autor, entre d’altres, de l’anomenada Trilogia Ibèrica, formada per Jamón, jamón (1992), Huevos de oro (1993) i La teta y la Luna (1994). Menys coneguda, però, és la seva faceta com a artista que, de fet, arrenca a la dècada dels setanta, uns anys abans de rodar Tatuaje (1976), el seu primer llargmetratge.

Prové de l’interiorisme i del disseny industrial i debuta com a videoartista i investiga en el cap de l’art conceptual i les tecnologies de la imatge. Malgrat la seva extensa i aplaudida carrera cinematogràfica, Bigas Luna, fill de pintor, no es va amagar mai de reconèixer que la seva gran passió era precisament la pintura. Al cinema, és sabut, explota l’erotisme a tots els nivells; al llenç, en canvi, aposta per una pintura orgànica, es rendeix a la natura –el seu taller està entre horts, a Tarragona–, investiga textures i experimenta amb el deteriorament de les seves pròpies creacions.

Després de rodar Angustia (1987), el cineasta es retira a pintar al seu particular refugi, abans de tornar a treballar per a la gran pantalla. Aquest camí d’anada i tornada serà recurrent al llarg de tota la seva vida. El cinema li donarà èxit i reconeixement, però, així i tot, no deixarà mai de banda el videoart, la pintura i la fotografia. És justament al mig del camp de Tarragona, on neix Salomó, un espai creatiu que pren forma amb la col·laboració de l’amic i galerista Pere Soldevila i de l’artista italià Paolo Maggis. En aquest context apareix Bioners (“amants de la vida”, segons Bigas Luna), una plataforma des d’on es promouen tot tipus d’activitats culturals.

La Fundació Vila Casas presenta, del 21 de setembre al 20 de desembre, a la seu de Can Framis, a Barcelona, l’exposició Bigas Luna. Una de Bigas i una de Luna, amb una selecció de peces de l’artista. Com escriu Glòria Bosch, comissària de la mostra, al text del catàleg, “Li agradava dir-se creador del temps i les seves interpretacions constitueixen un autèntic assemblatge on es viuen les contradiccions, els diferents ritmes narratius que donen visibilitat en aquest encreuament extraordinari de pintura, cinema, fotografia, escriptura, ciència, tecnologia... Bigas Luna s’interessa per una alquímia entre els pensaments, les coses i els fets, un sentit que –segons Rotelli– l’empeny a buscar altres llenguatges”. En una de les seves peces, on la lletra, l’escriptura i el paper hi tenen un pes important –dibuixa sobre vells guions o fa anotacions en fulls amb dibuixos–, el polifacètic artista, escriu la màxima: “El desig de triomf significa gairebé el mateix que la por al fracàs”. Una manera d’invocar, de nou, les muses i seguir, sigui com sigui, creant. 

___

Publicat a Revista Bonart, agost-setembre-octubre de 2015